De cop i volta es despertà, i en fer-ho no sabia on era ni què hi feia allà, tot d’una va mirar cap allà on hi havia com una llum resplandent, venia del carrer, de la finestra mig oberta de l’habitació de la seva petita Joana… era la llum d’una petita farola que penjava de la façana del veí de davant… ara ja recordava que aquesta petita feia estona que no podia dormir i que amb el gronxament del seu bressol ella també havia quedat mig clapada, també havia quedat mig adormida. Tot era en silenci, no se sentia res ni al carrer ni en aquella habitació, tan sols la respiració profunda de na Joana. Ja era fosc, ja era tard, a la primavera a les 9 del vespre ja es fa fosc en aquella avançada hora. Per a ella aquella era de les èpoques que la feia més feliç, era l’època més dolça de tot l’any, era el temps en què la llum cada dia guanya un poquet més la batalla a la foscor. Es va estranyar que, en aquella hora ja tardana, la llum del carrer encara estés encesa, era l’hora del toc de queda imposat i tothom ja hauria d’estar confinat fortament a les seves cases. Venint d’on venien aquell toc de queda, aquell silenci, aquella foscor… tenia una deixa de profunda tristor en els cors de la gent d’aquell petit poble envoltat de petits turons engalanats de natura i verdor.
Abans de sortir de l’habitació es va assegurar que na Joana estagués ben tapadeta i protegida del fred, va acabar de cloure la persiana del carrer, sortí i deixar la porta mig oberta per si de cas… i en baixar per l’escala va sentir com el gran carrilló anunciava, amb el seu repicar característic, que ja eren les 9 i quart d’aquell vespre de primavera, de mitjans març. Estava cansada però encara havia de sopar una miqueta i aclarir quatre coses de casa. Es va assegurar de haver deixat la porta del carrer tancada en clau i es va disposar a menjar un poc.
Aquella era una casa no gaire gran però suficient perquè hi poguéssin viure ella amb la seva filla de 2 anys. La casa era estreta i llarga. A baix hi havia una gran habitació que feia de menjador i de cuina a la vegada, amb una taula de llenya al mig. A la part de la cuina hi havia una cuina de ferro amb una petita xemenia. Al seu darrera es veia una porta que sortia a un petit pati que seguia més endarrera amb un petit hortet. Al primer pis hi havia dues habitacions, una per a ella i una altra per na Joana, i també una mena de quarto de bany amb un excusat antic, tan antic que estava fet de llenya. I encara, pujant escales amunt, es podia accedir a un petit porxo per guardar-hi trastos o provisions de llarga durada. Aquella casa no era seva, era de la seva família que l’havia cedit a la seva filla perquè hi poguéssin viure plegades amb la seva estimada filla Joana, mentre ells vivien al lloc de s’Hort deBinissaid… li van deixar malgrat el seu gran disgut que van tenir amb ella per culpa d’aquest filleta… i de qui havia estat el seu marit.
Na Mar no parava de pensar amb la dissort d’aquells 3 darrers anys, de quan va començar la guerra, de quan va conèixer en Jhon, de quan es va casar de forma sobtada, de quan va tenir na Joana, de la gran vergonya i del disgust que van sentir els seus pares per ella… i ara es trobava sola, a mercè de les mirades acusadores dels seus vesins i vesines del seu poble en passar pels carrers del poble… se sentia sola de veritat. Però entremig de tot açò l’esperonava el fet d’haver de tenir cura de la seva filla petitona, havia de lluitar per ella, aquella personeta era la prova més gran d’amor per la vida, estimava la vida i na Joana era l’amor encarnat d’aquesta gran vida… n’estava molt xiflada… sentia molt profundament no poder-ho compartir amb en Jhon, no en sabia res d’ell, ni on parava ni on havia anat ni tenia cap notícia d’ell. D’ençà que havia acabat la guerra, aquell 8 de febrer de 1939, no havia sabut res més d’ell… i ja havia passat més d’un any… encara recordava la darrera vegada que es van veure mentre ell aclaria alguns assumptes relacionats amb la seva feina, s’havien dit adéu a la porta de la seva casa al carrer Fred i encara tenia en ment aquella darrera imatge d’en John baixant pel carrer amb la seva bicicleta en direcció cap a Maó. En Jhon era un periodista anglès que havia arribat a Menorca a principis de l’any 1937 per cobrir les notícies de la guerra civil espanyola a Menorca, feia seguiment de les Brigades Internacionals que havien arribat a Espanya, més concretament dels seus pocs compatriotes anglesos que s’havien desplegat en aquella illa.
Quan va començar la guerra na Mar i la seva família vivien al lloc de s’Hort de Binssaid, amb el seu pare Francesc, la seva mare Llúcia i les seves germanes Maria i Marta. Na Mar havia nascut el juny de 1918, any de l’acabament de la Primera Gran Guerra europea, l’any en què es va produir a gairebé tot el món la gran pandèmia mal anomenada de la grip Espanyola, una grip que va provocar una gran mortondat al poble de Ferreries. Na Mar havia nascut al lloc de Santa Teresa i era la més petita de les 3 germanes que havien tingut en Francesc i na Llúcia. Van canviar de lloc i van anar a viure al lloc de s’Hort de Binissaid quan na Mar just tenia 5 anys. Les cases de s’Hort de Binissaid estaven situades en un lloc alçarós i privilegiat del sud de Menorca, molt a prop de la cala de Santa Galdana, es podia veure la mar, es podia contemplar el paratge impressionant del barranc d’Algendar amb el seu torrent d’aigua dolça que es fonia i era englolida al final per sempre més amb la gola de l’aigua de la mar a Cala Santa Galdana… i es podia baixar als Desmais per una escala ben empinada i recta, un espai petitó en què podies anar a seure, descansar, jugar i beure la fresca aigua dolça i transparent de la font dels Desmais… les hores que hi van fer les 3 germanes jugant allà i del qual na Mar en tenia un gran record. I si seguies barranc amunt podies arribar a la Trencada de Torrepetxina, a les seves famoses escales construïdes de pedra de marès… fins arribar a les cases des Canaló passant pel Molí de Baix, Sa Dragonera, S’Aranjassa o passant molt a prop del camí antic anomenat del Pas d’en Revull… com ho havia fet sa nuvia d’Algendar en la seva coneguda llegenda.
Quan era petita a na Mar li encantava anar a escola amb les seves germanes, anaven a l’escola rural de Binicalsitx on s’ajuntaven amb altres al-lots i al-lotes dels llocs més propers: Santa Ponsa, Sant Llorenç, Es Calafat, Binissaid, Es Barrancó, Santa Elena, Sant Gabriel, Son Triall, Binicalsitx, Son Martorell i Son Martorellet, Calafi vell i nou… per a ella cada dia era una festa retrobar-se de bell nou amb els seus companys i companyes… estava tan contenta que sempre tenia un amoret secret de qui s’enamorava amb tota la seva innocència del món. Partien na Mar i les seves germanes a peu des del lloc de s’Hort de Binssaid camí cap a escola. El camí en aquella època estava sense asfaltar, era camí de pedres i terra, que tenia alguns punts amb el seu encant, com quan passaves pel lloc de Santa Ponsa i atravessaves aquell carreró d’ametllers a banda i banda de carreró… entre els mesos de febrer i març aquells ametlers florien d’una manera esplendorosa… les cases de tots els llocs per on passaven estaven netes, ben polides i ben emblanquinades, estaven tan ben cuidades que feien molt de goig de veure. I també era molt polit veure aquella petita serralada de s’Enclusa amb aquell petit turonet de la banda de Sa Rovellada mentre caminaves camí de Ferreries… Arribaven a l’escola de Binicalsitx després de caminar una hora i mitja de forma tranquil-la. L’encontre a l’escola era tot una festa per a tots els fillets i filletes, també per a la mestra Catalina, una mestra que vivia a Mercadal i que cada dia arribava amb el seu cotxet, un Lamborgini color verd fluix, a l’escola entremig de grans aplaudiments de l’al-lotada que l’esperava ansiosament. Na Catalina era una dona jove, acabada de llicenciar per ser mestra, i que s’havia casat amb un guàrdia civil que havia vingut de Madrid anys enrera. Van viure durant uns pocs anys a Mercadal fins que a ell el van tornar destinar a Madrid a fer funcions de guàrdia de seguretat al Congrés de diputats. Era l’any 1923 quan na Catalina va començar a exercicir com a mestra per primera vegada en aquella escola rural de Binicalsitx, fins el 1927, que és quan van partir cap a Madrid. Na Mar recordava molt bé cadascun d’aquells 4 anys que van tenir na Catalina com a mestra, i també recordava amb molta emoció aquell darrer dia que es van dir adéu per sempre… després va arribar alguna carta d’ella des de Madrid explicant com es trobava però la cosa va anar minvant fins que la cosa va morir de finor. De na Catalina, na Mar recordava com li havia fet descobrir la capacitat que tenia per l’art pictòric, va descobrir en la pintura el vehicle propi i necessari per expressar el seu món interior, era l’hora de classe que més esperava, i amb molt delit, durant tota la setmana, l’expressió plàstica. Na Mar va anar a escola fins que va complir 12 anys, després es va dedicar de ple a aprendre i a fer les feines pròpies de sa madona de lloc, cosa que en un principi no li agradava gaire però que a poc a poc va anar assolint i assumint. D’aquells anys d’escola en tenia molts bons records, de tot allò que havia aprés, dels mestres, dels companys que havia tingut però sobretot recordava molt bé els seus amorets secrets que havia tingut durant aquells anys d’escola… van ser sempre així, secrets, perquè mai en va dir res ni ningú se n’havia adonat de com els vivia na Mar… i com els somniava! Per a ella era especialment dolorós el dia que s’assebantava que un dels seus amorets secrets ja no el podria veure mai més perquè la seva família es canviava de lloc o pel motiu que fos… aquella tristor li durava dies i setmanes llargues… sabia patir i amagar molt bé el seu disgust…maleïa amb força la seva dissort… el primer que havia tingut era en Pere de Son Martorellet i el darrer va ser en Francesc de Santa Elena… eren tan discretíssimament secrets que temia ser descoberta pel mateix interessat, només els somniava perquè no creia que mai es poguessin fer realitat en un futur, viure de somniar aquells amorets la feien sobreviure i avançar… era massa vergonyosa i tímida… i la veritat és que gairebé tothom de la seva escola la tenia amb gran estima i per una bella persona, cosa que ella mai s’acabava de creure. Els somniava i els idealitzava fins a més no poder. Per a ella el físic era la primera característica que li cridava l’atenció de qualsevol al-lot, sobretot un rostre agraït i amable, però no era del tot definitiu perquè també valorava molt la bondat i la discreció en la relació amb els altres, no ser gaire cregut ni prepotent per molt bo o intel-ligent que segués en qualsevol àmbit… va arribar a pensar que no el trobaria mai perquè volia que fos únic i especial per a ella com també volia que fos a l’inrevés, que per a ell na Mar fos única i especial, que fons única i especial per a ella i ningú més… coses d’enamorament! I açò és el que va passar amb en Francesc, un al-lot que aparentava ser més jove que l’edat que tenia, en realitat tenia 11 anys, quasi de la mateixa edat que na Mar, que havia nascut el juny, en Francesc el setembre. La família d’en Francesc s’havia instal-lat al lloc de Santa Elena l’agost de 1929, venien del lloc de Santa Bàrbara on hi van estar 4 anys. En Francesc va començar anar a l’escola de Binicalsitx a finals de setembre d’aquell mateix any, era el darrer any que faria na Mar a l’escola però per a ella va ser un curs ben intens per “culpa” d’aquella nova incorporació a l’escola. I va arribar l’estiu i amb ell el final d’aquell apassionant curs, per a ella era dramàtic pensar que ja no podria gaudir i somniar mai més amb en Francesc, mai més! Aquell estiu va ser molt llarg.
Els diumenges a Fereries eren tot un gran esdeveniment per a la gent que vivia al camp, era el dia esperat per descansar una mica, anar a missa, dia de retrobament amb amics i familiars i per fer un mínim de vida social al poble. A part també portaven alguns productes dels llocs que duien a vendre a les poques botigues de queviure que hi havia al poble: ous, llet, formatge, sobrassades, botifarrons…El centre de tot era el Pla de l’Església, allà hi deixaven arraconats carruatges i bísties que venien dels llocs de Tramuntana i de Migjorn del terme de Ferreries per viure aquell sant dia. També era molt esperat per na Mar que havia recuperat l’esperança d’un hipotètic retrobament amb en Francesc durant aquell dia, ni que sigués només un dia i uns pocs minuts a la setmana. Durant aquella tardor del 1930 van coincidir en bastants de diumenges al poble de Ferreries, es retrobaven, juntament amb altres companys i companyes de l’escola, a l’hora de la missa dominical. Era el dia de retrobament també amb les cosines de Son Mercer, n’Esperança, na Tònia i n’Anna, que s’entenien molt bé entre totes elles i armaven un bon esvalot quan es veien. Aquells moments de retrobament amb tothom eren tota una alenada d’aire fresc per a na Mar, la feia molt fleliç, la posava molt contenta, i més que res per en Francesc al qual mirava de reull totes les vegades que podia i controlar els moviments que feia. Ell no s’adonava de res, al principi, tot i que ell, com molts altres, la tenia amb molt respecte i estima, a voltes també amb molta simpatia.
Era habitual que després de la missa, i mentre els pares, homes, anaven a fer la xerrameca a les tavernes més properes o a la barberia de Can Coll a arreglar-se una mica, els infants i joves sortien a fer un volt pels pocs carrers que hi havia en aquell moment en el poble, carrer Nou, carrer de la plaça o carrer Fred, fent una mena circuit molt limitat, els infants i joves jugaven o es contaven les coses que els hi havien passat durant la setmana. Tot aquell enrenou d’al-lots i joves posava una mica de color i alegria a la monòtona vida del poble de Ferreries. Els qui podien també anaven a comprar i a tastar les boníssimes neules de Can Felís situat al carrer Pau Pons.
Alguns pocs diumenges, i en moments molt puntuals com podien ser Nadal o Pasqua, el convent de les monges Franciscanes organitzaven petites obres teatrals o petits concerts ambientats en el moment que els tocava viure que eren tota una novetat i una delícia per a joves i infants, també per a pares i mares. El convent, que havia estat inaugurat l’any 1923, va començar a ser un important centre espiritual i cultural per al poble que encara va fer créixer més la vida d’aquell naixent poblet. Després d’aquesta estona d’esbarjo i passejada pel poble per a alguns ja era l’hora de tornada als llocs respectius. Algunes poques families pageses, però, com la de na Mar, tenien casa-posada al poble, i aprofitaven per dinar-hi, al capvespre acabar de visitar uns pocs familiars que els quedaven per veure, gent gran sobretot, i partir de bell nou cap a S’Hort de Binissaid. Na Mar intentava retenir tots els moments de cada diumenge, de quan jugava, reia, contava, conversava amb les seves amigues i germanes que per tot allà on anaven i que sempre l’acompanyaven. Però sobretot el que volia retenir eren els moments en què la seva mirada es creuava amb la d’en Francesc, o les concises i brevíssimes salutacions que es dedicaven, i prou, però suficients per guardar-les en la memòria durant una setmana.
A mesura que anava passant la tardor i s’apropava l’hivern aquelles estades dominicals al poble s’anaven reduint en temps per mor de la foscor ja que no era cas de tornar a casa a les fosques llosques. Així i tot els encontres entre els dos joves adolescents no minvaven i creixien en il-lusió continguda per part de na Mar… fins que arribà un moment que en Francesc s’adonà que la seva mirada cap a ell era… diferent! la qual cosa no va rebutjar ni li va semblar malament. Na Mar també va descobrir que en Francesc se la mirava diferent, la qual cosa la va fer posar neguitosa perquè se sentia descoberta, com si un policia acabés d’enxampar un lladre amb el cos del delicte. L’enamorament creixia, igual que la il-lusió i l’esperança amb aquell amoret ben especial. Fins que un dia va canviar tot de cop. Després de la Setmana Santa, que aquell any s’havia celebrat entre finals del mes de març i principis d’abril, la família d’en Francesc ja no va aparèixer durant els diumenges següents. Na Mar, poc després, es va assabentar que la família d’en Francesc, precipitadament, s’havien tornat a canviar de lloc i s’havien traslladat a un lloc del terme de Ciutadella, a Ses Tavernes més concretament. Açò la posar molt trista i, una vegada més, tornava a maleir la seva dissort… amb l’amor. Malgrat aquell allunyament físic que s’havia anant produint de forma gradual, no va deixar de pensar en ell. A partir d’aquell moment no va aturar de recrear-se en els seus records que havia anat acumulant en el seu cor i en la seva memòria, uns records que es transformaven en somnis que mai va creure que es farien realitat… el lloc preferit que servia com a vàlvula d’escapament del seu estat d’ànim i dels seus somnis era la platja de Cala Santa Galdana, molt a prop del lloc de S’Hort de Binissaid, només havia de davallar per un petit camí que passava per un canal que conduia a la mateixa platja, una platja solitària, hermosa, gran, molt gran. Solitud, quietud, silenci, pau eren algunes de les poques paraules que servien per definir tan bell paratge, l’escenari ideal per representar els somnis de na Mar i en Francesc, els actors principals d’aquella obra teatral, passejant amunt i avall agafats de la maneta per l’arena, estirats prenent el sol, jugant amb l’aigua de la mar, contemplant les hermoses postes de sol que allà s’hi podien veure, fruint del tot de les bondats de la natura i de l’amor entre ells dos… l’etern enamorament que mai minva i mai s’acaba.
El procés cap a l’estimació total just li acaba de començar a na Mar, en aquell moment estava en el primer estadi que encara no havia pogut superar perquè simplement no l’havia pogut viure ni començar, l’estadi de l’enamorament, aquell estadi perfecte, ideal i pintat de rosa que sembla que no hagi d’acabar mai. Llavors vindrien altres espais i èpoques fins arribar a la l’estimació de veritat. Per a na Mar estimar una altra persona era sobretot adonar-se que fins i tot algú ha de renunciar a un mateix, al seu plaer, a les seves ganes que l’estimin, al seu dret de ser estimat perquè l’altra persona es pugui sentir lliure… estimar és un acte de llibertat, que l’altra se senti lliure i viu al seu costat… que se senti que creix en la vida i en l’amor… i és cap aquí on na Mar ja havia començat a caminar.
Al lloc de s’Hort de Binissaid hi arribà un dia d’hivern de l’any 1937 un jove que anava damunt d’una bicicleta, que era com un cavallet de ferro que en tost de 4 potes tenia dues rodes, que semblava mig perdut, el jove. Al seu darrera hi duia fermada una maleta no massa gran, per cobrir-se el cap portava una gorra feta de tela combinada amb colors marrons i negres, amb una paleta que feia de parasol dels seus ulls, que vestia una gavardina de color beig que li arribava fins als genolls, que per cert li feia més nosa que falta a l’hora de pedalar, i calçava unes sabates negres amb cordons que anaven plenes de fang… en ser a prop de les cases la primera persona que la saludar fou precisament a na Mar. Abans de saludar-se però el primer que va succeir entre aquelles dues persones acabades de trobar va ser un encreuament de mirades que van quedar gravades per sempre, com foc roent en els seus cors… aquell jove es va presentar com a Mr. John Walker i havia vingut a Menorca com a periodista per cobrir les informacions sobre la guerra que havia començat des del passat estiu. Xerrava castellà i tot d’una es va entendre bé amb na Mar. Ella el va convidar a entrar a les cases de s’Hort de Binissaid perquè feia una bona tramuntanada no gaire suportable. Va presentar els seus pares i germanes i ell els va explicar amb una mica més de detall el que havia vingut a fer en aquell lloc. Estava buscant les patrulles de soldats que guardaven la part sud de Menorca contra el possible envaïment enemic per mar de les tropes franquistes que s’havien rebelat contra la República espanyola, volia fer un reportatge sobre com s’anaven succeint els aconteixements d’aquella trista guerra. La família de na Mar li van explicar que les patrulles que vigilava la platja de Cala Galdana venien al seu lloc a cuinar el menjar per abastir els homes d’aquestes patrulles. Eren dues patrulles de 6 persones cadascuna que s’anaven rellevant cada cert temps. Entre ells hi havia mallorquins, eivissencs i gent de Ferreries també, tots ells molts joves, que estaven en tasques de vigilar la part sud de Menorca des d’aquella platja. Na Mar i les seves germanes es van brindar a acompanyar en Jhon en busca del seu objectiu i de pas mostrar-los els encants de platges desertes i esplèndides com eren les de Cala Santa Galdana, Cala Mitjana, Trebalúger o Macarella. Finalment en John va quedar allotjat en aquell lloc perquè ja era massa tard i massa fosc per tornar de nou a Ferreries. El van allotjar al porxo de les cases del lloc de S’Hort de Binissaid, a la part més alta, que era com una mena de torre de vigilància o talaia perquè tenia una finestra a cada un dels punts cardinals més importants: al sud, la platja de Cala Galdana i la mar; al nord, tota l’extensió del terme de Ferreries amb els llocs de Santa Ponsa i Es Calafat a la vista; a l’est, el pinar que cobria les platges de Cala Mitjana i Trebalúger; a l’oest, el barranc d’Algendar i també la gran extensió de pinar que arribava fins al terme de Ciutadella, amb les cases de llocs com Son Mestres que guaitaven per sobre, i també es podien veure els penyals que vorejaven les platges de Macarella, Cala’n Turqueta fins arribar al Cap d’Artruix… tot un privilegi de vistes.
L’endemà van partir de matinet les tres germanes amb el periodista anglès cap a la platja més propera, la preferida de na Mar, cala Santa Galdana. Mentre davallaven es van trobar amb una petita patrulla de soldats que els van demanar què feien allà i on volien anar. Els van presentar en John i va ser prest que van tenir conversa armada. En John estava encantat de conèixer la tasca d’aquells soldats, de conèixer aquells meravellosos paissatges, d’haver conegut aquella família del lloc de s’Hort de Binissaid però encara ho estava més de descobrir en na Mar una deu de bones sensacions que el feien estar d’allò més feliç, cosa que poques vegades havia sentit abans, per no dir mai. Na Mar no es volia acabar de creure el que sentia per en John, pensava que era un miratge, que no podia ser veritat… que un dia o altre ell tornaria a partir cap al seu país i tot quedaria en l’oblit…però la veritat és que aquella bona sintonia era alguna cosa més que una bona sintonia… no hi havia res a amagar, tot era espontani, la química entre els dos es fonia com si res, l’amor d’aquells dos joves enamorats fluïa i rajava de forma abundosa. Aquell amor va anar creixent i creixent sense que ells dos s’adonassin, potser arribar estimar a una persona de veritat és fer que aquella relació sigui el més normal possible, sense haver de fer cap tipus de virgueria per seduir a l’altra persona, fer i actuar com si sempre s’haguessin conegut. En John concebia la vida com un estat constant de consciència del moment present, intentant que cada instant fos únic i especial… però el que passava amb na Mar era que els instants eren més que únics i especials… i no sabia la raó per la qual allò fos així, d’intens i profund que arribava a ser per a ell.
En la perspectiva de menys d’un any cap dels dos podria arribar a creure i a pensar, a pensar i creure, que aquella aventura amorosa acabaria en matrimoni forçat per les circumstàncies, amb una criatura pel mig que seria l’atenció màxima i en el centre de les seves vides, vivint a una casa enfora de la vida de camp de l’Hort de Binissaid… i amb mirades punxants i acusadores de la gent del poble que s’escandalitzava per un fet que sortia del comú i normal, típic de poblets petits amb mentalitat conservadora i controladora de tot el que anava passant al voltant del més proper.
A na Mar li agradava guaitar molt sovint per la finestra del seu passat mitjançant els seus records, un passat, pensava ella, que es tancava hermàticament a cada pas de la vida, a cada minut, a cada segon, una vida, la seva, que creïa que s’havia llançat al buit de la foscor de forma aleatòria i atzarosa com una petita llum amb paràbola que anava il-luminant el present però que no resplandia mai ni en el passat ni en el futur, només en el present… una paràbola que no sabies quan feia pujada o baixada, que en el seu punt final s’anava apagant a poc a poc fins a finir del tot… na Mar concebia la mort com aquell estat en què la llum pròpia es fondria en un gran mar de LLUM que resplandiria per sempre més de forma eterna dintre de la gran LLUM de l’AMOR mai esperat, mai somniat… i acabat per sempre!
Na Mar encara tenia molt present aquella darrera imatge d’en John baixant amb la seva bicicleta carrer avall del carrer Fred per anar a Maó… feia més d'un mes que no en tenia cap notícia i ja feia dies que estava del tot preocupada….
De fet aquesta història d’en John podria haver acabat de moltes maneres diferents, totes elles dramàtiques, com ho va ser el fet de viure una guerra, com ho van ser les històries de moltes persones que van viure aquests negres episodis: detingut, jutjat i afusellat a La Mola; detingut, deportat i expulsat a terres franceses; fugit per la mar, travessant la frontera amb França i acabant a qualsevol camp de concentració; executat a qualsevol vorera de qualsevol carretera; detingut, torturat i empresonat de per vida a qualsevol presó espanyola… exiliat,… o feliçment tornat a la casa de la seva infantesa per no tornar mai més al costat de na Mar… de tanta gent que tristament no va poder tancar la sagnant ferida de l’odi entre germans humans… la crueltat de la guerra que no s’acaba mai, vencedors humiliant els vençuts fins a més no poder, amb la “depuració” i la persecussió política, social, moral com a teló d’un fosc fons… com si no n’hi hagués prou amb la derrota… potser si haguessin pogut destapar el vel del futur de les seves vides haguessin pogut fer-se una idea de que el pitjor encara restava per venir just en acabar la guerra… impensable que vinguessin temps de misèria, de fam, de pobresa, de tristor, de silenci punyent…
De fet na Mar no va saber res mai més d’en John ni va saber mai què li havia passat realment. Se sentia molt sola, en certs moments sentia ràbia perquè la ment explorava totes les possibilitats del què li havia pogut passar al pobre Jhon… el pitjor era aquell que deia que l’havia deixada penjada per voluntat volguda però sense entendre per què. A mesura que anaven passant els anys es va anar fent forta i es va anar sobreposant a la situació, sobretot per ajudar a fer créixer i estimar molt a la seva filla Joana… en silenci, amagant el dolor… açò sí: una vegada i una altra tornava a maleir la seva dissort amb l’amor, pensava i assumia que no el trobaria mai, des de ben petita, i quan el va trobar encarnat i perfecte en la persona d’en John pensava que la mala fortuna havia enfilat cap a altres viaranys, que s’havia oblidat d’ella per sempre, però no, era allà latent per sorgir en el moment menys inesperat per causar més intens dolor en el cor de na Mar. I arriba el moment en què la situació és tan insostenible que la dissort, el destí, la fortuna o el que li vulgueu dir et deixa davant la disjuntiva de triar només entre dues opcions: la primera, et deixes endur per la tristor i pel plany de la dissort i t’ensorres per sempre o, segona, et prens la situació com una manera de reforçar-te moralment i tirar endavant, costi el que costi… i posar-se DE NOU EN CAMÍ.
………
“Escrit pensant amb les persones conegudes que em van precedir, marcades pels esdeveniments que van haver de viure i en els moments històrics que els va tocar viure… ho vulguem o no noltros som fruit d’aquell passat que com a mínim ha marcat el nostre destí… si les coses haguessin anat d’una altra manera potser no seríem on som ara… o no hi seríem…”
jmp
