Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

dimecres, 12 d’agost de 2015

Un món millor

Deia Baden Powell, aquell a qui se li atribueix la fundació de l'Escoltisme, que l'objecte màxim d'una persona és deixar el món una mica millor del que l'ha trobat. Molt bé però com ho mesuram, com sabrem el que teníem abans i el que deixerem després, com sabrem que ho hem deixat millor (o pitjor) de com ho hem trobat quan vam començar a viure aquesta aventura de la vida? Difícil, molt difícil passar comptes d'una cosa incomptable i immesurable. Per començar si ens hem de fiar del que ens aboquen i ens encervellen els mitjans de comunicació... ho tenim clar! el món va a pitjor, quasi tot són notícies dolentes que moltes vegades ens endinsen en una espècie de petita depressió o frustació, a vegades és pitjor, però, la indiferència, tapar-nos els ulls, les orelles i no creure'ns allò que està passant, aclucar els ulls davant la realitat i pensar que allò ens és enfora i que a nosaltres no ens passarà mai o que ho arreglin els altres... els mitjans de comunicació fan la seva feina, uns més encertadament que altres, uns cerquen més el sensacionalisme i les ganes de vendre grans titulars davant d'altres que intenten ser el màxim d'imparcials i objectius, però en general tots intenten ser narradors de la realitat del nostre món, el que és cert és que amb ells, amb els mitjans de comunicació, ens arriben moltes més realitats socials i personals que abans no coneixíem perquè simplement ningú les destapava o no les coneixia. Conèixer la realitat de les coses, del nostre voltant i també del més enfora, allò que intenten fer els mitjans de comunicació, és un primer pas per voler deixar el món una mica millor del que l'hem trobat ja que hi haurem de lluitar, hi haurem de fer front, hi haurem de treballar, ho haurem de reclamar, protestar, incidir.
Però per a mi el més important és el nivell personal, allò que cadascú pot fer, és el procés personal que fa que hom digui que el món va a millor perquè ell o ella s'esforça per millorar cada dia tot allò que té al seu voltant... i al seu interior! madurar a força d'experiències vitals, reflexionar, fer canvis de rumb necessaris per redreçar la teva vida, adonar-se que per aquella senda no s'arribarà enlloc, sobreposar-se quan els altres ja no confien en tu, valorar-se més que mai quan els altres t'abandonen a base d'indiferència i menyspreu, no deixar-se endur per la ràbia que provoquen petites provocacións sense cap importància que nosaltres mateixos feim trascendents i ireals... i intentar ser més senzill, més humil, més discret, més servicial, més predisponible que mai quan vas tapat fins a les orelles de feinetes i de compromisos... no sóc més que ningú però tampoc m'agrada que els altres em mirin per sobre de les espatlles de forma despectiva... ser molt observador i veure qui és marginat o apartat "gràcies" a les estrelles mediàtiques de la nostra societat que es deixa enlluernar per aquesta llum encegadora mediàtica... i perdonar i perdonar i perdonar, quant costa perdonar!! i reconèixer que no ho has fet bé, adonar-se del patiment que has provocat en l'altra persona encara que et sembli que no hagis fet res... i estimar molt encara que et sembli o pensis que no en sabràs prou mai d'estimar, què difícil! I recordar els teus pares, els teus avis, els teus familiars, els teus amics, aquells que ja no hi són i recordar tot allò de bo que tenien i que, sense voler, et van donar i que ho van dur a la pràctica durant la seva vida, sempre tenc molt present el caràcter lluitador, alegre, punyent i servicial del meu estimat amic Martí Martí que s'en va anar amb la tranquil-litat d'haver fet tot el possible perquè aquest món segués un poc millor... I ser utòpic, m'agrada ser utòpic perquè sé cap a on vull caminar encara que no hi hagi d'arribar mai... I valorar la sort que hem tingut de viure allà on ens ha tocat viure, quina sort de vida, quina sort de tenir feina, quina sort de poble, quina sort de família, amics, companys, vesins, ... quina GRAN sort! i alegrar-se de les alegries dels altres, plorar les penes dels altres, compartir i acompanyar les alegries i les penes meves i les dels altres... tenc la sensació de que !!!n'hi ha tant per fer i aprendre encara!!!
Si ens aboquen i ens proposam a que la nostra vida vagi per aquí podeu estar segurs que haurem deixat el món una mica millor del que l'hem trobat. No ho trobau?