Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

diumenge, 26 de novembre del 2023

Pacificar la humanitat

Tenc l’estranya sensació de que com més s’acursa el meu pelegrinatge per aquesta terra… el món va a pitjor, la vida de moltes persones és de cada vegada més complicada, la gent està més preocupada, trista, irritada, violenta…

Em costa molt, i de cada vegada més, mirar les imatges de l’horror de Gaza, per exemple. Instintivament només em dedic a escoltar les narracions dels periodistes, dels comentaristes de torn… em posa molt trist sentir cròniques que xerren també de l’horror d’Ucraïna… un periodista desplaçat allà contava aquesta setmana la bestiaitat del tancament de més de 300 persones al soterrani d’una casa durant més d’un mes, si intentaves sortir els russos et disparaven… no tenien la capacitat ni de poder treure d’allà baix estant les persones finades.

No sé quantes guerres hi ha actualment al món però sembla que n’hi ha moltes i que açò marca per sempre el tarannà de la gent que viu la crua experiència de la guerra.

La guerra sembla que és l’estat més natural de la persona humana, treu de cada persona el seu estat més animal, capaç de fer qualsevol cosa per tal de sobreviure, però també per humiliar, desprestigiar, menysprear, violentar, eliminar, matar a la persona anomenada enemiga… la violència, el mal, la ràbia surt a la llum quan ens enfrontam amb germans humans. També és de naturalesa humana aguantar fins a límits impensables totes les humiliacions i les trastades de qui et vol mal i et fa mal… com és possible que aguantem tant, em deman moltes vegades… no és gens estrany que després en vulguin venjança, i així entres per sempre al joc i a la roda inacabable de l’ull per ull.

Reconec el privilegi i la molta fortuna de viure el temps i el lloc on m’ha tocat viure però açò no m’eximeix d’estar preocupat pels germans i germanes que viuen enfora de la nostra terra… i quan no és una guerra és una catàstrofe natural de les quals ens sentim alliberats i afortunats.

D’enfora estant però no puc deixar de pensar què puc fer jo per aquesta humanitat que sembla que viu enfora dels postulats de la pau vertadera… com a mínim amb la gent més propera hauré de fer el propòsit de ser una persona “pacífica”  i “pacificadora”… també tenim les nostres petites violències, les enveges, les indiferències, els menyspreus, també posam les nostres injustes etiquetes a qui realment no coneixem ni estimam, feim invisibles a persones que es mereixen alguna cosa més que el menyspreu de la indiferència o l’enfotiment. I saber reconèixer quan hom s’ha equivocat, i perdonar-se, i respectar l’altre pensant que cada persona és un món molt diferent del meu i que també viu les seves angoixes, les seves penúries, els seus estats de shock però també les seves alegries, les seves il-lusions, les seves esperances. Potser per aquí, començant per les persones més properes, començarem a PACIFICAR la humanitat.


dimarts, 20 de desembre del 2022

Per Nadal


Per Nadal ens comptam…

ens sumam, 

ens restam, 

ens dividim… 

i som els que som… 

malgrat tot.


Per Nadal ens comptam…

a taula,

amb la família,

a Missa del gall,

mentre jugam al Cuc, 

quan anam a cantar nadales.

quan estem amb els amics,

amb els companys de feina,

amb els companys de batalla,

amb els qui feim colla

per qualsevol motiu…

i gairebé sempre

sentim anyorança 

per algú estimat

que no hi és

momentàniament…

o potser per sempre.


Per Nadal ens comptam…

però també ho fan

els qui són enfora

de la seva terra,

enmig de la guerra,

en terra estranya,

en terra hostil, 

uns aquí 

i uns altres allà…

com no hem de tenir

una llàgrima gran

que ens plora al cor…

per Nadal.


I per Nadal dèim que ens estimam,

encara que sigui en veu baixa…

i dèim el molt afortunats que som…

una altra vegada,

un any més…


I per Nadal…

ens cau la bava

sentir els més petits

com reciten i canten 

les seves poesies

i cançons nadalenques…

a la seva manera,

amb la seva gràcia,

amb el seu tarannà,

amb la seva innocència…


i ens vindrà aquell sospir

fondo i espontani

en contemplar 

la meravella de natura

que tenim al nostre voltant.


Sí, per Nadal ens comptam…

però vivim amb el propòsit

i l’esperança

de seguir avançant,

de seguir creixent,

de seguir estimant,

de seguir madurant…

per Nadal i sempre.


Bon Nadal

dissabte, 10 de desembre del 2022

Metàfora del convent

No pretenc ara explicar la història d’aquest edifici religiós que durant més de 50 anys va ser com un emblema pel poble de Ferreries. Basta dir que les obres es van iniciar el 1922, va ser inaugurat el 12 de novembre de 1923 i es va esfondrar deliberadament el 1978 pel seu mal estat de conservació. Res més.

Ara, sempre he sentit a dir que si hagués estat en un altre temps segurament que s’hagués fet tot, i més, per conservar i mantenir tan emblemàtic edifici. I és aquí on vull anar a parar: en la força i la voluntat de la gent, de la tribu, del grup, de tot un poble… o no.

Sempre he pensat i he expressat la sort que he tingut d’haver viscut en el temps, en l’espai i en el lloc on he anat a parar. En el temps de després de la guerra i de la post-guerra, temps de misèria, de fam i de molta tristor. Vaig tenir la sort de nèixer i viure en el temps en què el poble emergia de l’anterior misèria, quan el benestar de la gent era un fet que a poc a poc s’anava escampant a gairebé totes les famílies del poble, en benestar econòmic, social i cultural, un progrés que emergia molt lentament gràcies a l’empenta i la determinació de la mateixa gent del poble. 

També vaig tenir la sort, i gràcies a la feliç infantesa viscuda, de no ser gens conscient de l’amarga dictadura franquista que coaccionava les llibertats individuals i col-lectives de la gent, vaig tenir la gran sort d’entrar en un estat democràtic que ens feia somniar en un futur més factible i possible que el que havien tingut els nostres pares i avis poques dècades enrera… vaig tenir la gran sort de que aquell nou estat polític, social, cultural, democràtic va coincidir en l’època de la meva joventut, aquella època innocent en què es pensa i es creu que tot és possible, fins i tot la pau mundial, la fi de la pobresa.

He tingut la sort de viure el temps en què es va lluitar per recuperar i conservar espais naturals com s’Albufera d’Es Grau, Macarella, Trebalúger, Cala Turqueta, Cala Mitjana, el Camí de Cavalls, el Camí Reial, ara el Camí d’en Kane…

He tingut la sort de viure el temps en què la nostra llengua ha reviscolat gràcies a les iniciatives culturals de moltes entitats, de molta gent que així ho ha fet possible, gràcies a que la gent hem fet un ús quotidià de la nostra llengua, hem conservat paraules, lèxic, expressions, contes, rondalles, glosats, cançons, concerts, llibres, espectacles, etc. en la nostra llengua.

He tingut la sort de viure, conviure, fer feina en associacions que han defensat la nostra terra, la nostra cultura, la nostra societat, la nostra història de Menorca, gràcies al teixit associatiu, gràcies a la feina en xarxa: escoltes, grups parroquials, GOB, voluntarit de diversa mena…

He tingut la sort perquè hem coincidit amb molta altra gent que també ho ha volgut així… fins i tot la fe, l’expressió religiosa l’he pogut viure d’una manera molt especial, des de petit quan vaig fer la primera comunió, passant pel Club Parroquial, anant a campaments a La Vall, Trebalúger o Cala Mica, treballant amb els escoltes, i també fent Revisió de Vida fins a dia d’avui… encara! gràcies a uns amics i a unes amigues que són tot un TRESOR.

Jo puc dir, avui i ara, que he tingut la gran sort de viure tot açò tot veient com veníem des del passat i fent supòsits de com serà el futur, no gaire clar ni gaire esperançador per cert… potser en un futur ho perdran TOT: el Camí de Cavalls, les platges, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra natura, la nostra història… però al menys jo hi vaig ser, vaig lluitar, em vaig fer voluntari perquè els del futur no haguessin de patir per conservar-ho i estar-ne orgullosos.

La metàfora del convent és que si ningú no hi fa res, si ningú no ho defensa, si ningú no en fa ús, si ningú no s’ho estima, ni ho reivindica… tot es perdrà, com va passar amb el convent franciscà de Ferreries. Tan de bo m’equivoqui.


Desembre de 2022

dilluns, 5 de desembre del 2022

Res és i serà igual mai més

Anam per la vida amb una balança entre les nostres mans… intentant posar coses a una banda i a l’altra… si hi posam coses bones i positives la nostra vida tindrà sentit, en canvi si ens deixam endur pel pessimisme i pel que els altres volen que sentiguem… açò no pot acabar mai bé. 

Per què tantes vegades pensam que el temps passat sempre ha estat millor que no el que tenim avui, ara i aquí? En aquell temps passat “idílic” també passaven coses negatives, també hi havia moments de desesperança, de negativitat, de veure un futur no gaire positiu… com ara. La vida en cap moment ha sigut igual, és absurd desitjar que tot torni a ser com abans, després de cada experiència viscuda mai res podrà a tornar a ser com abans, tot canvia, les persones canviam, les persones del nostre entorn es fan més properes o més llunyanes segons els moments i les prioritats de la nostra vida, segons els nostres interessos, segons com hem teixit les nostres relacions, segons com hem anat aprenent de la vida.

“La nostra alegria ningú no ens la prendrà…” diu una cançó, i jo a més a més dic que les nostres il-lusions ningú no ens la prendran… tenir una il-lusió encara que sapi de cert que mai la podré aconseguir… encara que sembli increïble… esperona la meva vida: estar sempre enamorat d’algú, treballar i tenir la convicció de que la PAU és possible al món, pensar que de cada vegada puc ser millor persona, que de cada podré estar més content de mi mateix, de que encara puc “créixer” més, de que no em deixaré endur per les provacacions dels altres… són il-lusions que sempre estaran en mi, tengui l’edat que tengui…

Puuuu! Intent explicar alguna cosa i no ho sé explicar, no trob les paraules justes… sentir que no sóc res però a la vegada em sent un privilegiat de ser com sóc, de tenir el que tenc, de viure el temps que toca viure, de tenir la feina que tenc, de tenir els familiars, amics, companys, etc. que tenc… de vegades pens: com és possible que un “bitxo” com jo tan petit dins el món, dins l’Univers tan i tan gran pugui arribar a sentir, somniar, imaginar, desitjar, viure, experimentar, saber, aprendre tantes coses de la vida.

La paradoxa de que de cada vegada són més “ecologistes” però el món de cada vegada està més contaminat i pitjor, el canvi climàtic sembla que és una realitat de cada vegada més palpable… encara que no la vegem i sembla que estigui enfora de nosaltres… a vegades sembla una d’aquells pors mentals que ens han inoculat a tot el ramat i que ens fan estar amb l’ai! al cor.


Juny 2022

El camí com a metàfora de la vida

La realitat, la consciència de la vida, de la meva vida, és com una gran llum que il-lumina tot el meu camí a mesura que van passant els dies, les hores, cadascún dels segons d’aquest caminar, d’aquesta vida. És un camí peculiar i particular per a cada persona, no n’hi ha cap d’igual, és ple de trencalls, de bifurcacions, la llibertat de triar, d’elegir, d’optar és una característica pròpia de la persona humana, la LLIBERTAT és clau per a tots. Però LLIBERTAT no és sinònim d’encert de les nostres decisions, ens equivocam, erram, i a vegades rectificar a temps ens pot ajudar a refer el camí, tornar a la llum que ens guia (en realitat, però, encara que ens equivoquem la llum sempre hi és, sempre ens acompanya). A part de molts trencalls, el camí és ple d’obstacles, de trampes, de clots i bonys, de forats on pots caure i fer-te mal de debò, el camí fa molts revolts, fa pujades, davallades, però també moltes estones és camí pla… superar obstacles, trampes, forats i sortir-ne més o menys il-lès ens enforterix encara més. I també ens toca travessar llargs túnels de fosca soledat, penúria i silenci però amb esperança de que tornarem a trobar novament la llum que ens tornarà a acompanyar i guiar. La sort de la persona humana és que en el seu caminar algunes vegades, en alguns trams, coincideix amb el caminar d’altres que ens acompanyen en un curt o llarg tram de camí… fins que es tornem a bifurcar. 

Tot allò que està fora de la gran llum és mort, si volem tornar enrera o refer el camí anterior… ja no el trobarem, està esborrat, està barrat, està fosc, està buit, només en resta en forma de record que està guardat en el nostre cor i en la nostra ment, records que són únics, personals i intransferibles, que difícilment els altres podran entendre i copsar.

Fins que un dia, sense saber per què ni motiu, la llum s’apagarà per sempre, o caurem en una trampa impossible de superar amb la qual ens hem topat mentre caminam… la germana mort està allà tranquil-la caminant al nostre costat i segura de que aconseguirà el seu propòsit, la mort ens romprà tots els nostres somnis, les nostres quimeres i les nostres esperances, ella sempre tan inoportuna i per sorpresa… enyor molt el meu pare, m’agradaria demanar-li coses, que em contés coses de la seva vida, de les seves il-lusions i passions… o simplement per estar al seu costat passejant per la nostra Menorca estimada. 

De cada dia que despert al matí… em sent com si m’hagi tocat la loteria, n’es motiu d’alegria i agraïment per l’oportunitat que en brinda la vida de viure-la amb intensitat i passió… cada moment és peculiar, divertit, fabulós, increïble, apassionant… l’intent viure i veure com si en fos espectador d’aquell moment espectacular, com si estagués defora d’aquella escena, com si ja fos un record… un record fet realitat… santa sort d’haver viscut en aquest temps i en aquest espai de la història de la vida humana en aquesta terra tan increïblement contrastada i variada.

Però també cada dia em sent com si sigui de cada vegada més petit, més prescindible, més poc “útil”, més “novato” en tot, sent que faig “nosa” i allà on sent que faig “nosa” en fuig a deveres o no m’hi troben… però també estic present per aquells que SÍ em volen al seu costat i necessiten el meu ajut, o simplement la meva presència. En realitat però de cada vegada em costa més expressar el que sent, perquè em costa trobar les paraules justes o adequades, a vegades les paraules ens ajuden a identificar i verbalitzar el que sentim, però no sempre ni tot es pot solidificar amb paraules, m’encanten les sensacions que no es poden expressar amb la paraula, només t’has deixar endur i tot ho reps d’una altra manera: la música, contemplar la mar, passejar per camins solitaris, pujar una muntanya, caminar, córrer, respirar… 

També de cada vegada em “patina” bastant el que pensen o diguin de mi els altres… o el que fan o no fan amb mi… pas d’aquells que em volen invisibilitzar, que no em miren, o ni tan sols me saluden… segurament que si em comencés a comparar amb els altres (en tot) quedaria en els darrers llocs, el que val per mi però és tenir present on era abans, on som ara, el camí que he recorregut i que he superat i la il-lusió que em fa el futur perquè vull seguir sent de cada vegada més humà, més bo i més feliç… tot i les meves errades i equivocacions.

Darrerament el que me funciona en la meva vida és saber reconèixer quan m’he equivocat, però reconèixer-ho de veritat, fer un repàs de la vida diària i reconèixer el que no he fet bé i posar tota l’atenció en rectificar i fer-ho de cada vegada millor, sobretot per jo mateix, i després pels altres… i si sé reconèixer els meus errors també m’és més fàcil perdonar-me a mi mateix, ai! i que important és perdonar-se un mateix…

I que polit és estar enamorat d’algú encara que sigui de forma secreta… allò que està allà, en el teu cor, en la teva ment, com una quimera, com una il-lusió, com una esperança que et fa sentir viu, molt viu… encara que sigui irreal o fantasiós.

Bon Nadal, bona gent, bons amics i amigues, esper que nesqui i cresqui en mi i en vosaltres aquestes ganes de seguir assaborint el gust de la vida que tenim al nostre davant… per molts anys… o els que siguin.


Desembre de 2021

Com punxes de rosa directes al cor

Vindran dies de joia, però també vindran dies de dolor, vindran dies de no entendre res de la vida, del món, dels altres… la vida és anar entomant cops i més cops i seguir endavant com si res no hagi passat… si pots! I perdonar, i perdonar-se, i reconèixer davant teu mateix quan t’has equivocat o no ho has fet prou bé… és un aliiberament desfer-se del pes de la culpa o de tot allò que has fet malament fins que no ho reconeixes… i oblidar el mal que t’hagin pogut provocar en tu els altres, i no oblidar mai els qui realment t’estimen i et volen al seu costat… i pregar sempre beneint i desitjant el bé dels altres, de tothom, tot el bé, tota la sort del món i tota l’estima que es mereixen cadascuna de les persones amb les quals durant el dia ens creuam, convivim, estimam, lluitam… tot i que n’hi hagi que et vulguin fer el buit, et vulguim fer invisible, et vulguin oblidar… jo vull seguir al costat de tots aquells que volen un món millor, començant pel qui tenim més a prop nostre… “El que és essencial és invisible als nostres ulls…”, només es pot veure, viure, estimar de veritat amb els “ulls” del cor, com la rosa del Petit Príncep, amb punxes incloses que et fan esperonar, et fan espavilar, et fan despertar, et fan avançar, et fan madurar.


Juny de 2021

dimecres, 30 de novembre del 2022

Tornar

Tornava, a la fi tornava a estar a casa, havia estat obrir la porta i li va semblar que la mateixa casa li feia la rebuda més gran que podia desitjar en aquell instant del dia. Tenia desig d’alliberar-se de tot arribant a casa, alliberar-se de la roba, de les sabates, de la corbata, de les ulleres… d’aquell maleït mòbil que no havia parat de sonar en tot el dia… alliberar-se, respirar, deixar-se anar i descansar a la fi. En aquell espai tan íntim i tancat se sentia lliure, era com una petita presó daurada que ho tenia tot per seguir subsistint a la vida, tancat, protegit, en solitud, en soledat, en silenci, encalmat, en pau.

Era el mes de novembre, un dels mesos que formen la tríada dels mesos que ell anomenava de la foscor, de la poca llum, com a mínim de la llum minsa i íntima… aquells dies de llum curta no els suportava gaire bé, era més de persona de primavera, el mes de novembre semblava el mes de l’apagament de la vida, cada vegada i cada dia més fosc i trist… sort que el cicle de la vida mai s’aturava per res i per ningú i tot tornava a fluir i a fruir.

Tot i estar sol, tot i aquell tètric escenari en què es trobava, fosc i silenciós, no sentia cap por ni tristor, s’havia acostumat a trobar-se en aquella obra del qual se sentia el millor i únic protagonista, afortunat fins i tot ja que no restava sotmès a la pressió de cap més mortal al seu costat que ell mateix. Per no tenir por no se sentia més valent que ningú, tenia i sentia moltes pors de tota mena en la seva vida, pensava que la por era necessària per prevenir-se davant els perills de la vida, davant de tota casta de perills, Per ell ser valent no era no tenir por, ser valent per ell era ser decidit davant les dificultats que es presentaven a la vida, reptes dels quals en podies sortir victoriós o… derrotat!

Les decisions, les grans decisions vitals, ens generen petits o grans dubtes segons com és el recorregut d’aquesta decisió La majoria de decisions o reptes que s’ens posen al davant els hem d’afrontar en solitud, en solitari, en soledat, és com iniciar  una travessia pel mar amb una barca petita, petittona… encara tens en la memòria els desitjos, els molts bons desitjos, de qui més t’estimes i t’estimen, dels qui t’han dit adéu des del port estant… desitjos, pensaments, pregàries, un constant i present pensament en tu. Al principi quan navegues tot és veu molt polit, “tot serà possible, tot anirà bé, tot serà en bé propi i personal” et dius i et convences de dir a tu mateix… però el repte només el pots afrontar tu sol, has de ser prou fort mentalment i valent per afrontar els moments més delicats, els moments de dubtes, els moments de debilitat, els moments d’estar segur si has encertat el camí elegit… fins i tot potser a vegades no saps quant temps  durarà la travessia i si aguantaràs suficientment i mentalment amb tranquil-litat el repte personal proposat… no, ell volia ser fort mentalment encara que al seu voltant la gent anés abandonant, desanimats, farts d’esperar, farts de fer feina per no res i no saber amb quina finalitat ni si valdrà la pena continuar ni saber on s’arribarà. Sí, sembla que la vida ens té preparat un destí, un guió, un final de guió inesperat però per sort, encara que no ho sembli, podem decidir com és el contingut d’aquest guió vital, la vida s’ens presenta com un camí però és un camí que té molts trencalls, sempre pots decidir triar pel camí del mig o anar per les dreceres que potser moltes vegades es poden convertir ens grans recorreguts, penosos o no… tot depèn de la sort que puguis tenir.

Sentia que era fruit d’un passat poc volgut, poc desitjat, sentia que una decisió presa en un passat molt llunyà, presa no per ell sinó per una altra persona, el feia estar on era avui i ara mateix… segons com potser aquest avui i ara no existiria en ell… i ell tampoc. Sentia que estava en el lloc i en el moment històric equivocat, fins i tot que ell mateix no hauria d’haver existit, i que el llarg camí viscut així li ho confirmava. Però així i tot, i ja que hi era, se sentia feliç d’haver-ho viscut, feliç i afortunat. L’existència, la seva estranya existència, consistia en rebre el màxim de positiu tot el que de la vida rebia i li venia, i fer fora tota casta de foscor. Es passava hores infinites en solitud, provant d’estimar-se de cada vegada més. amb connexió ferma amb el més profund d’ell mateix, amb connexió amb la natura, amb conexió constant amb els seus somnis, amb connexió virtual, espiritual, romàntica, platònica de les persones que més sentia que estava bojament enamorat… persones de qui cercava aquella mirada especial que omplia la vida de sentit de forma plena, plena d’enamorament… però no la trobava… potser el destí no li donava dret a trobar la mirada que tan desitjava i cercava. Feia molts anys que aquella mirada l’havia sentida en un Déu de qui trobava que donava sentit a tot de la vida, que l’agombolava, qu el protegia, que l’estimava…però en aquells instants sentia que potser Déu l’havia abandonat per sempre, o potser ell s’havia perdut per altres viaranys pensant que sense Déu trobaria el sentit ple de la mateixa vida… restava perdut, dubtós, desconcertat… però malgrat tot seguia caminant esperançat.