Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

dimecres, 25 de desembre de 2013

Nadal

Nadal d'Amor,
Nadal de Pau,
Nadal d'Alegria...

... el sentirem arribar?
... el sentirem plorar?
... el sentirem riure?
... el "sentirem"?

el Nadal de la meva infantesa,
el Nadal del meu poble i carrer,
el Nadal dels meus pares i avis...

... el tastarem i sentirem el seu gust?
... el tastarem i sentirem la seva mirada?
... el tastarem i sentirem el seu so tan peculiar?

Nadal i absència,
Nadal i soletat,
Nadal i negre nit,

Quina sort haver-lo sentit!
Quina sort sentir i decobrir que sempre has estat aquí!
Quina sort sentir í descobrir que mai ens has deixat!

Bon Nadal... per sempre més!

Viure un nou Nadal

De cop i volta es va aturar, no podia més, era el moment propici per fer un alè i descansar. Santa sort d'aquella roca ben plana en la qual es va poder seure tranquil-lament, encara era ben d'hora però ja podia sentir les primeres notes refiladíssimes dels ocells aquells que semblaven espavilar-se amb la fredor d'aquell primer dia d'hivern. Assegut gaudia, una vegada més, de la contravertida soledat d'aquell instant, mai li havien fet por aquells instants de solitud perquè pensava que mai de la vida en podria fugir, amb els anys havia après a no defugir-ne, no entenia com es feia açò de fugir d'un mateix, del seu món interior, de les seves sensacions, de les seves emocions, dels seus records... uf! els records! quantes vegades s'havia passat hores i hores retornant a màgics moments de la vida per tornar-los a reviure, sempre havia somiat, havia desitjat que a qualque racó d'allà on tenia aquell caramull de trastos, és a dir al quarto dels trastos situat a dalt del porxo de la seva immensa casa, hi trobaria una mena de pel-lícula que li faria recordar la seva infantesa, per exemple... o encara afinant una mica més... li feia una especial il-lusió reviure qualsevol Nadal de la seva enyorada infantesa, sobretot reviure la manera, l'esperit, les sensacions que li produïen en el cor el Nadal dels seus primers anys de vida. Era evident que mai arribaria a trobar tan preuat tresor, el de la pel-lícula vull dir, però es va sorprendre com de nítids li arribaven alguns flaixos d'aquells records infantils. Tot açò el va fer caure en el compte de que s'estava tornant gran, vell, solitari, enyoradís, sensible... no podia evitar que li caigués qualque llàgrima però se sentia feliç de sentir aquell raig de sensacions que passaven pel seu cor. En un instant va recórrer mentalment pels Nadals de la seva vida, va recordar en uns pocs segons els Nadals de la seva infantesa, amb els seus pares, amb els seus germans, aquells Nadals de cuc, els Nadals de l'esbojarrada joventut, aquell Nadal amb el seu primer amor, els dels seus fills quan eren petits... però cap de tan especial com aquell d'aquell any tan recordat: era dissabte de Nadal i ja feia dies que el fred fiblava de valent en les pells de la gent d'aquell petit poble costaner però ni açò podia impedir de preparar i de viure amb il-lusió un Nadal cada any especial amb la gent estimada, amics, companys, familiars. Encara era arrelat el costum de l'ofici religiós en tan especial dia com era el dissabte de Nadal, el d'anar a la Missa del gall. Molt viscuda va ser aquella celebració però més gran va ser l'alegria en sortir de l'església en veure que els carrers es començaven a emblanquinar per "culpa" d'una gran nevada que anava caient amb força i ganes. Era impossible no mostrar alegria, cara de sorpresa, amollar crits de joia davant tan gran aconteixement, era el Nadal somniat, era el Nadal blanc desitjat que a la fi havia arribat, que a la fi s'havia complert. Ensoldemà no es podia evitar l'esglai de la gent en veure tot el blanc d'aquell poble nevat, era Nadal i a qualcú encara li semblava que estava somniant en veure tamany espectacle nadalenc, no s'ho podien creure tot i tenir-ho davant els seus mateixos ulls. Mai de la seva vida ho oblidarien.

Era bon moment per tornar a poble, a casa. Tot i el bon dia, i el bon sol que lluïa, el dia era fred i una mica ventós... ja faltava poc perquè arribés Nadal, un nou Nadal, en el fons desitjava que no fos un Nadal més sinó que aquell fos especial i únic... com ho havien estat tots els altres Nadals viscuts...

Bon Nadal!!!

divendres, 6 de desembre de 2013

Viatge d'estiu, any 2013 (3)

Divendres 26 de juliol de 2013. Ben de matí, a les sis més o manco, ja em començ a preparar per afrontar un nou dia de ruta ciclista. Ben puntual, a les 7 del matí, començ la sortida de Sant Feliu de Guixols i encarar cap a Palamós com a primer objectiu... rodant per Sant Feliu es nota l'esforç i el cansament del dia anterior, els primers metres semben feixugs, les cames sembla que no responen, un deix de pessimisme travessa per la meva meva ment: així no podré aguantar tot el dia damunt la bicicleta... sort que a poc a poc vaig agafant ritme i sembla que tot s'aclareix... cap a Palamós!!! Sort que la fresca i la tranquil-litat en aquella hora ajuden a calmar els primers dubtes del camí... i arriba el primer entrebanc: per anar a Palamós primer i a Palafrugell després no puc circular per una carretera que és com una semblança d'autopista... he de tornar enrera i cercar un altre accés per arribat a Palamós... amb dubtes i més dubtes arrib a l'entrada de Palamós, tot d'una no veig la manera de seguir cap a Palafrugell sinó és per la carretera "prohibida" per a les bicicletes, a la fi puc enganxar un carril-bici encara que de moment no ho veig clar si allò me durà a Palafrugell... sort que se me va ocórrer demanar-ho a una persona que anava en bicicleta passejant. Tot aclarit, hi ha un carril-bici que va fins a Palafrugell aprofitant que ja no hi passa una via de tren, un carrilet, és un camí de terra que va travessant boscos i terres conreades, què bé! quina sort haver trobat aquell camí! un camí, per cert, molt transitat per bicicletes i per gent que va a peu o corrent. Amb mitja hora arrib a Palafrugell, el camí ha estat bastant planer i fåcil de superar. Quan hi arrib en aquella hora ja fa bastanta calor, estic ben suat i tenc ganes de berenar un poc. Durant el camí cap a Palafrugell pens amb gent, pens amb en Sito Pons Moll, segur que a ell li hagués agradat fer aquell camí, és mel! Surt del camí de terra per agafar un carrer asfaltat, arrib a una rodona i hi puc veure molt a prop una cafeteria que té algunes cadires i taules, algunes buides de gent... deix la bicicleta al costat d'un arbre i vaig a seure a la cafeteria, hi ha gent distreta xerrant i fumant a prop meu, em fa una mica de fàstic sentir aquell poc de fum als meus pulmons d'aquells distrets fumadors, uns pulmons acabats de sotmetre a un esforç constant des de bon matí... surt un cambrer, sembla que m'ha vist, torna a entrar a dintre de la cafeteria, torna a sortir a xerrar amb la gent de la taula del costat, torna a entrar a la cafeteria... sense miraments prenc la decisió de fugir d'allà, sense berenar, tenc la impressió de que no em volen servir, ni vaig fer l'esforç de girar-me per veure la cara d'aquell cambrer quan em va veure partir... el vaig deixar amb un pam de nas i jo en el fons en el fons el vaig ben maleir: eh!!! fet trons!!! no m'havia passat mai una cosa semblant, vaig quedar alucinat. Bé, va ser prest que vaig poder resoldre el tema del berenar ja que vaig arribar a una plaça ben cèntrica i fer un bon panet amb formatge... què bé i què bo!!! En aquell moment no tenc clar on arribaré aquell dia però tot va bé, tot va sobre rodes, sobre dues rodes. Ben berenat i amb els primers dubtes per sortir de Palafrugell a la fi puc enfilar carretera en direcció Pals. Em notava content, feliç, feia un bon dia, un molt bon dia, ben atipat de pa i formatge, encara vaig tenir temps de pensar amb aquell cambrer impresentable que es foti! Primer enfil cap a Regencós i després cap a Pals. La carretera és recta, bastant planera, fa una mica de vent, hi ha bastant de trànsit, he d'anar alerta però tot es va superant fàcilment. Desprès d'arribar a Pals el proper objectiu és ara Torroella de Montgrí, una població de la qual sempre n'he sentit xerrar molt bé, s'hi celebra un dels festivals de música clàssica més coneguts durant l'estiu. Just són les onze i mitja / dotze del migdia quan arrib a Torroella, hi arrib cansat i amb molta set, ben suat i ben content d'arribar-hi d'una manera més o menys fàcil. Vaig arribar i tot d'una i vaig a cercar una bona bona ombra en aquella llarga rambla de carrer. Després d'anar a comprar un poc de líquid amb el qual hidratar-me molt bé vaig a seure a un banc a descansar i a contemplar com es mouen i viuen la gent d'aquell polit poble... em sent com a content i satisfet d'haver-hi arribat. Entre cabòries, entre dubtes de si continuar o no continuar, esperar o no esperar a desprès de dinar per tornar a partir... em decidesc per anar a fer un petit voltoi per Torroella... fa una hora que hi he arribat, he ben descansat, m'he ben hidratat... fa molta calor però encara em trob amb ànims per fer un tros més de camí amb la bicicleta... a simple vista el camí és planer, no hi ha cap dificultat que no es pugui superar. En un no res arrib a Ullà i a Bellcaire de l'Empordà. Record haver arribat en aquest darrer poble i no saber per on continuar, sembla que m'he perdut... estic en una cruïlla i em toca decidir i triar: idò tot recte, cap a dins del poble, carrers estrets i silenciosos, un ca em borda des de la terrassa d'una casa, sóc un intrús que he romput la calma i la pau d'aquell polit poble... sort que un jove m'indica la direcció correcta per sortir del poble i enfilar cap a Albons. Proper objectiu: Sant Pere Pescador... hi vaig arribar al cap d'una mitja hora, no sé que vaig aclarir perquè vaig fer una voltera de mil dimonis, sobre el mapa semblava més senzill... Just arrib a Sant Pere Pescador és l'hora d'anar dinar, perfecte, no hi haurà problema per trobar lloc adequat per fer un bon àpat ja que aquest poble és una zona turística ben poblada i ben visitada. Gairebé entro al primer restaurant que trob en entrar a Sant Pere, estic cansat, tenc molta calor, set i sobretot molta gana... mentre esper per dinar vaig pensant: un altre tros fet! Vull arribar a Castelló d'Empúries, vull arribar el més a prop possible de la zona muntanyosa del Parc Natural de Cap de Creus, ensoldemà me toca una etapa duríssima, ho pens en aquell instant mentre estic esperant per dinar. Mentre vaig dinant aquell estret carrer bull de gent i de cotxes que van i vénen d'alguna platja que sembla a prop, no em fa ganes comprovar-ho. A través d'internet faig la reserva d'un hotel a Castelló d'Empúries, tot tranquil. Després de dinar vaig a voltar per Sant Pere, encara fa molta calor per posar-me a damunt la bicicleta i rodar. M'encanta aquest poblet, pels seus carrers, i arrib a una plaça cèntrica que és molt polida, em sorprèn comprovar com és de gran el poble, més que no em pensava, i també antic, amb els seus anys... el feia com a una urbanització dels anys 60 de Menorca, però no és així.

Just són les 3 del capvespre i estic cansat d'esperar, no puc més i decidesc agafar velo i arribar a Castelló d'Empúries... sí, fa calor però res que no es pugui suportar... en mitja hora hi arrib i encara santa sort de trobar-me l'hotel pràcticament com a primera cosa que et trobes d'aquell encantador poblet, mel! perfecte! tindré tot el capvespre per a descansar i per fer una bona visita cultural al poble... com aquell qui diu estic a peu de muntanya per a l'etapa d'ensoldemà a Cap de Creus... estic feliç! el començament de la Transpirenàica està de cada vegada més a prop. No em cansaré mai de lloar el moment de la dutxa diària, sentir l'aigua que depura cansament, petites ferides al cos, és massa! em sent privilegiat una vegada més! Seguit de la dutxa ve el moment de fer net un poc de roba , fa bastanta vessa però ho he de fer perquè sinó més tard em costarà més, vaig tenir sort que em toqués una habitació amb un petit balconet on encara hi tocava el sol en aquella hora del capvespre... juntament amb el vent que hi feia la roba anava eixugant molt més ràpid... i ara sí: a descansar!!! uauuuu!!!

Aquell descans em va anar molt bé, allò em va animar a fer la volta turística a Castellò d'Empúries, a la recepció de l'hotel m'havien facilitat un parell de folletons informatius per fer una visita així com toca. En començar el recorregut em va sorprendre trobar-me amb una concentració de motos, d'aquelles grosses que fan molta renou... seria exagerat dir que n'hi havia un milenar? No ho sé! però n'hi havia moltes! El recorregut cultural el vaig començar a uns rentadors i vaig anar passant per llocs preciosos, me va encantar el poble de Castellò d'Empúries. Finalment, després de voltar pel poble, vaig acabar a un restaurant a sopar, un restaurant que el seu menú es fa a base de tapes fredes i calentes, 10 de cadascuna... petites, eh?!!

Acaba el tercer dia de ruta i estic encantat, estic content, estic feliç perquè he arribat molt enfora, he vist moltes coses, molta gent, sent la vida per tot allà on pas, jo i bicicleta, em sent privilegiat de ser un espectador que contempla agraït tot el que l'envolta. Demà m'espera una etapa dura. A descansar. Bona nit!