Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

diumenge, 27 de març del 2016

Setmana passada...

I sense saber ni com ni per què es trobava agenollat fregant el terra del pati de casa seva, intentant treure la negrura que s'havia enganxat i acumulat a les rajoles i a les juntes d'aquestes rajoles fetes de ciment i arena... ja calculava que l'hivern hauria passat de llarg una bona temporada, fins que tornés, allà pel mes de novembre... la primavera, i sobretot la seva enyorada arribada, l'havien animat a fer aquella ingrata feineta: l'aigua de les pluges d'aquell rar i estranyíssim hivern, la humitat acumulada, petits fongs, l'arena i la terra transportada pel vent en dies de força tramuntanada, fins i tot hi havia nascut alguna mala herba entre petites escletxes de la paret on s'hi havia abocat alguna resta de terra bona i d'aigua de cel... aquesta vida que rebrota a qualsevol i inesperat lloc del món, Déu n'hi do de VIDA! No sabia molt bé per quina maleïda raó el cervell li havia ordenat de posar-se de genolls en aquell maldestre terra però la satisfacció omplia el seu cor en veure què ben net que quedava.
Havia passat una setmana... diferent! d'aquelles que rompen les rutines avorrides de sempre i que l'havia deixat totalment descol-locat, havia començat unes minivacances que esperava amb delit des de Nadal però, i per contrapesar aquesta alegria vacacional, havien anat succeint tota una sèrie de notícies, totes amb un mateix protagonista present a totes elles: la nostra sorprevisa i sempre inoportuna amiga la mort: mossèn Tronxo havia partit amb 96 anys acumulats, 13 al-lotes perdien la vida tot tornant de festa de Falles a València en un accident de bus (quina fatalitat! ara que hem aconseguit que els i les joves no agafin el cotxe per anar de festa i que hi vagin en bus...), l'atemptat de Brussel-les amb 30 i pico de víctimes i que tanta expectació mediàtica ha despertat... l'atemptat a un camp de futbol a Iraq amb prop de 30 víctimes mortals (aquestes víctimes deuen ser d'una "categoria" inferior a les de Bèlgica? Va pensar. .. perquè no havia sentit gaire "expectació mediàtica" per aquestes persones...), el seu ídol futbolístic també havia passat a millor vida després d'una ràpida, fugaç i mortal malaltia... i el pitjor de tot, però des de fa 5 anys, és la guerra de Síria... que, a més de sembrar de mort a dintre i a fora d'aquest territori, també marca per sempre els qui gosen sobreviure a tan cruel experiència ... el que conta na Mireille Al Farah el deixa baldat: cristians perseguits, segrest i tortura de persones, dones i filletes utilitzades com a esclaves sexuals (el tortura pensar el que deu estar passant només UNA d'aquestes dones o filletes...) i els refugiats expulsats de per tot arreu intentant a la desesperada sobreviure a la guerra, a les mafies, als esculls físics de mar i muntanyes, a la indiferència d'Europa, al fred, a la fam, a l'interpèrie, a la soledat, a la mateixa desesperació... agenollat una altra vegada a terra pensa que allò a estat una fugida, un mirar cap a l'altra banda, un tapar-se els ulls, un amagar la cara de la impotència i de la vergonya que sent per no saber què fer per ajudar a qui són els seus germans... Déu n'hi do quina setmana que ha passat!

dilluns, 21 de març del 2016

Com reaccionar?

Davant l'evidència de que el món va a pitjor... com hi de fer front? M'agradaria tenir-ho clar i fer-hi front de forma contundent i sense dubtes, sense embuts, sense por... però fa por pensar que potser algú o quelcom algun dia t'assenyalarà amb el dit acusador perquè un dia, un temps, vas dir i fer allò que senties i per la qual estaves disposat a lluitar... avui que per coses tan simples i banals com tenir afició per la música Pop ja et tallen el cap... la llibertat d'expressió amenaçada! Nosaltres que hem cregut i hem lluitat per caminar cap a utopies com la Pau al món, la justícia entre les persones, el repartiment just de la riquesa entre la gent, que hem cregut en l'educació com a eina per convertir en realitat aquestes i altres utopies... avui que tenim tanta por del xoc virtual entre cultures, països amb maneres de fer i de ser diferents, avui justament tanquen barreres al futur, a l'esperança, a les il-lusions, al "retornar a començar" a milers i milers de refugiats sirians que es troben literalment entre l'espasa de la guerra de Síria i la paret sorda, insensible, inhumana, injusta, incomprensible de la que podríem que és, avui més que mai, VELLA i esgarriada europa (així, en minúscula) Nosaltres aquí tranquils, amb el nostre cafenet o estirats a la nostra butaca preferida davant la "caixa tonta" que ens enlluerna i ens encervella... i ells allà enfangats, amb fred, just per menjar una mica, a dins una minúscula i desprotegida tenda de campanya, plorant, potser de retorn de nou al punt infernal de partida de la guerra que els va obligar a fugir... després d'haver superat un munt de paranys mortals per al final arribar al mateix lloc de partida. Impossible entendre-ho!