Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

dimarts, 25 de desembre de 2012

El meu avi Marí

Avui us vull contar del meu avi Marí, en Pepe Marí, nascut a Eivissa, Eivissa diuen que és terra de pins.
Era l'any 1918, va néixer el maig de 1918, fill da na Maria Cardona i d'en Mariano Marí, de la nissaga dels seguinets.
Va fer vida d'infant al conegut barri de La Marina, va córrer i jugar entre les murades de Dalt Vila, com també a prop del port d'Eivissa.
Va ser pescador, manobre, cantador, i tocava la guitarra amb delit, era un jove enamorat de la vida i sabia lloar-la com calia.
Va ser també un aventurer, res li feia por, just amb divuit anyets acabats de fer partia cap a Barcelona a cercar ventura i qui sap què més, i després cap a Maó.
Va ser soldat republicà, amb un no res el van convertir en soldat ras, en un milicià adepte a la República, la República era l'ideal màxim a defensar.
I de Maó cap a Ferreries i d'allí cap a Cala Galdana... uf! qui no s'imagina la bellesa d'un paratge com aquest l'any 1936, el meu avi Marí devia quedar prendat de la bellesa d'una Cala Galdana ben al natural, el meu avi hi arrelar profundament... entre Cala Galdana i Ferreries hi quedar com a empresonat.
Més prendat quedar de na Juanita de S'hort de Binisaid, una encantadora jove de Ferreries de la seva mateixa edat, tant que el 1937 s'hi va casar i el 1938 varen tenir un fill, el seu únic fill: el meu pare estimat ...
El meu avi és per a mi el sense rostre, el desconegut, el misteriós avi desaparegut en estranyes circumstàncies, ningú li recorda la seva cara ni el seu posat ni tampoc els seus fets...però jo encara avui el vull recordar, el vull tenir present, vull pregar per ell.
En una guerra, en qualsevol guerra, tothom fa el que pot i el que sigui per defensar la seva pròpia vida i sobreviure a tot i a tothom, tothom és dolent i és bo a la vegada perquè en una guerra tot s'hi val, malauradament...pocs són els de fiar, tots exposats constantment i sempre a la traïció dels de més a prop i també als de més enfora... avui em deman: els qui van perdre la guerra eren dolents i bons els qui la van guanyar? No, els qui van guanyar alguna cosa van tenir de dolent i els qui van perdre alguna cosa van tenir de bo...
L'avi Marí morí jove, molt jove, amb 20 anys, afusellat a La Mola, envoltat de negres dubtes del per què de tot... segur que també penedit del possible mal ocasionat durant la seva vida i durant la nefasta guerra civil, el més trist de tot, però, és que hi morí tot sol, trist, apenat, adolorit, abandonat, incomprès, rebutjat, oblidat, violentat pels de més a prop i pels de més enfora...
M'agradaria tant copsar i entendre aquell darrer instant de vida de soledat i tristor del meu avi, i entendre-ho tot, i abraçar-ho tot, i alleugerir-li aquell darrer instant de pena i de dolor... mai el voldré i el podré oblidar...
Que mai més torni passar, que mai més cap guerra ens ompli de dolor i de pena... mai més cap sacrifici en forma de vida, perquè la vida és per viure-la, no per llevar-la als altres o perquè els altres ens la llevin...

diumenge, 23 de desembre de 2012

M'agrada Nadal

M'agrada Nadal, perquè sempre ets aquí. Al cor hi neix un desig de Pau en tota la seva immensitat, com la immensitat de la mar, com la d'aquest cel tan blau i tan net... i tan mateix em sent tan petit devora aquest Nadal tan gran! El meu cor s'entendreix d'amor sadoll per aquells que viuen la grandesa de la vida... quantes cançons abocades amb sentiment d'amor fratern hem sentit i sentirem... i "sentirem" molt... ens han arribat al cor de les emocions aquestes veus angelicals plenes d'innocència tendra. Quants desitjos han sortit de la cova gelosa del nostre racó més preuat i tan meravellós que és el nostre cor més pregon: una postal de Nadal, un dibuix, una frase, una fotografia, una mirada, una abraçada, un somriure, una picada de l'ullet, una llàgrima d'emoció em regalima pel rostre mig colrat pel temps en veure i sentir els infants com canten nadales al Jesús infant petit, com canten a la gent gran que ja són més allà que aquí, com canten i reciten cançons i poesies apreses amb delit als seus avis que es deleixen pels seus estimadíssims néts i nétes... com són acaronats per una mare única i irrepetible, amb tendresa, amb seny, amb una mirada complaent..

M'agrada el Nadal del meu Ferreries natal, de la meva infantesa, el Nadal dels meus somnis infantils que mai finien, el Nadal en què la màgia es confonia i es dissipava amb la realitat més propera.

Que sigui un Nadal únic, no un Nadal més, que tinguem present als qui ja no tenim entre nosaltres i que segur que ja deuen viure l'autèntic Nadal dels nostres somnis i desitjos més profunds, sobretot un record molt especial i molt sentit per en Martí... ens costarà passar el primer any de tot sense tu, ara és Nadal, llavors serà... perquè sentíem de la fortalesa de la teva presència i ara sentim la buidor de la teva absència... Bon Nadal a tothom, i a tu també, Martí.

dissabte, 15 de desembre de 2012

Qui vol ser àrbitre?

Ser jutge, àrbitre de grans esdeviments esportius com el futbol o el bàsquet avui en dia no és gaire fàcil. El futbol sobretot és una font d'interessos econòmics espectacular que no es pot permetre el luxe de que una sola persona perjudiqui l'entitat en qüestió, així ho expressen i ho diuen els poderosos del futbol, per exemple. Ja ho sabem que els negocis no entenen de sentiments, de sensacions, d'equivocacions, d'errades, en definitiva, de persones. Si fos així i tinguessin tan d'interés de que tot segués tan perfecte i just haurien de pensar a posar màquines perfectes i no a persones en l'art de repartir justícia en un camp de futbol, i així i tot molt possiblement ni les màquines s'en sortirien de la protesta i de la ira del públic. Jo no entenc molt bé aquesta animadversió que aboquen moltes persones quan veuen un àrbitre en un camp de futbol, moltes vegades sense cap motiu es posen a insultar i s'enrecorden de la seva mare de forma despreciable i mesquina, sembla que és una figura a la qual, sense miraments, hi trabucam les nostres petites frustacions que no hem pogut superar durant la setmana, o qui sap què. El cas és que no sabem posar-nos en el lloc d'una persona com un àrbitre i entendre que es pot equivocar o no veure segons què en mig d'una pista de bàsquet o un camp de futbol. No pot ser que vegem en un àrbitre una cosa rara o diferent de qualsevol altra persona a la qual la poguem insultar i fins i tot agredir, o matar com va passar fa poc a un camp de futbol d'Holanda, això sí que no pot ser. He intentat visualitzar aquesta imatge de jo com a àrbitre en mig d'un camp de futbol amb 30.000 persones mirant-me, acusant-me, insultant-me, pressionant-me de per tot arreu i... uf crec que no ho aguantaria en arribar a casa... has de ser molt valent de voler ser àrbitre i aguantar tot el que et ve al damunt. T'ho imagines tu?
M'imagin que sobretot hi ha una gran desconfiança envers l'àrbitre perquè no sabem de les seves intencions, més que res pensam que vol perjudicar el nostre equip i d'aquí el nostre recel. Una altra cosa és la de pressionar constantment per tal de que no ens perjudiqui i així exigir justícia, però normalment quan es pressiona a una altra persona perquè ho faci bé acaba fent-ho malament. Llavors no és gaire esportiu pressionar perquè ens beneficii en perjudici de l'altre. Tampoc entenc allò que diuen els aficionats de que els àrbitres "ens tenen mania", "fan campanya", "persegueixen" el nostre equip, no conec cap equip que hagi dit mai que estan contents dels àrbitres, normalment tots se senten perjudicats, signe inequívoc de que a vegades els àrbitres s'equivoquen a favor i a vegades en contra nostra, ben normal per altra banda, i és que és molt difícil arbitrar bé per a tothom. Llevat d'alguns pocs casos qualsevol àrbitre la seva màxima intenció és fer-ho bé per ambdós equips.
Finalment m'agradaria demanar a tots els aficionats i aficionades de qualsevol esport a qualsevol camp que siguin molt respectuosos amb la figura de l'àrbitre perquè, com he escrit abans, és molt difícil impartir justícia absoluta en mig d'un camp de futbol, que evitin els insults, les males formes, la violència cap als jutges esportius i molt més ho han d'evitar davant els fillets petits que aprenen del que fan els adults. No dic que els hi facin un monument però sí que tenguin la consideració i el respecte que es mereixen com a persones i que generalment no tenen quan arbitren.

diumenge, 9 de desembre de 2012

La millor afició del món

Ser seguidor de qualsevol esport és realment polit. Quan et fas seguidor d'un equip en concret el major desig és que el teu equip guanyi i que ho faci jugant el màxim de bé. Els followers fan pinya entorn d'aquest objectiu i fan tot el possible per empènyer amb els seus ànims als lluitadors i sacrificats jugadors. Per sobre de molts altres esports m'atreu espectacularment el futbol, i molt particularment el Barça com a equip gran, històric i protagonista de grans conquestes en forma de trofeus, títols o partits memorables. Com a aficionat no faig gaire escarafalls a l'hora de visionar qualsevol partit del Barça, l'alegria o la tristesa per guanyar o perdre un partit no influeix gaire en el meu estat d'ànim diari, llevat d'algunes poques excepcions com la pèrdua de la final de la Copa d'Europa a Sevilla davant l'Steaua de Bucarest o el jeco que ens va envelar el Milan a Atenes. No sabria dir quina és la millor afició del món pel que fa a futbol, n'hi ha moltes que treuen a lluir la seva imaginació i creativitat en forma de càntics, mosàics, coreografies, etc., per animar al màxim els seus jugadors i és realment impressionant el que arriben a inventar. Per a mi deu més ser que grandiós ser expectador de qualsevol partit del Liverpool o del Cèltic de Glasgow, deu posar els pèls de punta sentir tot el camp cantar a capella el We walk alone que tan bé entonen a l'uníson tots els seus respectius seguidors. Els grans equips no tenen grans aficions i alhora grans aficions no pertanyen a grans equips. Els grans equips estan sotmesos i superpressionats per grans interessos... el valga'm Déu que es monta quan equips com el Barça o el Madrid estan 2 o 3 anys sense guanyar títols, i en canvi els equips no tan grans fan la seva feina i els seus aficionats es conformen si els seus jugadors ho han donat tot i han lluitat al màxim. Equip i afició fan un tot per aconseguir junts l'objectiu: guanyar cada partit. Però, es pot fer de qualsevol manera? És clar que no, els jugadors ja saben quines són les regles i també saben què passarà si no les compleixen. I els aficionats? animar sempre i en tot moment, ja seria demanar massa si només fessin això i no es ficassin amb l'arbitre, amb l'equip contrari o amb els aficionats de l'equip contrari entre d'altres coses perquè no hi ha cap afició que ho faci així... tot i així crec que hi haurien de caminar cap aquí, arribar a tenir aficions de qualsevol esport que només es dedicassin a animar el seu equip i aplaudir i reconèixer quen el contrari ha estat millor que el teu equip... ni de la feina de l'àrbitre s'haurien de ficar, hi ha molta gent que encara no entén de la dificultat d'arbitrar qualsevol partit, la gent té massa fàcil d'insultar, de desprestigiar a un àrbitre que és com qualsevol persona com nosaltres, no val pressionar de qualsevol manera a un àrbitre perquè trobam que s'ha equivocat en contra nostra perquè segurament el que aconseguirem és que es torni a equivocar. Per a mi les característiques més importants d'una bona afició serien aquestes:
-Animar sempre el teu equip, sobretot quan perd o no té bona ratxa. No té gaire mèrit animar quan l'equip guanya o va bé, els jugadors necessiten de l'alè dels seus aficionats quan les coses no van bé.
-No ficar-se mai en la tasca de l'àrbitre, pensar sempre que ho intentarà fer el màxim de bé, perquè arbitrar és molt difícil.
-Respectar l'equip contrari i els aficionats de l'equip contrari.
-Estar content quan l'equip guanya però no fer-ne un drama quan l'equip perd.
-Pensar en els fillets que miren com juga el seu equip però que també escolten que diuen els seus aficionats... ja ho sabeu que els fillets imiten i aprenen d'allò que diuen i fan els més grans?
-Aplaudir i reconèixer el mèrit de l'equip contrari.
-Quan acaba el partit ja no hi ha ningú rival, tots ens respectam i xalam de veure i de fer esport, xalam com el nostre equip lluita per la victòria i ho dóna tot.

Que l'esport sigui una eina per fer amics, per fer poble, per fer una gran afició.