Confiança perduda

Assistim espavorits al destapament de nous i més vergonyosos casos de corrupció política i financera que no fan altra cosa que fer caure en picat, encara més, la desconfiança de l'opinió pública en la gent que fa feina en la política, i que, juntament amb bancs i banquers, baixen el seu prestigi social fins a mínims històrics en democràcia per culpa d'accions incomprensibles. Sous desmesurats els dels polítics, no es veuen resultats clars i immediats a resultes de la seva feina (poca productivitat que es diria en termes empresarials), favoritismes, massa privilegis durant i després del seu pas per la política comparats amb les penes i treballs que passa qualsevol treballador i pitjor encara quan està aturat... i per postres hi hem d'afegir la corrupció o també li podríem dir l'ambició malaltissa de posseïr més i més. Com en tot seria injust ficar a tots els polítics dins el mateix sac de que tots són corruptes, n'hi ha molts, molts que fan molta feina i la fan bé però són els pocs dolents ambiciosos que fan que semblin que tots siguin iguals de corruptes i de dolents. Aquestes coses en sabem molt de greu, em dolen, açò de la desconfiança de la gent amb la política i els seus polítics, igual que amb la desvirtuació del servei cap al poble i de la gent de la feina política, quina llàstima.

Açò de confiar quasi cegament en polítics que al final ens han decepcionat s'ha acabat per sempre més, si hi hem de cercar una part positiva de tot açò és que a partir d'ara la gent volem ser més partíceps de tot allò que afecta a la construcció del país, de la defensa de les persones, de la defensa del territori i també de la gestió i control dels recursos econòmics, prou abusar i d'enriure's de la gent! Sí? Aquesta és la sensació que ens transmeten darrerament alguns partits polítics i alguns mitjans de comunicació: que la gent vol participar i vol decidir sobre el present i futur dels seus pobles i ciutats. Sí? Idò no! Aquestes ganes de ser partíceps jo no les percep al meu voltant, no sent opinions, no sent propostes, no sent idees innovadores, no sent els joves, no sent els joves!! (quina cosa més preocupant sentir enfora els joves en la construcció i futur de Ferreries, per exemple), i veig les mateixes cares de sempre al capdavant de les mateixes i diferents organtizacions polítiques, culturals, socials del poble... no serà que volem tornar tenir una altra vegada liders que ens diguin allò que volem sentir que faran, amb qui confiar quasi cegament una altra vegada perquè nosaltres estaguem tranquils i feliços a casa nostra, amb la nostra feina, la nostra família, la nostra parella, els nostres amics, les nostres diversions, els nostres hortals, les nostres coses ... i no hàgim de preocupar-nos més d'açò de la política? Tan de bo hi hagi un canvi en la mentalitat i en el saber fer de la vida política, social i econòmica d'aquest país en el sentit de fer important la participació ciutadana en els pobles i ciutats d'arreu del país, pensant que participació ciutadana és alguna cosa més que votar, cercant maneres àgils i noves de participació... tan de bo puguem veure molt prest aquest canvi.

Viatge d'estiu, any 2013 (5)

Diumenge, 28 de juliol de 2013. Avui és el gran dia, a la fi començaré la Transpirenàica, la ruta que travessa els Pirineus des de la Mediterrània fins arribar a l'Atlàntic. Just són les set del matí, fa fresqueta en aquella hora i en aquell poble de Llançà, el dia es presenta clar i net, no hi ha por que plogui. Em vaig preparant, tot està al seu lloc, guardadet a les alforges que fan de maleta viatgera per tot allà on vaig, només falta treure la bicicleta de dins d'aquella caseta feta de ferro que es diu container, fermar les alforges i partir. En silenci, gairebé d'incògnit, he sortit de l'alberg de Llançà, amb el desig de cobrir la primera etapa transpirenàica amb èxit, no fa falta dir que estic il-lusionat. Després de passar per l'estació de tren agaf carretera en direcció Figueres però ben prest n'he de sortir per agafar un caminet sense asfaltar i passar davall un petit pont que salven les vies de tren que va fins a Portbou. En sortir de la carretera m'he trobat dues dones que venien de caminar de per aquí on ara jo començ a fer ruta. El camí fa pujada que un principi és suau però que bruscament canvia en forta pujada que al final no puc superar, peu a terra i fins a dalt empenyent bicicleta... no començam gaire bé. Tot i estar a dalt el camí encara fa pujada, més suau però ara. Se sent alguns trets d'escopeta, sembla que hi ha caçadors que roden per aquella zona, m'anim a tornar pujar a dalt la bicicleta tot i que encara és pujada. De cop i volta es presenta davant meu una senyora pujada que és tan empinada que el seu terra està formigonat... ni boig m'esclataria ni em fondria per atacar aquella costa, he de guardar forces pel que em queda de dia, gairebé tot encara!, m'he de dossificar, una altra vegada peu a terra! Arrib a un lloc, a una masia, una casa de camp, el camí comença a fer davallada, a la fí puc respirar... però vana il-lusió: a l'horitzó s'albira una altra senyora costa a la qual s'hi ha aferrat un altre corredor de bicicleta que amb gran esforç la va pujant, i açò que no té cap tipus de càrrega com tenc jo amb les meves alforges... allò comença a fer forat a la meva moral, a la meva ment: just he començat amb les pujades més petites i no les he pogudes superar... que passarà quan venguin les més dures? A la fi arrib al primer coll del dia, a uns 240 metres d'alçada, fa bastant de vent i prest comença una vetiginosa davallada, és tan pronunciada que he d'anar a poc a poc, he d'anar alerta perquè hi ha molta pedra amollada. Baix, a la dreta hi ha una petita església, Sant Silvestre de la Valleta però jo ara he de pujar una altra forta pendent per arribar al poble de Vilamaniscle. He de tornar a pujar aquesta pendent a peu perquè el pes de les alforges es fan notar a l'hora de fer l'esforç de pujar aquella nova empinada costa... la moral va minvant. Arrib a Vilamaniscle, faig un bon glop d'aigua de la font que hi ha a l'entrada d'aquell poble, un senyor m'indica per on seguir per tal d'arribar a Rabós d'Empordà i és prest que torn a estar a dalt de la bicicleta. És una carretera estreta, asfaltada, ben plana que m'ajuda a aixecar una mica la moral, a la fi la bicicleta córrer! El moment d'arribar a Rabós és un moment crucial, és l'hora de decidir si continuar aquella "locura" d'aventura o enfilar cap a una altra ruta, el que tenc clar és que he de seguir rodant. La decisió és dura però també és realista: abandonar la idea de fer la ruta Transpirenàica per falta de rodatge i de forma física, però el nou pla consisteix a arribar fins a Logronyo i començar allà la ruta 99 de l'Ebre fins arribar a la desembocadura d'aquest gran riu. Amb la moral sota mínims agaf carretera primer fins a Mollet de Peralada i després cap a Peralada. La carretera fins a Peralada no presenta cap dificultat, tot és bastant planer i amb molt poc trànsit de vehicles. Just arribat a Peralada és prest que reconec els carrers per on vaig passar quan vaig fer la ruta del Camí de Sant Jaume català fins a Montserrat de fa un parell d'anys. Sort que el bon berenar que em vaig cruspir me va aixecar una mica la moral, bé, a poc a poc vaig fent consciència del nou pla, segur que serà tan bo o tan fascinant com el dels Pirineus? veurem. M'endins per dins el poble, he de recollir una mica de diners i carregar també un poc d'aigua per poder passar amb bones condicions fins a Figueres. Pas per Vilabertran i en un no res ja arrib a Figueres... la propera meta és arribar fins a BANYOLES!!! que està molt enfora però el propòsit és fàcilment assumible perquè encara és de bon hora i perquè tenc prou temps per aconseguir-ho.

Mentre vaig descansant a Figueres vaig mirant la ruta que he de fer per arribar a Banyoles, he d'agafar la carretera que va fins a Olot i Besalú, agafar un creuer molt abans i seguir per una altra carretera fins arribar a Banyoles. La intenció ara és travessar de forma diagonal Catalunya fins a Igualada, de nord cap sud-oest, i allà enganxar el Camí de Sant Jaume. Agaf la carretera N-260 i començ a pedalejar cap a Banyoles, són quasi 30 quilòmetres que hi ha de camí, amb un poc de sort arribaré a hora de dinar. La carretera no està molt transitada, fa calor però a la vegada fa un poc de vent que dificulta una mica avançar tranquil-lament amb la bicicleta. Després de 13 quilòmetres arrib al creuer que m'ha de dur fins a Banyoles, queden 15 quilòmetre encara, el cartell indicador també me diu que he de passar per Crespià i Esponellà... estic a 11 quilòmetres de Besalú i 33 d'Olot. La nova carretera s'estreny una miqueta, hi ha més vegetació, més arbres, més ombra, estic més a recer del vent, sembla un camí un poc més alegre, a la fí una mica d'alegria. Amb un no res arrib a Crespià i poc després a Esponellà, allà faig un bon descans i carreg de forces i de bona aigua, en aquella hora del migdia ja fa bastanta calor, ben a prop hi ha el famós restaurant de Can Roca. Tot d'una que em pos damunt la bicicleta una altra vegada em toca pujar una bona costeta per sortir d'Esponellà, a poc a poc i a bon ritme vaig pujant, sembla que no acaba mai aquella costa, un ciclista me passa sense passar cap pena i jo vaig quasi amb la llengua a fora. Després d'una pujada sempre arriba una baixada, a la fí! Ara el camí és pla fins arribar a Banyoles però aquí el vent del sud és més insistent i la cosa no avança, i ja començ a notar cansament i gana. Arribat a Banyoles el primer que faig és anar a l'estany, a veure el famós estany de Banyoles, és una meravella... per un instant record emocionat el dia en què vam venir-hi amb els i les alumnes de sisè el passat mes de juny. Com que tenc molta gana vaig a dinar a un restaurant molt a prop de l'estany, vaig un poc suat i una mica de qualsevol manera per entrar en aquell restaurant tan polit i tan ben decorat però... Després de dinar m'he dedicat a cercar lloc per a dormir, he fet una reserva per internet a una posada que quan hi he arribat m'han agafat ganes de no entrar-hi. M'he perdut la reserva i els diners per no anar-hi i al final he trobat una altra posada que semblava més digne que la primera. En fí.

Cinquè dia complert!

Viatge d'estiu, any 2013 (4)

Dissabte, 27 de juliol de 2013. Tot i ser dissabte no tenc la sensació d'estar a les portes d'un cap de setmana com ho seria qualsevol cap de setmana de l'any, en sortides o viatges com aquests els dies se semblen bastant, la rutina i l'objectiu del viatge fa que tots els dies semblin iguals però a la vegada són diferents perquè mai estàs en un mateix lloc molt de temps... potser és la gràcia d'aventures o experiències com aquestes... m'he convertit en un rodamón!

El dia és fantàstic, el camí és silenciós, les sensacions físiques són bones al començament ... la ruta d'avui és dura... més del que em podia i em volia mentalitzar i pensar... a la dreta hi ha Empúriabrava, una mena de ciutat a semblança de Venècia a la catalana, una virgaria arquitectònica i aquàtica que és l'absurd dels absurds construït en un espai natural tan interessant com són els Aiguamolls de l'Empordà, una zona salvada de la depredació urbanística dels anys 80... depredació inconscient i malèfica... no ho puc veure però sé que hi és. Al cap de mitja hora, més o manco, arrib a les portes de Roses. Rodona de direccions, com una rosa dels vents, i direcció a Cadaqués. No passa gaire estona i la carretera s'enrevana cap al cel de forma brusca i imponent... m'esperen 6 o 7 quilòmetres de pujada dura, dura... he agafat un ritme lent però segur i que va a acord amb les meves possibilitats físiques del moment, les vistes són impressionants, valdrà la pena aquell fatigós esforç. Entre alè i alè vaig pujant lentament però també tenc la vista fixada al capdamunt d'aquella inacabable muntanya, cercant el final de la dura rampa, que no arriba mai. Quasi a punt de rendir-me i de posar peu a terra arriba el moment pla, encara no he arribat al creuer que em durà a Cadaqués o que també va cap al Port de la Selva però sembla que ja he passat el més dur de la pujada. Em sent feliç, he fet un gran esforç per salvar aquella primera empinada pujada del dia però al mateix temps vaig pensant amb la importància de dossificar aquell esforç perquè sé que encara queda molt de tram fins arribar a Llançà. Arribat al creuer la cosa és molt fàcil fins a Cadaqués, tot és costa per avall, uns 4 o 5 quilòmetres, ja em faig la idea de com serà la pujada en tornar cap al Port de la Selva. En poc temps arrib a Cadaqués, té una semblança amb Binibeca, algunes poques cases, el poble és gran i tranquil, a la platja encara hi ha poca gent, encara és d'hora, just són les 9 del matí, la mar està moguda perquè fa un poc de vent, la platja no és ben bé d'arena fina sinó de macs rodons petitons de color negre... a mà esquerra ja puc veure la silueta del Cap de Creus, o així m'ho sembla, és el meu proper objectiu. Mirant terra endins puc veure el campanar de l'església del poble de Cadaqués que guaita ufanós, esplendorós per damunt de les teulades de les cases d'aquell blanquinós poblet. És hora de descansar i de prendre forces pel que em resta de dia i de ruta. Els pocs aliments comprats a una panaderia ben concorreguda i vistosa produeixen en mi una certa reviscolada física i moral, estic a punt per tornar a partir, hauré de fer camí d'anada i tornada entre Cadaqués i el Cap de Creus. El camí no és massa llarg ni complicat. Per sortir de Cadaqués he de pujar una mica i agafar direcció en sentit nord, el vent no em deixa transitar amb comoditat, la bicicleta sembla que es retura, sembla que una mà invisible no em deixi avançar com voldria, tant és així que en cert moment he de baixar de la bicicleta i acabar de pujar a peu aquella petita costa. El paisatge és planer, sembla desèrtic, la flora que s'hi veu és més bé d'estatura baixa, segurament pentinat pel vent tramuntana que allà hi bufa amb ganes, amb mates o plantes parescudes, sembla una mica el nord de Menorca, aquí les tramuntanades a l'hivern hi fan bastant de matx... un senyor en bicicleta de carretera passa al meu costat, feim un tros de camí junts, és un home estranger que està habituat a fer aquell tram amb la seva bicicleta, ho coneix bé, al final em deixa i fa el seu camí, va a un altre ritme. A mesura que me vaig atracant al Cap de Creus es veu la majestuositat d'aquell cap coronat amb un far ben alt i ben visible, allò és com un paisatge lunar, ben pelat, es veuen les arestes ben vives de les roques dels grans penyals... mirar la mar des d'allà dalt m'asserena, em reconforta, la mar sembla més immensa i més profunda, intent posar la mirada cap a la meva Menorca per si de cas la pogués veure... m'agradaria tocar la mar mediterrània per darrera vegada fins arribar al mar Cantàbric, fins arribar a Hondarribia, una volta feta la ruta tot travessant els Pirineus... en aquell moment em sent animat a dur a terme aquell repte difícil. El far està construït en temps de la reina Isabel II, en el segle XIX, any 1853, la mateixa època que es va construir la fortalesa i penal de La Mola, a Maó. Em sorprèn veure veure petites munjoes, munts de pedres, col-locades una damunt l'altra... em recorda el Cami de Santiago ja que n'hi vaig trobar també quan hi vaig anar per primera vegada fa 7 o 8 anys... és una mena de ritual, pregària, promesa, desig per a una persona estimada. Al cap de poca estona faig el camí de tornada cap a Cadaqués, sembla que ara tindré un poc de vent a favor, me trob un grup de ciclistes que van per feina, aquests sí que estan en forma i passen poca pena. Arrib una altra vegada a Cadaqués, però molt més cansat que la primera vegada. Entr a un supermercat a comprar líquid per beure, estic bastant assedegat, compr aigua i suc de taronja que m'ajuden a recuperar forces ràpidament. En aquell instant el meu debat intern és si seguir fins al Port de la Selva (tot pensant que encara me queda una costa forta de 4 quilòmetres a pujar) o quedar a Cadaqués a dinar... just són les 12 i mitja del migdia. Finalment agaf coratge i partesc, fa molta calor en aquella hora, passen molts cotxes pujant i baixant al poble de Cadaqués, la carretera no és molt ample, les rampes són dures, es nota l'esforç fet anteriorment, quina suada, tu!... la satisfacció és màxima, és enorme en arribar a dalt del creuer una vegada més amb gran esforç i amb molta voluntat. Només queden 8 quilòmetres per arribar al Port de la Selva, i tot és baixada, està fet!!! Tot i ser baixada he d'anar alerta perquè hi ha un ventet amb una certa força que fa tambalejar jo i bicicleta, el paisatge mentre vaig baixant és mel, diví, polit... m'encanta! ja es torna a veure la mar, el poble, el port del Port de la Selva. Oh! El Port de la Selva! és meravellós el paisatge del Port de la Selva... me recorda el començament de la ruta del Camí de Sant Jaume a peu fins als monestir de Montserrat de fa 3 anys... el port, el poble, la gent, la mar, la platja, les barques, Llançà, els Pirineus al davant, el castell de Sant Pere de Rodes allà dalt, aquell cel tan blau... fantàstic! En haver dinat faig repòs per encarar el darrer tram de carretera fins a Llançà, allà hi dormiré i començaré de veritat la ruta Transpirenàica ensoldemà diumenge. En una mitja hora ja som a Llançà, faig cap cap a l'alberg al qual he reservat per fer-hi estada aquest dia, encara està tancat, he d'esperar una estona a instal.lar-me, està ben al costat de l'estació de tren de Llançà, la mateixa a la qual vaig arribar fa tres anys, estic com a preocupat per saber per on hauré d'enfilar per començar la Transpirenàica ensoldemà, preocupat, esperançat i il-lusionat també. A la fi estic instal.lat, m'he dutxat, he reposat, he guardat la bicicleta a dintre d'un container... he perdut la intimitat dels darrers dies a l'hora de trobar posada i repòs, a l'alberg hem de compartir els espais del dormir, de la neteja i del descans personal amb altra gent... n'havia perdut el costum. Fins demà!

Al pares / mares del CP Castell de Santa Àgueda

Ens trobam, una vegada més, davant la disjuntiva de què fer quan s'ens convoca a una altra protesta educativa, en forma de vaga i aturada de la jornada educativa per dia 7 de gener de 2014, just quan començam el segon trimestre d'aquest curs 2013/14. És una situació incòmoda per a tothom perquè com a mínim crea una certa tensió entre la gent que formam la comunitat educativa: pares, mares, mestres, alumnes, etc. i més quan s'ha convocat de forma tan precipitada i ràpida. No m'ha agradat mai aquest tipus de protesta però el cert és que darrerament m'hi he implicat molt i he participat a molts de dies de vaga durant el primer trimestre, per moltes raons, una de les principals és la vostra implicació en aquestes protestes, us he fet vostres els problemes que tenim darrerament amb l'educació, heu fet, hem fet un gran esforç, un gran sacrifici per fer sentir la nostra veu als qui regeixen i administren l'educació a les Illes, hem perdut temps i diners en fer-nos sentir, perqué sabem tots que així no anam bé. Per tant gràcies pares/mares per l'esforç que heu fet per entendre la situació, per les vostres protestes (sobretot la de dia 29 de setembre que va ser un èxit sense precedents a les nostres Illes), pel vostre interès, pels dies que no heu duit el vostre fill/filla amb el sacrifici que açò comporta, etc.

Tot i aquest gran esforç la Conselleria segueix sense escoltar-nos, amb astorament comprovam que passen olímpicament de mestres, pares, mares, sindicats, Universitat de les Illes Balears, estudiosos...i açò ens causa desànim, una certa frustració perquè no hem avançat en cap acord, perquè segueixen les amenaces, les sancions, perquè els problemes educatius no es resolen. És veritat que a la nostra escola la situació del ditxós TIL no és greu ni desesperant, no sabria dir per què, l'equip directiu de la nostra escola ha fet una gran feinada perquè l'impacte d'aquesta nova forma d'introduir l'anglès no segués tan impactant a la nostra escola, també gràcies a la implicació de les mestres d'anglès, supòs! així i tot jo seguesc pensant que aquesta no ha estat la millor manera d'introduir el TIL, cap mestre/a dubta de la importància de reforçar una llengua tan important com l'anglès però no d'aquesta manera.

Tot i sentir que el recurs de la protesta en forma de vaga ja no és efectiu, ja està molt desgastat, jo seguesc pensant que hem de trobar altres fórmules de protesta, és veritat que ja hem fet moltes coses: cartes, pancartes, cacerolades, marxes, concentracions, protesta a l'ajuntament... però hem de seguir protestant, amb un matís molt important: ho hem de fer junts, pares, mares i mestres, com ho vam fer la primera setmana de protesta el setembre, intentant que ens perjudiqui el més mínim possible a tots... la Conselleria juga a desgastar-nos, a enfrontar-nos, a deixar passar el temps perquè la cosa refredi, oblidant la seva responsabilitat en els temes educatius, oblidant que l'EDUCACIÓ la feim entre tots. Amb tot açò vull dir que no podem quedar de braços plegats i no fer res, ressignar-nos i pensar que amb aquesta gent no hi ha res a fer, amb tot açò vull dir que hem d'anar junts en les protestes sí però també participant del que hauria de ser l'educació dels fills/filles. En aquest sentit us convid a participar (o com a mínim fer-ne seguiment) del Pacte de l'educació que està elaborant Edu21, un pacte que es va elaborant amb la gent implicada en el món educatiu: pares, mares, alumnes, mestres, professors, pedagogs, etc. i que ha d'acabar amb un gran acord educatiu pel futur educatiu de Menorca en els propers 10 anys.

El meu missatge final: anem junts a fer feina pel bé dels alumnes, dels fills, filles de la nostra escola, anem junts a protestar, a fer-nos sentir, a queixar-nos per tot allò que no es fa bé en l'educació, comuniquem-nos, xerrem-nos, construïm junts el futur de la nostra educació.