No fa falta dir-te que ara i sempre t’enyoram, sobretot des que ens vas deixar…
però ara, amb les festes de Nadal tan a prop, encara molt més. Enyoram no
trobar-te a casa, assegut al sofà amb les cames estirades sobre la tauleta de
menjador, mig endormiscat, dibuixant a la llibreteta dibuixos de fantasia amb un
simple llapis. Enyor no trobar-te voltant per s’Enclusa o pel camí des barranc,
o quan anaves a fer aquelles grans estones contemplant el paisatge des de La
Beltrana. Enyor tant no poder-te dur a passejar pels racons de Menorca, una
Menorca que és un immens tresor que mai de la vida hem de deixar perdre i que no
hem de deixar mai de lloar per la seva impagable bellesa. Enyor no poder
compartir simples i planeres converses sobre la vida, sobre el passat, sobre
Ferreries, sobre… moltes coses de les quals m’agradava sentir la teva opinió i
la teva veu. Enyor la teva simplicitat de la vida, en tot, en les paraules i en
els gestos… de la qual cosa n’ha quedat plasmada en mi alguna cosa… som el que
som gràcies, en gran part, a tu.
I de la vida, què en direm de la meva vida? De
la vida i de la meva vida només puc dir que ens fa falta una cosa: ESTIMAR,
sobre totes les altres coses el més important és estimar, tot: la vida, el
nostre entorn, la nostra terra, la nostra cultura, el nostre món… i les
persones, que açò és molt més complicat de fer… les paraules i les bones
intencions són fàcils d’expressar, el difícil és estimar de veritat i
demostrar-ho dia a dia. No sé com ho veuràs però em sembla que no en sabré mai
d’estimar prou bé com es mereixen les persones que m’envolten. Hi ha persones
tan bones i tan enamoradises al meu voltant que em sembla que mai de la meva
vida podré estar a la seva alçada, persones que amb un simple somriure o una
simple salutació enamoren i empresonen la meva ànima, persones que simplement em
fan un poc de cas. Saps? A vegades em costa fer-me entendre, sobretot fer
entendre el que no dic amb paraules: gestos, mirades, somriures… ser tan tímid
tampoc ajuda a fer-me estimar més pels altres però a vegades evita fer ben
qualque ridícul. I així anam. Darrerament he descobert que reconèixer per part
meva les moltes errades que he comès al llarg de la meva vida m’han ajudat a
refer un poquet, diguem, el meu camí… només quan he reconegut que m’he equivocat
i que m’he perdonat a mi mateix dels errors comesos, juntament amb les moltes
ganes de seguir aprenent i avançant, he notat en mi una satisfacció personal de
que vaig per bon camí, he notat que he crescut un poc més a nivell personal…
temps enrera per mi el més important era el reconeixement dels altres, de que
feia coses importants per mi i pels altres, cosa que no ha arribat ni arribarà
mai… no em perdonaran ni em reconeixeran, ben veritat, però jo he aconseguit
estimar-me i valorar-me a mi mateix més que no ho feia abans, gràcies a la
solitud que m’ha ajudat en aquest estimar i valorar-me més a mi mateix, no tenc
por de la solitud, de trobar-me i de retrobar-me en mi mateix les vegades que
han fet falta per seguir endavant. I gràcies a aquesta nova perspectiva no
m’importa gaire fer coses per altres, ara no ho faig perquè em ploguin lloançes,
ho faig perquè és una altra manera més de demostrar que estim les persones que
volen i estan al meu costat, amb la meva ajuda i la meva predisposició puc
ajudar als altres a ser un poc més feliços… o no… faig el que puc pels altres…
si ho volen… de totes aquelles persones que no volen saber res de mi, que em fan
invisible, que em fan i en pensen no sé què de mi… em faig enfora, no seré allà
per fer-los nosa… malgrat que en sapi molt de greu. La llibertat de cadascú de
nosaltres és també molt important, llibertat per elegir el camí que vols seguir
en la teva vida, aquesta llibertat que amb les seves ensopegades et fa aprendre
a estimar i a ser més fort en la vida, a construir el teu jo de forma més
sòlida, llibertat per estar amb una altra persona que t’ajuda a completar i
complementar la teva vida, no a dependre d’una altra persona el fet de que
puguis arribar a ser feliç. No saps la sort que he tingut en la vida, també sort
de la feina que faig… sempre me dic a mi mateix que sóc el pitjor mestre, no
només de la meva escola sinó de tot el món sencer però m’encanta estar al costat
dels fillets i filletes intentant ajudar-los a gaudir de la vida mitjançant la
música, a vegades intent posar-me al seu lloc, com podria fer açò: fer-los
gaudir de la vida a través de la música, què m’agradaria fer o quines coses
faria perquè així ho visquessin… algunes poques vegades ho arrib a aconseguir
però m’encanta tornar als meus orígens infantils, m’encanta recordar el meu
temps d’infantesa, vaig ser molt feliç, aquell adonar-me i obrir els ulls a la
vida i encantar-me de totes les meves “primeres vegades” de la meva vida
m’agraden molt recordar-les… i xerrant de les coses d’infantesa, m’agrada molt
recordar com vivia els nadals de quan era petit, no et sabria contar de coses
concretes però sí d’aquella aureola màgica i espiritual que rodava pel meu cap
en aquells temps de Nadal… ideal i perfecte!
I quan tot açò s’acabi, què
sentirem, què viurem, què serem, què en quedarà de la nostra vida per aquest
món? Res més voldria que segués com endinsar-me dins d’una gran mar d’AMOR que
et fa sentir estimat i feliç com no ho hagi sentit mai abans en aquesta vida
terrenal, com esper que ho estiguis sentint tu ara… eternament.
Bon Nadal, pa!
