Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

diumenge, 24 de novembre de 2013

Viatge d'estiu, any 2013 (2)

Dijous, 25 de juliol de 2013. El fet de dur a terme una ruta com aquesta comporta també unes certes rutines com ara aixecar-te a la mateixa hora cada matí, en el meu cas a les 6 del matí, per anar preparant la sortida de cada dia: preparar les alforges, guardar tota la roba a la motxil-la, fer net roba, posar-me crema solar, vestir-me, calçar-me... i si hi ha temps mirar les primeres notícies del dia per la tele i les d'àmbit de Menorca a través de l'Ipad... i una volta tot a punt a les set del matí començar a rodar amb sa velo...som-hi!!! Un dels moments màgics que té una aventura com aquesta és el moment de les primeres pedalades amb la bicicleta, sentir aquell aire ben fresquet en aquella hora del matí, tot tranquil i amb pau... m'encanta aquell moment del matí!!!

Avui sortint de Mataró no hi ha més remei que transitar per carretera, hi ha pocs cotxes en aquella dematinera hora... el rastre del carril-bici del dia anterior s'ha perdut, no el veig... sort que en aquella hora hi ha molt poc trànsit per aquella carretera nacional 2, una carretera que passa molt a prop de platges, totes urbanitzades com ara Arenys de Mar, Canet de Mar o Sant Pol de Mar. i arribats a Calella faig una aturada, la primera aturada per recuperar forces i berenerar una mica. En aquell instant tot va perfecte i sobre rodes, just són les 9 del dematí... aquí faig memòria i crec recordar que fa uns pocs anys ma mare hi va venir a passar uns dies de vacances... d'una manera o altra sempre tenc un especial record pels meus pares durant el viatge, com a mínim els tenc molt present, perquè són els primers que "senten" més la meva absència durant aquest temps de fora de Menorca, de Ferreries. Així ben berenats i ben carregat d'aigua he proseguit la ruta ciclista per carretera. Al cap d'una estona la via ha fet un canvi brusc, ara en lloc de seguir en direcció nord s'ha desviat en sentit est... he agafat una altra carretera i al cap de poc torn a seguir cap al nord, és el començament del tram anomenat de la Costa Brava... i tan brava com és!!! Ja he passat per Pineda de mar, Malgrat de Mar, Blanes i amb poc temps fàcilment he arribat a Lloret de Mar, sembla una ciutat estrangera, ho dic perquè no hi ha més que estrangers per totes bandes, i bars i més bars i més bars i més restaurants. Sense fer aturada seguim la ruta cap a Tossa de Mar però abans me toca fer un gran esforç per guanyar una pujada per amunt que me "brinda" aquella carretera, i una volta pujada la costa sí que me not com a cansat (de fet és el mateix de sempre: quan el camí és pla o de baixada sembla que la ruta és fàcil i que puc aguantar molta estona; però quan la cosa costa i és costa per amunt tot... estic tan cansat que tenc la sensació de que ho he deixar anar en aquell mateix moment... el que més em sorprèn sempre és la capacitat de recuperació que tenc després de fer un gran esforç com aquell) A la fi arrib dalt... és com un petit coll, la sort és que després d'una bona pujada sempre sol venir una baixada, però aquesta és una molt bona baixada que en un no res me dur directament a Tossa de Mar... oh! no! més "guiris", més estrangers i estrangers, aquí també hi ha molta gent, molt de moviment. Són un poc més de les onze del matí, bona hora aquesta per anar a fer un bon mos de pa amb formatge, en aquella hora ja comença a fer molta calor i ja he recorregut un bon tros de la ruta d'avui, és hora de ben descansar i afrontar el darrer tram fins a Sant Feliu de Guixols, però açò serà més tard, de capvespre. Jo me queix de tanta aglomeració d'estrangers sense adornar-m'en que jo també engreix aquesta aglomeració de gent, i jo per partida doble ja que som jo i bicicleta. Després de berenar toca anar a voltar i veure la platja de Tossa de Mar que és molt a prop... la platja és molt polida, el castell de la vorera ho acaba de rematar però tot està molt atepeït de molta gent que va i ve de per totes bandes: a la platja, pels carrers, en bicicletes, moltes motos, cotxes, molta gent a peu... ara ja sé perquè els catalans fan tan de doblers també, per les divises que deixa tan de turista acumulat i amorrat a tanta urbanització catalana. Després de voltar un poc i comprar aigua fresca finalment em decidesc per anar a seure a ombra, al sol fa molta calor i no tenc moltes ganes de torrar-me gaire. I gairebé sense adonar-m'en arriba l'hora d'anar a dinar... aquest dia crec recordar que vaig anar a un restaurant a menjar uns bons canalons. Assegut a la terrassa d'aquell restaurant anava dinant i vigilant la bicicleta al mateix temps, ja hagués estat bona que un guiri d'aquells m'hagués fotut sa velo, sa meva bicicleta, amb bandera de Menorca inclòs. El dinar va ser perfecte!!! Encara era massa d'hora per partir cap a Sant Feliu de Guixols, massa calor, massa xafogor... era el moment propici per mentalitzar-me pel tram dur de carretera que em quedava per fer amb la meva bicicleta, és un tros de moltes pujades i baixades, en el mapa podia veure clar la seva silueta ondulada, com si d'un accident físic és tractés, com si fos una errada física feta aposta a la Costa Brava catalana. Després de dinar, després d'un molt bon dinar, era hora també de cercar una bona ombra per passar l'estona abans de partir... mentre anava cercant aquella desitjada ombra aprofitava també per visualitzar i per endevinar el traç de la carretera per on havia d'enfilar. Va ser fàcil trobar-ho, ja es veia el primer revolt i com de cop aquell camí s'enfilava per amunt... uf! vaig pensar, tocava patir una altra vegada una bona estona. Aquell moment d'espera me servia per mentalitzar-me, encara eren les dues i mitja, les tres, les tres i quart... encara era massa prest! i massa calor! pensava que fins a les quatre i mitja o les cinc no havia de partir... en el fons però no em creia que aguantés haver d"esperar tanta estona, me deia a mi mateix: "Que ja ens coneixem bé!". I efectivament, no vaig poder més, estava mig endormiscat davall aquell abret que just em feia una mica d'ombra quan de cop i volta vaig sentir una veu que m'esperonava a fer camí, eren dues persones que anaven en bicicleta direcció Sant Feliu, just eren les tres i mitja quan vaig decidir partir. El primer tram... Déu n'hi do! sort que l'aturada al mirador em va servir d'excusa perfecta per fer un alè... o molts alens! perquè estava que no podia més. Bona vista la d'aquell mirador, vaig fer un parell de fotos de Tossa de Mar, em vaig sorprendre d'haver pujat tan amunt en tan poc temps i espai, magnífica vista!!! Encara quedaven uns 17 o 18 quilòmetres per arribar a Sant Feliu, la veritat és que per a mi va ser bastant dur ja que duia una bona pila de quilòmetres fets al matí i ara me tocava patir les pujades i baixades d'aquella llarguíssima serralada, era com pujar i baixar d'uns autèntics tobogans fets de roca i pedra. Sort que l'anterior feina de mentalització me va ajudar a afrontar i a superar aquella prova de foc. Realment has de ser fort mentalment ja que de cada baixada venia una altra pujada i així infinitament, semblava! En molts instants desitges que sigui la darrera pujada però n'apareix una altra, i una altra, i una altra, arriba el moment de desesperació: açò no acaba mai! i una la puges a peu perquè creus que ja no pots mès, estàs a punt de rendir-te però et sorprèns de tu mateix i veus que amb un petit respir les cames encara et responen i vas cap endavant, cap endavant! fins arribar a la darrera baixada que em dur directament a Sant Feliu de Guixols, què bé!!! I encara més bé trobar-me ben davant de l'hostal on m'he d'hostajar aquell vespre però no tot pot anar bé quan comproves aquell hostal està massa envellit... passam d'un extrem a l'altre: ahir un hotel de supercategoria, avui... puuu!

Arriba el moment màgic de la dutxa, què bé després d'un dia de calor i de bones suades... i després d'aquesta dutxa i d'un més que merescut descans toca anar a veure el poble de Sant Feliu de Guixols, arrib fins a la platja, un tros enfora es pot veure un braç que fa de refugi a les barques que hi vénen a recerar-se de les inclemències de la mar de llevant. Una vegada més em sorprèn trobar tanta gent que es passeja per aquella vorera de la mar, aquesta vegada però no hi ha tan de guiri... uns seuen mentre sembla que mirin cap a l'horitzó, els més petits com sempre intenten superar obstacles amb els seus peculiars jocs i ... ho aconsegueixen amb aquella especial alegria! sembla que és imminent alguna festa propera ja que s'hi poden veure algunes atraccions de fira... alguns immigrants aprofiten l'ocasió per vendre alguna de les seves coses totalment precindibles, a mi m'ho sembla! me xoca trobar tanta gent immigrant a molts pobles per on he passat fins ara, sent com una pena perquè lògicament pens que no han vingut a les nostres terres per gust o per ganes... no em sembla bé trobar-los agrupats entre ells i poc integrats al lloc de rebuda.

Bé, després de passejar per Sant Feliu, per aquell passeig, per aquella platja, per aquella semblança de port... ara toca anar a sopat i recuperar forces. El sopar en aquell restaurant ha anat mel, llàstima de mosques més que empipadores... aquesta també és l'hora de les telefonades de casa, de mon pare, de ma mare, són els qui més m'enyoren, estan preocupats, demanen coses, desitgen com a desesperadament que aquella aventura acabi prest, i sobretot que acabi bé... però... si només he fet dos dies de bicicleta!! Ja és ben curiós que amb viatges com aquests és quan ens comunicam de manera més continuada i constant, justament al moment que ens trobam més enfora, més allunyats... i en canvi quan estic a Ferreries avegades podem estar una setmana sense veuren's, curiós com a mínim!!! Mon pare està com esbadalit quan li dic el quilometratge que he arribat a fer en un dia com avui, potser he arribat a 70 o 80 quilòmetres? No ho sé però el cert és que quan veus com vas rodant i el temps que encara et queda per acabar el dia sempre penses que "en puc fer un tros més, i un tros més"... les espectatives se superen i açò engreixa el teu orgull personal.

Acaba un altre dia i ara ja toca pensar en demà, toca anar a dormir, descansar i estar preparats per a afrontar una altra etapa ciclista... he acabat content, açò m'anima, em vull preparar també pel que em pugui trobar ensoldemà: dificultats, errades, equivocacions, desesperacions, etc., com la mateixa vida, ben igual! Estic content d'haver iniciat una aventura com aquesta, em posaré una mica en forma... ànims!

diumenge, 17 de novembre de 2013

Viatge d'estiu, any 2013 (1)

Des del dimecres 24 de juliol fins el dilluns dia 19 d'agost
Era dimecres 24 de juliol de 2013 quan començava un altre viatge d'aquests meus d'estiu... és curiós com canvien les coses des del moment en què hom les pensa a les que al final ha sortit, vull dir que hi ha molta diferència entre com es pensa que anirà la cosa a com surt finalment. En aquest sentit vull expressar que sóc bastant ingenu, sempre pens que tot anirà bé i resulta que no he comptat amb les dificultats o amb els entrebancs amb els quals podria topar. Fa bastant de temps que tenia ganes de fer la ruta anomenada Transpirenàica, una ruta que travessa els Pirineus des de la costa mediterrània fins a la costa del mar Cantàbric, tota una prova de foc física pujant i baixant muntanyes espectaculars. La veritat és que en tenia molta il-lusió però he de reconèixer que tenia molt poca preparació física per dur endavant una aventura com aquella... de fet m'hi animava haver sentit una persona a Barcelona, que vaig trobar al costat o molt a prop de la Sagrada Família fa un parell d'anys, que em deia que havia fet aquesta ruta i que no s'hi havia preparat gaire... sempre havia pensat que si aquell home ho havia fet, per què no ho podia fer jo? i així va ser com em vaig decidir fer aquella "locura" d'aventura. Però... ep! no t'ho perdis! havia d'arribar a Irún, seguir Camí del Nord, vorejar la costa Cantàbrica, arribar a Santander, anar direcció sud cap a Reinosa i arribar llavors fins a Fontibre (petit poble on neix el riu Ebre), lloc on comença una ruta més senzilla, el GR 99, que és un gran recorregut que va passant pels pobles i ciutats que recorren el riu Ebre fins arribar a la desembocadura, al Mare nostrum. Açò per tenir una idea del què volia fer i per més envant veure el que vaig fer realment.
Bono sí, aquell dimecres 24 de juliol vaig agafar la bicicleta i ... cap a Ciutadella! Ah, sí! m'he deixat de dir que tot aquest gran viatge l'havia de fer acompanyat de la bicicleta, bona companyia he tingut amb aquesta bicicleta, amb ella hem recorregut infinitat de pobles i ciutats. Idò, carregades les alforges damunt la bicicleta i amb els dubtes de sempre de veure quines coses me deixava aquesta vegada... vaig partir cap a Ciutadella, havia d'agafar el ferry que me duria fins a Barcelona. El vaixell havia de sortir a les 10 del matí i jo havia començat a rodar amb la meva bicicleta devers les set i mitja del matí. Aquell era un dia típic d'estiu, bon sol, caloreta i el dia es presentava clar i transparent... feia una setmana que havia provat de fer el recorregut de Ferreries a Ciutadella, anada i tornada, i vaig calcular que amb una horeta podria ser al nou port de Son Blanc, a Ciutadella... aquesta vegada però tenia un poc més de pes amb les alforges que duia posades a la bicicleta. Ara mateix record els dies anteriors de preparació amb la bicicleta... en tot l'hivern no l'havia tocada per a res, i des de mitjans de juny que havia començat a entrenat amb la bicicleta estàtica, era com començar de nou, de cada dia havia de fer més minuts i més quilòmetres damunt aquell cavallet sense rodes. Poc després, ara sí, ja vaig començar a agafar sa velo i fer sortides fins a Cala Galdana, Es Migjorn, Es Mercadal, Ciutadella... fins i tot vaig creure convenient entrenar-me en costes tan dures com les de Sant Pere o la de s'Enclusa... uf! aquests dies de costes vaig poder comprovar que la cosa no pintava gaire bé per poder fer el gambirot pujant i baixant els Pirineus... que molt que me faltava per estar mínimament preparat per dur a terme aquella aventura ciclista muntanyenca. La part física compta, i molt, en la preparació de qualsevol ruta, però també ho és la part psicològica, m'havia de fer fort de les dues maneres, psicològicament i física. En aquests primers entrenaments a la costa de s'Enclusa record que me faltava aire, molt d'aire, respirava massa adeveres i era evident que me faltava un bon fondo físic per atacar aquelles pujades pirinenques... bé, vaig pensar que n'havia de fer un poc més cada dia d'entrenament en bicicleta. Un parell de dies abans de partir vaig quedar sorprès del progrés que havia fet, sorprès i animat per haver pujat un bon tros de s'Enclusa sense passa tanta pena com en d'altres vegades.
Abans de les vuit i mitja ja era a Ciutadella, vaig quedar gratament sorprès ja que havia calculat que amb les alforges, i per tant amb més pes, havia d'estar un poc més d'una hora a arribar al port de Ciutadella. Bé, començava molt bé aquell viatge, en aquell moment el que més em preocupava era saber com punyetes havia d'accedir en aquell Ferry... en aquell barco fet de ferro, clar! Vaig decidir deixar sa velo dalt i baixar a treure els bitllets d'embarcament per jo i velo. Una volta aclarits aquests tràmits encara quedava més d'una hora per a embarcar. Després d'esperar aquesta hora arribà el Ferry amb el qual havia d'anar a Barcelona. Entre mig de cotxes, motos i camions a la fi ens endinsàvem a la panxa d'aquell grandiós peix fet de ferro... em meravella i em sorprèn també que hi puguin caber tants de vehicles en aquell vaixell. Eren 5 hores de travessia del mar mediterrani fins arribar al destí, Barcelona, al començament de la Gran Ruta. El dia era esplèndid i la mar estava ben encalmada per fer aquella travessia marítima, puc triar la butaca sense problemes per passar aquelles llargues 5 hores de travessia, no hi ha molta gent: uns miren tele, uns altres xerren, uns altres aprofiten per berenar, uns altres surten a les petites cobertes del costat del barco per contemplar o per fer les darreres fotografies abans que no desaparegui definitivament dels nostres ulls la costa de Ciutadella... just m'he fet un poc enfora de la meva estimada Menorca i ja sent un xic d'enyorança...
Superats els primers "obstacles" psicològics del moment de la partida ara n'arriba un altre al meu cervell: cap on hauré d'enfilar per sortir de Barcelona i anar vora vora de la mar fins arribar a Llançà... hauré d'estar 3 dies rodant perquè el primer destí ciclista és bastant enfora. En la meva vida he aprés, a la fi, ni que sigui una mica, a no sobrestimar les dificultats a les quals em podria trobar al llarg del recorregut... encara tenc aquell deix d'ingenuïtat en la meva pell, i avegades pens que les coses se superen amb una "mica" d'esforç... llavors la decepció és grossa quan veus que l'esforç ha hagut de ser suprem, fins i tot arriba amb episodis de desesperació o de perdre-hi els papers de forma emocional, al final penses que tot és una "locura" ... i se supera sense saber com...
Bé, la travessia marítima ha anat molt bé i arribam a Barcelona devers les tres del capvespre... ara només tenc una obssessió quan a la fi puc sortir del vaixell: enfilar cap al nord, arribar fins a Badalona, seguir vora vora de la costa catalana... Barcelona és plena de moltes coses però sobretot és plena de molta gent que va i ve d'aquell Port Vell de Barcelona... és una bogeria aquesta Barcelona tan turística! A mà esquerra deix l'estatua de Colom i és prest que puc localitzar un carril per a bicicletes que sembla que apunta cap al meu destí desitjat, què bé! De forma ingènua ja estic pensant que aquell carrilet em durà realment i puntualment a Badalona, ingenu de mi!! Al cap de poc... primer obstacle: arrib a l'entrada del parc de la Ciutadella, dreta o esquerra? Primera aturada i baixada de la bicicleta, no fa ni cinc minuts que hem partit! consulta del mapa de Barcelona al meu Ipad... he de seguir cap a l'esquerra imdesprés cap a la dreta i... puuuu! i així entre dubtes i volteres i més volteres a la fi arrib a Badalona. En ser a Badalona vaig tenir la feliç ocurrència d'anar cap a la platja que hi ha molt a prop i així poder enganxar un altre carrilet de bicicleta que al final em durà fins a Mataró. En aquell moment em sentia molt feliç i content de passar tan a prop de la costa per aquell carrilet, només havia d'estirar un poc el braç i gairebé tocava la mar. La mateix temps que em sentia feliç i content de poder anar tan a prop de la mar em sentia decepcionat de veure tanta destrossa costanera en forma de carretera, una via de tren, tanta urbanització, tan de bar, xiringuito, restaurant, etc. tan a prop de la costa que li fa perdre el encant... esper que no me trobi amb res més de semblant. Ah! i tanta gent! i tants de cotxes a les platges... la,gent fuig de les grana ciutats i de les grans aglomeracions com una ciutat tan gran com Barcelona per caure a la gàbia massificada de les platges properes a Barcelona... no ho entenc!! Tot i això en aquells instants xalava molt anant en bicicleta... de forma instantània ja em tornava la meva particular ingenuïtat i pensava: uf! tan de bo tot el camí a fer segués com aquest, pla i amb tan bones vistes!
Tot i el dia intens que duia (havia partit a les set i mitja del matí de Ferreries, havia anat a Ciutadella en bicicleta i després el viatge en barco fins a Barcelona) no em trobava cansat, em sentia animat a fer el màxim de quilòmetres i arribar fins allà on fos... què bé que m'ho passava! Al final vaig decidir aturar-me a Mataró, tot i que la idea era arribar més enfora, ja que era tard i era hora de cercar allotjament per passar aquella primera nit de ruta, m'havia de dutxar i havia de descansar per continuar ensoldemà. Poc em pensava que en un poble tan gran com aquell em costaria tant de trobar un lloc on dormir i descansar, vaig estar més d'una hora cercant i vaig trobar un hotel de 4 estrelles, poc me va importar el que vaig pagar per aquella habitació i per una nit ja que estava cansat de no trobat res. Eren les vuit del vespre d'aquell primer dia de ruta i ... cap a dormir! Descansar bé és molt important, ja ho sabem tots, en rutes com aquestes aprèns a valorar els bons moments, el d'arribar a un hotel a descansar n'és un però el que més m'agrada és el moment de la dutxa, què bé sentir aquella aigua per tota la pell, és el moment màgic de relax, de trobar satisfacció al camí recorregut, com quan una persona se sent satisfeta per haver acabat una jornada laboral, d'haver acabat i d'haver-la realitzat molt bé. Primer dia complert, bona nit!

dilluns, 11 de novembre de 2013

Com es pot ser tan insensible?

He fet onze dies de vaga, he deixat de cobrar gairebé 800 euros per aquests dies de protesta però no és això el que més em preocupa en aquests moments, en aquests instants el que em preocupa és la insensibilitat d'aquest Govern Balear i d'aquesta Conselleria d'educació amb tota la gent que està vinculada al món educatiu, mestres, pares, mares, alumnes, famílies, APIMAS, sindicats, ... a priori ho tenen fàcil per fer fracassar tot el caramull de protestes que s'han succeït des de final del passat curs fins ara: fer-se els sords, no fer cas de ningú, mostrar indiferència, i així deixar que la gent es vagi cansant de protestar, per a ells serà la millor estratègia a curt termini però a la llarga serà el pitjor per a tots. El pitjor perquè en lloc d'anar avançant anirem reculant en termes de millora educativa, anirem empitjorant en termes d'igualtat d'oportunitats per a tots en la millora de la vida cultural, social, econòmica, formativa, ho diuen els professionals de l'educació, agents socials, econòmics, etc... ningú dubte de la importància de l'aprenentatge de llengües estrangeres com l'anglès però no pot ser a canvi de sacrificar la nostra llengua, la nostra cultura més propera, a més fa molts anys que es va introduir l'anglès a les nostres escoles, sembla que ara ens vulguin fer veure que és una novetat fer anglès a les escoles... en educació no es pot ser tan frívol i dir que si el TIL no va bé el canviarem per una altra cosa i quedar tan panxa content. Com es pot ser tan insensible amb l'educació? algú creu que és fàcil avançar en educació? com es pot ser tan insensible i no valorar la feina feta de molts mestres i de moltes mestres durant els darrers 30 anys a les nostres escoles? no val per res el que hem aconseguit, el que hem treballat, el que hem après, el que hem avaluat? no val per res l'experiència acumulada? tan insensibles són que ni els volen escoltar? com poden ser tan insensibles amb el col-lectiu de mestres i no escoltar-los, no valorar-los, no respectar-los? com pot ser que els tenguin amb tan poca consideració i en canvi facin tot el contrari amb la gent del món empresarial quan alcen la veu per dir que no volen els impostos dels envasos, del lloguer de cotxes o de les gran superfícies, i els hi fan cas? (no els hi ha calgut fer cap manifestació de 100.000 persones, ni tancades, ni concentracions, ni acampades, ni samarretes, ni cartes, ni res de tot això)

En aquests moments molta gent s'ha rendit de seguir fent vaga per la sordesa, la insensibilitat, la indiferėncia d'aquesta gent del Govern Balear i de la Conselleria d'educació... molta d'aquesta gent està totalment decepcionada amb els qui regeixen els temes educatius a les nostres Illes... però d'altres seguirem protestant de forma pacífica (valor positiu del col-lectiu de mestres) i contundent en contra d'aquest TIL que clarament ens perjudica i ens perjudicarà a tots... fins que ens escoltin!

PD: qui xerra del TIL també ho pot fer amb els mateixos termes amb la LOMQE