Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

divendres, 20 de novembre de 2015

En fa 40 que en tenia 11

20 de novembre de 1975, era dijous, i ens vam despertar amb la notícia de que aquell dia no havíem d'anar a escola... el dia començava perfecte pels nous estudiants de la recent estrenada nova "Segunda Etapa de EGB", és a dir, pels alumnes que avui en diríem de Sisè de Primària... la notícia d'aquell dia d'un tal senyor Franco va quedar molt en un segon terme pel nostre normal enteniment, només sabíem que aquell senyor s'havia mort i que a nosaltres ens tocaven uns dies de "vacances extres” en plena tardor. Aquell curs teníem de tutora una tal senyora de nom Julia, crec que de Madrid, que tenia un fillet petit, que vivia a un pis dalt de Sa Llibreria i que molts de dies arribava tard a escola, un altre motiu de festa i joia entre els i les alumnes de Sisè, i motiu també perquè aquella senyora Julia no va arribar a acabar el curs 75/76 ja que la van despatxar abans d'hora, en el seu lloc va venir un tal Joan López Casasnovas de Ciutadella, joveníssim mestre d'escola de grat record per a tots nosaltres. Altres mestres que teníem van ser na Maria Mascaró que ens feia francès, en Rafel Coca que ens feia Naturals (o matemàtiques? No ho sé!), mossèn Berto Vidal que ens feia Religió i... ja no record ningú més. Estàvem contentíssims per no haver d'anar a escola durant uns dies, llàstima que per la tele aquells dies ens van privar de veure coses habituals d’aquell temps com "Los payasos de la tele" o "Los chiripitifláuticos" (El Capitán Tan, na Valentina i el Tio Aquiles, i Los Hermanos mala sombra), ja li començava a agafar gust el tema de veure Tele a casa. Idò, en el seu lloc van començar a fer coses molt rares, música militar, molt marcada de pas i quan van començar a mostrar aquell homenet dins un caixó i davant del qual hi anava passant gent i més gent ... allò ja va començar a fer por,  semblava més bé una pel-lícula de misteri i de por... de veure tota aquella gent tan trista, inclús algunes ploraven, o dipositaven flors als seus peus, aquell homenet em va arribar a fer pena, mesquinet... "a veure si "qualcú" fa que ressusciti i així aquesta gent no estarà tan trista", anava pensant mentre veia aquella desfilada de persones i més persones. Noooo! Sort que "ningú" ho va poder fer. Crec que vaig arribat a veure la coronació del llavors Príncep Juan Carlos com a Rei d'Espanya, fins i tot jo, un fillet d'onze anys en aquell temps, em va "emocionar" veure aquella coronació Majestuosa, que ben pensat i que ben preparat ho tenien, ingenus de nosaltres. Ara, 40 anys més tard, i després de descobrir el mal que ens va fer a la nostra família, sobretot al meu estimat avi Pepe Marí i al meu pare, només desitj que quedi enterrat i ben enterrat per sempre més, i que ell i altres molts semblants a ell no tenguin mai més la possibilitat de fer mal, de fer patir, de matar a més persones innocents, persones que pensin com pensin també tenen dret a la vida... el més trist de tot és que, en aquell temps, amb onze anys, a la mateixa escola, ens inflaven el cap amb sermons amb contingut pervers sobre les bondats d’una persona que va fer molta maldat a molta gent innocent i bona i pacífica... en aquest “país” alguns polítics i/o partits polítics s’omplen la boca de ser més demòcrates que ningú i no saben comdemnar les barbaritats d’una dictadura com la franquista... “allà ellos!"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies!!