Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

diumenge, 4 de setembre de 2011

Tornem-hi amb el català...

Ara es veu que no n'han tingut prou amb el tema de retallar les llibertats democràtiques de les persones en aquest país de boigos, ara resulta que sí, que la immaculada Constitució espanyola es pot moldeja al gust del "client" o "clients" que així ho vulguin, perquè ara es fa "pel bé de tots", ens diuen, es veu que n'hi ha que quan parlen tenen més raó que altres que també pensen i parlen i tenen raons de pes per pensar el que pensen... i de referèndum, què? per què no deixen parlar a la veu del poble a través de les urnes? no diuen que el poble és savi perquè sap el que vol?
Bé, però avui el tema no és aquest, el tema és que a Catalunya es vol passar per sobre de la sobirania del poble català quan un tribunal dicta sentència i diu que l'ensenyament a Catalunya s'ha de fer en castellà, i tot per complir les dèries de quatre famílies que viuen a Catalunya i volen que els seus fills facin l'aprenentatge només en castellà. És el mateix tema de sempre: gent que ve de fora es creuen amb el dret de no integrar-se a la nova comunitat lingüística pel simple fet de pensar que són espanyols i que no tenen per què tenir coneixement de cap tipus de les altres llengües mal anomenadades perifèriques. La immersió lingüistica en català a l'ensenyament de Catalunya, i també a les Illes,  ha estat un element de cohesió social i ha evitat exclusions, ghetos, marginacions, divisions, etc., entre les persones que s'hi han relacionat, no hi ha hagut problemes entre la gent que s'hi han vist implicats. Com tampoc hi ha hagut problema a l'hora de l'aprenetatge del castellà i del català ja que els resultats són molt semblants i no es pot dir que hi hagi un predomini d'una llengua sobre l'altra. Per què volen espanyar allò que ha funcionat en educació? Tot això són passes enrera, durant 30 anys s'ha fet molt bona feina,  ¿i ara volen que tornem als temps de conflicitivitat dels anys 80 i 90 en temes de llengua quan ja estava mig superat? Quina pena!. Així i tot amb la situació actual encara no en tenim prou, ens és molt necessari seguir aplicant la immersió lingüística en català als territoris de parla catalana per seguir preservant la nostra llengua ja que alguns estudis parlen de la regressió en l'ús habitual de la nostra llengua als nostres pobles. Ja ho sabeu de la total marginalitat en què es troba la nostra llengua catalana en àmbits com el cinema, els mitjans de comunicació, els jutjats, la policia, l'etiquetatge dels productes de consum, telefonia, música, internet, etc...i si ara ens escapcen l'educació, què quedarà de la nostra llengua i de la nostra cultura?

dissabte, 3 de setembre de 2011

L'Arcadi Oliveres

...i estava ple com un ou aquella plaça d'Es Mercadal. Em va impressionar veure tanta gent allà congregada...vaig pensar que sí, que el desencant és gros entre la gent però que també n'hi ha molts disposats a posar l'espatlla per sortir-ne... de la crisi, que sí, que n'estam tips de sentir la mateixa cançoneta cada dia i a cada hora entre els mitjans de comunicació sobre la malaguanyada parauleta, "crisi". N'Arcadi va anar repartint a tort i a dret, ell més que ningú sap observar la realitat social i econòmica que tenim més propera i gràcies a n'aquestes observacions ens ha fet obrir a molts els nostres ulls. Als seus 66 anys s'indigna com ho faria un jove inquiet i inconformista de més de 20 anys en veure les injustícies que es produeixen al nostre voltant, alguns ens han fet creure la "normalitat" en les aberracions que hi ha al món: la fam, la guerra, la corrupció política, el domini d'uns pocs sobre molts (els bancs, les entitats financeres, etc.), la democràcia trepitjada en nom del "bé comú", la immigració com a font de conflictes socials, etc. Ens va deixar una mica inquiets quan ens va dir que són uns pocs que tenen les regnes d'aquest món i que, per tant, seria molt difícil poder canviar el rumb i el destí d'aquesta bolla d'aigua i terra en la qual tots intentam viure més o manco dignament. Ens hem de mantenir desperts, ens hem de seguir indignant per allò que és injust, hem de seguir reclamant i creient que "un altre món és possible". O no?

Menorca? on vas?

Ens és difícil imaginar com seria la Menorca d’avui si en el passat haguéssim deixat via lliure als macroprojectes que sobre aquesta petita illa s’han volgut executar sense miraments de cap tipus… com seria la Menorca d’avui si s’haguessin deixat fer urbanitzacions com Trebalúger, Macarella (amb el seu heliport), Calan Turqueta, Es Talaier, Ets al.locs, La Vall, Binimel.là, Santa Maria i Son Fonoll, s’Albufera d’es Grau, s’Albufera de Fornells, es Prat de Son Bou, es barranc de Son Boter… quantes vegades ens han temptat amb els camps de golf, els parcs temàtics de qualsevol tipus, els parcs zoològics, parcs eòlics, etc., amb l’excusa de riquesa fácil  i de feina segura per a la gent de Menorca i també de fora… i qui no recorda la bestialitat de voler construir una supercarretera al voltant de tota l’illa (amb la conseqüent pregunta de “I què hagués passat amb el sortosament ja recuperat Camí de cavalls?”), o la mala idea de voler de desdoblar la carretera general… o quantes vegades hem sentit a parlar de crear nous ports esportius arreu de les nostres costes menorquines… i tans d’altres bajanades que s’hi han volgut fer a Menorca.
Com podeu imaginar no n’han faltat d’idees per explotar i xuclar de la bellesa de la nostra estimada Menorca, si s’haguessin fet tots aquests projectes, si el PTI no hagués eliminat les milers i milers de places turístiques programades a les existents urbanitzacions menorquines, si ens haguéssim deixat enlluernar pel guany fàcil a costa del nostre patrimoni cultural, natural, històric i paisatgístic més preuat de la nostra terra… evidentment Menorca no seria la mateixa, segurament que Menorca s’hauria saturat de gent, la crisi ens afectaria molt pitjor en aquests moments, hauríem gastat molt més en desaladores perquè no tindríem prou aigua per a tothom, hauríem de haver fet moltes centrals elèctriques per satisfer les necessitats energètiques de tothom, hauríem enterrat definitivament i per sempre el camp menorquí, hauríem hagut d’eixemplar encara molt més els nostres ports i l’aeroport… i les nostres carreteres s’haurien convertit en autopistes per canalitzar l’anar i venir de tanta gent que hi hauria. Nosaltres no volem ni voldrem mai una Menorca com la que ens volien bescanviar els mateixos de sempre durant els darrers 40 anys: els especuladors, els qui volen el guany fàcil i sense cap tipus d’escrúpol… segurament que si tot això s’hagués arribat a concretar hauríem perdut fins i tot la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre Camí de Cavalls que ara ja podem gaudir amb tota la seva esplendor, hi hauríem perdut molt tots i totes però sobretot hi hauríem perdut molt els menorquins i menorquines que estimam aquesta meravella de terra.
Ens sentim molt orgullosos d’haver estar defensors d’aquest allau de temptacions de riquesa fàcil, som molts els menorquins i les menorquines que seguirem defensant la nostra terra amb tota la nostra determinació, perquè pensam amb els qui vindran i amb el què els hi deixarem; perquè som gent feinera i volem viure de la nostra terra i en la nostra terra i no a costa i en sacrifici de la nostra terra; perquè creim en l’equilibri dels diferents sectors per crear riquesa de forma sostenible i perllongada; perquè creim en el valor incalculable de la bellesa de la nostra terra menorquina que ens ha acollit i ens ha fet ser el que avui som… per tot això i per molt més seguirem defensant aquesta Menorca que volem que sigui per sempre més.

El senyor Juan José Gomila Félix

Aquest és un senyor que es dedica a escriure cartes al diari Menorca, ell diu que ja n'ha escrites més de 300, i normalment sempre escriu per atacar tot allò que faci olor de "català" a Menorca. Defensa que el menorquí no és català però la cosa curiosa és que no l'hem vist mai escriure en menorquí a les seves cartes al diari Menorca, sempre escriu en castellà. Bé, segurament que us dirà que ell no escriu cartes sinó que escriu articles d'opinió, el cert però és que en el seu començament es va dedicar a contestar a tothom qui li rebatia els seus falsos arguments. Al final la gent se va enfartar d'ell, ara ni tan sols ens dignem a llegir els seus incendiaris escrits i molt manco a contestar-los. De tant en tant qualque català mig perdut que ve de vacances a l'estiu i es topa per casualitat amb les seves proclames anticatalanistes s'atreveix a contestar-li, la qual cosa qualsevol es pot fer una idea de les bajanades que aquest senyor arriba a escriure. El diari Menorca no sé encara com pot permetre que aquest home pugui dir el que arriba a dir en la seva publicacio, no entenc per què en coses com aquestes no apliquen la seva peculiar censura. Si algú s'hi fixa un poc veurà que sempre empra el mateix vocabulari, "nazisme" i "imposició" del català són les seves preferides.
També és un destacat membre en defensa de la famosa 'h' de la ciutat i capital de Menorca, Maó. Aquest és un altre exemple del greu que els hi sap l'evidència, cada vegada més clara, de la catalanitat del nostre menorquí. Només hi ha una cosa amb la qual podria arribar estar d'acord ,en part, amb ell: la pèrdua de vocabulari propi de Menorca. Dic en part perquè els mestres d'escola ja ho sabem i les anam introduint sempre que podem, però també hi ha l'evolució i el pas del temps, avui és impensable utilitzar el vocabulari propi de les eines del camp, per exemple, ja que aquestes han quedat obsoletes o simplement ja no s'empren.
En fi, esperem que tot es vagi "normalitzant" a poc a poc, encara que aquests són uns temps difícils pel català a Menorca.

PD: aquest senyor de Mercadal, en Francisco Navarro Puigdemasa, avui dimarts, 9 d'agost de 2011, encara insisteix a respondre a aquest senyor... perd el temps i la paciència...
-diari Menorca

Camí de Sant Jaume o Camino de Santiago (1)

La cosa va començar el juliol de 2005, feia temps que aquesta cosa rodava per la meva ment i a la fi em vaig decidir: havia de fer el Camí de Santiago. Així, idò, avió cap a Barcelona, tren fins a Pamplona i correu fins a Roncesvalles, que era el punt de partida que m'havia fixat per començar aquella "locura". Només em quedaven uns 800 quilòmetre de caminada fins a Santiago. Al cap de 33 dies hi vaig arribar, amb el meu bastó com a company inseparable de camí, la meva motxila que de cada dia pesava més i amb uns peus realment castigats per bufetes i per unes botes xiruques noves de trinca que no em van fer cap bé, més bé el contrari. Record no haver sentit res especial en arribar a la meta de dies enrera tan desitjada i sommiada, no sé per què però avegades havia pensat que ens hi esperaria un munt de gent pels carrers de Santiago, que em farien passadís igual que els jugadors del Barça quan guanyen un títol o copa, i que m'aplaudirien tot entusiamats, oe, oe, oe...bé, gent n'hi havia molta però tot eren turistes que d'aplaudir-te res de res, més bé passaven del tema pelegrins, vaig trobar penós tanta massificació de gent, tanta botiga i tantes coses més que al final "El gozo en un pozo". Ben diferent va ser la reacció i les sensacions del meu company italià que havia conegut dies enrera i amb el qual havíem arribat junts a Santiago, es va emocionar el tio en veure d'enfora el campanar i les torres de la catedral de Santiago, i jo que no entenia ni sentia res semblant al del meu company italià, en Marco, potser de tan de caminar havia perdut la sensibitat d'emocionar-me? NO! Tot i el mal que tenia per tot i la decepció que m'havia produït aquella arribada a Santiago encara vaig agafar coratge i vaig fer 3 dies més de camí per arribar fins a Fisterra, Finisterre, allà on temps enrera es pensava i es creia que el món acabava allà, darrera un abisme, el final de la terra (finisterre). Santa sort que vaig decidir fer aquells 3 dies extres de camí, allà sí que vaig tenir la sensació d'haver acabat per fi el Camino, allà sí que em vaig emocionar de veritat en veure aquell preciós paratge de la Costa Da Morte, vaig quedat prendat d'aquelles impressionants vistes des del mateix cap de Fisterra... i aquella posta de sol que vaig poder contemplar...emocionant! vibrant! Va ser com fer un alè i un repòs sentit. Així de bé va acabar aquella primera experiència xacobea, el que no m'imaginava és que llavors en vindrien més. Fins la propera.

Enllaços:
-Camino de Santiago
-Camí de Sant Jaume, per Catalunya
-Gronze

La justícia de l'injust

D'enfora estant encara avui em crema la pena al cor la desaparició d'una persona tan jove com na Carol. I tampoc puc deixar de pensar en la pena que deuen patir els qui tant la van estimar i van estar al seu costat fins al darrer moment Em sembla irònica, lacònica, aberrant, incomprensible la particular manera de repartir justícia i ferma sentència aquesta cosa de la mort: per què uns més prest i uns altres més tard, per què uns pateixen i uns altres no, per què? per què?. Al final, sembla, que tots estem fermats a un destí que gairebé mai podem canviar... o sí, perquè si gràcies als avenços mèdics i al benestar aconseguit durant els darrers 20 anys potser han fet que el destí de moltes persones sigui un altre. Però és clar i és humà que ens surti del cor i de l'ànima allò de "no hi ha dret", "la mort és totalment injusta" davant una mort tan prematura com és la de na Carol...no entenem la lògica de la mort amb els nostres paràmetres humans, amb els nostres ulls perquè simplement no en té de lògica la cosa aquesta de la mort. Tots volem viure més i millor, i és normal que així sigui per als qui estimam la vida i la volem viure a "tope" de bé amb els qui estimam tant. En el record només vull tenir la imatge de la Carol jove, alegre, plena de vida, vigorosa i sempre a punt per ajudar, per exemple, en les feines de neteja del Camí Reial i que tan bona feina van fer ella i en Nito, i tantes altres activitats que tan bé van fer durant gran part de la seva vida compartida...i és que quedava tant per viure i fer, tant per estimar i ajudar, tant per a gaudir i xalar d'aquesta formosa vida.
I a n'en Nito, què li diria? uf! ja ho sabeu bé tots que no hi ha paraules que consolin tant dolor, tanta pena, tanta tristesa com aquest tràgic moment Estic segur però que, sense que ningú li digui res, ell sabrà anar endavant i a força d'empenta, coratge, valentia, bona disposició, que són bones qualitats que ell té, sabrà superar tan alt obstacle que se li ha posat al seu davant. Pots estar tranquil i segur, Nito, que has fet allò que havies de fer en tan llarg camí d'acompanyament de na Carol. També em vull quedar amb la imatge de l'esperit de lluita, d'esperança i d'il-lusió que ens vau transmetre a molts quan afrontàveu tots dos, i mà a mà, l'embat de tan temible malaltia. Ànim i coratge, Nito.