Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

dijous, 22 de desembre de 2016

NADAL AL COR

Avui voldria... 
tocar i obrir la porta del cor
de cada persona que conec...
per deixar-los gravat el meu missatge
del bo i millor que té la seva vida.
A cadascuna li diria:
-gràcies per desitjar-me bon dia
-gràcies per dedicar-me el teu somriure
-gràcies per estar sempre disponible, també al meu costat
-gràcies per escoltar-me amb aquella mirada tan teva...
-gràcies per la teva presència que transpua !tantes coses!
-gràcies perquè el teu optimisme m'ajuda a seguir...
-gràcies pels teus silencis
-gràcies per les teves mesurades paraules
-gràcies per la teva música
-gràcies perquè !sempre hi ets!
-gràcies perquè la teva experiència m'alliçona
-gràcies perquè ...
hi ha tantes coses bones que podem trobar de cada persona!
Tot seria més fàcil si de cada persona que ens trobam cada dia ens vingués al cap i al cor aquella cosa bona que té a la seva motxila vital.
Bon Nadal... amb tot el cor!

diumenge, 11 de desembre de 2016

Caminant

Caminant, caminant he recordat les rialles del passat,
quan pensàvem que el futur era gran i nostre,
quan pensàvem que ho podríem tot, 
però és millor el present que el passat...
i mir amb delit i silenci el futur...

el silenci és un valor en si mateix,
el silenci i la soledat i la natura...
jo, tu, aquell i aquell altre i aquella criatura...
els ulls, la mirada, la vista té un altre abast...
un altre sentit...

La tardor ha estat benèvola,
ha resplandit com mai, 
com una primavera florida
i engalanada d'hivern...
Quina sort haver-ho fruit!

I quan ens vingui la mort amiga,
plorarem encongits pel finir,
sempre inesperat i mai oportú,
de tu, de jo, d'aquell altre...
també de la criatura...

I sentir l'emoció de l'instant,
del moment aquí present,
emoció que entretalla la respiració,
omple els ulls de llàgrimes transparents,
lliures, netes, emotives...
Sent viva encara la vida!

I un sol en aquesta hora ja decadent,
I un núvol negre i blanc,
I un arc de Sant Martí mig dibuixat al cel,
Que ens diu: fins demà!
Sent viva encara la vida!


dissabte, 12 de novembre de 2016

Novembre, 1997

"No sabíem exactament fins a quin punt ens havíem arribat a estimar... però allò no va bastar... aquella aventura de tres anys i mig s'havia convertit en una autèntica muntanya russa d'emocions i de sentiments que no havia acabat de quallar, una doll d'emocions i de sentiments que no hi havia manera de controlar, impossible d'oblidar, impossible ser-ne indiferent per sempre més... aquella relació havia estat d'abast mediocre, com sempre havien estat les nostres vides fins aquell instant. Sí, hi havia coses bones i positives però en la mateixa proporció també n'hi havia de negatives i, clar, allò massa enfora no hi podia arribar. Mai en la vida havíem experimentat aquella tramuntanada, aquell terratrèmol emocional d'estimar de veritat a una altra persona diferent de tu mateix... fins aquell moment no ens vam adonar del molt fàcil que era desitjar i estimar algú de forma virtual i en solitari, significava molt per a nosaltres que, en un principi, ens haguéssim professat admiració mútua, va ser tot un descobriment trobar algú que ens parés una atenció especial, moltíssim especial, vaja! El que sí era cert era que, féssim el que féssim, ja mai res seria igual en les nostres vides... mentre va durar la cosa  res ens estava bé però, oh, paradoxa! mai sabíem fer res sense l'altra, quan estàvem junts mai ens acabàvem d'entendre, pensàvem que no arribaríem enlloc però quan no ens teníem sempre ens trobàvem a faltar, i arribaves a pensar que l'altre seria el millor company de camí de la vida... coses de l'estimar!"

divendres, 11 de novembre de 2016

Hi ha persones tan bones al nostre món...

... que no cauré en el parany de tapar-les per culpa d'aquelles persones que es volen fer visualitzar per la seva falsa notorietat a través de les seves malcriances. Ja ho sabeu prou bé que en la nostra societat crida més l'atenció allò que no feim bé que allò que és positiu i bo. M'agraden les persones que són callades, servicials, sempre disponibles pels altres, que són observadores, que tenen criteri propi de les coses, que se saben posar al costat dels qui més pateixen... al costat i al seu lloc... dels qui saben sentir la vergonya de qui no sap sentir vergonya dels seus actes i de les seves paraules... m'encanten les persones que saben veure el costat bo de les coses més negatives, que són senzilles, contemplatives, que passen un xic desapercebudes però que sempre hi són, que es conformen amb un somriure, amb una simple salutació...
Les persones bones hi són molt a prop nostre, només que mirem al nostre petit entorn les trobarem... i és que hi ha persones tan bones al nostre món!

dissabte, 16 de juliol de 2016

El sentit d'una festa

Visc Sant Bartomeu pensant que alguna cosa he perdut del sentit que tenien abans les estimades festes de Sant Bartomeu... em sembla que hi ha petits detalls que potser ens ajudarien a percebre que perdem el sentit que per nosaltres sempre han tingut qualsevol festa de poble. Potser si la festa no es fa pensant en tothom: petits, grans, gent jove, gent major... una festa sempre ha de ser inclusiva, no ha d'excloure ningú; potser una festa ha de pensar en UNIR i no en separar la gent que formam la comunitat de gent d'aquell poble; potser la festa no ha d'oblidar mai l'arrel d'on va venir tot; potser una festa, a més de celebrar i viure festivament, també ha d'ajudar a pensar, reflexionar cap on volem anar.... per què fa més il-lusió, per què es viu més allò que ha de venir que no allò que vivim quan arriba el moment de la veritat de la festa... és il-lusionant i molt polit veure com ens desitjam unes bones festes (qualsevol festa) abans de que aquestes arribin, es crea un lligam, una il-lusió, un positivisme molt gran entre els que ens sentim vesins i vesines d'aquella comunitat, és el moment que mai volem que s'acabi precisament perquè sabem que quan arribin serà prest que ja haurà passat, i és que tot allò que és bo sempre passa molt ràpidament i ... potser mai no ho acabam de fruir i gaudir del tot, del tot? La vida hauria de ser una festa constant, un fruir molt intens, potser la vida hauria de ser molt més aquests prolegòmens de la festa en sí, que crea il-lusió, esperança, ganes de fer les coses bé per a tothom, una preparació constant, un pensar en ser originals i novedosos... mirau quanta gent, per exemple, s'ha mogut per la festa del Ferreries Floreix d'enguany, ha fet molt més l'abans, les trobades, el posar en comú les ideees que els han ocorregut, el fer feina junts en la preparació de la festa, els preparatius definitius el mateix dia de la festa que no el mateix moment d'exhibir les nostres creacions (que també és important rebre l'elogi de qui admira i contempla la nostra obra d'art, el nostre producte final...) Sant Bartomeu també és obra de moltes mans, de molts recursos, de pensar en ser creatius i novedosos, de pensar en com millorar, de pensar en tothom, de pensar en qui no ho pot viure tan festivament, tan alegrament, tan disbauxadament com ho fan altres ...però no perdem mai aquella cosa de ser membres actius de la festa, no deixem mai que es faci malbé, no deixem mai que altres passin davant sense jo ser-ne partícep, sense jo ser-ne crític, aportant la meva pròpia creativitat o elogiant allò que ja és bo pel poble, per a tothom i per a la festa.

Si pogués triar...

... aquell dia en què he de deixar d'existir...
si pogués triar...
que segués en primavera!
entre finals de primavera i principi d'estiu...
quan la vida a la terra té la seva màxima esplendor...
quan la llum del sol encara no minva...
dir adéu tot sentint!
no vull morir en dia d'hivern,
ni de fred,
ni ventós,
ni gèlid,
ni tristot...

I dir adéu, amb la mirada neta, al cel blau blavíssim d'abril,
a la terra que sempre és llunyana,
al mar salinós,
a la lluna blanca i al sol rogent.

I dir adéu a Ferreries,
des de s'Enclusa, s'Ermita, sa Rovellada,
Son Telm, es Penell, Son Marcer o es Polvorí...
amb mirada altanera i ufanosa...
dir adéu tot sentint!

I dir adéu, amb el cor serè, del meu AMOR, dels meus AMORS...
he estimat fins allà on m'han deixat...
he estimat fins allà on m'han volgut...
he estimat tant i tant com he sabut...
els recintes sagrats dels cors de tot humà...
són tan sensibles i delicats!
són tan fràgils i tan tendres de tocar i de ferir!
són tan seus i tan especials i tan particulars...
que no he gosat profanar-los massa massa...
dir adéu tot sentint!

Ai! Si pogués triar ... com i quan!




divendres, 15 de juliol de 2016

Paraules vestides

Quan escric vestesc sentiments invisibles que ningú acaba de visualitzar, d'entendre
Quan escric vestesc paraules que sonen bé però que pocs capten el sentir de tot plegat.
Quan escric vestesc sensacions d'un moment determinat que va tenir el seu què, potser no ho entendràs mai, potser un dia et servirà d'alguna cosa, potser algun dia m'entendràs... ara mateix estic segur que no m'entens, i ben normal que és.
Quan escric vestesc paraules de notes musicals perquè sonin més immensament grans, profunds
Quan escric vestesc la meva vida interior de sentit
Quan escric em vestesc i m'entenc a mi mateix
Quan escric em vestesc i em consol a mi mateix
Quan escric vestesc la soledat de sentit profund
Quan escric... vestesc paraules.

Degenerar?

Quan ens pensàvem que tot estava encaminat i ben encaminat... resulta que no, que allò que havia de partir tot sol i ben orientat... resulta que ha descarrilat de les vies, que allò que era de sentit comú per a la pervivència de la mateixa humanitat... resulta que s'ha convertit en una amenaça per ella mateixa...
Em sap molt de greu sentir encara notícies que amenacen la pau al món, quantes notícies sentim de violència, de guerra, d'agressions, de... quina pena! haurem de tornar a treure la bandera de la pau, haurem de tornar a dir al món que el diàleg és l'eina més eficaç per tornar-nos a sentir humans, haurem de seguir dient als nostres infants a les escoles que "la pau és el camí"...
Quan ens pensàvem que Nelson Mandela havia aconseguit el gran miracle de superar el racisme a Sudàfrica i que ja mai més tornaríem enrera, que la segregació racial quedaria superada definitivament... resulta que als Estats Units, el país més avançat del món diuen, tenen un problema molt gros de convivència entre blancs i negres... sembla que tornam als blancs i negres anys 60 de Martín Luter King...

I quantes coses hi ha més que ens fan pensar que tot degenera!!! Que trist! Quan tot pensàvem que tot anava a millor:
la violència de gènere, les agressions sexuals a menors, la violència cap a les persones d'orientació sexual diferent, les drogues que degeneren la nostra joventut, i altres no tan joves, la violència verbal que es difon a través de les xarxes socials sense cap mena d'escrúpol ni tacte, ni sensibilitat (allò que s'escrivia darrera les portes dels WC de llocs públics ara s'ha traslladat a les xarxes socials),  el masclisme que imposen els joves i que les joves toleren massa lleugerament, la corrupció política que tan de mal fa a la pau social, la pèrdua de drets per part dels treballadors que s'han de conformar amb contractes de feina precaris i insuficients per a sobreviure dignament... les diferències de cada vegada més grans entre rics i pobres, les agressions al medi ambient, l'escalfament global...

Està clar que no podem baixar la guàrdia i pensar que tot està encarrilat, sembla que el mal mai baixi la guàrdia, mai és derrotada del tot, és alguna cosa més que una mala herba...

diumenge, 27 de març de 2016

Setmana passada...

I sense saber ni com ni per què es trobava agenollat fregant el terra del pati de casa seva, intentant treure la negrura que s'havia enganxat i acumulat a les rajoles i a les juntes d'aquestes rajoles fetes de ciment i arena... ja calculava que l'hivern hauria passat de llarg una bona temporada, fins que tornés, allà pel mes de novembre... la primavera, i sobretot la seva enyorada arribada, l'havien animat a fer aquella ingrata feineta: l'aigua de les pluges d'aquell rar i estranyíssim hivern, la humitat acumulada, petits fongs, l'arena i la terra transportada pel vent en dies de força tramuntanada, fins i tot hi havia nascut alguna mala herba entre petites escletxes de la paret on s'hi havia abocat alguna resta de terra bona i d'aigua de cel... aquesta vida que rebrota a qualsevol i inesperat lloc del món, Déu n'hi do de VIDA! No sabia molt bé per quina maleïda raó el cervell li havia ordenat de posar-se de genolls en aquell maldestre terra però la satisfacció omplia el seu cor en veure què ben net que quedava.
Havia passat una setmana... diferent! d'aquelles que rompen les rutines avorrides de sempre i que l'havia deixat totalment descol-locat, havia començat unes minivacances que esperava amb delit des de Nadal però, i per contrapesar aquesta alegria vacacional, havien anat succeint tota una sèrie de notícies, totes amb un mateix protagonista present a totes elles: la nostra sorprevisa i sempre inoportuna amiga la mort: mossèn Tronxo havia partit amb 96 anys acumulats, 13 al-lotes perdien la vida tot tornant de festa de Falles a València en un accident de bus (quina fatalitat! ara que hem aconseguit que els i les joves no agafin el cotxe per anar de festa i que hi vagin en bus...), l'atemptat de Brussel-les amb 30 i pico de víctimes i que tanta expectació mediàtica ha despertat... l'atemptat a un camp de futbol a Iraq amb prop de 30 víctimes mortals (aquestes víctimes deuen ser d'una "categoria" inferior a les de Bèlgica? Va pensar. .. perquè no havia sentit gaire "expectació mediàtica" per aquestes persones...), el seu ídol futbolístic també havia passat a millor vida després d'una ràpida, fugaç i mortal malaltia... i el pitjor de tot, però des de fa 5 anys, és la guerra de Síria... que, a més de sembrar de mort a dintre i a fora d'aquest territori, també marca per sempre els qui gosen sobreviure a tan cruel experiència ... el que conta na Mireille Al Farah el deixa baldat: cristians perseguits, segrest i tortura de persones, dones i filletes utilitzades com a esclaves sexuals (el tortura pensar el que deu estar passant només UNA d'aquestes dones o filletes...) i els refugiats expulsats de per tot arreu intentant a la desesperada sobreviure a la guerra, a les mafies, als esculls físics de mar i muntanyes, a la indiferència d'Europa, al fred, a la fam, a l'interpèrie, a la soledat, a la mateixa desesperació... agenollat una altra vegada a terra pensa que allò a estat una fugida, un mirar cap a l'altra banda, un tapar-se els ulls, un amagar la cara de la impotència i de la vergonya que sent per no saber què fer per ajudar a qui són els seus germans... Déu n'hi do quina setmana que ha passat!

dilluns, 21 de març de 2016

Com reaccionar?

Davant l'evidència de que el món va a pitjor... com hi de fer front? M'agradaria tenir-ho clar i fer-hi front de forma contundent i sense dubtes, sense embuts, sense por... però fa por pensar que potser algú o quelcom algun dia t'assenyalarà amb el dit acusador perquè un dia, un temps, vas dir i fer allò que senties i per la qual estaves disposat a lluitar... avui que per coses tan simples i banals com tenir afició per la música Pop ja et tallen el cap... la llibertat d'expressió amenaçada! Nosaltres que hem cregut i hem lluitat per caminar cap a utopies com la Pau al món, la justícia entre les persones, el repartiment just de la riquesa entre la gent, que hem cregut en l'educació com a eina per convertir en realitat aquestes i altres utopies... avui que tenim tanta por del xoc virtual entre cultures, països amb maneres de fer i de ser diferents, avui justament tanquen barreres al futur, a l'esperança, a les il-lusions, al "retornar a començar" a milers i milers de refugiats sirians que es troben literalment entre l'espasa de la guerra de Síria i la paret sorda, insensible, inhumana, injusta, incomprensible de la que podríem que és, avui més que mai, VELLA i esgarriada europa (així, en minúscula) Nosaltres aquí tranquils, amb el nostre cafenet o estirats a la nostra butaca preferida davant la "caixa tonta" que ens enlluerna i ens encervella... i ells allà enfangats, amb fred, just per menjar una mica, a dins una minúscula i desprotegida tenda de campanya, plorant, potser de retorn de nou al punt infernal de partida de la guerra que els va obligar a fugir... després d'haver superat un munt de paranys mortals per al final arribar al mateix lloc de partida. Impossible entendre-ho!