Ahir vespre es va inaugurar l’exposició itinerant dedicada al pintor Josep Marí Sintes, mon pare, i de la qual la família Marí Pallicer en vam quedar molt contents i satisfets… ell estaria encantat i, dins de la seva discreció, diria que tampoc es mereix tant… i és que ell era així de senzill!
Volem agrair molt, molt, molt la gent que va venir a veure el tret de sortida d’aquesta històrica inauguració d’aquesta exposició pictòrica d’en Marí (per a la nostra familia és histórica i que no oblidarem mai, mai): gràcies Consell Insular de Menorca (gràcies, Miquel Maria), gràcies ajuntament de Fereries (gràcies, Carre, Bep Cardona, operaris de l’ajuntament de Ferreries), gràcies amics, amigues, familiars, gràcies pintors i pintores de Ferreries, gràcies gent d’Art’s que heu ajudat a empènyer perquè aquesta iniciativa anés endavant (gràcies, sobretot a n’en Nito Pons Pallicer), gràcies també Maties Sansaloni per la teva mà d’ajuda i per explicar tan bé les teves experiències pictòriques amb en Marí, gràcies Ateneu de Maó per les vitrines, i sobretot també gràcies a n’en Carles Jiménez que tan bé ens has organitzar i muntat aquesta exposició.
Aprofitam l’ocasió per compartir amb la gent un parell d’idees, unes reflexions, unes preguntes que esperam que us servesquin d’alguna cosa per qui les llegeix. Diu un conegut economista, en Xavier Sala-i-Martín, que el futur de l’educació, de la formació dels joves, de les futures generacions, passa per fomentar les Arts visuals, l’Educació Artística. Per què? Fixau-vos que ho diu una persona que está formada en economia, i diu que les naves tecnologies, els ordinadors, les màquines, etc., ens poden ajudar en moltes coses de la nostra vida diària: acumular informació, cercar informació, seleccionar informació, fer càlculs matemàtics complicats, etc., però el que no podran fer mai aquestes màquines per nosaltres és desenvolupar la capacitat de CREAR, d’IMAGINAR, d’INNOVAR que tenim les persones, tots tenim un cert potencial creatiu i l’hem de poder desenvolupar. La meva pregunta és: Podria ser que aquesta capacitat de CREAR ens podría ajudar a ser persones més pacífiques, més humanes, más solidàries, més lliures, més… amoroses? Avui que el món occidental està tan enrarit, tan crispat, tan poc tranquil... necessitam tenir aquest tipus de persones més… amoroses. Per tant fomentem la capacitat de ser creatius a tots els àmbits de la cultura, del dibuix, de la pintura, de l’escultura, de la música, de la dansa, de la literatura, de l’art en general… avui ho necessitem més que mai. Amb en Marí tenim un exemple de CREADOR LLIURE, d’esperit creador, que va saber trobar en la pintura el mitjà per treure i expressar el seu món interior.
I finalmente una recomanació per quan vingueu a contemplar i a gaudir de l’exposició “Josep Marí, la pintura construïda” a l’Auditori de Ferreries: mirau cada quadre com si vosaltres en seguéssiu l’autor d’aquella obra, com us sentiríeu en veure el resultat final de l’obra, de la pintura, del quadre… segur que us sentireu contents i orgullosos d’haver estat CREADORS d’aquella obra d’art. Que xaleu molt!
Vam arribar a Palma després d’un viatge plàcid i tranquil des de Menorca. Vam haver d’aixecar-nos ben d’hora, ben hora per anar a l’aeroport de Maó i agafar el vol que ens duria a Palma. L’hora d’inici d’aquesta aventura estava fixada per a les 5 i mitja del matí, i el lloc de trobada va ser la plaça Francesc d’Albranca, ben a prop del nostre col-legi. D’entrada em va sobtar el brogit i el xerabet dels concentrats, mestres, alumnes, pares, mares… es notava que alguna cosa important havíem de viure durant tres dies en terres mallorquines. La fosca nit d’aquella matinera hora no va ser impediment per veure en els nostres rostres la felicitat que sentíem en cada trobada de cada company o companya del que feia tants de dies havíem anat somniant i que ens feia tanta il-lusió viure, per fi havia acabat el compte enrera iniciat molts dies abans i ara començava de veritat el somni que volíem que es fes realitat. Tot i les cares de son a tots s’ens dibuixava un somriure i unes ganes immenses de partir cap al nostre destí, alguns ja manifestàvem allà mateix que havíem dormit poc aquell vespre, no fos cas que ens haguéssim perdut quelcom important en les nostres vides. Enfilats d’un en un, com a orugues camineres interconnectades en l’espai, els cotxes van anar agafant ruta cap a l’aeroport. Arribats a l’aeroport de Palma ja ens esperava el bus que també seria protagonista de la nostra estada a Mallorca, més bé el seu conductor, en Xisco, que ens va acompanyar en gran part del nostre recorregut per Mallorca. Primer ens va dur fins a la plaça Espanya de Palma i d’allà vam anar al Parc de les Estacions per jugar una estona en una semblança de parc temàtic a l’estil “palmesano”, un castell fet de llenya amb torres, passarel-les, escales, cordes, tubs que es van comunicantt… una passada de parc! A prop d’aquest n’hi ha un altre que simula un gran tren.
Més tard partim amb el bus cap al castell de Bellver, aquest sí que és un castell de veritat, no com el del Parc de l’Estació, ja ho diu el seu nom: és un castell “bell” i de “ver”, fet de pedra i amb una fossa al seu voltant. A tots ens sorprèn la gran quantitat de gent que hi trobam, amb una majoria aplastant de gent vinguda de l’estranger. Les vistes des dalt el castell de Bellver són molt bones, es veu la mar i gairebé tota la ciutat de Palma amb La Seu que sobresurt per damunt de tots els edificis de la capital mallorquina. He trobat a faltar alguna explicació complementària del castell de Bellver, llàstima! Segur que haguéssim gaudit més d'aquest espai històric, patrimonial, cultural.
És hora d'anar a dinar i tenim reservat per anar al molt conegut Celler de Sa Premsa, situat al centre de Palma, molt a prop de la plaça Espanya, ben al costat de la popular plaça dels Patins. Entram per la porta principal, per unes dobles portes que semblen gronxadores que van i vénen... Ep! Hem d'anar alerta de no prendre mal amb aquestes portes. Només d'entrar ja se sent bastant de xivarri amb la gent que ja hi ha al celler, la nostra presència de 42 animetes supera amb escreix aquest xivarri inicial, com a mínim el doble. El local és bastant gran, amb moltes taules allargades i bancs sense raspaller, al costat hi ha unes grans bótes que en el seu temps devien servir per emmagatzemar grans quantitats de vi... el pas del temps, el temps de molts anys, ha fet ennegrir alguns cartells que anuncien festes de toros a Ciutat de grans toreros coneguts en el seu moment. El menjar és bo, és un plat combinat que gairebé tothom consumeix complagut i de forma plaent... llevat d'alguns casos molt concrets que sembla que tenen el paladar molt sensible (o potser estan mal acostumats?)... el tema del menjar sempre ha estat un tema de batalla entre pares/mares "contra" fills/filles al llarg de la història, durant la meva infantesa jo també vaig tenir les meves manies amb les coses del menjar, un temps d'escassetat de menjar, de fam, de misèria és, malauradament, la "millor" manera per aprendre a valorar el menjar que tenim.
Després de dinar a Sa Premsa tenim temps d'anar a jugar una altra vegada al Parc de les Estacions. El temps és esplèndid, fa calor, tot i que ens havien avisat de que el mal temps rodava pels rodols de les nostres illes tenim sort de fruir d'un dia com aquest. El tutor i la tutora dels dos grups de sisè han planificat molt bé aquests dies d'estada a Mallorca, tan bé que ens queda poc temps per jugar ja que tenim programat anar a fer sa bereneta a Can Joan de s'Aigo... però si encara no hem acabat de pair ses croquetes de Sa Premsa! Però hem de partir, que a Can Joan de s'Aigo ens espera una bona escudella de xicolati, ensaïmada i "quarto". Hi arribam ben puntuals després de fer un recorregut que passa per la plaça Espanya, el mercat de l'Olivar, pel carrer Sant Miquel, plaça Major, carrer Sindicat, plaça Coll, carrer de Sa Carnisseria i carrer Sanç on està ubicat l'orxateria. És un edifici antic, del segle XVIII, que té el seu encant, adornat amb elements antics i que ja no es veuen a les cases actuals. Igual que a Sa Premsa el grup es fa notar just en entrar allà dintre. En poc temps, i tan com van arribant, van desapareixent ensaïmades petites i quartos que just caben al palmell de la mà, fins i tot abans que arribin les tasses de xocolati calent a cadascuna de les taules per les quals ens hem anat distribuïnt.
Després de fer l'estona de bereneta a Can Joan de s'Aigo partim per tornar a fer el mateix camí d'abans però ara tornant enrera amb les nostres passes fins arribar una altra vegada al Parc de les Estacions. Al cap de poca estona agafam el bus que ens ha de dur fins a S'Olivaret que és el lloc on haurem de passar-hi dues nits, el lloc d'estada. En Xisco, el conductor, ens hi arriba al cap de mitja hora de carretera. S'Olivaret està situat entre Consell i Alaró, entre el començament de la Serra de Tramuntana i l'acabament del Pla de Mallorca. En arribar-hi ens rep na Laia que ens explica un poc com estan distribuïdes les intal.lacions d'aquest, diguem, camp d'aprenentatge. A part de l'edifici propi d'estada, amb una part on hi ha ubicats les dues grans sales de dormir i una altra part que fa de menjador i cuina, el que més crida l'atenció als ulls són les dues torres fetes de llenya que fan de puntal per acollir una semblança de tirolina per fer baixada a través d'un cable llarg d'uns 30 metres de distància... el mal és que no es pot fer servir per problemes de seguretat, per tant "El gozo en un pozo" després de l'entusiasme del primer moment. A la dreta, així com es puja a les instal.lacions, hi ha una mena de cau dintre d'unes mates on s'hi pot trobar una corda per fer de gran Tarzán, i una taula amb un parell de bancs per seure. Pujant, i també a la dreta però un poc més amunt, hi ha un llit elàstic pel qual tots els al.lots i totes les al.lotes perden, podem dir, el seny i pel qual hi ha autèntica batalla per aconseguir "plaça"... 4 minuts que per segons qui són eterns (els qui esperen a la cua) i per segons qui són 4 minuts que passen volant com aquell qui diu (els qui es passen l'estona fent cabrioles damunt el llit elàstic). Al costat del llit elàstic hi ha una piscina la qual està tancada per un reixat que impedeix accedir-hi... fins a l'estiu. Al costat de la piscina hi ha un espai de taules i bancs de llenya per poder-hi menjar o fer-hi activitats a l'aire lliure. Més enllà del bosc s'hi veuen un parell de casetes de mida infantil per poder jugar. A l'esquerra hi ha l'espai de la granja amb molts animals: cabres, cabrits, àneres, oques, galls, gallines, galls d'indis... hi ha un espai encimentat amb una gran caseta de llenya al seu costat que també serveix per jugar a la pilota o qualsevol altre joc per jugar-hi a peu pla. S'Olivaret és prou gran per pensar que encara es podria fer una estona més d'exploració per descobrir altres racons o espais que a simple vista no es poden percebre. Després d'arrossegar les maletes amb rodes per un caminet sense asfaltar i pujant unes escales de gran amplada arribam, a la fi, a les portes dels dormitoris. Els joves frissen per instal.lar-se i aprofitar el poc temps que queda abans d'anar a sopar per anar a jugar pels diferents racons acabats de descobrir de forma sorpressiva. Alguns dels mestres aprofitam aquest temps per anar a fer una exploració d'un camí alternatiu que ens menarà a l'estació de tren del poble de Consell, ensoldemà volem agafar el tren per anar a Palma a visitar el Parlament balear. El camí és més llarg, més del que ens pensam, però evitarem passar per un tram de carretera bastant perillós per arribar fins a l'estació de tren…. el mal és que les previsions metereològiques no són gaire bones per demà. Quan arriba l'hora de sopar tothom té una bona gana, la truita de patata i les "natilles" s'endrapen de forma ràpida i de bon gust. Després la gran majoria té ganes de dutxar-se i ficar-se al llit prest, avui tots ens hem aixecat molt de matí, quasi no hem dormit, hem caminat i jugat bastant, hem vist moltes coses, és un dia en què hem conviscut bastant hores junts, potser ens hem conegut i ens hem estimat una mica més... estic content i feliç d’haver acompanyat aquest grup d’al.lots i al.lotes… avui no interessa fer vetlada... bé, la vetlada la faran una estona xerrant i anant i venint pels dormitoris, hi ha un grupet que s’atreveix fins i tot a cantar una ària de l’òpera de La flauta màgica, l’ària de la Reina de la Nit, semblen ben bé un ranxo de galls i gallines queques a punt d’anar a dormir i somniar per un món millor. Au, bona nit i fins demà!
Segon dia, dimecres 10 d’abril del 2019
Les previsions de mal temps s’han complert: a les 5 del matí ha començat a fer un temporal de llamps i trons espectacular que m’ha despertat de cop i volta, i sobretot ha fet un bon ruixat de pluja… a vegades, en certes circumstàncies de la vida, i sense cercar-ho ni pensar-ho em vénen a la memòria cançonetes com aquestes, és un cànon que ben cantat és preciós: Quin dolç cant, tot plovent per terra i els teulats. Per un cor enyorat, quin dolç cant tot plovent.
Sembla que ahir vespre em vaig dormir al cap de poca estona d’estirar-me al camarot i que he dormit bastantes hores seguides fins que han començat a sonar els primers trons. Veure ploure m’encanta, la pluja fa net, fa net la vista de tot com si fes net un objectiu d’una càmera qualsevol… quan plou de seguida desprèn aquella olor de netedat tan peculiar…
Ahir vespre ja vam fer canvis de plans i vam demanar bus per arribar a Palma, en lloc de fer-ho en tren que teníem previst en un principi… hagués estat polit arribar a Palma en tren però… què hi farem. A les 8 del matí, ben puntuals, hem anat a berenar: llet, cacao, cereals, torradetes, suc de pinya i melicotó… mentre hem berenat el temps s’ha anat aclarint. Jo crec que hem acabat d’aclarir el temps quan ens hem posat a cantar després de berenar al menjador mateix cançons menorquines i cançons de tot tipus, guitarreta en mà hem cantat amb afany, amb ganes… cantar en gran grup ens fa sentir més units, més contents, més alegres, o no?
Devers les 10 i quart hem arribat al Parc de La Mar de Palma, ens hem fet la foto amb el rerafons de La Seu, impressionant aquesta catedral. Conten els qui en saben que La Seu es va construir de forma molt meditada i pensada, la seva ubicació i la seva orientació tenen un sentit, l’orientació dels dos rosetons, per exemple, estan situats de manera que, durant dos dies a l’any, l’11 de novembre (11 del 11) i el 2 de febrer (2 del 2), el reflexe del sol d’uns dels rosetons es col-loca davall l’altre de forma matemàtica formant el número 8, aquest fenomen de fet s’el coneix com el fenomen del vuit, número que significava la perfecció i que tenia un simbolisme important entre la gent de tradició cristiana. Des del Parc de La Mar hem anat pujant escales amunt fins arribar a la plaça on hi ha La Seu i L’Almudaina, un al costat de l’altre. Hi hem arribat prest, al Parlament Balear. Encara hem tingut temps per anar a voltar i veure la porta principal del Parlament, noltros hem d’entrar per la porta del darrera. A les 11 en punt hem entrat al Parlament i allà ens esperava en Bernat que ens ha acompanyat i ens ha explicat moltes coses sobre aquest edifici públic on es decideixen moltes coses de les nostres vides diàries. M’ha sorprès l’interès i el seguiment que han fet els al-lots i les al-lotes sobre les explicacions d’en Bernat, encara m’ha sorprès més gratament comprovar i veure com han fet moltes preguntes referents al funcionament de la càmara del Parlament.
Mallorca té un paisatge que sempre m’ha agradat, sempre m’ha encantat, sempre m’ha seduït, i sempre dic que hi he de tornar per conèixer més aquesta veïna illa. Des de la Serra de Tramuntana, passant pel Pla de Mallorca, la costa de Llevant, o zones tan conegudes com el santuari de Lluc, Sóller, el port de Sóller, Alcúdia, Algàida o Pollença., podem xalar molt de Mallorca, a vegades només falta una mica de voluntat i una mica d’atenció. d’observació atenta per adonar-nos com és d’especial aquesta terra. En Biel Majoral, músic mallorquí, canta:
Noltros estimam Mallorca,
per això cantam cançons;
molts diuen que és terra porca
i és la més guapa del món.
Tot açò ve a tomb de que aquest capvespre, després de dinar, hem partit cap a Artà a veure unes coves que sempre he sentit anomenar però que no mai no he tingut l’ocasió de visitar. Hem tingut un viatge llarg de més d’una hora en bus que m’ha permès gaudir d’unes vistes ben polides: pobles amb campanars ben alts i curiosos, camps de vinya, camps de cereals ben verds ara que és primavera, camps gairebé sense tanques ni pedres ni parets seques com les que tenim a Menorca, boscos de pins… mentre tant jo he intentat amenitzar i entretenir el trajecte en bus cantant algunes cançons amb la meva guitarra… he fracassat en l’intent d’animar la gent a cantar però jo m’ho he passat “pipa”… cantant i mirant paisatge, un paisatge que tenia l’afegit de poder veure, mirant cap a Menorca, cortines de pluja que eren espectaculars de contemplar. Fa poc que he descobert la gràcia de la imatge, foto i vídeo sobretot, però alhora també m’he adonat que a vegades puc xalar més veure la imatge captada en una pantalla qualsevol que no veure-la allà mateix en directe, i me deman: com és possible que arribem al punt de gaudir més de la imatge impressa en una pantalla i no gaudir-la en directe amb els nostres propir ulls? Per pensar-hi! El bus d’en Xisco, que llueix perilla, mostatxos i una coeta fermada per darrera el cap, ens ha deixat bé davant l’entrada de les coves d’Artà, pocs ens esperàvem que ens trobaríem amb el que ens hem trobar dins d’aquell laberint de coves super adornades d’estalagmites i estalactítes, caramells, columnes recargolades, escultures inimaginables i espectaculars, cortines de pedra… quan he sortit d’aquelles coves la primera cosa que he pensat ha estat que érem molts afortunats, com en moltes altres coses de la vida, de ser espectadors d’aquella gran obra arquitectònica construïda de forma natural a força de milions i milions d’anys i a força de milions i de milions de gotes de calç i altres minerals que han anat conformant aquelles espectaculars cavitats. Les explicacions del guia han ajudat a què tots poguéssim gaudir encara molt més d’aquelles interessants coves. Vam fer un vatage llarg per arribar a les coves d’Artà però va valer molt la pena, fins i tot va valer la pena fer una altra hora de viatge de tornada cap a S’Olivaret. Ja eren més de les 7 i mitja del capvespre quan ja estàvem de nou a la casa de colònies de S’Olivaret. Els al-lots i les al-lotes van tenir temps suficient, abans d’anar a sopar, de fer una de les coses que més els agrada, un dels seus passatemps favortirs: tenir temps lliure per fer el que vulguin, i que bàsicament va ser anar a jugar als diferents racons de S’Olivaret.
I llavors va venir el drama de l’hora de sopar, que dic jo, i tot per “culpa” d’una cosa que li diuen puré, en aquest cas puré de carabassa, carabassonet i porro… tan bo que va ser i tan bé que passava, mmmm… alguns van voler tapar el seu gust a força de pa i més pa torrat… quines coses!
Vam acabar el dia amb una vetlada en la qual ens van explicar i llegir molts acudits, jocs d’enginy o sorpresa. Vam acabar cansats però contents d’haver passat un dia fantàstic, i açò que havia començat amb llamps, trons, pluja, tot el terra xop, amb una mica de fred fins i tot… però tot ha anat perfecte. Ja ho diuen que les coses bones passen volant, ja hem passat 2 / 3 parts del viatge i demà ja tornam cap a Menorca… o no, perquè es veu que n’hi ha que s’ho passen tan bé que no tenen ganes de tornar. Ja veurem què passa demà. Bona nit!
Tercer dia, dijous 11 d'abril del 2019
Avui ens hem aixecat amb la idea d’aprofitar el màxim el darrer dia d’estada a Mallorca, el viatge s’acaba però van quedant guardades al nostre sac dels records petites i grans experiències que sempre recordarem amb un somriure als nostres rostres, segur!. He estat el primer en aixecar-me perquè em volia dutxar amb tranquil-litat i sense les aglomeracions i els embussos que hi sol haver pels banys d’aquesta casa de colònies a l’hora de la neteja personal, hi ha molt de “trànsit” i moltes anades i vingudes abans que no tothom està aclarit del tot. Quina paciència!
El dia se sembla poc de com es va llevar ahir matí, avui ja sembla més un dia qualsevol de primavera, ha sortit el sol sense gaires interferències pel mig, hi ha pocs ennivolats, no fa vent ni tampoc fa gens de fred, que bé! Abans de berenar tothom ha de tenir enllestida la maleta perquè durant el matí ja s’instal-larà un altre grup d’una altra escola. Tothom està aclarit, amb les lleganyes fora, però amb cares de son encara, enllestida la maleta, dormitoris més o manco desats (com és que sempre sol aparèixer qualque calcetí o calçotet perdut del qual mai ningú sap qui és el seu amo?), les maletes baixades a la cotxeria i després cap a berenar.
Avui tenim visita a la Llotja de Palma i per açò ens hi acompanyarà na Marián, que fa feina a la Conselleria de Mediambient, Agricultura i Pesca, i allà ens explicaran un poc el procés de captura i de venda del peix que cada dia arriba en aquest mercat de distribució pesquera. En principi el grup d’al-lots i al-lotes no mostra gaire entusiasme per aquesta visita, n’hi ha que només de pensar amb l’olor de peix ja posen cara de sardina fregida però bono, al final com que la cosa ha acabat bé i de forma sorpressiva ningú s’ha enrecordat de l’olor de peix. Arribam a prop del Parc de La Mar amb bus i ens dirigim fins a la Llotja a peu caminant uns 15 minuts. Allà ja ens esperen i ens expliquen un poc per què serveix una llotja. Després entram a l’edifici que fa de llotja de peix i ens acompanyen fins al lloc on es fa la subhasta del peix que arriba cada dia. Hi ha com a dues grades on hi seuen els compradors que vénen a comprar peix pels seus comerços o restaurants. Al mig hi ha una cinta on s’hi posen les safates del producte a subhastar, els compradors tenen un comandament i el primer que pitja el comandament s’endur la safata amb el peix subhastat. Abans s’ha passat un vídeo per les grans pantalles que hi ha a prop de les cintes sobre la feina del pescar, una feina dura com les que més. Després el grup d’al-lots i al-lotes s’ho han passat molt bé tocant, jugant i acariciant alguns peixos exposats allà mateix. Però el més bo encara estava per arribar: tots hem pogut gaudir del tast d’unes gambes freigides amb all i julivert excel-lents, i bé que s’ho han empassat, no hi havia gemecs ni queixes com les del sopar del dia anterior pel puré de carabassó i carabassonet, ens hem acabat totes les gambés que ens han brindat, hem acabat ben contents i ben satisfets. Per acabar-ho de rematar ens han regalat una bossa negra per traginar objectes personals, mel! Seguidament hem anat a veure algunes barques d’anar a pescar al port de Palma, hem vist un pescador arranjant una gran xarxa, la feina de pescador no s’acaba mai, sempre tenen alguna cosa per fer.
Hem tornat a S’Olivaret, hem tingut temps de jugar, de passejar, de xerrar, de prendre el sol abans de dinar, avui hi havia macarrons i han estat ben bons. Després de dinar, una altra vegada jugar, prendre algunes imatges més, també ens hem acomiadat de la gent que ens han acollit a S’Olivaret, na Laia i la seva mare, s’han portat molt bé! Hem carregat les maletes al bus i hem partit cap a la fàbrica de vidre de Can Gordiola, a prop d’Algàida. És una fàbrica molt visitada pels turistes que vénen a Mallorca, noltros també avui feim de turistes i hem tingut la sort de veure com fan copes, gots, llums amb vidre, etc, hem tingut la sort de veure com treballen el vidre, com amb un simple buf d’aire humà poden anar modelant tantes i tantes figures… són les 6 del capvespre i els treballadors no ens expliquen gaire cosa ni sembla que estiguin gaire animats ni que sigui per fer-nos un somriure… supòs que deuen estar cansats de fer feina “tot lo dia” i de veure tanta gent que va i ve per la fàbrica durant tot el dia. I d’aquí partim cap a Algàida amb el bus. Carrers estrets, el bus ha de passar amb cura i a poc a poc perquè vénen cotxes de cada banda… fins que hem arribat a la zona esportiva d’aquesta població i hem descansat, hem jugat, hem menjat, hem xerrat… i hem tornat a partir, aquesta vegada per agafar direcció aeroport de Palma… el viatge s’acaba però dins el bus encara hi ha ganes de gresca i de cantar, massa esvalot, massa cridòria, sembla que ara ho han d’acabar de rematar i han d’acabar de treure tota la tensió que encara ens queda… es nota que no volen tornar a Menorca, diuen que volen fer un dia més per terres mallorquines, volen que els hi diguem la notícia de que el vol cap a Menorca d’avui ha estat cancel-lat o que no hi fa res que arribem tard i perdem el vol… el temps d’aquest viatge ha passat volant, com el vol del nostre avió que ens ha de dur una altra vegada a casa, amb un no res hi serem…
Jo he xalat molt, tots hem xalat molt en aquest viatge, estic encantat d’haver acompanyat aquest grup d’al-lots i al-lotes, tenc més sensacions bones que paraules, he viscut i he vist i he contemplat i he après moltes coses amb els mestres i amb tots els al-lots i les al-lotes d’aquests 2 grups de sisè… aquesta és una edat que em recorda molt la que vaig viure jo en el meu temps, és una edat que sembla que despertes i comences a ser conscient de la vida, del teu voltant, de les persones, dels amics, de les amigues, dels teus primers “amorets”… de la llibertat… ja comences a saber anar un poquet tot sol per aquests camins de la vida, sense saber-ne res de totes aquestes coses de la vida encara…
A poc a poc tothom ha anat arribant a casa seva, cansats però la mar de satisfets, jo també he arribat a casa, cansat, content, satisfet també… però de cop hem passat del bullici i de l’esvalot de dins el bus, de dins l’avió, al silenci total de casa… ha estat massa! Ja sent anyorança, dues llàgrimes rodolen pel meu rostre… a dormir i a descansar, demà serà un altre dia d’escola dels de sempre però amb el record de S’Olivaret als nostres cors.
