Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

dimarts, 27 d’octubre de 2015

Sortosa fortuna!

Seguint amb allò que escrivia l'altre dia... vaig pensar important seguir remarcant l'agraïment i valorar la fortuna d'haver viscut en l'espai i en el temps que m'ha tocat viure. Quina sort! Quina sort, per exemple, que no m'hagi tocat viure l'infortuni de guerres, de misèries, d'epidèmies, de fams d'èpoques, de segles, de milions anys enrera. El tram normal de vida d'una persona com jo serien els 75/80 anys, un pic de puça comparat amb la línia cronòlogica des que es coneix que hi ha vida en aquesta terra. Ben igual es podria dir de l’espai fìsic, ningú encara ens ha sabut dir si aquest espai té uns límits, un acabament, una frontera, però allò que sí sabem de cert és que l'Univers és immens, grandiós, inacabable, inabastable, i ens és difícil imaginar com de gran és aquest Univers, aquest espai infinit, en principi del tot infinit. Ni tan sols la Terra arriba a ser un pic de puça enmig de tot l’Univers. És tot una fortuna haver viscut justament aquest temps, justament en l'època que s'acabava una dictadura, justament en l'època que començava una època de bonança econòmica, material, d'avenços tecnològics, d'avenços mèdics, d'avenços culturals, educatius, científics, socials, d'avenços democràtics, polítics, econòmics... som afortunats també per ser coneixedors de moltes coses de segles enrera, de la història de l'home i de la dona anterior a nosaltres, d’aquells que ens han precedit. És tot una fortuna haver nascut justament en aquesta terra, en aquesta illa que es diu Menorca, en aquest poble que es diu Ferreries, en aquesta família que es diu Marí Pallicer de la qual en surt tanta descendència i de la qual segur que també en sortirà molta ascendència... ja ho veis, pensant en els milions de persones que hi ha al món i si pensam en l'immens espai físic de la Terra (i ja no diguem de l'Univers) justament i sortosament hem anat a caure en aquest temps i en aquest espai de pau, de tranquil-litat, de benestar. Increïble! Però el que em sembla més increïble encara és que davant tanta grandesa espaial i davant d'aquest llarguíssim temps històric... nosaltres, que som tan però tan i tan petits, en puguem arribar a ser conscients i ser espectadors excepcionals d'aquesta grandesa de vida, som com a uns convidats de luxe... Sortosa fortuna també de viure aquest temps actual davant drames com els dels refugiats de Síria, i d’altres milions i milions de refugiats confinats en camps provisionals per culpa de moltes de les guerres que hi ha al món, situacions injustes, incomprensibles,  inestables i dramàtiques de països en constant conflicte: a l'Àfrica, Turquia, Israel, Palestina, Àsia, Rússia, Ucraïna, el Sàhara, Àmerica Central i del Sud... desastres naturals que compliquen i molt la situació de països que treballen molt durament per treure, com sigui, el cap i respirar una mica millor...  sortosa fortuna tenir una feina digna, tenir salut, tenir uns mínims recursos econòmics, amics, família, bons companys de feina, bons vesins, gent disposada i disponible a ajudar-nos en qualsevol moment. De quantes coses més n’hem d’estar afortunadament agraïts? De moltíssimes! Agraïment etern per la sortosa fortuna, no ens deixem endur per la indiferència dels qui pateixen infortuni, els de més a prop i també els de més enfora, no els oblidem i seguem sempre solidaris. Sortosa fortuna la nostra!

diumenge, 25 d’octubre de 2015

Espectadors de la vida!

Quants gestos, quants instants, quants moments, quantes actituds, quantes persones passen per la vida fent el bé, fent tot el possible perquè altres estiguin més bé, n'hi ha... moltes! N'hi ha a carretades. A vegades basta una mica d'atenció, asseure't, contemplar, copsar i fer la foto mental de cada moment, de cada instant i ser espectador de l'espectacle més senzill i sublim de la vida... a veure si seré capaç d'anomenar-ne cap: una mare que somriu a la seva criatura acabada de néixer; aquelles dues germanes que cada matí surten a caminar i sempre les veus que tenen alguna cosa a contar (i no es cansen mai de xerrar!); també aquelles dues germanes agafades de "braceti" que cada capvespre igualment surten a passejar però que no tenen necessitat de contar-se res, estan la mar de bé en silenci i caminant, acompanyant-se; un pare que juga a pilota amb el seu fill; una mare que ajuda a la seva filla a aprendre a anar en bicicleta; la besada sincera d'una àvia al seu nét; aquell homenet que, amb una llibreta sota el braç i un somriure dibuixat a la cara, parteix cap a l'escola d'adults a aprendre a llegir i escriure; aquells treballadors que cada dia s'esforcen per deixar Ferreries ben net i aclarit; els botiguers i les botigueres que exhibeixen el millors dels seus somriures per servir amb promptitud i satisfacció els seus clients; els invisibles voluntaris de Cáritas que fan molta feina per ajudar a qui quasi bé no té res; i els de la Creu Roja; i els Donants de sang; i les treballadores del Geriàtric; i aquells voluntaris i voluntàries que treuen els avis/àvies a passejar; i aquella ranxada de joves adolescents que passegen amb la seva particular alegria a festejar els seus sorollosos caps de setmana...; aquelles dues germanes que treballen incansablement per ajudar a missioners que viuen al tercer món; i els grans dies de festa: Nadal, Cap d'any, Els Reis, Sant Antoni, Carnaval, Setmana Santa, Sant Bartomeu; l'esclat d'alegria que provoca entre la gent l'arribada de la primavera o de l'estiu; els dissabtes de trobades familiars al voltant d'una taula, d'un dinar... avis, àvies, pares, mares, fills, filles, néts i nétes comparteixen i celebren l'alegria de l'encontre familiar; molta gent que es mou, fa esport de tanta diversitat com futbol, bàsquet, tennis, atletisme, ciclisme, escacs, patinatge, hípica... i el capellà, el doctor, l'alcalde, els regidors, els directius d'un munt d'entitats culturals, esportives, educatives, empresarials, sindicals, polítiques... quanta gent es mou i es preocupa per altres! Valorem-los en la seva justa mesura... tenim molts motius per ser optimistes, tenim molts motius per viure amb possitivitat, tenim molts motius per ser agraïts eternament per la sort que hem tingut de viure la vida que ens ha tocat viure. Gaudim de ser espectadors de la vida!

diumenge, 18 d’octubre de 2015

La mort

Ho reconec: tenc por, sempre he tingut por xerrar o pensar d'aquest tema. Encara record les nits en què em costava dormir pensant en l'angoixa de no saber que em passaria en arribar aquell dramàtic instant, era l'època de joventud, del despertar més genuí de la vida, quina paradoxa: justament quan més assaboria el goig de viure la vida era quan tenia més por de morir. Però els anys t'ajuden a entendre el sentit de la vida ... i de la mort! Tenint-la present t'adones de la importància de valorar la teva vida, cada dia i cada instant són un tresor si els saps copsar i valorar en la seva justa mesura, a vegades em sembla que açò de la vida mai s'acabarà, visc pensant com si mai m'hagués de morir perquè pens que tenc moltes coses per aprendre, perquè pens que tenc moltes coses a superar de mi mateix, perquè pens que encara tindré moltes oportunitats per aprendre a estimar més i millor, perquè pens que tenc molt de camí per recórrer encara, però al costat d'aquests pensaments positius i ingenus a la vegada (ingenu de mi!) m'hi acompanya ella, la mort, que em diu a cau d'orella i em recorda en molts moments que tot té un límit, que tot un dia s'acabarà, perquè no en sabem "ni el dia ni l'hora"... i cada dia en don gràcies pels dies viscuts, per la sort que he tingut, perquè no he hagut de patir el que molts han patit, cada dia  viscut és un agraïment sincer pel bonus extra de vida que he tingut sort de viure... aquesta és la por a meva la mort però per jo més dura encara és viure la por a la mort dels altres, o millor dit: m'és molt difícil ajudar als altres a afrontar la mort dels seus estimats, m'agradaria dir-los les paraules justes per acompanyar-los en el seu dolor quan la veritat és que quasi mai no hi ha paraules prou justes per consolar tan gran dolor, m'agradaria saber oferir una abraçada sincera i justa, m'agradaria trobar aquells instants justos de silenci per acompanyar el tortuós camí de dol que pateixen, però no ho sé fer! Només puc oferir la meva disposició a acollir-los i a escoltar-los quan així ho necessitin, només puc oferir les meves pregàries, els meus millors desitjos, els meus millors pensaments perquè puguin superar tan mal tràngol, no em satisfà gaire el compliment del deure o quedar bé amb unes simples paraules que es diuen a les celebracions funeràries o semblants... només de pensar el que deuen estar patint per dintre dels seus cors em fa dir: qui sóc jo per envair tan sagrat espai com és el del món interior de cada persona, en tan fotut instant! No m'agrada gens visitar cases, passar dol, haver d'anar a passar el "guardamés" perquè SÍ... ja em perdonareu si algú no entén la meva postura, em posa nerviós aquest tipus de coses, em sent com avergonyit perquè no se m'acut dir res consolador, perquè a vegades em sembla una parefarnàlia fer o dir segons què, em sembla que fas més nosa que falta, no m'agrada gens fer sentir vergonya els altres pel simple fet de veure'ls plorar desconsoladament... I malgrat la nostra intenció de voler fugir de tot allò que soni a mort... la veritat és que no em podem defugir de cap de les maneres, les notícies al món ens ho recorden cada instant, les notícies de persones malaltes també, igual que accidents o morts accidentals... no en podem defugir per molt que vulguem.
Visquem valorant tot el bo de la vida que en ella mateixa inclou... fins que Déu vulgui!