Quan pens en Nadal...

... primer pens en la paraula ESTIMAR,
ben igual que quan pens en la família, els amics, l'escola, la natura, Ferreries, Menorca, Déu... la primera paraula que em sura a la ment és també ESTIMAR.
Estimar però mai per posseir a res ni a ningú.
Estimar però no per fermar-me a res ni a ningú.
Estimar, sabent que tota criatura humana és tan especial... i tan fràgil!
Estimar, desitjant-te tot el bé i tota la bona sort del món!
Estimar, perquè m'encanta el teu somriure!
Estimar, perquè m'agrada mirar-te als ulls!
Estimar i pensar sempre amb tu, i amb aquest i amb aquella altra de més allà...
Estimar, per sentir encara més viva la VIDA amb tu, i amb aquest i amb aquella altra d'allà...
Estimar per poder-ho TOT!

La perspectiva de la vida em fa adonar del molt que m'he equivocat,
però enfora de que el pes d'aquesta motxil-la sigui un llast per continuar...
he de seguir per sentir un cert alliberament o alleujament de tot allò maldestre...
he de seguir per trobar sentit a tot,
he de seguir per omplir l'ànima, l'esperit de certa pau,
he de seguir per sentir i trobar estima a tota persona viva que s'apropa a mi,
he de seguir malgrat mai em sapi fer entendre ni m'entengui a mi mateix,

Per què em commou, avui més que mai, dir adéu a algú, als alumnes, als companys de feina, als meus pares, a la meva àvia...? Potser avui sent que no sempre tindrem els mateixos companys de camí...?

Ja fa bastant de temps que em va tocar la "loteria" de la vida... sortosa fortuna la de viure en el lloc, en l'espai, en el temps, amb la gent que m'ha tocat viure.

BON NADAL!

Aquesta veu interior...

... que sempre m'acompanya... i a la qual de cada vegada hi pos més atenció... m'agrada "mirar" cap a dins del meu cor i "escoltar" la seva saviesa... no li faig cap menyspreu perquè em diu i em fa sentir coses que són realment autèntiques. Em diu, per exemple, quan m'he equivocat i em diu que he de reconèixer que m'he equivocat per seguir avançant i seguir creixent... em diu que mai he d'odiar a ningú pel mal que em facin o em vulguin fer, que no he d'oblidar mai a cap d'aquelles persones que m'estimen, i que he de perdonar i perdonar i tornar a perdonar per tot allò que sóc incapaç de reconèixer que he fet malament... mai odiar, mai oblidar, sempre estimar, sempre perdonar! Per seguir madurant. Però sobretot em sento reconfortat quan aquella veu interior em diu "t'estim molt... t'estim tant!!!" perquè sap valorar el molt de bo que hi ha en mi, en el fons del cor, molt profundament em reconeix el mèrit de la meva lluita vital... no sé què és ni qui és però em reconforta... i m'acompanya... fins i tot fins a les més profundes de les negrors dels mals moments que tots passam en la vida... allà hi és,  aquella negror de la qual sempre penses que no s'acaba mai, quan penses que ja no pot anar a pitjor i resulta que encara no has tocat el fons del fons... i un dia tot torna al seu lloc, tot resplendeix, s'il-lumina de nou el camí, tornam a trobar el nord de les nostres vides...

Aquesta veu interior... moltes vegades em recorda tenir memòria per aquells que ja no hi són... és com un dringueix, una campaneta, uns sons interiors em colpegen la ment algunes nits abans d'anar a dormir... són com un cop d'atenció, sembla com si algú em cridés... i quan recordo alguna d'aquelles persones estimades resulta que el dringueix... desapareix, s'en va! Sempre tenc un record especial amb persones com en Martí o el meu avi Pepe...
Aquesta veu interior:
... que té una música per a cada moment, per a cada instant...
... que em fa suspirar per tot el que hi ha de bell en la vida...
... que em recorda que estem de pas en aquesta vida...
... que em recorda que res és meu, i que tot hi és per gaudir-ne... del tot!
... que m'inspira...
... que m'inspira seny...
... que sap restar en silenci quan cal...
... que em diu molt sense dir res...
... que m'asserena...
... que em recorda que no tot és per sempre...
....que m'ajuda a resar, a pregar...

Jo seguiré escoltant aquesta veu interior!

El valor de ser bo!

Parlam de ser bo en el sentit de ser bondadós, tots coneixem alguna persona bondadosa, entre tots seríem capaços d’extreure les característiques que defineixen les persones que “fan el bé”... tota persona té alguns d’aquests trets característics de les bones persones, sempre hem sentit a dir allò de "tots tenim coses bones". En el nostre món, en aquests temps, en la nostra complexa societat occidental no hi ha lloc ni la tendència a destacar aquest tipus de persones, més bé el contrari... precisament les persones bones destaquen per la seva poca aparició o presència pública, fan feina o fan coses a l’ombra, en silenci o de forma dissimulada i sense que es noti la seva presència, vull dir que passen desapercebudes per a molts de nosaltres però que hi són... hauríem de ser capaços de ser observadors del nostre entorn social i destacar i valorar així com cal aquestes persones.

Però ser persona bondadosa no significa ser una persona beneita, una persona bondadosa és una persona intel-ligent també que sap dels seus límits, que sap on fins pot arribar en la seva donació per a altres, que sap què ha de fer perquè els altres no li prenguin el pèl, que sap apartar-se d’allà on serà la riallota per a altres, que no respon a les provocacions o befes que fan altres per ser precisament persona bondadosa. En el procés maduratiu de la persona hi entra també aquest anar-se fent persona bondadosa, neixem a la vida amb trets de bondat i que els hem d’anar desenvolupant a poc a poc, una persona progressa adequadament i madurativa en bondat si és capaç de reconèixer les vegades que s’ha equivocat durant la seva passada vida, reconèixer els seus errors és un primer pas per seguir avançant com a persona bondadosa... reconèixer, perdonar, perdonar-se, tornar a començar, tenir sempre l’oportunitat de rectificar el rumb, aixecar-se quan caus i tornar a partir, tenir paciència, estar convençut de que els fruits arribaran encara que sigui a molt llarg plaç (sorprèn trobar-te gent que valora coses de tu del passat quan ja has abandonat aquell camí... la impaciència per voler obtenir els resultats immediatament, per “tenir reconeixement” dels altres a vegades ens fa abandonar el treball que amb tantes ganes i amb tanta il-lusió havíem començat)
Les persones bondadoses difícilmennt els costa dir NO quan algú els demana ajuda, les veus disponibles en tot, per tot, en qualsevol moment i per a qualsevol persona... quan tothom ja ha abandonat elles encara hi són!
Les persones bondadoses difícilment es deixen endur pel rencor de fets del passat... encara que costi!
Les persones bondadoses mai es creuran millors que ningú, sempre pensaran que hi ha persones que fàcilment les poden passar al seu davant, donaran tot el que tenen i el que són, difícilment entraran en competència amb els altres amb el que són i tenen... i per algú altre!
Les persones bondadoses són simples i no es compliquen la vida, ni la seva ni la dels altres...
La bondat per si sola no fa la persona completa, la bondat és un estat que fa que la convivència entre les persones sigui més que òptima, aquesta bondat ha d’anar acompanyada de pau, tranquil-litat, serenor... hi ha persones bones que, sense dir res, ja transpuen aquesta pau i aquesta serenor, el seu silenci ens diuen i ens fan sentir moltes coses... com quan mires el món des de dalt, i mires i contemples la mar, la terra, el cel, un bosc, la natura, la sortida del sol o de la lluna...

La bondat per si sola no basta per estimar de veritat una altra persona, es confon amb el respecte cap a l’altra persona... qui creu que estimar és fàcil o que simplement és un voler-se acompanyar per una altra persona per por a estar sol... s’equivoca... hi ha moltes maneres d’estimar i, per tant, de ser feliç.
La bondat per si sola no basta si no desitges profundament el bé de l’altre encara que aquell altre te l’hagi feta grossa... és haver-lo perdonat ja sense que l’altre t’ho hagi demanat encara, és esperar el penediment de l’altre i rebre-lo amb joia quan aquest un dia vengui....
La bondat per si sola no basta si no hi ha valentia per defensar i seguir treballant per les bondats de la gran BONDAT...

Una persona amiga aquests dies, davant la que ha qualificat com a “setmana horribilis” per coses que a qualsevol persona ens pot passar en el caminar del viure, ha explicat la seva voluntat de “... seguir sembrant el bé enmig de llops carronyaires que no em privaran de viure la meva vida amb total llibertat...” ... idò, açò: per a la nostra pròpia supervivència necessitam tenir persones de pau i que siguin bondadoses envers els altres, que no es deixin intimidar per aquests “llops carronyaires”.