Dissabte, 27 de juliol de 2013. Tot i ser dissabte no tenc la sensació d'estar a les portes d'un cap de setmana com ho seria qualsevol cap de setmana de l'any, en sortides o viatges com aquests els dies se semblen bastant, la rutina i l'objectiu del viatge fa que tots els dies semblin iguals però a la vegada són diferents perquè mai estàs en un mateix lloc molt de temps... potser és la gràcia d'aventures o experiències com aquestes... m'he convertit en un rodamón!
El dia és fantàstic, el camí és silenciós, les sensacions físiques són bones al començament ... la ruta d'avui és dura... més del que em podia i em volia mentalitzar i pensar... a la dreta hi ha Empúriabrava, una mena de ciutat a semblança de Venècia a la catalana, una virgaria arquitectònica i aquàtica que és l'absurd dels absurds construït en un espai natural tan interessant com són els Aiguamolls de l'Empordà, una zona salvada de la depredació urbanística dels anys 80... depredació inconscient i malèfica... no ho puc veure però sé que hi és. Al cap de mitja hora, més o manco, arrib a les portes de Roses. Rodona de direccions, com una rosa dels vents, i direcció a Cadaqués. No passa gaire estona i la carretera s'enrevana cap al cel de forma brusca i imponent... m'esperen 6 o 7 quilòmetres de pujada dura, dura... he agafat un ritme lent però segur i que va a acord amb les meves possibilitats físiques del moment, les vistes són impressionants, valdrà la pena aquell fatigós esforç. Entre alè i alè vaig pujant lentament però també tenc la vista fixada al capdamunt d'aquella inacabable muntanya, cercant el final de la dura rampa, que no arriba mai. Quasi a punt de rendir-me i de posar peu a terra arriba el moment pla, encara no he arribat al creuer que em durà a Cadaqués o que també va cap al Port de la Selva però sembla que ja he passat el més dur de la pujada. Em sent feliç, he fet un gran esforç per salvar aquella primera empinada pujada del dia però al mateix temps vaig pensant amb la importància de dossificar aquell esforç perquè sé que encara queda molt de tram fins arribar a Llançà. Arribat al creuer la cosa és molt fàcil fins a Cadaqués, tot és costa per avall, uns 4 o 5 quilòmetres, ja em faig la idea de com serà la pujada en tornar cap al Port de la Selva. En poc temps arrib a Cadaqués, té una semblança amb Binibeca, algunes poques cases, el poble és gran i tranquil, a la platja encara hi ha poca gent, encara és d'hora, just són les 9 del matí, la mar està moguda perquè fa un poc de vent, la platja no és ben bé d'arena fina sinó de macs rodons petitons de color negre... a mà esquerra ja puc veure la silueta del Cap de Creus, o així m'ho sembla, és el meu proper objectiu. Mirant terra endins puc veure el campanar de l'església del poble de Cadaqués que guaita ufanós, esplendorós per damunt de les teulades de les cases d'aquell blanquinós poblet. És hora de descansar i de prendre forces pel que em resta de dia i de ruta. Els pocs aliments comprats a una panaderia ben concorreguda i vistosa produeixen en mi una certa reviscolada física i moral, estic a punt per tornar a partir, hauré de fer camí d'anada i tornada entre Cadaqués i el Cap de Creus. El camí no és massa llarg ni complicat. Per sortir de Cadaqués he de pujar una mica i agafar direcció en sentit nord, el vent no em deixa transitar amb comoditat, la bicicleta sembla que es retura, sembla que una mà invisible no em deixi avançar com voldria, tant és així que en cert moment he de baixar de la bicicleta i acabar de pujar a peu aquella petita costa. El paisatge és planer, sembla desèrtic, la flora que s'hi veu és més bé d'estatura baixa, segurament pentinat pel vent tramuntana que allà hi bufa amb ganes, amb mates o plantes parescudes, sembla una mica el nord de Menorca, aquí les tramuntanades a l'hivern hi fan bastant de matx... un senyor en bicicleta de carretera passa al meu costat, feim un tros de camí junts, és un home estranger que està habituat a fer aquell tram amb la seva bicicleta, ho coneix bé, al final em deixa i fa el seu camí, va a un altre ritme. A mesura que me vaig atracant al Cap de Creus es veu la majestuositat d'aquell cap coronat amb un far ben alt i ben visible, allò és com un paisatge lunar, ben pelat, es veuen les arestes ben vives de les roques dels grans penyals... mirar la mar des d'allà dalt m'asserena, em reconforta, la mar sembla més immensa i més profunda, intent posar la mirada cap a la meva Menorca per si de cas la pogués veure... m'agradaria tocar la mar mediterrània per darrera vegada fins arribar al mar Cantàbric, fins arribar a Hondarribia, una volta feta la ruta tot travessant els Pirineus... en aquell moment em sent animat a dur a terme aquell repte difícil. El far està construït en temps de la reina Isabel II, en el segle XIX, any 1853, la mateixa època que es va construir la fortalesa i penal de La Mola, a Maó. Em sorprèn veure veure petites munjoes, munts de pedres, col-locades una damunt l'altra... em recorda el Cami de Santiago ja que n'hi vaig trobar també quan hi vaig anar per primera vegada fa 7 o 8 anys... és una mena de ritual, pregària, promesa, desig per a una persona estimada. Al cap de poca estona faig el camí de tornada cap a Cadaqués, sembla que ara tindré un poc de vent a favor, me trob un grup de ciclistes que van per feina, aquests sí que estan en forma i passen poca pena. Arrib una altra vegada a Cadaqués, però molt més cansat que la primera vegada. Entr a un supermercat a comprar líquid per beure, estic bastant assedegat, compr aigua i suc de taronja que m'ajuden a recuperar forces ràpidament. En aquell instant el meu debat intern és si seguir fins al Port de la Selva (tot pensant que encara me queda una costa forta de 4 quilòmetres a pujar) o quedar a Cadaqués a dinar... just són les 12 i mitja del migdia. Finalment agaf coratge i partesc, fa molta calor en aquella hora, passen molts cotxes pujant i baixant al poble de Cadaqués, la carretera no és molt ample, les rampes són dures, es nota l'esforç fet anteriorment, quina suada, tu!... la satisfacció és màxima, és enorme en arribar a dalt del creuer una vegada més amb gran esforç i amb molta voluntat. Només queden 8 quilòmetres per arribar al Port de la Selva, i tot és baixada, està fet!!! Tot i ser baixada he d'anar alerta perquè hi ha un ventet amb una certa força que fa tambalejar jo i bicicleta, el paisatge mentre vaig baixant és mel, diví, polit... m'encanta! ja es torna a veure la mar, el poble, el port del Port de la Selva. Oh! El Port de la Selva! és meravellós el paisatge del Port de la Selva... me recorda el començament de la ruta del Camí de Sant Jaume a peu fins als monestir de Montserrat de fa 3 anys... el port, el poble, la gent, la mar, la platja, les barques, Llançà, els Pirineus al davant, el castell de Sant Pere de Rodes allà dalt, aquell cel tan blau... fantàstic! En haver dinat faig repòs per encarar el darrer tram de carretera fins a Llançà, allà hi dormiré i començaré de veritat la ruta Transpirenàica ensoldemà diumenge. En una mitja hora ja som a Llançà, faig cap cap a l'alberg al qual he reservat per fer-hi estada aquest dia, encara està tancat, he d'esperar una estona a instal.lar-me, està ben al costat de l'estació de tren de Llançà, la mateixa a la qual vaig arribar fa tres anys, estic com a preocupat per saber per on hauré d'enfilar per començar la Transpirenàica ensoldemà, preocupat, esperançat i il-lusionat també. A la fi estic instal.lat, m'he dutxat, he reposat, he guardat la bicicleta a dintre d'un container... he perdut la intimitat dels darrers dies a l'hora de trobar posada i repòs, a l'alberg hem de compartir els espais del dormir, de la neteja i del descans personal amb altra gent... n'havia perdut el costum. Fins demà!
