Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

dimarts, 22 de desembre de 2015

Quan pens en Nadal...

... primer pens en la paraula ESTIMAR,
ben igual que quan pens en la família, els amics, l'escola, la natura, Ferreries, Menorca, Déu... la primera paraula que em sura a la ment és també ESTIMAR.
Estimar però mai per posseir a res ni a ningú.
Estimar però no per fermar-me a res ni a ningú.
Estimar, sabent que tota criatura humana és tan especial... i tan fràgil!
Estimar, desitjant-te tot el bé i tota la bona sort del món!
Estimar, perquè m'encanta el teu somriure!
Estimar, perquè m'agrada mirar-te als ulls!
Estimar i pensar sempre amb tu, i amb aquest i amb aquella altra de més allà...
Estimar, per sentir encara més viva la VIDA amb tu, i amb aquest i amb aquella altra d'allà...
Estimar per poder-ho TOT!

La perspectiva de la vida em fa adonar del molt que m'he equivocat,
però enfora de que el pes d'aquesta motxil-la sigui un llast per continuar...
he de seguir per sentir un cert alliberament o alleujament de tot allò maldestre...
he de seguir per trobar sentit a tot,
he de seguir per omplir l'ànima, l'esperit de certa pau,
he de seguir per sentir i trobar estima a tota persona viva que s'apropa a mi,
he de seguir malgrat mai em sapi fer entendre ni m'entengui a mi mateix,

Per què em commou, avui més que mai, dir adéu a algú, als alumnes, als companys de feina, als meus pares, a la meva àvia...? Potser avui sent que no sempre tindrem els mateixos companys de camí...?

Ja fa bastant de temps que em va tocar la "loteria" de la vida... sortosa fortuna la de viure en el lloc, en l'espai, en el temps, amb la gent que m'ha tocat viure.

BON NADAL!

dissabte, 12 de desembre de 2015

Aquesta veu interior...

... que sempre m'acompanya... i a la qual de cada vegada hi pos més atenció... m'agrada "mirar" cap a dins del meu cor i "escoltar" la seva saviesa... no li faig cap menyspreu perquè em diu i em fa sentir coses que són realment autèntiques. Em diu, per exemple, quan m'he equivocat i em diu que he de reconèixer que m'he equivocat per seguir avançant i seguir creixent... em diu que mai he d'odiar a ningú pel mal que em facin o em vulguin fer, que no he d'oblidar mai a cap d'aquelles persones que m'estimen, i que he de perdonar i perdonar i tornar a perdonar per tot allò que sóc incapaç de reconèixer que he fet malament... mai odiar, mai oblidar, sempre estimar, sempre perdonar! Per seguir madurant. Però sobretot em sento reconfortat quan aquella veu interior em diu "t'estim molt... t'estim tant!!!" perquè sap valorar el molt de bo que hi ha en mi, en el fons del cor, molt profundament em reconeix el mèrit de la meva lluita vital... no sé què és ni qui és però em reconforta... i m'acompanya... fins i tot fins a les més profundes de les negrors dels mals moments que tots passam en la vida... allà hi és,  aquella negror de la qual sempre penses que no s'acaba mai, quan penses que ja no pot anar a pitjor i resulta que encara no has tocat el fons del fons... i un dia tot torna al seu lloc, tot resplendeix, s'il-lumina de nou el camí, tornam a trobar el nord de les nostres vides...
Aquesta veu interior... moltes vegades em recorda tenir memòria per aquells que ja no hi són... és com un dringueix, una campaneta, uns sons interiors em colpegen la ment algunes nits abans d'anar a dormir... són com un cop d'atenció, sembla com si algú em cridés... i quan recordo alguna d'aquelles persones estimades resulta que el dringueix... desapareix, s'en va! Sempre tenc un record especial amb persones com en Martí o el meu avi Pepe...
Aquesta veu interior:
... que té una música per a cada moment, per a cada instant...
... que em fa suspirar per tot el que hi ha de bell en la vida...
... que em recorda que estem de pas en aquesta vida...
... que em recorda que res és meu, i que tot hi és per gaudir-ne... del tot!
... que m'inspira...
... que m'inspira seny...
... que sap restar en silenci quan cal...
... que em diu molt sense dir res...
... que m'asserena...
... que em recorda que no tot és per sempre...
....que m'ajuda a resar, a pregar...

Jo seguiré escoltant aquesta veu interior!


dilluns, 7 de desembre de 2015

El valor de ser bo!

Parlam de ser bo en el sentit de ser bondadós, tots coneixem alguna persona bondadosa, entre tots seríem capaços d’extreure les característiques que defineixen les persones que “fan el bé”... tota persona té alguns d’aquests trets característics de les bones persones, sempre hem sentit a dir allò de "tots tenim coses bones". En el nostre món, en aquests temps, en la nostra complexa societat occidental no hi ha lloc ni la tendència a destacar aquest tipus de persones, més bé el contrari... precisament les persones bones destaquen per la seva poca aparició o presència pública, fan feina o fan coses a l’ombra, en silenci o de forma dissimulada i sense que es noti la seva presència, vull dir que passen desapercebudes per a molts de nosaltres però que hi són... hauríem de ser capaços de ser observadors del nostre entorn social i destacar i valorar així com cal aquestes persones.
Però ser persona bondadosa no significa ser una persona beneita, una persona bondadosa és una persona intel-ligent també que sap dels seus límits, que sap on fins pot arribar en la seva donació per a altres, que sap què ha de fer perquè els altres no li prenguin el pèl, que sap apartar-se d’allà on serà la riallota per a altres, que no respon a les provocacions o befes que fan altres per ser precisament persona bondadosa. En el procés maduratiu de la persona hi entra també aquest anar-se fent persona bondadosa, neixem a la vida amb trets de bondat i que els hem d’anar desenvolupant a poc a poc, una persona progressa adequadament i madurativa en bondat si és capaç de reconèixer les vegades que s’ha equivocat durant la seva passada vida, reconèixer els seus errors és un primer pas per seguir avançant com a persona bondadosa... reconèixer, perdonar, perdonar-se, tornar a començar, tenir sempre l’oportunitat de rectificar el rumb, aixecar-se quan caus i tornar a partir, tenir paciència, estar convençut de que els fruits arribaran encara que sigui a molt llarg plaç (sorprèn trobar-te gent que valora coses de tu del passat quan ja has abandonat aquell camí... la impaciència per voler obtenir els resultats immediatament, per “tenir reconeixement” dels altres a vegades ens fa abandonar el treball que amb tantes ganes i amb tanta il-lusió havíem començat)
Les persones bondadoses difícilmennt els costa dir NO quan algú els demana ajuda, les veus disponibles en tot, per tot, en qualsevol moment i per a qualsevol persona... quan tothom ja ha abandonat elles encara hi són!
Les persones bondadoses difícilment es deixen endur pel rencor de fets del passat... encara que costi!
Les persones bondadoses mai es creuran millors que ningú, sempre pensaran que hi ha persones que fàcilment les poden passar al seu davant, donaran tot el que tenen i el que són, difícilment entraran en competència amb els altres amb el que són i tenen... i per algú altre!
Les persones bondadoses són simples i no es compliquen la vida, ni la seva ni la dels altres...
La bondat per si sola no fa la persona completa, la bondat és un estat que fa que la convivència entre les persones sigui més que òptima, aquesta bondat ha d’anar acompanyada de pau, tranquil-litat, serenor... hi ha persones bones que, sense dir res, ja transpuen aquesta pau i aquesta serenor, el seu silenci ens diuen i ens fan sentir moltes coses... com quan mires el món des de dalt, i mires i contemples la mar, la terra, el cel, un bosc, la natura, la sortida del sol o de la lluna...
La bondat per si sola no basta per estimar de veritat una altra persona, es confon amb el respecte cap a l’altra persona... qui creu que estimar és fàcil o que simplement és un voler-se acompanyar per una altra persona per por a estar sol... s’equivoca... hi ha moltes maneres d’estimar i, per tant, de ser feliç.
La bondat per si sola no basta si no desitges profundament el bé de l’altre encara que aquell altre te l’hagi feta grossa... és haver-lo perdonat ja sense que l’altre t’ho hagi demanat encara, és esperar el penediment de l’altre i rebre-lo amb joia quan aquest un dia vengui....
La bondat per si sola no basta si no hi ha valentia per defensar i seguir treballant per les bondats de la gran BONDAT...
Una persona amiga aquests dies, davant la que ha qualificat com a “setmana horribilis” per coses que a qualsevol persona ens pot passar en el caminar del viure, ha explicat la seva voluntat de “... seguir sembrant el bé enmig de llops carronyaires que no em privaran de viure la meva vida amb total llibertat...” ... idò, açò: per a la nostra pròpia supervivència necessitam tenir persones de pau i que siguin bondadoses envers els altres, que no es deixin intimidar per aquests “llops carronyaires”.


divendres, 20 de novembre de 2015

En fa 40 que en tenia 11

20 de novembre de 1975, era dijous, i ens vam despertar amb la notícia de que aquell dia no havíem d'anar a escola... el dia començava perfecte pels nous estudiants de la recent estrenada nova "Segunda Etapa de EGB", és a dir, pels alumnes que avui en diríem de Sisè de Primària... la notícia d'aquell dia d'un tal senyor Franco va quedar molt en un segon terme pel nostre normal enteniment, només sabíem que aquell senyor s'havia mort i que a nosaltres ens tocaven uns dies de "vacances extres” en plena tardor. Aquell curs teníem de tutora una tal senyora de nom Julia, crec que de Madrid, que tenia un fillet petit, que vivia a un pis dalt de Sa Llibreria i que molts de dies arribava tard a escola, un altre motiu de festa i joia entre els i les alumnes de Sisè, i motiu també perquè aquella senyora Julia no va arribar a acabar el curs 75/76 ja que la van despatxar abans d'hora, en el seu lloc va venir un tal Joan López Casasnovas de Ciutadella, joveníssim mestre d'escola de grat record per a tots nosaltres. Altres mestres que teníem van ser na Maria Mascaró que ens feia francès, en Rafel Coca que ens feia Naturals (o matemàtiques? No ho sé!), mossèn Berto Vidal que ens feia Religió i... ja no record ningú més. Estàvem contentíssims per no haver d'anar a escola durant uns dies, llàstima que per la tele aquells dies ens van privar de veure coses habituals d’aquell temps com "Los payasos de la tele" o "Los chiripitifláuticos" (El Capitán Tan, na Valentina i el Tio Aquiles, i Los Hermanos mala sombra), ja li començava a agafar gust el tema de veure Tele a casa. Idò, en el seu lloc van començar a fer coses molt rares, música militar, molt marcada de pas i quan van començar a mostrar aquell homenet dins un caixó i davant del qual hi anava passant gent i més gent ... allò ja va començar a fer por,  semblava més bé una pel-lícula de misteri i de por... de veure tota aquella gent tan trista, inclús algunes ploraven, o dipositaven flors als seus peus, aquell homenet em va arribar a fer pena, mesquinet... "a veure si "qualcú" fa que ressusciti i així aquesta gent no estarà tan trista", anava pensant mentre veia aquella desfilada de persones i més persones. Noooo! Sort que "ningú" ho va poder fer. Crec que vaig arribat a veure la coronació del llavors Príncep Juan Carlos com a Rei d'Espanya, fins i tot jo, un fillet d'onze anys en aquell temps, em va "emocionar" veure aquella coronació Majestuosa, que ben pensat i que ben preparat ho tenien, ingenus de nosaltres. Ara, 40 anys més tard, i després de descobrir el mal que ens va fer a la nostra família, sobretot al meu estimat avi Pepe Marí i al meu pare, només desitj que quedi enterrat i ben enterrat per sempre més, i que ell i altres molts semblants a ell no tenguin mai més la possibilitat de fer mal, de fer patir, de matar a més persones innocents, persones que pensin com pensin també tenen dret a la vida... el més trist de tot és que, en aquell temps, amb onze anys, a la mateixa escola, ens inflaven el cap amb sermons amb contingut pervers sobre les bondats d’una persona que va fer molta maldat a molta gent innocent i bona i pacífica... en aquest “país” alguns polítics i/o partits polítics s’omplen la boca de ser més demòcrates que ningú i no saben comdemnar les barbaritats d’una dictadura com la franquista... “allà ellos!"

Dia de la infància: ocupats pel seu futur

Ocupats però no preocupats, si de cas el mínim de preocupats. És ben cert que pels aconteixements que vivim darrerament tot açò ens faci pensar que el futur dels actuals infants és negre i preocupant per la incertesa que açò genera: la cris econòmica mundial, la incertedesa de la feina, la crisi humana dels refugiats, les guerres, el deterioament del mediambient, moltes injustícies del tot incomprensibles. En la llista de drets dels infants s’hi hauria d’incloure també el dret dels infants a tenir una “herència” millor que no la que hem tingut nosaltres mateixos, els qui ara som adults, el dret a un futur millor. Sempre he pensat que ha estat una gran sort haver tingut l’oportunitat de néixer i créixer a un poble com Ferreries, les condicions de vida han anat sempre a millor, vaig tenir una infància bastant feliç i encara ara la record amb afecte i una certa nostàlgia aquesta infantesa... però ara mir els infants de la meva escola, del meu poble i pens que si visqués la infància dels infants d’ara jo seria doblement feliç perquè a part de bones instal-lacions, de molts recursos, de bones eines per poder aprendre millor, hi ha un gruix bastant important de gent ocupada per l’educació, i per tant ocupada pel seu futur, d’aquests al-lots i al-lotes: pares, mares, avis, àvies, mestres, professionals de l’educació. No ens hauria d’angoixar aquest futur si tots estem ocupats, i per tant hi feim feina, per aquest futur, si treballam perquè tots tenguin les mateixes oportunitats per a desenvolupar-se, formar-se, educar-se, créixer lliurament... la nostra petita comunitat de Ferreries ha de ser, i ja n’és, més solidària, més pacífica, més tolerant, més justa socialment... i sobretot que faci vida de carrer, de poble, de comunitat, de festa, de compartir bons moments... m’encanta veure places plenes de petits que juguem i fan pinya entre ells, m’encanta veure com pares i mares acompanyen els seus fills/filles a l’escola, m’encanta veure com grups de pares acompanyen els seus fills i les seves filles als camps de futbol, de bàsquet, de tennis, de patinatge, etc. i els animem amb la seva especial cridòria perquè facin esport i lluitin noblement enmig del camp, m’encanta veure l’ambient al voltant de l’Auditori de Ferreries, de petits i grans que van il-lusionats i disposats a aprendre el noble art de la música i de la dansa, m’encanta veure les anades i vingudes de la gent ocupada i preocupada pels nostres majors del Geriàtric, m’encanta veure aquesta vida en el poble i que no hauríem de perdre mai, i que haurien de poder heretar a les futures generacions...
Sort he tingut de que la meva vida hagi evolucionat cap a millor, em sabria greu que ara anés a pitjor, però estic segur que si estem ocupats per aquest futur no hi haurà per què preocupar-se. No ho trobau?

dimecres, 18 de novembre de 2015

I així ho aclariran?

De veritat em volen dir, em volen fer creure que així resoldran el problema de Síria? Amb venjança? Amb més sang? Amb més morts? No es posen a la mateixa alçada que ells quan fan servir "l'ull per ull"? No és més bé una victòria d'ells quan han aconseguit que França es posi al mateix nivell que ells? Declarant la guerra? I si un dia GUANYEN, què guanyaran? Més ganes de venjança, més anys de prolongació dels conflictes, 20, 30, 40, 50 anys? Dues o tres generacions? Què i com volen fer-los PAGAR? Amb més morts, amb la vida i el sacrifici de més persones? Els nostres fills, els nostres néts, les futures generacions, viuran pitjor que nosaltres per culpa decisions preses "ara" més amb el fetge més que amb el cap i el cor? Aquesta serà la nostra "herència"? I per què no hem plorat cada dia, a cada moment, a cada instant cada bombardeig, cada mort, a cada país, a cada guerra, els molts infants que han mort injustament durant els darrers 4 anys aquesta incomprensible guerra de Síria, per exemple? I on posam, on queden els valors de la "llibertat, igualtat, fraternitat" concebuts i parits durant la Revolució Francesa de 1789 quan la resposta a un injustificadíssim atac terrorista a França és simplement venjança i declarar una guerra? Hem educat prou bé per a la Pau, pel respecte, per la democràcia, per la diversitat, per la integració, per la tolerància de les persones? Haurem de sacrificar encara més la nostra llibertat per compensar la nostra seguretat? Augmentarà la nostra desconfiança cap al diferent, cap a l'estranger, cap a l'immigrant, cap al refugiat, cap a l'àrab, l'islamita, cap a les persones que no són del "nostre lloc"? Així, d'aquesta manera, aconseguirem la PAU? Així, d'aquesta manera, no anam a pitjor? Trist destí el nostre, per a tota la humanitat, si anam per aquest complexe i complicadíssim camí de l'enfrontament i de la disputa entre persones en un món cada vegada més petit.

diumenge, 15 de novembre de 2015

Primer de tot, pensar en les persones

Encara queda més d'un mes perquè dia 20 de desembre votem el proper govern espanyol... il-lusió, il-lusió com aquell qui diu no m'en fa gaire però pitjor és que decidesquin altres per tu si no vas a votar. D'entrada no hi ha cap partit que s'apropi, ni fer-hi a prop, a allò que jo pens què hauria fer o a què s'hauria dedicar un govern responsable dels seus ciutadans a qui deu i compromet el seu servei. D’entrada, també, l'obsessió del proper govern haurien de ser les PERSONES, abans de tot i abans de res. Per ordre de prioritat:
-hauria de pensar en aquelles persones que estan malaltes, persones que pateixen malalties cròniques, incurables, perquè estiguin ben ateses, perquè tenguin els millors tractaments possibles, les millors medecines, perquè tenguin els recursos necessaris tant els malalts com els familiars que en depenen, perquè pateixin el més mínim possible... haver buidat de contingut i de recursos econòmics la ja antiga llei de Dependència ha estat un greu error, han demostrat que no han pensat en les persones.
-hauria de pensar que la Sanitat com un servei bàsic per a les persones, no és un servei per jugar a bescanviar i/o malvendre al millor postor com si sigui un joc de cartes o de trivial...
-hauria de pensar en aquelles persones que no tenen feina, famílies senceres sense recursos per tirar endavant, que ajudi eb la reorientació, re-educació i reciclatge de la feina, de futures feines... el govern hauria de ser el primer interessat en no deixar-les abandonades al carrer sense feina, sense casa, sense recursos, com a indigents o pobres demanant almonina... no potser que el govern espanyol s'endeuti (i per cert amb una gran factura) adquirint material militar i bèlic, salvant bancs, etc. i no ho faci pensant en les persones...
-hauria de pensar en aquelles persones que fugen de la guerra, de la fam, de la misèria, de la persecussió per ser o pensar diferent... refugiats, immigrants, estrangers, PERSONES que cerquen ser acollides i tractades com a tal...
-hauria de pensar i ajudar a aquelles associacions que fan feina de forma silenciosa per a moltes persones que els hi falta de tot, que les ajuden, que les acolleixen, que les acompanyen, que les escolten...
-hauria de pensar i hauria d'ajudar als ciutadans a ser persones solidaris amb els de més a prop i amb els de més enfora... necessitam voluntaris i voluntàries que pensin en el bé comú i que pensin i actuin per a altres segons les seves possibilitats... necessitam voluntaris i voluntàries que facin companyia a gent gran, infants, malalts, persones que viuen totes soles, que facin petits gestos que poden significar molt per aquestes persones... i qui diu servei social també diu servei medi-ambiental, servei cultural, servei de poble, de barri, de ciutat...
-hauria de pensar en ajudar a les persones a ser ciutadans per a la pau
-hauria de pensar en ajudar a les persones a ser ciutadans que estimin la terra, el seu entorn, la natura

En el món, en el nostre país, a la nostra illa, al nostre entorn més proper sempre podem veure com hi ha gent que no viu el mateix benestar que molts de nosaltres, per sort, tenim, un benestar del qual n’hem d’estar eternament agraïts.

dissabte, 14 de novembre de 2015

Estan frescos!

Estan frescos si creuen que així poden acabar amb el somni de grandesa de la persona, de l'home, de la dona, dels infants...
Estan frescos si creuen que així podran enterrar el somni de la quimera d'un món millor, d'un món més just, d'un món en pau...
Estan frescos si creuen que així ens privaran de gaudir de la bellesa de la terra i de les persones...
Estan frescos si creuen que així ens empelteran la seva ràbia, la seva amargura, la seva malaltia, la seva violència, el seu transtorn...
Estan frescos si creuen que així ens faran creure en un déu que castiga, que mata, que fa patir, que no creu en la vida, en l'amor, en l'esperança, en les persones...
Estan frescos si creuen que així ens faran dessistir del més important en aquesta vida: ESTIMAR
Estan frescos si creuen que així ens faran por...
Estan frescos si creuen que així ens faran dubtar...
Estan frescos si creuen que així ens aturaran... de lluitar per la vida!

París, divendres 13 de novembre de 2015, pels qui encara creim en la VIDA

dimarts, 10 de novembre de 2015

L'art d'escoltar

Va ser una petita experiència que, quan l'arribes a entendre, et sorprèn a tu mateix en veure com ha passat... estava escoltant atentament a una persona que ens anava explicant alguna cosa, més o menys interessant, a un grupet de gent. De cop i volta vaig girar la meva atenció cap a alguna cosa del meu mòbil: la veu d'aquella persona es va esvair momentàniament per art de màgia i en vaig perdre el fil del que ens deia. Vaig pensar: "Increïble la capacitat que tenim les persones de desconnectar d'allò que NO ens interessa escoltar... i encara més, tornar-hi i enganxar en allò que abans ens havíem desenganxat de forma fàcil i deliberada". Escoltar requereix de voluntat i d'un petit esforç de concentració, per jo encara més ja que tenc dificultats auditives que no em faciliten aquesta capacitat d'escolta... escoltar és alguna cosa més que sentir paraules i frases: és processar i assimilar la informació que l'altra persona ens comunica, entendre què ens ha volgut dir, com ho ha dit, intentant d'entendre per què ens diu allò que ens diu, situant-nos a la seva pell, en la seva situació, copsant els seus sentiments, els seus anhels, las seves il-lusions... de caràcter reservat em costa molt ser espontani en les converses de més de dues persones... quan escolt un amic, una persona estimada, algú a qui conec molt bé... sempre pens que té tota la raó del món i que no hi ha lloc a matisacions o a retrets, és com si no tengui els meus criteris i els meus punts de vista s'hagin esvaït o s'hagin perdut per sempre... no hauria de ser així però em passa moltes vegades, molt sovint no sé respondre a les interpelacions dels altres, pens que allò que pens o dic és poca cosa o poc rellevant davant dels altres, sóc molt simple, m'agrada molt escoltar les persones amb criteri i que tenen les coses clares, que tenen experiència de la vida... 
I en açò em vaig demanar: i com hem d'ajudar als infants perquè assoleixin aquesta capacitat de concentració i d'escolta a qualsevol persona, en un món on el predomini de la imatge i de l'espectacle guanya per golejada la crida i l'atenció dels més petits? Com els podríem ajudar? Com fer-los veure que tenir aquesta capacitat d'escolta i de concentració és cabdal per a la seva futura vida? 
És tot un art tenir aquesta capacitat d'escoltar els altres, fer que els altres se sentin agombolats per la teva escolta acollidora i dir les paraules justes i necessàries. El difícil art d'escoltar!

dimarts, 27 d’octubre de 2015

Sortosa fortuna!

Seguint amb allò que escrivia l'altre dia... vaig pensar important seguir remarcant l'agraïment i valorar la fortuna d'haver viscut en l'espai i en el temps que m'ha tocat viure. Quina sort! Quina sort, per exemple, que no m'hagi tocat viure l'infortuni de guerres, de misèries, d'epidèmies, de fams d'èpoques, de segles, de milions anys enrera. El tram normal de vida d'una persona com jo serien els 75/80 anys, un pic de puça comparat amb la línia cronòlogica des que es coneix que hi ha vida en aquesta terra. Ben igual es podria dir de l’espai fìsic, ningú encara ens ha sabut dir si aquest espai té uns límits, un acabament, una frontera, però allò que sí sabem de cert és que l'Univers és immens, grandiós, inacabable, inabastable, i ens és difícil imaginar com de gran és aquest Univers, aquest espai infinit, en principi del tot infinit. Ni tan sols la Terra arriba a ser un pic de puça enmig de tot l’Univers. És tot una fortuna haver viscut justament aquest temps, justament en l'època que s'acabava una dictadura, justament en l'època que començava una època de bonança econòmica, material, d'avenços tecnològics, d'avenços mèdics, d'avenços culturals, educatius, científics, socials, d'avenços democràtics, polítics, econòmics... som afortunats també per ser coneixedors de moltes coses de segles enrera, de la història de l'home i de la dona anterior a nosaltres, d’aquells que ens han precedit. És tot una fortuna haver nascut justament en aquesta terra, en aquesta illa que es diu Menorca, en aquest poble que es diu Ferreries, en aquesta família que es diu Marí Pallicer de la qual en surt tanta descendència i de la qual segur que també en sortirà molta ascendència... ja ho veis, pensant en els milions de persones que hi ha al món i si pensam en l'immens espai físic de la Terra (i ja no diguem de l'Univers) justament i sortosament hem anat a caure en aquest temps i en aquest espai de pau, de tranquil-litat, de benestar. Increïble! Però el que em sembla més increïble encara és que davant tanta grandesa espaial i davant d'aquest llarguíssim temps històric... nosaltres, que som tan però tan i tan petits, en puguem arribar a ser conscients i ser espectadors excepcionals d'aquesta grandesa de vida, som com a uns convidats de luxe... Sortosa fortuna també de viure aquest temps actual davant drames com els dels refugiats de Síria, i d’altres milions i milions de refugiats confinats en camps provisionals per culpa de moltes de les guerres que hi ha al món, situacions injustes, incomprensibles,  inestables i dramàtiques de països en constant conflicte: a l'Àfrica, Turquia, Israel, Palestina, Àsia, Rússia, Ucraïna, el Sàhara, Àmerica Central i del Sud... desastres naturals que compliquen i molt la situació de països que treballen molt durament per treure, com sigui, el cap i respirar una mica millor...  sortosa fortuna tenir una feina digna, tenir salut, tenir uns mínims recursos econòmics, amics, família, bons companys de feina, bons vesins, gent disposada i disponible a ajudar-nos en qualsevol moment. De quantes coses més n’hem d’estar afortunadament agraïts? De moltíssimes! Agraïment etern per la sortosa fortuna, no ens deixem endur per la indiferència dels qui pateixen infortuni, els de més a prop i també els de més enfora, no els oblidem i seguem sempre solidaris. Sortosa fortuna la nostra!

diumenge, 25 d’octubre de 2015

Espectadors de la vida!

Quants gestos, quants instants, quants moments, quantes actituds, quantes persones passen per la vida fent el bé, fent tot el possible perquè altres estiguin més bé, n'hi ha... moltes! N'hi ha a carretades. A vegades basta una mica d'atenció, asseure't, contemplar, copsar i fer la foto mental de cada moment, de cada instant i ser espectador de l'espectacle més senzill i sublim de la vida... a veure si seré capaç d'anomenar-ne cap: una mare que somriu a la seva criatura acabada de néixer; aquelles dues germanes que cada matí surten a caminar i sempre les veus que tenen alguna cosa a contar (i no es cansen mai de xerrar!); també aquelles dues germanes agafades de "braceti" que cada capvespre igualment surten a passejar però que no tenen necessitat de contar-se res, estan la mar de bé en silenci i caminant, acompanyant-se; un pare que juga a pilota amb el seu fill; una mare que ajuda a la seva filla a aprendre a anar en bicicleta; la besada sincera d'una àvia al seu nét; aquell homenet que, amb una llibreta sota el braç i un somriure dibuixat a la cara, parteix cap a l'escola d'adults a aprendre a llegir i escriure; aquells treballadors que cada dia s'esforcen per deixar Ferreries ben net i aclarit; els botiguers i les botigueres que exhibeixen el millors dels seus somriures per servir amb promptitud i satisfacció els seus clients; els invisibles voluntaris de Cáritas que fan molta feina per ajudar a qui quasi bé no té res; i els de la Creu Roja; i els Donants de sang; i les treballadores del Geriàtric; i aquells voluntaris i voluntàries que treuen els avis/àvies a passejar; i aquella ranxada de joves adolescents que passegen amb la seva particular alegria a festejar els seus sorollosos caps de setmana...; aquelles dues germanes que treballen incansablement per ajudar a missioners que viuen al tercer món; i els grans dies de festa: Nadal, Cap d'any, Els Reis, Sant Antoni, Carnaval, Setmana Santa, Sant Bartomeu; l'esclat d'alegria que provoca entre la gent l'arribada de la primavera o de l'estiu; els dissabtes de trobades familiars al voltant d'una taula, d'un dinar... avis, àvies, pares, mares, fills, filles, néts i nétes comparteixen i celebren l'alegria de l'encontre familiar; molta gent que es mou, fa esport de tanta diversitat com futbol, bàsquet, tennis, atletisme, ciclisme, escacs, patinatge, hípica... i el capellà, el doctor, l'alcalde, els regidors, els directius d'un munt d'entitats culturals, esportives, educatives, empresarials, sindicals, polítiques... quanta gent es mou i es preocupa per altres! Valorem-los en la seva justa mesura... tenim molts motius per ser optimistes, tenim molts motius per viure amb possitivitat, tenim molts motius per ser agraïts eternament per la sort que hem tingut de viure la vida que ens ha tocat viure. Gaudim de ser espectadors de la vida!

diumenge, 18 d’octubre de 2015

La mort

Ho reconec: tenc por, sempre he tingut por xerrar o pensar d'aquest tema. Encara record les nits en què em costava dormir pensant en l'angoixa de no saber que em passaria en arribar aquell dramàtic instant, era l'època de joventud, del despertar més genuí de la vida, quina paradoxa: justament quan més assaboria el goig de viure la vida era quan tenia més por de morir. Però els anys t'ajuden a entendre el sentit de la vida ... i de la mort! Tenint-la present t'adones de la importància de valorar la teva vida, cada dia i cada instant són un tresor si els saps copsar i valorar en la seva justa mesura, a vegades em sembla que açò de la vida mai s'acabarà, visc pensant com si mai m'hagués de morir perquè pens que tenc moltes coses per aprendre, perquè pens que tenc moltes coses a superar de mi mateix, perquè pens que encara tindré moltes oportunitats per aprendre a estimar més i millor, perquè pens que tenc molt de camí per recórrer encara, però al costat d'aquests pensaments positius i ingenus a la vegada (ingenu de mi!) m'hi acompanya ella, la mort, que em diu a cau d'orella i em recorda en molts moments que tot té un límit, que tot un dia s'acabarà, perquè no en sabem "ni el dia ni l'hora"... i cada dia en don gràcies pels dies viscuts, per la sort que he tingut, perquè no he hagut de patir el que molts han patit, cada dia  viscut és un agraïment sincer pel bonus extra de vida que he tingut sort de viure... aquesta és la por a meva la mort però per jo més dura encara és viure la por a la mort dels altres, o millor dit: m'és molt difícil ajudar als altres a afrontar la mort dels seus estimats, m'agradaria dir-los les paraules justes per acompanyar-los en el seu dolor quan la veritat és que quasi mai no hi ha paraules prou justes per consolar tan gran dolor, m'agradaria saber oferir una abraçada sincera i justa, m'agradaria trobar aquells instants justos de silenci per acompanyar el tortuós camí de dol que pateixen, però no ho sé fer! Només puc oferir la meva disposició a acollir-los i a escoltar-los quan així ho necessitin, només puc oferir les meves pregàries, els meus millors desitjos, els meus millors pensaments perquè puguin superar tan mal tràngol, no em satisfà gaire el compliment del deure o quedar bé amb unes simples paraules que es diuen a les celebracions funeràries o semblants... només de pensar el que deuen estar patint per dintre dels seus cors em fa dir: qui sóc jo per envair tan sagrat espai com és el del món interior de cada persona, en tan fotut instant! No m'agrada gens visitar cases, passar dol, haver d'anar a passar el "guardamés" perquè SÍ... ja em perdonareu si algú no entén la meva postura, em posa nerviós aquest tipus de coses, em sent com avergonyit perquè no se m'acut dir res consolador, perquè a vegades em sembla una parefarnàlia fer o dir segons què, em sembla que fas més nosa que falta, no m'agrada gens fer sentir vergonya els altres pel simple fet de veure'ls plorar desconsoladament... I malgrat la nostra intenció de voler fugir de tot allò que soni a mort... la veritat és que no em podem defugir de cap de les maneres, les notícies al món ens ho recorden cada instant, les notícies de persones malaltes també, igual que accidents o morts accidentals... no en podem defugir per molt que vulguem.
Visquem valorant tot el bo de la vida que en ella mateixa inclou... fins que Déu vulgui!

diumenge, 20 de setembre de 2015

D'aquí a 10 anys...

Algú aquesta setmana es demanava per televisió a la gent "on es veuen d'aquí a 10 anys?", quins canvis importants troben que s'hauran produït en les seves vides durant tot aquest llarg període de temps... la veritat és que jo de totd'una vaig tenir la sensació de voler defugir de trobar resposta a aquella incòmoda pregunta, em feia com a por cercar o trobar-hi resposta convincent perquè és difícil i complicat fer de pitonís. Em fa por jugar amb el destí, em fa com a por jugar a la "loteria" del destí, jugar amb la bona o la mala sort del destí... hi ha moltes pors: perdre salut, facultats, persones estimades... però també hi ha l'esperança d'una vida millor, més feliç, més centrat amb allò que vols, més en pau en tu mateix. Realment neixem a la vida totalment inconscients de tot i del tot, al llarg dels primers anys de vida, a poc a poc, ens hi anam despertant, l'anam vivint al màxim... però arriba també el moment conscient de que açò un dia s'haurà d'acabar i ens angoixa no saber com serà aquest acabament, si patirem o no patirem, si ens direm adéu de tothom, si partirem satisfets del que hem viscut...
Tot i açò jo estic pensant que mentre pugui, mentre jo tengui el meu destí a les meves mans, intentaré cercar el millor per a la meva vida i per a la meva felicitat... quan sigui el destí que em tengui entre les seves tenaces mans no tindré més remei que acceptar-ho i resar perquè sigui benèvol amb mi, perquè no em faci patir gaire, perquè acabi ràpid, perquè no es recrei gaire en el meu dolor i en el meu patiment... vull pensar que són molts els moments que tenim entre les nostres fràgils mans per poder decidir el nostre destí de vida, molts, molts.... una decisió, un viratge brusc, un trencament, un canvi de direcció, un canvi de rumb inesperat, etc. poden canviar la nostra felicitat, el nostre ben estar físic, emocional, les nostres relacions personals, el nostre destí... el caràcter també? Què difícil i complicat canviar aquest caràcter reservat, vergonyós, empegueidor, massa respectuós amb els altres, canviar allò que saps que als altres no agraden gens de tu, i molt més quan t'adones que els altres et tenen super etiquetat i diuen o pensen de tu 4 coses que poden arribar a ser veritat però que no conformen el tot d'allò que ets realment i que no et permeten tenir dels altres l'oportunitat de poder canviar, vull dir que els canvis només els perceps tu mateix i que els altres es queden amb el mateix clixé de sempre de tu... potser d'aquí a 10 anys tot haurà canviat en la meva vida, sense adonar-m'en, potser tot seguirà igual, però el que SÍ és cert és que mai podré dir que no hauré tingut oportunitats de canviar el destí del meu gran destí.

dimecres, 12 d’agost de 2015

Un món millor

Deia Baden Powell, aquell a qui se li atribueix la fundació de l'Escoltisme, que l'objecte màxim d'una persona és deixar el món una mica millor del que l'ha trobat. Molt bé però com ho mesuram, com sabrem el que teníem abans i el que deixerem després, com sabrem que ho hem deixat millor (o pitjor) de com ho hem trobat quan vam començar a viure aquesta aventura de la vida? Difícil, molt difícil passar comptes d'una cosa incomptable i immesurable. Per començar si ens hem de fiar del que ens aboquen i ens encervellen els mitjans de comunicació... ho tenim clar! el món va a pitjor, quasi tot són notícies dolentes que moltes vegades ens endinsen en una espècie de petita depressió o frustació, a vegades és pitjor, però, la indiferència, tapar-nos els ulls, les orelles i no creure'ns allò que està passant, aclucar els ulls davant la realitat i pensar que allò ens és enfora i que a nosaltres no ens passarà mai o que ho arreglin els altres... els mitjans de comunicació fan la seva feina, uns més encertadament que altres, uns cerquen més el sensacionalisme i les ganes de vendre grans titulars davant d'altres que intenten ser el màxim d'imparcials i objectius, però en general tots intenten ser narradors de la realitat del nostre món, el que és cert és que amb ells, amb els mitjans de comunicació, ens arriben moltes més realitats socials i personals que abans no coneixíem perquè simplement ningú les destapava o no les coneixia. Conèixer la realitat de les coses, del nostre voltant i també del més enfora, allò que intenten fer els mitjans de comunicació, és un primer pas per voler deixar el món una mica millor del que l'hem trobat ja que hi haurem de lluitar, hi haurem de fer front, hi haurem de treballar, ho haurem de reclamar, protestar, incidir.
Però per a mi el més important és el nivell personal, allò que cadascú pot fer, és el procés personal que fa que hom digui que el món va a millor perquè ell o ella s'esforça per millorar cada dia tot allò que té al seu voltant... i al seu interior! madurar a força d'experiències vitals, reflexionar, fer canvis de rumb necessaris per redreçar la teva vida, adonar-se que per aquella senda no s'arribarà enlloc, sobreposar-se quan els altres ja no confien en tu, valorar-se més que mai quan els altres t'abandonen a base d'indiferència i menyspreu, no deixar-se endur per la ràbia que provoquen petites provocacións sense cap importància que nosaltres mateixos feim trascendents i ireals... i intentar ser més senzill, més humil, més discret, més servicial, més predisponible que mai quan vas tapat fins a les orelles de feinetes i de compromisos... no sóc més que ningú però tampoc m'agrada que els altres em mirin per sobre de les espatlles de forma despectiva... ser molt observador i veure qui és marginat o apartat "gràcies" a les estrelles mediàtiques de la nostra societat que es deixa enlluernar per aquesta llum encegadora mediàtica... i perdonar i perdonar i perdonar, quant costa perdonar!! i reconèixer que no ho has fet bé, adonar-se del patiment que has provocat en l'altra persona encara que et sembli que no hagis fet res... i estimar molt encara que et sembli o pensis que no en sabràs prou mai d'estimar, què difícil! I recordar els teus pares, els teus avis, els teus familiars, els teus amics, aquells que ja no hi són i recordar tot allò de bo que tenien i que, sense voler, et van donar i que ho van dur a la pràctica durant la seva vida, sempre tenc molt present el caràcter lluitador, alegre, punyent i servicial del meu estimat amic Martí Martí que s'en va anar amb la tranquil-litat d'haver fet tot el possible perquè aquest món segués un poc millor... I ser utòpic, m'agrada ser utòpic perquè sé cap a on vull caminar encara que no hi hagi d'arribar mai... I valorar la sort que hem tingut de viure allà on ens ha tocat viure, quina sort de vida, quina sort de tenir feina, quina sort de poble, quina sort de família, amics, companys, vesins, ... quina GRAN sort! i alegrar-se de les alegries dels altres, plorar les penes dels altres, compartir i acompanyar les alegries i les penes meves i les dels altres... tenc la sensació de que !!!n'hi ha tant per fer i aprendre encara!!!
Si ens aboquen i ens proposam a que la nostra vida vagi per aquí podeu estar segurs que haurem deixat el món una mica millor del que l'hem trobat. No ho trobau?