Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

diumenge, 13 d’agost de 2017

Amb mon pare pel Camí de Santiago, Camí del Nord

Va ser l’experiència viscuda amb el meu pare el juliol de 2011, volíem fer junts un tros de Camí de Santiago però passant per la part nord de la Península, hi vam posar molta il-lusió en el seu principi i al final no ens va acabar de sortir prou bé... així ho reflecteix el meu diari... de tot se n’aprèn!

Divendres, 15 de juliol de 2011
Avui ja torna a ser divendres i ja queda un poc més de 4 dies per començar a fer la caminada per terres nòrdiques amb mon pare. Ara aquests dies els dedicaré als preparatius i a la mentalització d’aquest simpàtic viatge, veurem com anirà això de conviure tot el sant dia amb mon pare, a veure com ens avindrem, com aguantarem físicament cada jornada de caminar... m’agradaria molt que tot anés bé i que poguéssim arribar sans i estalvis a Santiago, segons els meus càlculs haurem de menester unes 4 setmanes i no sé si aguantarem tants dies de caminada... vull dir que tenc els meus dubtes però alhora també l’esperança d’arribar a bon port. Acabi com acabi segur que haurà estat una bona experiència per a tots dos però supòs que encara molt més per a mon pare ja que això de fer el Camí de Santiago serà una cosa ben nova per a ell. A nivell personal la nostra relació ha estat sempre molt superficial (...) Però el pas del temps  i el respecte que ens hem anat guanyant m’ha fet veure que en el fons, en el fons ens semblam molt més que no em pensava jo mateix...

Dijous, 21 de juliol de 2011
... i ja hem arribat a Sant Sebastià però hi hem arribat després de fer el que no hem de fer quan vas a fer el Camí de Santiago: arribar-hi en tren. Bé, ahir vam arribar a Irún després de viatjar en avió des de Menorca a Madrid i després a l'aeroport de Sant Sebastià... la mateixa reacció va tenir mon pare quan vam arribar a aquell aeroport: quina cosa més petita i més miserable... la mateixa que jo quan hi vaig arribar-hi el juliol de 2008... o 2009? ara no ho record. Vam acabar d'arribar a Irún a peu, allò servia com a petit entrenament de cara a la caminada d’ensoldemà, vam pensar. Arribar a la ciutat d’Irún ens va animar i vam trobar-la encantadora i polida. La idea era fer tot el dia a Irún i de fet així ho vam fer: vam anar fins a la frontera amb França, passant pel pont de Santiago per on es va a Hendaya, i cap a França, i també vam anar a Hondarribia, fins allà en bus i després vam tornar a peu... molt de tros caminant i caminant... sembla que tota aquesta caminada d’entrenament va ser tot en va ja que avui de matí a mon pare li ha agafat un esguinç al tormell, no hem dormit del tot bé i estem com una mica cansats. I ara estem a l’espera de veure com evoluciona aquest turmell, el que és segur és que això no anirà més enllà de diumenge que ve, haurem de fer un altre tipus de passejada per aquestes terres del nord i que són tan polides i esplèndides. Talvegada ens haurem de plantejar de llogar un cotxe i anar voltant per aquí i per allà on sigui... qui sap si així arribarem a Santiago com ho teníem previst incialment però no d’aquesta manera. A mi em fa pena veure com va de coix mon pare, i encara em posa més trist pensar en la il-lusió que ell hi havia posar en aquest viatge, els preparatius, l’entrenament diari que ha fet de caminar i de posar-se en forma... en fi, és una vertadera pena i també una gran llàstima que això no vagi pel camí que pensàvem que havia d’anar...

Dissabte, 23 de juliol de 2011
Avui també hem arribat en tren fins a Deba, després de fer aturada a Zumaia. L’esguinç del peu esquerra de mon pare va millorant, ell ja està més animós i content, el seu objectiu a mig termini és poder arribar a Ferreries tot sencer, sense cap lesió de cap tipus. De moment no hem dit res a ningú de la família. Raons? no ho sé però en primer lloc perquè no hem d’alarmar a ningú, i segona perquè a mon pare no li agrada que coses com aquestes es vagin dient per aquí i per allà de tot el poble ... ens sembla que seria com fer el ridícul després de pregonar per aquí i per allà que anàvem a fer el Camí de Santiago i que no l’hàgim pogut ni començar per culpa d’una lesió muscular el primer dia quan encara no havíem partit... Ara tot depèn de demà: continuar o no continuar. Si continuam partirem des de Bilbao, i si no continuam... directes a Ferreries! Bé, així tampoc ha anat malament, anar en tren i passejant com a vertaders turistes...
(...)
A part del viatge en sí i de les seves penoses dificultats físiques que es poden produir en una persona qualsevol, hi ha la part emocional i la part de relació amb mon pare, xerram de moltes coses i això de cada vegada ens uneix més, sentim més confiança i ens sembla que ens coneixem un poc més... la convivència i el fet de compartir tantes hores junts ens hi obliga i això ens fa estar més units com ja he dit abans. Avui ha sortit el tema del seu pare, el meu avi... de tot el que xerram referent a aquest tema ara ens surt de forma espontània, al manco a mi m’ho sembla: els nostres dubtes de tot el que no sabem encara de l’avi, de la injustícia de les guerres, del drama familiar que suposa la pèrdua d’una persona estimada i propera, etc.
(...)

Ferreries, dimecres, 3 d’agost de 2011
Idò sí, diumenge passat vam acabar el viatge de voler anar a Santiago a peu per la ruta del nord, vam arribar a Santander amb penes i treballs, amb anyorança de tornar a Ferreries, amb dolor i convençut de que aquella era una aventura per a bojos joves que fan el Camí de Sant Jaume, així ho sentia i ho expressava mon pare... i jo? Jo estava bastant convençut de que hi arribaríem però em va fer pena abandonar tan aviat, tan prest. De la prematura retirada d’aquesta aventura en tenc la culpa jo mateix, vaig calcular malament i vaig confiar massa alegrement amb la força i la capacitat física de mon pare. El dia que vam arribar a Noja... allò! aquell dia tan llarg de caminar el va convèncer d’abandonar aquella “locura”... havia d’haver programat les etapes més curtes i més apropiades per a ell... i el temps fred i plujós tampoc va ajudar a que la cosa anés més o manco bé... i l’esguinç del primer dia quan encara no havíem començat a fer camí... s’ha complert aquella dita que diu que “Allò que comença malament, malament acaba”, !!!llàstima!!! Jo m’ho vaig passar molt bé recordant el camí que vaig fer anteriorment, el 2008 i el 2010, per aquest mateix camí del Nord. Tot i no haver-lo acabat estic content d’haver viscut 12 dies amb el meu pare, hem xerrat de moltes coses com mai no haviem fet abans i ara ens sentim com a més units.
Ahir i abans d’ahir vaig anar a ajudar a mon pare a fer net la petita piscina de l’hort de La Beltrana i així podré anar allà dalt a nadar i a passar les estones dels dies que queden d’aquest mes d’agost. A veure si durant aquest temps de vacancespuc acabar d’escriure la llibreta que tenc entre les meves mans i començar-ne una de nova que ja tenc a punt i preparada
(...)
Com he dit abans vaig xalar molt recordar i passar pel mateix camí de fa 3 anys (l’any passat també el vaig fer però en bicicleta) sobretot tenia moltes ganes de tornar a passar per la platja de Noja i poder-hi nadar però la cosa no va anar així com jo pensava que aniria... pensava que seria polit compartir aquell moment amb mon pare en contemplar aquella llarga i formosa platja de Noja en ser dalt del pujol que ens hi conduirira després de passar per la platja de Berria. Però el cansament i el dolor que sentia mon pare en aquells instants feien precisament que no anés de contemplacions ni d’històries d’aquestes ja que l’única cosa que anhelava era arribar a lloc per descansar i no pensar més en caminar... va ser quan va dir que havia “quedat esquiu” i que no tenia ganes de seguir amb aquella “locura”. Va ser el dia més mal de passar per a mi...
Dels dies que vam caminar record les etapes de Bilbao a Portugalete, record que vam travessar la ria de Bilbao amb el pont penjant que va de Sestao a Portugalete, i on també vam coincidir amb festes patronals i vam poder veure un espectacle de grups folklòrics d’arreu del món al mateix carrer. Era 25 de juliol, dia de Sant Jaume, i a l’alberg van fer una bona festeta; ensoldemà vam fer la de Portugalete a Castro Urdiales, al començament ens va ploure molt, sort que anàvem per un carril bici; la tercera etapa havíem de caminar entre Castro Urdiales fins a Laredo però ens vam aturar a mitjan camí i vam acabar en una pensió d’un poblet petit i molt polit. Al dia següent vam arribar a Laredo, una platja molt llarga i molt polida però amb molt de turisme. Després vam fer l’etapa de Laredo fins a la platja de Noja, travessant en barca des de Laredo fins a Santoña, vam passar al costat d’una presó, vam arribar a la platja de Berria, vam pujar un petit pujol per després baixar a la platja de Noja; i després ja només vam fer dues etapes més: Noja fins a l’alberg que havia anat construínt un capellà que acollia amb devoció als pelegrins que feien el Camí de Santiago, i l’altra va ser ariibar fins a Santander, travessant la ria amb barca.
Era el dia i l’hora de la tornada, 31 de juliol de 2011. La tornada començava a Santander per anar a Bilbao i agafar el vol per anar a Menorca. Vaig xalar molt en tren de Santander a Bilbao. Vaig trobar molts polits alguns paisatges pels quals passava el tren, els pobles de Cantàbria i el País Basc... vaig trobar que seria massa passar-los caminant, contemplar-los i sentir el seu bategar tranquil i constant... em va estranyar veure cases solitàries enmig d’aquells paisatges meravellosos... vaig pensar que seria una bona alternativa, la de viatjar en tren per conèixer i contemplar altres llocs i paratges hermosos... i sense cansar-me. Bé, anar de viatge i conèixer món em sembla que de cada vegada m’agrada més.
(...)
Gràcies, Déu meu, perquè en el meu caminar sempre ets al meu costat, en el camí de la vida, en el Camí de Sant Jaume...

divendres, 11 d’agost de 2017

Coses escrites sobre el meu pare

Sí, són pensaments escrits anys enrera sobre el meu pare i que ara he intentat recuperar i compartir...

Any 2006

“...També pens en els meus pares, han passat de ser aquells pares que en l’adolescència i la joventut jo no volia per res... a ser els pares més bons del món, la meva mare és tot un exemple de generositat i entrega pels seus fills i el meu pare un exemple de paciència i de saber patir pel que li ha brindat la vida...el meu pare ha viscut molts contratemps i el pitjor de tots és no haver pogut conèixer el seu pare...i encara pitjor no saber què li va passar i per què li va passar...i per què li han volgut amagar l’existència d’una persona tan estimada com va ser el seu pare...dol molt haver descobert com en el document de la partida de naixament del meu pare digui que és “...hijo ilegítimo de José Marí Cardona...”. Jo estic molt content d’haver-lo ajudat un poquet a conèixer un poc més la vida del meu avi investigant i cercant alguna coseta però encara pens que no he fet prou i no sé què puc fer més per esbrinar la misterisosa desaparició del seu pare quan només tenia !!!20 anys!!! Sí, sabem que va ser afusellat però no sabem per què i qui o que va ordenar la seva sentència o execució...

.........

...jo no el vull oblidar mai, com tampoc vull oblidar els altres dos avis que també segur que van ser molt bons...a vegades m’agradaria poder tenir la màquina del temps i poder retrocedir a l’any 1936...poder contemplar el que va passar entre l’agost de 1936 i l’1 d’abril de 1939 que és el temps que va fer a Menorca l’avi Josep Marí Cardona...quan va arribar a Menorca, quan va conèixer la meva àvia, quan es van casar, quan va néixer el meu pare a l’any 1938, quan va acabar la guerra, quan va ser comdemnat i afusellat...quantes coses m’agradaria saber de tot el qui li va passar per ajudar al meu pare a alleugerir el seu gran dolor per no conèixer el seu pare...i de tot el que hem anat descobrint ell n’està molt content però sempre m’agradaria saber més i més...

........

Del meu pare admir la seva capacitat de creació a través de la pintura, del dibuix. A través de les seves creacions és capaç d’expressar el seu món interior, sense massa dilacions, de forma espontània, amb passió, sense prejudicis, sense pensar el què pensaran si dic o exprés aquesta cosa...el seu art no és copiar fidelment la realitat del món que l’envolta sinó que és expressar el que aquest món proper li suggereix, el que sent, el que viu, fins i tot el que voldria que fos...a través dels colors i les formes abstractes treu al món exterior la vida interior i la seva utopia per un món cada vegada més entenedor...no és el pare que hauria desitjat però estim el que és i el que ha viscut...només quan he arribat a entendre i compendre el que és, el que ha viscut, el que ha patit, el que l’ha fet feliç...he arribat a entendre i comprendre el poc que importa la imatge del pare perfecte que voldria que fos...puc dir amb tota tranquil·litat que és el pare que estim...ara el veig com un home molt honest, bondadós, agraït de la vida que ha pogut viure malgrat moltes coses...encara record com estava jo d’espantat el dia que em va contar, entre plors i lamentacions, la pena que sentia per no haver conegut el seu pare, per com l’havien maltractat i com ningú havia gosat a fer-li un petit record en forma de flor o per la forma com des de la seva família li havien volgut amagar-li la seva existència...em vaig espantar molt veure el meu pare plorant...no vaig ser capaç de copsar el seu sentiment ni posar-me en el seu lloc...clar, jo tenia 14 o 15 anys... però avui he recordat aquell dia i crec que ara entenc el que el meu pare va sentir i sent encara per l’absència del seu pare... i jo també sent pena per ell i pel meu avi...."