Tornava, a la fi tornava a estar a casa, havia estat obrir la porta i li va semblar que la mateixa casa li feia la rebuda més gran que podia desitjar en aquell instant del dia. Tenia desig d’alliberar-se de tot arribant a casa, alliberar-se de la roba, de les sabates, de la corbata, de les ulleres… d’aquell maleït mòbil que no havia parat de sonar en tot el dia… alliberar-se, respirar, deixar-se anar i descansar a la fi. En aquell espai tan íntim i tancat se sentia lliure, era com una petita presó daurada que ho tenia tot per seguir subsistint a la vida, tancat, protegit, en solitud, en soledat, en silenci, encalmat, en pau.
Era el mes de novembre, un dels mesos que formen la tríada dels mesos que ell anomenava de la foscor, de la poca llum, com a mínim de la llum minsa i íntima… aquells dies de llum curta no els suportava gaire bé, era més de persona de primavera, el mes de novembre semblava el mes de l’apagament de la vida, cada vegada i cada dia més fosc i trist… sort que el cicle de la vida mai s’aturava per res i per ningú i tot tornava a fluir i a fruir.
Tot i estar sol, tot i aquell tètric escenari en què es trobava, fosc i silenciós, no sentia cap por ni tristor, s’havia acostumat a trobar-se en aquella obra del qual se sentia el millor i únic protagonista, afortunat fins i tot ja que no restava sotmès a la pressió de cap més mortal al seu costat que ell mateix. Per no tenir por no se sentia més valent que ningú, tenia i sentia moltes pors de tota mena en la seva vida, pensava que la por era necessària per prevenir-se davant els perills de la vida, davant de tota casta de perills, Per ell ser valent no era no tenir por, ser valent per ell era ser decidit davant les dificultats que es presentaven a la vida, reptes dels quals en podies sortir victoriós o… derrotat!
Les decisions, les grans decisions vitals, ens generen petits o grans dubtes segons com és el recorregut d’aquesta decisió La majoria de decisions o reptes que s’ens posen al davant els hem d’afrontar en solitud, en solitari, en soledat, és com iniciar una travessia pel mar amb una barca petita, petittona… encara tens en la memòria els desitjos, els molts bons desitjos, de qui més t’estimes i t’estimen, dels qui t’han dit adéu des del port estant… desitjos, pensaments, pregàries, un constant i present pensament en tu. Al principi quan navegues tot és veu molt polit, “tot serà possible, tot anirà bé, tot serà en bé propi i personal” et dius i et convences de dir a tu mateix… però el repte només el pots afrontar tu sol, has de ser prou fort mentalment i valent per afrontar els moments més delicats, els moments de dubtes, els moments de debilitat, els moments d’estar segur si has encertat el camí elegit… fins i tot potser a vegades no saps quant temps durarà la travessia i si aguantaràs suficientment i mentalment amb tranquil-litat el repte personal proposat… no, ell volia ser fort mentalment encara que al seu voltant la gent anés abandonant, desanimats, farts d’esperar, farts de fer feina per no res i no saber amb quina finalitat ni si valdrà la pena continuar ni saber on s’arribarà. Sí, sembla que la vida ens té preparat un destí, un guió, un final de guió inesperat però per sort, encara que no ho sembli, podem decidir com és el contingut d’aquest guió vital, la vida s’ens presenta com un camí però és un camí que té molts trencalls, sempre pots decidir triar pel camí del mig o anar per les dreceres que potser moltes vegades es poden convertir ens grans recorreguts, penosos o no… tot depèn de la sort que puguis tenir.
Sentia que era fruit d’un passat poc volgut, poc desitjat, sentia que una decisió presa en un passat molt llunyà, presa no per ell sinó per una altra persona, el feia estar on era avui i ara mateix… segons com potser aquest avui i ara no existiria en ell… i ell tampoc. Sentia que estava en el lloc i en el moment històric equivocat, fins i tot que ell mateix no hauria d’haver existit, i que el llarg camí viscut així li ho confirmava. Però així i tot, i ja que hi era, se sentia feliç d’haver-ho viscut, feliç i afortunat. L’existència, la seva estranya existència, consistia en rebre el màxim de positiu tot el que de la vida rebia i li venia, i fer fora tota casta de foscor. Es passava hores infinites en solitud, provant d’estimar-se de cada vegada més. amb connexió ferma amb el més profund d’ell mateix, amb connexió amb la natura, amb conexió constant amb els seus somnis, amb connexió virtual, espiritual, romàntica, platònica de les persones que més sentia que estava bojament enamorat… persones de qui cercava aquella mirada especial que omplia la vida de sentit de forma plena, plena d’enamorament… però no la trobava… potser el destí no li donava dret a trobar la mirada que tan desitjava i cercava. Feia molts anys que aquella mirada l’havia sentida en un Déu de qui trobava que donava sentit a tot de la vida, que l’agombolava, qu el protegia, que l’estimava…però en aquells instants sentia que potser Déu l’havia abandonat per sempre, o potser ell s’havia perdut per altres viaranys pensant que sense Déu trobaria el sentit ple de la mateixa vida… restava perdut, dubtós, desconcertat… però malgrat tot seguia caminant esperançat.
