I sense adonar-me ja havia arribat a la meva destinació. El viatge havia estat més curt del que em pensava. Amb els meus 18 anys acabats de fer era la segona vegada que viatjava en vaixell en poc temps, la primera va ser quan vaig anar d'Eivissa a Barcelona feia un parell d'anys. Havia arribat a Barcelona amb la intenció de cercar-hi una nova feina, la situació econòmica encara era delicada tot i que la crisi del 1929 anava quedant lluny molt a poc a poc, i atret també pels aires de que aquella era una ciutat moderna i cosmopolita de veritat en tots els sentits. També va ser propícia l'ocasió i el lloc per gaudir i participar de les anomenades Olímpiades populars que s'havien de celebrar el juliol d'aquell mateix any 1936. Aquelles Olímpiades eren una mena de boicot a les que s'havien de celebrar aquell mateix estiu a l'Alemanya nazi de Hitler que ja començava a mostrar les seves orelles i les seves urpes de llop amb tota la seva fosca esplendor. M'havia convertit en autèntic especialista en cursa de llarga distància, i així m'hi havia preparat en els darrers mesos, no en tenia cap dubte de que faria un paper més que digne en aquella carrera olímpica. Tot es va truncar quan va començar aquella fraticida i maleïda guerra civil espanyola, aquell calurós dissabte d'estiu 18 de juliol de 1936, quan tots teníem a les nostres ments i en els nostres més profunds somnis poder fer les carreres esportives de les nostres vides en uns jocs olímpics històrics, ni que fossin alternatius. De cop i volta aquells somnis s'havien esvaït com per art de màgia, de forma sobtada, de manera prematura, i jo estava allà que no entenia res de res ... allò era com una espècie de xoc, la paraula GUERRA en la meva ment feia estralls... tenia por, estava espantat, desconcertat, sentia soledat... i justament en aquella instants que era tan enfora dels meus de casa!
A Barcelona em vaig instal.lar al barri antic de Ciutat Vella, al carrer de la Plata, molt a prop del port. Era un carrer no molt llarg però sí que era estret i que sortia ben a la vora de la mar. Amb uns quants companys que havíem partit d'Eivissa un mes abans havíem aconseguit insta.lar-nos en aquella casa gran i antiga que feia lluir aquell carrer de la Plata. La casa tenia una planta baixa i dues plantes més al seu damunt... a la planta baixa hi havia una gran cuina que al mateix temps feia de gran sala-menjador, a un racó una espectacular xemeneia parava la seva gran boca tot esperant devorar tones i tones de llenya seca quan arribés el temps d'hivern. Al primer pis dues habitacions grans i una altra a semblança de quarto de bany, a dalt de tot el porxo, o les golfes com diuen a Barcelona... allà dalt em vaig instal-lar, amb unes precioses vistes al mar. Però aquell dia del cop d'estat tots vam quedar ben aturats, ens va agafar ben desprevinguts. Llavors va venir el temps de decidir-nos a quin bàndol fèiem costat durant el temps de guerra, la sort faria la resta: si es guanyava potser es sobreviuria, si es perdia el més probable és que hi perdéssim fins i tot la vida. Jo ho tenia clar: faria costat a l'ordre legal establert en aquell moment, és a dir que defensaria la república instaurada l'any 1931 a Espanya. Es van fer crides a les lleves per tal de defensar el país, em van destinar a la defensa de les terres de l'Ebre, el riu de cruentes batalles a banda i banda. En pocs dies em van convertir en soldat ras de la República, milicià en deien en aquell temps. Em van instruir en l'art de la guerra en uns pocs dies... em va xocar sentir açò de que la guerra és un "art", no ho havia pensat mai que matar altres persones fos un "art"... igual em va xocar en un primer moment tenir entre les meves mans i per primera vegada aquella arma, l'instrument artístic en diríem, que serviria per dur endavant la gran obra d'aquell art de la guerra. Al cap de poc temps ens van dir que formaríem part de l'anomenada Expedició Bayo que havia de sortir en poc temps en la defensa de la veïna illa de Mallorca, que havia estat envaïda per les tropes colpistes d'en Franco... els aconteixements se succeien molt ràpidament i no era cas de badar. Alguns vaixells de la flota de l'expedició Bayo van salpar des de Barcelona rumb a Menorca. Abans de posar setge a Mallorca havíem de fer escala a l'illa de Menorca. I així és com començava aquella inesperada i absurda aventura bèlica.
Agost de 1936- Va ser el meu company Bernat, que just acabava de conèixer en sortir el vaixell del port de Barcelona, que em va despertar i em va avisar de que estàvem arribant al port de Maó. Encara era bastant de matinet i, tot i que estàvem en ple estiu, feia fresca en aquella matinera hora d'estiu. Havíem sortit de Barcelona feia unes quantes hores marineres ben llargues, i la nostra missió era ajudar a combatre aquells qui gosaven tombar i posar en dubte la nostra estimada segona República a la veïna illa de Mallorca. Aquella República era el somni de la llibertat fet realitat des de feia poc més de 5 anys, era l'anhel màxim per a tots aquells que sentíem que podíem ser partíceps del nostre destí, del nostre futur, del nostre progrés econòmic i cultural, però era tant el temps que s'havia viscut sota el jou de la mà opressora i ofegadora d'aquest anhel de llibertat per a tothom que quan va arribar aquesta quota tan gran de llibertat ens va fugir de les mans i molts la van confondre amb el llibertinatge. Encara havíem d'aprendre a saber a viure en llibertat, no ens havíem adonat que era tan difícil, o més fins i tot, viure en llibertat que sota els dictats d'uns pocs ben avinguts.
Era impressionant entrar en aquella bocana llarga i estreta del port de Maó, en silenci, amb la tranquil.litat i la pau que transpuava aquell lloc tan idílic i tan polit, només sentint el piular d'algunes gavines mig endormiscades encara, amb les seves blanques i grises ales esteses sobre la mar encalmada, amb petites barques arrecerades a la vorera de la mar, vorejant ben aprop de l'illa del Llatzaret, l'illa Plana o de l'illa del Rei. Mirat amb ulls nets i amb cor profund aquella era la millor rebuda que hom podia esperar en arribar a un lloc tan emblemàtic com aquell de l'encantadora illa de Menorca. Tot d'una vaig quedar prendat d'aquella illa, em recordava tant la meva Pitiüsa major, la meva Eivissa natal... en aquell precís instant ja sentia anyorança del meu barri de La Marina, tan aprop del port de pescadors, sentir l'anar i venir de la gent, de les barques, sentir l'olor de sal, l'olor de peix, l'olor del mar, la marinada que s'envestia al meu rostre... se me dibuixava un somriure a la meva cara recordar les corredisses que de petit fèiem la ranxada de boixos tot pujant per parets, murades i pedres de Dalt Vila.
La vida a casa nostra sempre havia estat difícil i complicada. Vivíem a un barri humil de la ciutat d'Eivissa, el barri de La Marina, però ens sentíem privilegiats malgrat les penúries que en alguns moments vam haver de patir. La mare era una dona de la terra, era senzilla, severament introvertida, que es ruboritzava davant qualsevol mirada varonil, només tenia ulls i mirada secreta pel seu marit, és a dir pel meu pare... ella era incapaç de renunciar als designis de la mare natura... havia arribat a dur dalt de tot els seus set fills, amb penes, fam, misèria però s'en sortia a base d'espavilar-se de valent. Igual que el meu pare, com aquell qui diu, estava especialitzat en la construcció de noves cases però també era capaç de conrear la terra del nostre hortet de darrera casa nostra, allà al carrer Barcelona d'Eivissa, o anava a pescar a la vora de la mar, a vegades també amb la tèquina que els nostres vesins ens deixaven de tant en tant... i si calia ens arranjava ell mateix el malmès calçat que duiem fins que les soles ens resultaven totalment i materialment inservibles... i jo n'havia après del meu pare, i molt! havia après a fer un poc de tot per tal de sobreviure en temps de greu mancança. El festeig dels meus pares havia estat una mica conflictiu però res d'anormal d'allò que havia estat sempre ... a punt va estar el meu pare de perdre-hi fins i tot la seva pròpia, i també de perdre la seva estimada. En el seu moment ja va tenir clar que aquella havia de ser a l'única casa a la qual havia d'anar per trobar el seu amor per sempre. Les al-lotes no sortien de casa seva per trobar amb qui festejar i després casar-hi, eren els joves qui anaven a les cases de les quals sabien que hi havia alguna fadrina a conquerir com si d'un botí de guerra es tractés, i aconseguir-la per la força de l'atracció. Una al-lota podia arribar a tenir molts pretendents, fins que al final ella, amb el consentiment del seu pare, es decidia amb qui viuria per sempre més, i s'acabava així aquell festeig de múltiples pretendents. Alguns pretendents abusaven del temps estipulat per festejar i açò acabava amb fortes discussions, baralles i fins i tot morts passionals conseqüència de gelosies, bogeries mal girbades. Així ho havíem fet sempre a la meva Eivissa, terra de pins.
Com ho era també la bogeria d'aquella absurda guerra que s'havia inciat en poc temps, bogeria que ens feia tornar a nosaltres també bojos del tot. Tot era confús, la guerra té inserit aquest tret de la confusió en el seu ser, ningú sabia qui havia començat aquell aixecament d'armes, amb quines intencions, qui eren els països estrangers aliats d'un o altre bàndol i tantes altres confusions. Just desembarcats al port de Maó els més de dos mil soldats que conformàvem aquella gran expedició Bayo vam arribar fins els quarters de l'Esplanada de Maó. Allà s'acabarien d'enllestir els preparatius de l'expedició cap a Mallorca, i al cap de dos dies partir cap allà, a reconquerir i fer tornar Mallorca a la seva mare República. Mentre tant ens arribàven notícies dels aconteixements bèlics a la península però també d'aquella menuda illa de Menorca, un de molt greu feia pocs dies, poc abans d'arribar nosaltres a Maó. S'havia produït a la fortalesa de La Mola, desenes d'oficials militars morts en un pati convertit en una ratonera que no tenia sortida a enlloc... la malatia de la bogeria de la guerra feia estralls entre la gent que portava massa alegrament aquells instruments bèlics anomenats armes entre les seves mans, incomprensible tanta insensibilitat, tant d'odi, tanta mort... aquell fet em va fer conscient, de cop i volta, i com una bofetada a la cara, de que la guerra era allà, davant meu, i de que no valien les mitges tintes, i de que a partir d'aquell instant camparia el "tot s'hi val" en una guerra com aquella. Estava amoïnat, preocupat, la cosa de la guerra, ara sí, que anava de veritat.
Tot i la difícil situació d'aquell moment pel culpa de la guerra, vaig ser capaç de sobreviure i de trobar-hi algun sentit a aquell sense-sentit de l'absurdidat d'aquella guerra... Van ser 3 anys molt intensos, viscuts molt profundament com mai havia pensat que viuria.. sense adonar-me tot prenia un altre ritme, tot s'accelerava a marxes forçades, tot anava... massa de pressa!!!, sense voler-ho tot anava directa cap a l'abisme del Fisterre, cap a la fi dels fins... 3 anys de constrastos radicals: la vida i la mort, l'amor i l'odi entre persones... tot plegat prenia un caire dramàtic i desequilibrant, emocionalment parlant.
El destí va fer que un simple grip decidís fer-me quedar per sempre a Menorca, deixant-hi la meva emprempta, la meva petjada, que alguns van voler esborrar per sempre més com si mai no hagués existit, com si mai hagués viscut, com si mai no hagués sentit o estimat. En aquell moment Mallorca no podia comptar amb la meva disponibilitat... vist el fracàs organitzatiu i estratègic d'aquella expedició Bayo no em va saber cap greu no haver-hi participat.
Recuperat de la gripada, vaig ser redirigit cap a un altre destí: Ferreries, més concretament a Cala Galdana, on tindríem la missió de vetlar perquè els rebels franquistes no poguessin entrar fàcilment a Menorca per mar. Durant uns quants dies vam treballar de valent per construir a la platja de Cala Galdana una semblança de trinxera que travessava de cap a cap aquella captivadora platja d'arena fina i blanca, vorejats de pinars i d'una aigua de mar tranquil-la i transparent em vaig sentir privilegiat en aquell bell paratge... la primera vegada que vaig veure aquella hermosa platja vaig quedar prendat per la seva bellesa i de la qual mai més em vaig oblidar.
I la primera vegada que vaig arribar a Ferreries em va semblar que era un poble que vivia de forma deprimida la nova situació de la guerra, en poc temps els aconteixements havien tocat la moral d’aquella gent de forma contundent: la mort del mossèn Huguet va ser un cop molt dur pel que explicaven els vesins de la població, però també ho va ser l’expoli de la parròquia de Sant Bartomeu, amb fogueres que van cremar tot el que van trobar a l’església, fins i tot l’orgue que s’exhibia a dalt del Cor, els tubs de ferro dels quals semblava que cridaven d’espant en tocar a terra en veure’s llançats cap al buit… i els assassinats a la costa de “sa Bassa de s’aigu”, molt a prop de la caseta de caminers del camí d’anar a Ciutadella… sentir contar tots aquells fets a mi també em deprimien i em feien estar angoixat sense haver-ne estat testimoni, els primers dies d’aquella cruenta guerra de cada vegada feien més estralls entre la gent.
Anàvem i veníem de Ferreries a Cala Galdana en bicicleta, érem com una companyia ciclista que teníem el quarter general al convent del poble, allà hi guardàvem les nostres bicicletes, armes i altres materials necessaris per fer la guerra. A més, a Cala Galdana, al lloc de l'Hort de Binisaid, disposàvem d'una cuina i d'un espai que ens servia de rebost per fer-hi i guardar-hi el nostre menjar... i d'allí em vaig sentir prendat, per segona vegada en poc temps, per una al-lota menorquina que em va fer sentir estimat com no ho havia fet ningú mai en la meva curta vida... les emocions no paraven de saltar en breus instants, com si de conills no paressin de saltar de mata a mata. Haver conegut la meva estimada Praxedis, el millor de tota aquella nova vida. Cala Galdana, Ferreries i S’hort de Binissaid s’havien convertit en el triangle vital sobre el qual voltava la meva vida d’aquella època. Sentir la fletxa “cupidora” d’aquell amor trobat de forma accidental em va fer veure les coses d’una altra manera, si la platja de Cala Santa Galdana m’havia captivat el camí per anar-hi també em va semblar realment bucòlic, passar per Es Pouets, Son Martorell i Son Martorellet, San Gabriel, Santa Elena, Es Barrancó, Binisaid, passar pel carreró atapeït d’ametlers a banda i banda del camí fins arribar a Santa Ponsa… S’hort de Binissaid… i Cala Galdana… era tot una meravella.
La roda del destí de cada vegada voltava més adeveres, de l’enamorament amb la Praxedis vam començar a pensar en el destí que li daríem a una nova vida que ens aniria arribant a poc a poc… al poble i sobretot a la família d’ella tot aquell terrabastall va provocar un gran disgust, per la inesperada vinguda de la nova criatura. Aquest fet es va convertir en tot un escàndol mediàtic de petit poble de gent acostumada a la pau i a la tranquil-litat de sempre. Però per sobre d’aquesta renou “mediàtica” sobrevolava la gran il-lusió de començar una nova etapa de la meva vida que em lligaria per sempre a aquell poble, a Menorca, a aquella jove que em feia sentir la cosa més important del món, que m’agombolava només amb la seva mirada humil, discreta, i amb aquell riure encomadís tan peculiar que em feia botar el cor d’alegria.
Agost de 1937- Els preparatius del casament no ens van atabalar gaire perquè teníem clar que havíem de fer tot el possible per tal que la nostra vida en comú segués el més aviat possible una realitat factible. Vam anar a viure al Carrer Nou, al carrer Degà Febrer, número 13, ben davant el Casino del carrer Nou, al qual hi solien acudir la gent de l’anomenada ala conservadora. Era una casa petita, un primer pis amb prou espai per començar la nova aventura marital.
Ferreries era un poble que vivia essencialment del camp i durant els 3 anys de guerra qui podia s’anava a qualque lloc a fer feina o com a excusa per està més protegit de les “inclemències bèliques”. La poca gent que durant la guerra havia quedat al poble la veritat és que ens feia bastant el buit per “allò nostre”, “allò nostre” era atípic, transgressor, inèdit per un poble acostumat a que tothom fes les coses “com toca” fer-les. La sort va ser que tot açò ens patinava bastant i sabíem discernir allò que ens era important d’allò que no ho era i que no ens havia d’afectar per res la nostra futura vida.
Març de 1938. El nostre petit creixia en el ventre privilegiat de la seva mare, i ja frissàvem que arribés el dia assenyalat per irrompre en aquest món tan imprevisible i injust. El dia assenyalat era el dia 10 de març de 1938, una data que encara ens quedava més que lluny perquè semblava que no arribaria mai. El cas és que aquella criatura va arribar al món dos dies abans del que havíem previst, ens havia estalviat 2 dies més de patiment, d’angoixa, d’espera desesperada. I açò volia dir afegir més emocions fortes al llistat d’emocions vitals que m’anaven succeint d’ençà que jo havia aparegut per primera vegada entrant al port de Maó aquell agost de 1936. Un fill!! A partir d’aquell moment, tot, tot, fins i tot la mateixa guerra que patíem cada dia, va passar a un segon terme, tot era secundari llevat d’aquella criatura tan petita que havia irromput a les nostres vides. El passat, el present i el futur del meu viure s’ajuntaven en una sola direcció que vivíem molt intensament en cada moment: construir il-lusions per seguir avançant cap a un futur millor… el mal és que mai comptam amb la sempre inoportuna presència del destí que fa caure com un castell d’arena la nostra construcció de somnis i il-lusions, o almenys ens condiciona el nostre caminar, la nostra meta, la fi de la nostra vida.
Febrer de 1939. Com tot en la vida hi ha un moment, en podríem dir més bé “el moment”, que tot es precipita, tot està tranquil i balancejat quan de cop i volta tot es desequilibra i tot va a pitjor. Com tot en la vida també la guerra té un principi i un final, en qualque moment haurà de finir, és el moment que uns guanyen i els altres perden, diuen, quan en realitat tots hi perden, alguna cosa han perdut els actors i les actrius participants en la cruenta escenificació de la contessa fraticida, alguna cosa haurà marcat per sempre els cors, les ments, els records inesborrables de persones que han sortit per sempre del nostre viure quotidià. Condemnat a la pena capital no podia treurem del cap la cara bufona del meu petit, què serà d’ell quan ja no hi sigui, quan descobresqui el buit de la meva absència, què li contaran de mi que sigui veritat… o mentida, que li amagaran de mi que sigui realitat o ficció, es sentirà tan estimat com jo el voldria haver estimat per sempre…? La veritat és que aquella pena en feia sentir rendit davant la vida, era la primera vegada que em rendia davant l’escac i mat a què em sotmetia el destí de la meva vida… estava acorralat per sempre.
La guerra s’havia acabat i amb ella també la meva vida finia per sempre havent deixat enrera una petita estela de vida que caldria esperar el seu temps per veure si arrelaria, si fructifiria en el cor de qui havia estimat, amb la guerra havia trobat la vida i la felicitat però pardoxalment m’havia duit al carreró sense sortida de la mort que ningú desitja ni vol.
La guerra s’ha acabat però tots hi hem perdut per sempre quelcom essencial de la nostra vida… que no torni a passar mai més!
