Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

dimarts, 25 de desembre de 2012

El meu avi Marí

Avui us vull contar del meu avi Marí, en Pepe Marí, nascut a Eivissa, Eivissa diuen que és terra de pins.
Era l'any 1918, va néixer el maig de 1918, fill da na Maria Cardona i d'en Mariano Marí, de la nissaga dels seguinets.
Va fer vida d'infant al conegut barri de La Marina, va córrer i jugar entre les murades de Dalt Vila, com també a prop del port d'Eivissa.
Va ser pescador, manobre, cantador, i tocava la guitarra amb delit, era un jove enamorat de la vida i sabia lloar-la com calia.
Va ser també un aventurer, res li feia por, just amb divuit anyets acabats de fer partia cap a Barcelona a cercar ventura i qui sap què més, i després cap a Maó.
Va ser soldat republicà, amb un no res el van convertir en soldat ras, en un milicià adepte a la República, la República era l'ideal màxim a defensar.
I de Maó cap a Ferreries i d'allí cap a Cala Galdana... uf! qui no s'imagina la bellesa d'un paratge com aquest l'any 1936, el meu avi Marí devia quedar prendat de la bellesa d'una Cala Galdana ben al natural, el meu avi hi arrelar profundament... entre Cala Galdana i Ferreries hi quedar com a empresonat.
Més prendat quedar de na Juanita de S'hort de Binisaid, una encantadora jove de Ferreries de la seva mateixa edat, tant que el 1937 s'hi va casar i el 1938 varen tenir un fill, el seu únic fill: el meu pare estimat ...
El meu avi és per a mi el sense rostre, el desconegut, el misteriós avi desaparegut en estranyes circumstàncies, ningú li recorda la seva cara ni el seu posat ni tampoc els seus fets...però jo encara avui el vull recordar, el vull tenir present, vull pregar per ell.
En una guerra, en qualsevol guerra, tothom fa el que pot i el que sigui per defensar la seva pròpia vida i sobreviure a tot i a tothom, tothom és dolent i és bo a la vegada perquè en una guerra tot s'hi val, malauradament...pocs són els de fiar, tots exposats constantment i sempre a la traïció dels de més a prop i també als de més enfora... avui em deman: els qui van perdre la guerra eren dolents i bons els qui la van guanyar? No, els qui van guanyar alguna cosa van tenir de dolent i els qui van perdre alguna cosa van tenir de bo...
L'avi Marí morí jove, molt jove, amb 20 anys, afusellat a La Mola, envoltat de negres dubtes del per què de tot... segur que també penedit del possible mal ocasionat durant la seva vida i durant la nefasta guerra civil, el més trist de tot, però, és que hi morí tot sol, trist, apenat, adolorit, abandonat, incomprès, rebutjat, oblidat, violentat pels de més a prop i pels de més enfora...
M'agradaria tant copsar i entendre aquell darrer instant de vida de soledat i tristor del meu avi, i entendre-ho tot, i abraçar-ho tot, i alleugerir-li aquell darrer instant de pena i de dolor... mai el voldré i el podré oblidar...
Que mai més torni passar, que mai més cap guerra ens ompli de dolor i de pena... mai més cap sacrifici en forma de vida, perquè la vida és per viure-la, no per llevar-la als altres o perquè els altres ens la llevin...

diumenge, 23 de desembre de 2012

M'agrada Nadal

M'agrada Nadal, perquè sempre ets aquí. Al cor hi neix un desig de Pau en tota la seva immensitat, com la immensitat de la mar, com la d'aquest cel tan blau i tan net... i tan mateix em sent tan petit devora aquest Nadal tan gran! El meu cor s'entendreix d'amor sadoll per aquells que viuen la grandesa de la vida... quantes cançons abocades amb sentiment d'amor fratern hem sentit i sentirem... i "sentirem" molt... ens han arribat al cor de les emocions aquestes veus angelicals plenes d'innocència tendra. Quants desitjos han sortit de la cova gelosa del nostre racó més preuat i tan meravellós que és el nostre cor més pregon: una postal de Nadal, un dibuix, una frase, una fotografia, una mirada, una abraçada, un somriure, una picada de l'ullet, una llàgrima d'emoció em regalima pel rostre mig colrat pel temps en veure i sentir els infants com canten nadales al Jesús infant petit, com canten a la gent gran que ja són més allà que aquí, com canten i reciten cançons i poesies apreses amb delit als seus avis que es deleixen pels seus estimadíssims néts i nétes... com són acaronats per una mare única i irrepetible, amb tendresa, amb seny, amb una mirada complaent..

M'agrada el Nadal del meu Ferreries natal, de la meva infantesa, el Nadal dels meus somnis infantils que mai finien, el Nadal en què la màgia es confonia i es dissipava amb la realitat més propera.

Que sigui un Nadal únic, no un Nadal més, que tinguem present als qui ja no tenim entre nosaltres i que segur que ja deuen viure l'autèntic Nadal dels nostres somnis i desitjos més profunds, sobretot un record molt especial i molt sentit per en Martí... ens costarà passar el primer any de tot sense tu, ara és Nadal, llavors serà... perquè sentíem de la fortalesa de la teva presència i ara sentim la buidor de la teva absència... Bon Nadal a tothom, i a tu també, Martí.

dissabte, 15 de desembre de 2012

Qui vol ser àrbitre?

Ser jutge, àrbitre de grans esdeviments esportius com el futbol o el bàsquet avui en dia no és gaire fàcil. El futbol sobretot és una font d'interessos econòmics espectacular que no es pot permetre el luxe de que una sola persona perjudiqui l'entitat en qüestió, així ho expressen i ho diuen els poderosos del futbol, per exemple. Ja ho sabem que els negocis no entenen de sentiments, de sensacions, d'equivocacions, d'errades, en definitiva, de persones. Si fos així i tinguessin tan d'interés de que tot segués tan perfecte i just haurien de pensar a posar màquines perfectes i no a persones en l'art de repartir justícia en un camp de futbol, i així i tot molt possiblement ni les màquines s'en sortirien de la protesta i de la ira del públic. Jo no entenc molt bé aquesta animadversió que aboquen moltes persones quan veuen un àrbitre en un camp de futbol, moltes vegades sense cap motiu es posen a insultar i s'enrecorden de la seva mare de forma despreciable i mesquina, sembla que és una figura a la qual, sense miraments, hi trabucam les nostres petites frustacions que no hem pogut superar durant la setmana, o qui sap què. El cas és que no sabem posar-nos en el lloc d'una persona com un àrbitre i entendre que es pot equivocar o no veure segons què en mig d'una pista de bàsquet o un camp de futbol. No pot ser que vegem en un àrbitre una cosa rara o diferent de qualsevol altra persona a la qual la poguem insultar i fins i tot agredir, o matar com va passar fa poc a un camp de futbol d'Holanda, això sí que no pot ser. He intentat visualitzar aquesta imatge de jo com a àrbitre en mig d'un camp de futbol amb 30.000 persones mirant-me, acusant-me, insultant-me, pressionant-me de per tot arreu i... uf crec que no ho aguantaria en arribar a casa... has de ser molt valent de voler ser àrbitre i aguantar tot el que et ve al damunt. T'ho imagines tu?
M'imagin que sobretot hi ha una gran desconfiança envers l'àrbitre perquè no sabem de les seves intencions, més que res pensam que vol perjudicar el nostre equip i d'aquí el nostre recel. Una altra cosa és la de pressionar constantment per tal de que no ens perjudiqui i així exigir justícia, però normalment quan es pressiona a una altra persona perquè ho faci bé acaba fent-ho malament. Llavors no és gaire esportiu pressionar perquè ens beneficii en perjudici de l'altre. Tampoc entenc allò que diuen els aficionats de que els àrbitres "ens tenen mania", "fan campanya", "persegueixen" el nostre equip, no conec cap equip que hagi dit mai que estan contents dels àrbitres, normalment tots se senten perjudicats, signe inequívoc de que a vegades els àrbitres s'equivoquen a favor i a vegades en contra nostra, ben normal per altra banda, i és que és molt difícil arbitrar bé per a tothom. Llevat d'alguns pocs casos qualsevol àrbitre la seva màxima intenció és fer-ho bé per ambdós equips.
Finalment m'agradaria demanar a tots els aficionats i aficionades de qualsevol esport a qualsevol camp que siguin molt respectuosos amb la figura de l'àrbitre perquè, com he escrit abans, és molt difícil impartir justícia absoluta en mig d'un camp de futbol, que evitin els insults, les males formes, la violència cap als jutges esportius i molt més ho han d'evitar davant els fillets petits que aprenen del que fan els adults. No dic que els hi facin un monument però sí que tenguin la consideració i el respecte que es mereixen com a persones i que generalment no tenen quan arbitren.

diumenge, 9 de desembre de 2012

La millor afició del món

Ser seguidor de qualsevol esport és realment polit. Quan et fas seguidor d'un equip en concret el major desig és que el teu equip guanyi i que ho faci jugant el màxim de bé. Els followers fan pinya entorn d'aquest objectiu i fan tot el possible per empènyer amb els seus ànims als lluitadors i sacrificats jugadors. Per sobre de molts altres esports m'atreu espectacularment el futbol, i molt particularment el Barça com a equip gran, històric i protagonista de grans conquestes en forma de trofeus, títols o partits memorables. Com a aficionat no faig gaire escarafalls a l'hora de visionar qualsevol partit del Barça, l'alegria o la tristesa per guanyar o perdre un partit no influeix gaire en el meu estat d'ànim diari, llevat d'algunes poques excepcions com la pèrdua de la final de la Copa d'Europa a Sevilla davant l'Steaua de Bucarest o el jeco que ens va envelar el Milan a Atenes. No sabria dir quina és la millor afició del món pel que fa a futbol, n'hi ha moltes que treuen a lluir la seva imaginació i creativitat en forma de càntics, mosàics, coreografies, etc., per animar al màxim els seus jugadors i és realment impressionant el que arriben a inventar. Per a mi deu més ser que grandiós ser expectador de qualsevol partit del Liverpool o del Cèltic de Glasgow, deu posar els pèls de punta sentir tot el camp cantar a capella el We walk alone que tan bé entonen a l'uníson tots els seus respectius seguidors. Els grans equips no tenen grans aficions i alhora grans aficions no pertanyen a grans equips. Els grans equips estan sotmesos i superpressionats per grans interessos... el valga'm Déu que es monta quan equips com el Barça o el Madrid estan 2 o 3 anys sense guanyar títols, i en canvi els equips no tan grans fan la seva feina i els seus aficionats es conformen si els seus jugadors ho han donat tot i han lluitat al màxim. Equip i afició fan un tot per aconseguir junts l'objectiu: guanyar cada partit. Però, es pot fer de qualsevol manera? És clar que no, els jugadors ja saben quines són les regles i també saben què passarà si no les compleixen. I els aficionats? animar sempre i en tot moment, ja seria demanar massa si només fessin això i no es ficassin amb l'arbitre, amb l'equip contrari o amb els aficionats de l'equip contrari entre d'altres coses perquè no hi ha cap afició que ho faci així... tot i així crec que hi haurien de caminar cap aquí, arribar a tenir aficions de qualsevol esport que només es dedicassin a animar el seu equip i aplaudir i reconèixer quen el contrari ha estat millor que el teu equip... ni de la feina de l'àrbitre s'haurien de ficar, hi ha molta gent que encara no entén de la dificultat d'arbitrar qualsevol partit, la gent té massa fàcil d'insultar, de desprestigiar a un àrbitre que és com qualsevol persona com nosaltres, no val pressionar de qualsevol manera a un àrbitre perquè trobam que s'ha equivocat en contra nostra perquè segurament el que aconseguirem és que es torni a equivocar. Per a mi les característiques més importants d'una bona afició serien aquestes:
-Animar sempre el teu equip, sobretot quan perd o no té bona ratxa. No té gaire mèrit animar quan l'equip guanya o va bé, els jugadors necessiten de l'alè dels seus aficionats quan les coses no van bé.
-No ficar-se mai en la tasca de l'àrbitre, pensar sempre que ho intentarà fer el màxim de bé, perquè arbitrar és molt difícil.
-Respectar l'equip contrari i els aficionats de l'equip contrari.
-Estar content quan l'equip guanya però no fer-ne un drama quan l'equip perd.
-Pensar en els fillets que miren com juga el seu equip però que també escolten que diuen els seus aficionats... ja ho sabeu que els fillets imiten i aprenen d'allò que diuen i fan els més grans?
-Aplaudir i reconèixer el mèrit de l'equip contrari.
-Quan acaba el partit ja no hi ha ningú rival, tots ens respectam i xalam de veure i de fer esport, xalam com el nostre equip lluita per la victòria i ho dóna tot.

Que l'esport sigui una eina per fer amics, per fer poble, per fer una gran afició.




dimarts, 20 de novembre de 2012

Els titulars de la por... a Catalunya

Aquí teniu uns quants titulars de diaris que han sortit darrerament per aturar el procés democràtic de la independència de Catalunya... llavors diran que no fan por.

Un coronel amenaza con atacar Catalunya si se independiza (El periódico 1-9-2012)

Una caída del Producto Interior Bruto (PIB) catalán de entre el 23 y el 50%; deslocalización de empresas; un incremento exponencial del déficit; la salida del euro... Estos serían, según diversos estudios, los efectos que provocaría la independencia de Cataluña en su economía, sin olvidar sus efectos letales para España. (Intereconomia 12-9-2012)
El eurodiputado Alejo Vidal-Quadras ha pedido en el programa El gato al agua de Intereconomía a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría que "vaya preparando a un general de brigada de la Guardia Civil, porque si no...". (La vanguardia 28-9-2012)
Una empresa gallega ha suspès una comanda d'un miler d'euros a una empresa d'uniformes de Vilanova d'Escornalbou, Confeccions Joti. Segons ha publicat aquest dimarts el Diari de Tarragona, l'empresa de Galícia va fer una comanda a la catalana però mitjaçant un fax ha decidit anul·lar-la , segons explica el rotatiu, "degut a la aptitud (sic) de despreci cap a Galícia dels seus polítics". El fax enviat per l'empresa gallega, a més, confon "aptitud" i "actitud". (Nació digital 30-9-2012)

Un columnista de 'El Mundo' sugiere que los catalanes mataron a Jesús (La vanguardia 7-10-2012)

Dos avions militars F-18 de les forces àrees espanyoles han sobrevolat avui al migdia a baixa alçada les comarques del Pallars Sobirà, el Ripollès, el Berguedà i la Cerdanya, provocant una forta indignació entre els habitants d’aquestes comarques. (El singular digital.cat (8-10-2012)

El PPC alerta de que la independencia supondrá la prohibición de apellidos castellanos (La vanguardia 9-11-2012)

El borrador de un informe de la Policía revela que parte de las comisiones que las empresas pagaban a CDC, el 4% de cada adjudicación, iban directamente a cuentas del candidato de CiU y presidente de la Generalitat y a la familia de Jordi Pujol (16-11-2012)
El vicesecretari d'Estudis i Programes del PP, Esteban González Pons, ha assegurat aquest dilluns que Artur Mas i el seu govern de CiU "han volgut jugar a l'oca i pot ser que hagin caigut en el pou". "El més preocupant és que a aquest pou hi han arrossegat milers i milers de persones", ha afegit continuant amb el símil per explicar que, segons la seva opinió, quan es coneguin els resultats electorals es podrà arribar a la conclusió que aquestes eleccions es podrien haver estalviat. (El singular digital.cat 19-11-2012)
Los empresarios extranjeros expresan su temor por la oleada independista. Sánchez-Camacho ha agradecido a los empresarios extranjeros su sinceridad, algo que, aseguró, no ha pasado con los empresarios locales, a los que Mas quiere arrastrar a su proyecto, ha recordado la candidata. En este contexto, la presidenta de los populares en Cataluña ha denunciado que el proyecto secesionista de CiU es un freno a las inversiones y una amenaza para la economía. (ABC 19-11-2012)
Fernández Díaz ha asegurado ante unas 200 personas, muchas de ellas empresarios, que la deriva independentista en Cataluña "está rompiendo amistades y familias", y ha hecho un repaso histórico a la pertenencia de Cataluña a España ha dicho, para "desmentir algunas interpretaciones y la versión maniquea de la historia que hacen algunos". (ABC 20-11-2012)
Abc: "2.847 milions de solidaritat espanyola per socórrer Catalunya: La transferència servirà per pagar els bons patriòtics d'Artur Mas"


dijous, 8 de novembre de 2012

Estic fart!

Estic fart de veure tanta corrupció política, i no ho sabem tot.

Estic fart de la DICTADURA absoluta del PP.

Estic fart de que els polítics ens enganin i que ens amaguin informació.

Estic fart de veure com sacien els bancs a costa i a sacrifici del benestar de la gent.

Estic fart de que a cada nova legislatura ens imposin una llei nova d'educació.

Estic fart de veure com de cada vegada més ens volen limitar el dret de llibertat d'expressió: volen limitar el dret de vaga, dur una samarreta amb un lema tan simple com "Volem educació de qualitat" podrà ser motiu d'acomiadament de qualsevol mestre...

Estic fart dels continus atacs a la nostra llengua, estic fart de sentir gent ignorant que diu que aprendre català és una imposició (els mateixos de sempre ens ho van repetint com si d'un mantra es tractés), fa anys i segles que ens han imposat aprendre i parlar castellà i ara es pensen que per a ells és el més normal...

Estic fart dels constants atacs a la nostra terra, a la nostra illa de Menorca, que si el PTI és el culpable de tots els mals, de la prosperitat, del creixement... sort n'hem tingut d'un pla com aquest que ha evitat convertir-nos a la Balearització o ser arrassada com a Eivissa...

Estic fart de pagar Aves inútils, aeroports en què no hi arriben vols, carreteres que no duen enlloc, obres faraòniques que només serveixen per autoalimentar els egos d'alguns polítics, etc.

Estic fart de sentir que som una comunitat que més aportam a les arques de l'estat i que rebem menys per tenir recursos per pagar serveis bàsics com sanitat, educació, etc.

Estic fart de sentir que ens arreglaran el tema del transport públic cap a fora i no fan res més que fer-nos sentir de cada vegada més aïllats perquè de cada vegada és més car viatjar...

Estic fart de veure gent que no veu el que ha votat, sembla que estiguin cecs, es creuen les mentides de que tot és culpa d'en Zapatero... és culpa d'en Zapatero, i de n'Aznar, d'en Rajoy, d'en Matas, d'en Cañellas, de na Munar i un mooooolt llarg ectètera que ens ha duit on som avui.

Estic fart de sentir les acusacions mútues de PP i PSOE, avergonyits haurien d'estar, haurien de callar més, abaixar el cap de tan empegueits que haurien d'estar, pensar en l'interès de la gent i no tant en interessos personals.

Estic fart de polítics que no fan cap servei a la societat i que encara els hi seguim pagant pensions milionàries (tipus Aznar o Felipe González) i que aprofiten per entrar a empreses privades per guanyar més doblers a costa dels contribuents.

Estic fart d'aquestes i de moltes altres coses, em fan sentir com un cranc, tornam enrera, no progressam, no avançam, és feina inútil tornar a desfer el camí que havíem aconseguit.

Estic molt fart, i tu, estàs fart?

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Sentir-te enfora

I tan mateix ja ha passat una setmana, des que tot es va començar a precipitar, ja no hi havia tornada enrera, les musses del destí ja havien començat a traçar i a il-luminar el carrerany per on estava predestinat que havies de passar... encara està fresc el record del teu darrer bategar, l'horror del teu darrer alè, la tristor del teu abandonament definitiu... encara record el meu sentir en aquelles les teves darreres hores del teu caminar, record el meu pregar per tu, enmig d'una mar de llàgrimes:"Deixa't anar, Martí, ja has fet tot el que havies de fer, ja has lluitat tot el que havies de lluitar, ja has complert tot el que havies de complir, ja has patit tot el que havies de patir...". "Deixa't anar" em ressonava una i altra vegada a la meva testa, com si alguna cosa em fes sentir que et faltva poc per fer el salt definitiu... aquella nit, aquella darrera nit del dissabte 13 d'octubre de 2012... les estrelles m'acompanyaven en la foscor de l'insomni perdut del meu cabilar per tu... aquella nit els estels brillaven més que mai, com si ja t'esperassin, Martí, per fer el gran viatge estelar, i tot adornat amb un estel fugaç que em saludava amb la seva resplendor més que evident... era com si els estels es preparassin per rebre't, semblava que et preparassin el teu lloc definitiu, Ítaca, per fi, estava a la vista,  els estels jugaven amb mi a endevinar quina seria l'estrella més polida per tu, quina seria la millor per tu? i sense adonar-me em vaig precipitar al jaç profund dels meus somnis, i tu havies passat davant meu i m'havies dit adéu de forma definitiva i per sempre... només el meu esperit va captar la profunditat d'aquell adéu sentit i inesperat, les nostres ànimes es van retrobar en una agraïda i eterna milinèsima de segon ... a partir d'ara jugaré a mirar els estels cada nit i jugaré a endevinar darrera quina estrella estàs amagat, Martí, i potser tengui sort i et vegi guaitar darrera d'una d'elles saludant-me amb el teu somriure rialler. Talvegada així no em sentiré tan enfora de tu.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

Ser del Barça és...

Reconec que sóc un gran seguidor de futbol, sobretot gran seguidor del Barça, i amb això de ser del Barça m'agraden altres esports com ara l'handbol, el bàsquet i ara me començ animar amb el futbol-sala, ep! només ho faig perquè juga el Barça, no em veig mirant, per exemple, un partit d'hanbol San Antonio contra el Granollers, m'avorriria i no pendria gust. He conençat dient que sóc "seguidor" però no fanàtic de cap equip perquè no m'he barallat amb ningú mai per temes de futbol, ni consider els equips contraris i els seus seguidors enemics ni persones a combatre, en la ment només hi ha el Barça i aconseguir ser els millors jugant net, amb esportivitat i amb lluita noble i sense defalliment. Des de petit ja me van atreure els colors blau-i-grana, crec que amb sis o set anys ja seguia els resultats del Barça per aquella tele en blanc i negre, de tant en tant mostraven qualque resum ensoldemà d'haver jugat el Barça. El moment clau que em va marcar per ser definitavament, i per sempre, follower del Barça va ser guanyar la Lliga de la temporada 1973/74, la primera lliga amb el gran Johan Cruyff, quin jugadoràs! era l'heroi que tots els culers esperàvem i que ha marcat la història d'aquest club. Encara record aquella alineació mítica: Sadurní, Rifé, Torres, De la Cruz, Costas,  Marcial, Asensi, Juan Carlos, Hugo Cholo Sotil (jugador peruà), Rexach i Cruyff. I qui no recorda aquell 0 a 5 a cal Madrid un 17 de febrer de 1974, record haver viscut aquell partit amb molta emoció i vaig xalar com un porc, havíem guanyat a cal Madrid i per golejada! El mite Cruyff havia calat a fons en mi, tant que tot va tenir continuació amb el mundial d'Alemanya 1974, tot just acabat de guanyar la lliga espanyola. Aquella selecció holandesa era una autèntica màquina de jugar a futbol, i per això la van anomenar la Taronja Mecànica. Encara no tenia ni 10 anys i xalava la mar veient els partits d'Holanda, hi havia partits que acabaven en golejada, com aquell 4 a 0 a Argentina, i aquell 2 a 0 a Brasil que els permetia jugar la final contra els anfitrions, Alemanya. Però el somni de veure una Holanda campiona del món es va rompre per allà on menys t'ho esperes, i és que la grandesa del futbol està en que qualsevol equip te pot guanyar en qualsevol moment. Holanda era la gran favorita però els alemanys van saber jugar el seu partit i van ser campions del món... encara record els moments de tensió i d'incredibilitat que vaig viure davant les ocasions fallades pels holandesos, aquell no era l'equip que, pocs dies abans, m'havia fet somniar que arribaria a ser el millor equip del món mai vist en la història del futbol... aquella devia ser la primera vegada que plorava desconsoladament per un partit i per un equip de futbol que no era el Barça però que sentia com el Barça, era la primera vegada que no sentia res per la selecció de la Roja perquè simplement no existia ni ha existit mai en mi fins ara...
La conquesta de la Recopa de Basilea l'any 1979 va ser un punt d'inflexió per a la història del Barça ja que era el començament de la supremacia del club cap a Europa. Van ser dècades glorioses les del 80, 90 i 2000, conquesta de la primera Copa d'Europa a Wembley 1992, les 4 lligues seguides del Dream Team de Cruyff (un altra vegada el mític holandès col-loca el Barça entre els millors) i les Copes d'Europa de París, Roma i un altre cop Wembley... tot això combinat amb sonats fracassos com la pèrdua de la final de Sevilla davant un desconegut Steuaua de Bucarest, o el jeco que ens va fotre el Milan a la final de la Copa d'Europa a Atenes 1994, un 4 a 0 contundent de l'equip de Capello. Des de sempre el Barça ha format part del teixit de la meva vida, pensat fredament és un absurd sentir aquesta bogeria per un esport com el futbol que no té altre objectiu que corre darrera una pilota i marcar més gols que l'equip contrari, és absurd tenir aquest desig de que el Barça guanyi sempre, sempre i sempre però això em fa feliç, molt feliç quan guanya neta i merescudament, tot i que moltes vegades també m'ha fet plorar o enrabiar... sí, ja ho veis, és absurd plorar i enrabiar-se per futbol, per una cosa que no pots fer res més que mirar-t'ho, però el Barça, el meu Barça forma part de la meva història personal, de la meva vida. Avui és un dia històric i important per Ferreries, sobretot pels qui som molt barcelonistes, ja que avui vespre s'inaugura la Penya Barcelonista de Ferreries. Tenir una penya com aquesta és una manera d'apropar-nos més al nostre estimat Barça, ja no el sentim tan enfora, i a més ens sentim com una família quan vivim i compartim els partits tots junts a Sa Perdiu. Que per molts anys puguem celebrar els triomfs del Barça, enhorabona i gràcies per la feina feta de l'actual junta directiva de la Penya Barcelonista de Ferreries i és que ser del Barça és el millor que hi ha
!Visca el Barça!

divendres, 12 d’octubre de 2012

Un dia és un dia

Un dia és un dia,
un dia és un dia melós,
un dia és un dia ventós,
un dia és un dia  esplendorós,
un dia és un dia espantós,
un dia és un dia plujós,
un dia és un dia fabulós,
un dia és un dia formós,
un dia és un dia meravellós
n'hem vist de tots colors...
i cap d'igual
però tots tenen semblances,
tots els dies,
entre tots...

Un dia és calorós,
i un altre ben fredós,
i un altre animós,
un dia és un dia...

Veig i hi vaig i faig...
un altre dia que és un dia,
un altre dia perdut?
un altre dia guanyat?
un altre dia regalat?
!un altre dia s'ha presentat!
i és que... un dia és un DIA!!!
Sent el seu batec,
sent el seu somriure,
sent el seu viure,
sent el dia que és un dia,
no qualsevol dia,
és un altre dia!

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Amic Martí

Benvolgut amic Martí:
Avui, encara mig tocat i trasbalsat per la notícia de que les coses en termes de salut no et van massa bé...m'he decidit a escriure quatre lletres per expressar tot allò que mai he estat capaç d'expressar-te de tu, de la teva vida, de les coses que et passen... ho faig adeveres, així a corre-cuita, de pressa, com quan saps que una persona decideix anar a viure a un altre lloc del món i de la què no saps si tornarà qualque dia al teu poble ni saps quan la podràs tornar a veure... així és la vida: uns vénen i altres se'n van perquè tots tenim ànsia de viure i veure més coses d'aquest món tan meravellós com és el planeta Terra. Sobretot avui, i sempre, esper que el dolor físic et sigui benèvol, que et tengui compassió i no et faci patir gaire, tu ja ho saps molt bé que a ningú li agrada patir aquest dolor físic que no ens deixa ser tal com som, tu ja saps molt bé i li coneixes bé la cara a això que anomenam dolor, tu saps massa bé com fibla aquest dolor i sense voler-ho has hagut d'aprendre a suportar-lo i a dominar-lo... has estat valent d'enfrontar-t'hi amb fermesa i coratge sempre constantment: gràcies, Martí, per ser tan valent. Saps? sempre he admirat molt i he après molt de la teva ESPERANÇA, la confiança en el futur de que tot serà millor, sempre has trobat aquell bri d'esperança de que tot tornaria a ser com abans, com si res de dolent hagués passat... gràcies, Martí, per ser tan optimista, sempre necessitam i necessitarem persones optimistes com tu. I quantes vegades que pens en tu pens també en la teva germana Clara, va ser una sort poder anar a escola amb ella, tot i que va ser poc temps ja saps que tenc el record de la seva veuta fina quan llegia a classe... sempre m'ha sabut greu no haver-la conegut més, haver-hi xerrat més o haver gaudit més aquells temps de jocs d'infants quan anàvem a escola junts...què en sabré jo d'ella si tu la vas tenir i la vas "viure" ben aprop, ben aprop... gràcies, Martí, per haver estimat tant la teva germana Clara i ser tan bon germà. Com admirables són també els teus pares que tant han patit amb vosaltres les vostres malalties, ho han donat tot i més perquè seguéssiu el màxim de feliços malgrat moltes i moltes dificultats que us heu trobat: temps d'espera, temps d'acompanyament, temps d'amor, temps de molt patiment, temps d'alegria, molt de temps al teu costat, sempre amatents, sempre expectants, sempre preocupats pel teu benestar físic i emocional... gràcies, Martí, per ser tan bon fill i haver estimat tant els teus pares. Com també digne d'admirar són la teva germana Lina, en Manel i els teus dos nebots, na Clara i en Josep... són les millors persones del món aquelles que no sabem que fan pels altres però que sí sabem que hi són sempre darrera estalonant i fan felices a altres, com tu, Martí... gràcies, Martí, per sentir-te tan orgullós de la teva família que sempre t'envolta i t'estima i que et fa tan feliç. I d'amics? jo en sé d'uns pocs que són amics teus però estic segur que en tens molts, molts més dels que jo sé actualment, molts que pensen en tu constantment i que t'acompanyen a fer hores i hores d'amistat i de xerrameca... entre ells en Sito Pons Moll, en Sito Pons Petrus, en Paco, en Tobal, en Toni Serra, en Xec Llabrés i molts altres que ara jo no sé i que segur que han fet molt feliç la teva vida... m'encanta recordar i visualitzar aquella imatge dels dissabtes de matí de vosaltres asseguts a la terrassa del bar Sa Font prenent qualsevol cosa i xerrant de les vostres coses... gràcies, Martí, per ser tan bon amic dels teus amics, tu més que ningú has sabut posar en valor això de l'amistat. Com digne d'admirar també han estat sempre les teves ganes d'ajudar i de ser al costat dels joves escoltes, com un més entre molts escoltes, fent i ajudant en el que bonament podies, has estat un escolta amb els tres eixos marcats molt clarament en el teu front: fe, pais, educació: has estat exemple i seguidor de Jesús, has estimat i contemplat amb delit la terra de Menorca i tot el que en ella s' hi conté, sempre a punt per fer feina i donar-ho tot pels altres... gràcies, Martí, per ser tan bon escolta entre els milers d'escoltes d'arreu del món... i quantes hores dedicades i compartides amb els teus amics i les teves amigues de la Frater, segur que la teva presència sempre els ha omplert d'alegria i de la sort de tenir-te al teu costat.
A jo sempre m'ha agradat molt anar en bicicleta, ma mare sempre conta que quan tenia uns 4 o 5 anys ja vaig aprendre d'anar en bicicleta. Els Reis Mags me en van dur una, era una bicicleta petita Rabasa de color carabassa, i diu que hi feia moltes hores damunt aquella bicicleta. Tot això ho dic perquè sé molt bé que tu també t'ha agradat molt anar en bicicleta, vull dir dir que hi has pres molt de gust passejant en bicicleta, ha estat sempre una de les teves grans passions, sé que t'ha sabut greu no poder-hi anar més en bicicleta però sempre has mantingut l'esperança de que qualque dia et podries tornar a posar damunt la bicicleta i tornar a pedalejar per tots els racons de Ferreries... gràcies, Martí, per ser un gran amant del passejar en bicicleta, sé que has xalat gaudint dels paisatges i de l'aire que et venia a la cara mentre anaves passejant amb la teva velo, saludant a la gent, saludant el sol, el nou dia...
Pintar també ha estat un altre dels teus grans hobbies, una altra de les teves grans passions, poc t'ha importat si ho feies bé o no ho feies bé, pintant has expressat moltes coses de la teva vida, has sabut posar color a les teves sensacions, als teus sentiments, al teu dolor, a la teva alegria, has sabut plasmar en una tela tota la teva estimació per la terra de Menorca i sobretot per Ferreries, pintant has sabut abocar en la tela tot el teu ser i tot el teu sentir per la vida... Gràcies, Martí, per ser el gran pintor de la teva vida, ningú ho podia haver fer millor que tu, t'has convertit en l'artista del teu caminar, del teu viure, del teu sentir expressat en els colors de les teves constants vivències... segur que has xalat contemplant el resultat de les teves obres, segur que t'has sentit orgullós de veure tot el que hi has pogut expressar en aquestes teles.
Gràcies, Martí, també per ser el gran entrenador de futbet dels escoltes, de tàctiques i de coses d'aquestes no en sabies gaire (jo tampoc, eh?) però sempre eres el primer a animar quan els resultats no acompanyaven, eres el primer que estava content quan l'equip guanyava, quan l'equip marcava gols, eres dels primers en arribar el camp abans de començar cada partit i tenir tot l'equip a punt, sempre pensant amb tots els teus jugadors perquè jugassin net, bé i el mateix temps tothom i tots contents, eres el primer en felicitar els rivals quan ens guanyaven... de fet per a tu els rivals no eren més que companys que venien a passar una bona estona jugant a futbol... històrica i mèrit teu també va ser guanyar aquella copa de futbet al poliesportiu, ha estat l'única copa que hem guanyat  però és la més recordada, la més lloada i la que més hem valorat mai en la vida, no sabem si en guanyarem cap més però aquesta copa és històrica per sempre més i tu en formes part, de forma meritòria, en la història de la conquesta d'aquesta gran copa. Gràcies, mister!
Bono, Martí, ja no sé què dir-te més, voldria contar-te més coses però no sé si serà del teu gust, del teu interès, avegades he pensat que una persona fa més callant i estant moltes estones al costat d'una altra persona que no intentant voler dir moltes coses sense sentit o de forma superficial, els silencis ens diuen molt més que les paraules, els silencis ben integrats a cada persona també ens ajuden a estimar molt a altres persones, els silencis ens ajuden a recordar i a pregar per aquells que tenim enfora i que, amb més força que mai, estimam de tot cor, els silencis pregons ens ajuden a estimar molt més la vida. Jo, Martí, avui t'he de demanar perdó, m'he de disculpar perquè no he fet prou per estar més estones al teu costat, avegades em fa l'efecte que moltes d'aquestes estones m'esperaves i que t'he fallat, però jo sí sé cert que he pensat, he pregat, he demanat, m'he preocupat per tu moltes vegades, però això no ha estat suficient, no ha bastat, no he estat prou amic teu, em sap greu, però bono, ho intentaré més a partir d'ara. Així i tot sempre et record i et tenc sempre en el meu cor, sempre record les teves coses bones perquè em serveixen i em serviran per madurar una mica més, per seguir avançant, per seguir creixent... ja ho veus, ets un exemple per a mi i per a altres persones que sempre han pensat i s'han preocupat per tu, has estat un exemple de persona senzilla i amable, d'agradable companyia amb els qui hem tingut la sort de compartir tot el teu ser, el teu saber estar i la teva vida...gràcies per tot, Martí, ja saps que et desitj el millor per a la teva vida, que siguis feliç i estiguis content com ho has estat sempre amb els qui t'han envoltat, malgrat moltes dificultats, dolors i incomprensions... malgrat aquests maleïts mals moments... encara que sé que les paraules són fàcils de dir, escriure i que els mals moments són molt mals de passar i de suportar, et vull dir: ENDAVANT! Martí, sort i ventura, sort i coratge, molts ànims.

Josep Marí i Pallicer

diumenge, 30 de setembre de 2012

Somniar és de franc

I els somnis ens fan tenir anhels, desitjos, utopies, esperances, quimeres... els somnis formen part del procés de creixement de cadascú de nosaltres, els somnis són com l'estrella polar que ens indica el nord, que ens guia cap a on hem d'anar, que ens fa estar segurs de que anam bé, anam pel bon camí. "I have a dream ..." deia Martin Luter King en la seva lluita per equiparar els drets de la gent de pell de negra amb els de pell blanca... les persones som tan "estranyes" que fins i tot hem hagut de lluitar, i encara seguim lluitant, per una cosa tan elemental com és que les persones mereixem un mínim respecte per ser simplement PERSONES!!! 
Però mentiria si digués que avui he tingut un somni, com en Luter King. No és res més que un desig d'anhel, amb suspir inclòs, que es faci realitat el més aviat possible: que la meva Menorca se sentigués molt i molt gran per sempre més, molt més de que ho és ara com a illa geogràfica que està sotmesa a un jou estrany, que la meva Menorca no sigués ni més ni menys que altres illes i altres terres, orgullosa de la seva llengua catalana, de la seva cultura, de la seva manera de ser i actuar... m'agradaria tant ser i estar com ara i no haver de justificar mai més la lluita i la defensa de Menorca com hem de fer sempre constantment... Aquests darrers dies els mitjans de comunicació en van plens de la notícia del procés d'autodeterminació de Catalunya, la lluita mediàtica i psicològica és ferotge: uns lloen les bondats d'un estat independent i uns altres llencen pors i malediccions del que suposaria un trencament com aquest. La veritat, però, és que, veient el gran suport de la gent el dia de la manifestació de l'11 de setembre, qualsevol govern i qualsevol poble podria arribar allà on vulgués, si s'ho proposés. No hauria ser tan difícil d'entendre que els pobles haurien de poder decidir cap a on volen anar com a poble si hi ha una grandíssima majoria que així ho vol, els polítics no haurien de fer mal bé mai més la paraula DEMOCRÀCIA, hi ha polítics i partits polítics que només són demòcrates quan els hi convé, i això no pot ser. Somniar és de franc i seria massa que Menorca, i altres llocs propers a la nostra illa, ens poguéssim sumar a la quimera de la Gran Catalunya, pacíficament, democràticament, sense traumes, tranquil-lament... és de franc somniar que ja mai més hauríem de tèmer i de preocupar per la pervivència de la nostra llengua i la nostra cultura per segles i més segles, les lleis per fi la protegirien amb cura i capteniment, ja mai més ens hauríem de justificar, ja mai més ens hauríem de sentir inferiors a altres perquè a la fi ens sentiríem respectats i valorats com a poble. Somniar amb una Menorca que entengués la defensa de la terra, en tots els seus sentits i els seus àmbits, com a fonamental per a la supervivència com a poble ...és de franc. "Tot està per fer i tot és possible"

diumenge, 23 de setembre de 2012

Persones il-lustres de Ferreries

I quan em vull referir a persones il-lustres de Ferreries no ho faig pensant en persones que van aconseguir grans fites i/o grans títols, sinó que ho faig pensant en persones que han passat per davant de la meva vida, que han treballat pel poble de Ferreries de forma humil i silent, i que han restat a la meva memòria per sempre. Persones de quan era petit: en Toni Pruna, que ens donava caramels, L'amo en mostatxut, que avegades ens encalçava pel carrer, es Carter vell, en Cavaller es taxista, sor Victoria (bona mestra però molt maleita), sor Araceli, en Joan Feliç (anàvem a comprar les seves boníssimes neules), es Sereno Vell, es Xatarro, n'Agustí Alzina (home petit i que vivia a la casa de les escopinyes, plaça Menorca), es Catxot, en Joan des Camp (Joan Arguimbau), en Morlà (en Joan que ens va ensenyar de jugar a futbol), en Llorenç s'escolà (quina bondat!), en Perico Perara, n'Antoni Camps, en Biel Canaleta, en Miquel Es Xedo, Es Comarxet, en Tomeu de Sant Telm (traginava coses amb un carro i un cavall), es Tord negre, en Bep mosca, en Peter, en Rafel des forn, en Sebastià De la Sala, n'Àngel Pericàs, en Xec Esquiu, en Bep de Ló, es Viroll vell, es Perdigot, en Caballo vell, en Tomeu Serreta, en Joan Serra (batle), en Jaume Febrer, en Paco es ferrer, en Perico Serra, en Rabasseta, en Damià Moll, en Toni Gris; hi havia dues germanes (no record els seus noms, Nina i Margarita potser?) que tenien una petita botiga de llibreria i juguets al carrer Fred, bé davant aquí on vivia jo, a la qual m'agradava molt aferrar el nas a la finestra per contemplar els cotxets de juguet; de mestre Biel Cardona no record haver-lo vist mai però sí sentir-ne xerrar molt d'ell sempre. Personatges molt coneguts a Ferreries: n'Anton de Can Tins, en Pepe l'alfa, en Quel es Puto, en Joan de Santa Mònica, n'Isabel i en Joan Morlà, en Toni Es sucrer, en Joan Es conco en Roig, en Toni Es Batlo, en Tolo Es Sereno. Persones joves desaparegudes per malaltia o accident: en Bielet, en Nofre Janer, en Nofre de s'Spar, en Joan Sant Felip, en Nasi de Sa Curia Blanca, en Pere Triay, en Cayetano Alberto,  na Clara Martí Cardona,  en Tomeu de Cas Pateu, en Miquel Al-lès, en Roman avi ( i la seva esposa) i en Roman nét, en Teo, en Bosco Florit, en Lensio, en Carlos Mevis, en Bernat Coll (futbolista), en Kiko, na Lissette, en Biel de Berbetxí, en Toni Moll (des Migjon), en Marcelo, na Carol, na Laura Viroll, en Pedro Triay i Joan Jesús Pulido.  Dones il-lustres de Ferreries: sa comare vella, na Florentina, na Layeta bomba, na Maria d'Algenderet, na Juanita de Santa Elena, na Llucia sa Mestressa, na Fonoa, n'Isabel Morlà, na Matilde, na Margarita de s'Esparter, na Juanita des Casino, na Maria de Caloritx, na Carmen Sant Felip, sa madona de Son Pons (tenia un cotxe molt antic i un lloro que xerrava tot el dia) Altres persones: en Toni i en Biel de Son Arro, en Xec Morlà (Danone), en Paco de Sa Terra Rotja, en Josep Caragol, en Paquito Huguet (batle), en Pedro de Sant Patricio, en Toni Serreta, en Lázaro, en Brasili, en Pepe des Canaló, n'Andreu Vidal, en Sant Pere (que arreglava sabates i tenia una barberia), en Llorenç Piris (mestre de paret seca i que tocava el bombo amb sa banda), en Tomeu s'esparter, en Biel de Santa Maria, En Toni de Binideufà, en Joan Barber mestre de cases, en Nito i n'Ignasi feliç, en Toni des banc,  en Cosme, en Bep des Balear, n'Ignasi rabasseta, en Pulido vell, en Xisquet des correu, n'Antoni Vidal (empresari del moble), en Maseo, en Flores, en Miquel i en Bià Guilo, en Pau Capella, Don Bartolomé Florit, en Llorenç s'arader i Maria de la Foradada, en Coca mestre de cases, en Laureano de Ca na Genera, en Lichi i na Lucrecia, en Pasqual, en Colau de Sa perdiu, en Toni Prim, en Pedro Mascaró, en Joan ratxilleres, en Tòfol de Son Abatzer, en Toni Florit, en Currús i els més recents: en Vincent, na Lina Benejam, en Tomeu Huguet. Familiars directes: en José Marí Cardona 1918-1939, Pere Pallicer, Eduard Coll, na Juanita de S'hort de Binissaïd, en Xim, na Llucia, na Joana, en Joan Sandokan, en Joan Jesús Pulido...
Aquestes són algunes de les persones que ja han fet història al nostre poble, recordant totes aquestes persones m'he adonat que, a poc a poc, hem anat perdent una generació important de gent que, així i tot, han deixat emprenta en el sí de les nostres famílies i entre la gent del poble... també m'he adonat que el pas del temps se m'ha esmunyit entre les mans, vull dir que el temps va passant sense pressa però sense pausa... avegades vivim com si la nostra vida hagués de ser eterna, vivim pensant que encara tenim molt per fer i molt per aprendre (talvegada es bo pensar així).
Aquesta ha estat una mirada nostàlgica cap al passat, res més voldria que quedar-me ancorat en aquest passat, una mirada al passat és una mirada d'agraïment sincer a tots i a totes els/les qui ens han precedit però també ha de ser una mirada d'esperança cap a endavant, les futures generacions a més de conservar els llinatges coll, pons, florit, febrer, carreres, etc. són generacions que s'obren a altres realitats i llinatges com ara gonzalez, meakins, vazquez, hassouna, perez, suarez, etc. per seguir fent molt gran aquest poble anomenat FERRERIES!

dijous, 20 de setembre de 2012

S'Enclusa

Des de la terrassa de casa meva cada matí em poso a contemplar, mig dolgut, la clapa negra en què ha quedat el petit pujol de S'Enclusa de Ferreries després que, un malparit, hi calés foc el passat dilluns dia 10 de setembre. Si ho mir amb ulls artístics el color negre contrasta amb la resta de colors que l'envolten: el verd del pinar, el blau del cel, el blanc de les cases de Ferreries, el vermell de la terra argilosa del terme ferrerienc, sembla que té una certa bellesa, la llum del sol, en qualsevol moment del dia, fa que aquest sigui un paisatge en constant canvi i moviment i que, per tant, mai sigui igual, com a màgic...mirat amb ulls d'un aimador de la terra, com jo, fa mal al cor apropar-se i descobrir tanta negrura acumulada al voltant de La Torre, no queda més remei que fer net i fer créixer nova vida allà dalt i esperar que la natura faci el seu camí... fins que ho tinguem tan verd i tan esplendorós com era abans, ara toca tenir paciència i tenir cura d'un lloc tan emblemàtic per Ferreries com és S'Enclusa. "És S'Enclusa qui mus defensa de sa gran tramuntanada..." canta el nostre Himne de Ferreries, sort tenim que ens protegesqui de les tramuntanades de l'hivern però tots sabem prou bé que no suficientment quan bufa fort i valent. Per cert en Pere Fraga comentava la setmana passada que són dues muntanyes  amb dos noms diferents: una és Sa Torre, la zona cremada i on hi ha encara una edificació antiga, i l'altra és S'Enclusa, la muntanya que mira cap a Ferreries... em sembla excel.lent la idea d'en Pere Fraga de crear un cartell informatiu amb el nom dels pujolets que envolten Ferreries per preservar la memòria d'aquests noms i per fer-ho conèixer als qui ens visiten, sabíeu que hi ha una zona que s'anomena Ses Galeres? A veure si descobriu on estan ubicades aquestes Galeres.
De temps enrera Sa Torre i S'Enclusa van ser els llocs on els ferreriencs i les ferrerienques s'abastien de llenya pels seus focs de casa i les seves xemeneies, van ser llocs preferits per anar a cercar esclatasangs, caragols, aglans, molsa, espàrrecs, cireretes del bon pastor, pinyes i pinyons i un llarg etcètera de recursos naturals que feien més planera la vida dels avantpassats més propers... també una zona per anar a viure de prop de l'ànima i de l'esperit de la natura... meravelloses vistes de la terra i de la mar es poden gaudir, magnífiques postes de sol es poden contemplar allà dalt. L'arribada dels americans per fer-hi la seva estada amb una base militar va coincidir amb un creixement econòmic expectacular a Ferreries, juntament amb la inauguració de la carretera de Cala Santa Galdana van revolucionar el petit, jove i animós poble ferrerienc. I xerrant de la base americana, algú s'ha plantejat mai mesurar el nivell de radioactivitat que hi ha per aquella zona? Ho dic perquè no és gaire normal l'índex tan alt de persones a Ferreries que pateixen o han patit qualque tipus de càncer... jo ho he demanat un parell de vegades i no m'han sabut donar cap resposta, fins i tot hi ha metges que no troben normal el que passa en aquest poble.
D'altra banda em dol veure com les instal.lacions de les antiga base americana es van fent malbé a marxes forçades mentre alguns encara es debaten en què hi poden fer per aprofitar els pavellons que s'aguanten encara drets, em dol al cor com alguns polítics juguen al joc d'amagar amb els nostres recursos econòmics que podrien salvar unes instal.lacions per a ús de tots els menorquins i menorquines, i que ens podrien reportar alguns guanys econòmics, i que tanta falta ens fan actualment... em sap greu dir-ho però jo crec que els 7 milions d'euros que s'havien de destinar a S'Enclusa s'han perdut per sempre (res més voldria que equivocar-me), això és l'art i la màgia d'alguns polítics: fer aparèixer i fer desaparèixer doblers públics amb un tres i no res, com a art de màgia. I encara em dol més percebre el silenci, la manca d'informació, el poc esperit de lluita d'alguns polítics envers aquest projecte de S'Enclusa... potser volen que el pas del temps me faci oblidar aquest projecte, jo no oblidaré, jo no oblidaré la seva passivitat, jo no oblidaré que ells van deixar perdre aquests 7 milions d'euros, jo no oblidaré que ells van deixar perdre un projecte vàlid i valuós pel nostre poble de Ferreries. S'ENCLUSA PER A FERRERIES!!!!

dilluns, 17 de setembre de 2012

Democràcia?

Per què és més important la majoria absoluta del PP al Parlament balear que una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) com "Televisió sense fronteres" que hagués permès la recepció de televisions en la mateixa llengua entre comunitats autònomes diverses com ara València, Les Illes Balears i el Principat de Catalunya? Una ILP que va recollir 651.650 signatures perquè el govern estatal tramités aquesta iniciativa popular quan bastava tenir-ne 500.000. El govern PP fa i desfà ad libitum, emparat darrera 192.000 vots, i en canvi la ILP Televisió sense fronteres amb 651.650 signatures va ser tombada pel govern estatal amb majoria absoluta el passat dia 11 de setembre de 2012, aquí en teniu l'enllaç que així ho feia conèixer: http://m.vilaweb.cat/noticia/4039424/20120911/pp-atura-ilp-televisio-sense-fronteres-congres-espanyol.html A l'estat espanyol les ILPs es poden presentar al Congrés amb 500.000 signatures al seu darrera però, desgraciadament, la darrera paraula la té el govern de torn... imaginau la feinada d'un grup de gent per a recollir tantes signatures perquè al final per al president o al govern no li vengui bé de tramitar-la i la tomba així com així. Quina pena de democràcia! Els governs estan per servir a la gent i no val emparar-se en majories absolutes aconseguides en un determinat moment i que es converteixen en eternes durant 4 anys, sense anar pensar que la gent pot canviar i que la gent té necessitat de resoldre més fàcilment les seves aspiracions... la política ha de ser per agilitzar la vida i els tràmits de la gent, no per embullar i enredar la troca, la política difícilment surt a camí de la gent, ben al contrari, va a remolc de les persones i de les circumstàncies de cada moment. La democràcia l'han feta a la seva mida, a la mida dels grans polítics, pensada perquè no compliqui gaire la seva feina, mirau, sinó, com a l'hora de fer un referèndum sempre la darrera paraula la té el govern de l'estat per convocar-lo o no, i per tant, a la seva conveniència de dur-lo endavant o no... i encara més: mai de la vida un resultat de qualsevol referèndum pot ser vinculant, és a dir, el seu resultat no condiciona o no obliga a l'estat a cumplir-lo. Portam més de 30 anys de democràcia a l'estat espanyol i només se n'han fet dos, de referèndums: l'entrada a l'OTAN de l'estat espanyol (1986) i la Constitució europea a mitjans dels anys 90. Als dos els va sortir favorables a les tesis del govern de torn, sembla que els polítics aquí sí que van haver de treballar de valent per convèncer a la gent de les seves posicions. I xerrant de referèndums, em fa l'efecte que perd força aquella idea de convocar-ne un per decidir si estem conformes o no amb les mesures econòmiques que pren el govern en els darrers temps, voldríem una cosa semblant a Finlàndia però !mare meva! que estam enfora d'aquest país amb una forta tradició democràtica. No entenc res, ahir mirava Grècia (la cosa és molt greu en aquest país) al programa televisiu Salvados de la Sexta i tremolava quan els sentia a dir que Espanya va pel mateix camí que ells perquè ells ja hi han passat per aquí on passam ara nosaltres...no entenc per què es fan tan de sacrificis econòmics si al final no ens serviran de RES, davallen sous, pugen impostos, lleven prestacions socials, no hi ha beques, etc., i al final NO SERVIRÀ DE RES, només per engreixar les butxaques dels inversors bursàtils i països com Alemanya. No sé si seria millor ara ja! declarar-nos que no podem assumir aquest gran deute que tenim ( més de 3 bilions i mig d'euros) i començar de baix, tot de nou, més que patir 20 anys de retallades i sentir-nos de cada vegada més miserables. I així estem, sense estar informats i sense poder decidir que fem amb el nostre futur, fermats per una democràcia que ens van vendre que seria allò mai vist en aquesta terra, jo dic que estem adormits, que ara és el temps de moure'ns, que sinó serà massa tard quan ens adonem de tot, em deman: estem massa conformes o massa ressignats amb tot el que passa amb la ditxosa crisi? No ho sé però potser més endavant diguem: és que durant els darrers mesos de l'any 2012 ens havíem d'haver mogut més... aquests darrers dies avegades arrib a pensar que entenc molt bé a Catalunya i les seves aspiracions expressades en la darrera diada nacional de l'11 de setembre, en vénen com a imatges per explicar que fan sentir un i altre país: Catalunya és la il-lusió, el futur, el progrés, l'anar endavant, Espanya s'enfonsa, perd l'esperança, ens empobrim, anam a pitjor. Qui pugués viure a un país i poder triar el millor per a la seva vida.

dimecres, 28 de març de 2012

Idò, jo no faig vaga

N'estic fart de ser el "pagador" de torn, un més de molts funcionaris farts de que se'ns facin anar per allà on volen... tothom qui pot... estic fart de "sentir" com em colpegen de per totes bandes, de dalt fins baix, d'una banda, per l'altra... em sap greu veure com s'han fet de malament les coses per tal d'afrontar la situació econòmica actual, em sap greu no haver vist sindicats, empresaris, banquers, govern de l'estat, autoritats europees, agents socials i econòmics, treballadors, etc., asseguts a una mateixa taula i xerrant de coses com: com està la situació actual; quin sacrifici i a què estem disposats TOTS a renunciar per tal de redreçar el rumb; què hem de fer perquè ningú perdi els seus drets més bàsics, o haurem de tornar a començar en la lluita pels drets que tant ens va costar d'aconseguir? Recuperarem el que vam sacrificar per tal reconduir la situació? Em sent dolgut, sembla que sempre som els mateixos a qui primer demanen sacrificis, em sent estafat perquè no tothom ha posat el mateix "colze" a l'hora d'ajudar a resoldre el tema econòmic d'aquest país, em sent trist perquè després de tot ningú ha estat capaç de dir-nos "gràcies" per tot el que ens hem vist obligats a renunciar de drets socials i de drets econòmics en l'actual situació que ens ha tocat viure... no solsament no ens diuen gràcies sinó que encara ens amenacen amb més reatalls i més renúncies... i per què una vaga general ara? no ho entenc! i no hi ha altres idees més originals que fer una vaga que està més vist que el TBO? i per què no fer un altre tipus d'acció més contundent que no ens perjudiqui a nosaltres mateixos? i què en farà el govern dels doblers recollits pels treballadors que els descomptaran del seu sou pel fet d'anar a la vaga? a qui feim el joc? als sindicats? al govern? Ben al mig estem rebent de per totes bandes... i per què no una vaga de consum contundent, un dia al mes, a la setmana, etc. de renúncia al transport públic, bus, avions, trens... un dia al mes, a la setmana, etc. de no repostar a les bentzineres... fer un dia a la setmana, al mes, etc., de no consumir TV, llum, Internet, telèfon... és possible fer altres accions més contundents per fer sentir la nostra disconformitat? i què passarà ensoldemà de la vaga? El mateix de sempre: guerra de xifres des dels sindicats i des del govern per dir uns i altres que ha estat un èxit o segons com es miri un fracàs... i nosaltres al bell mig una vegada més rebent de per totes bandes. Jo no faré vaga , però no en faré perquè no estic d'acord amb ningú, ni amb els sindicats ni amb el govern ni tampoc amb el poder econòmic (bancs, caixes, etc.) que a més a més de ficar-nos amb el que ens ha ficat encara és hora de veure el nivell de sacrifici al qual està disposat a suportar per treuren's de l'embull que estem actualment. Vaga? que en faci el qui vulgui.

diumenge, 18 de març de 2012

Argumentari ensenyament en català per a tothom.

L'escola no vol infants separats per raons de llengua; els vol mesclats i que tots participin de les mateixes experiències i convisquin culturalment junts i enriquits amb les aportacions de tots.
Per avançar pedagògicament i socialment l'escola disposa d’un projecte educatiu integrador, que afavoreix la cohesió, no discrimina ningú i ha estat aprovat pel consell escolar del centre. Les primeres experiències en dues línies, a principis dels anys 80 del segle passat, molt prest es van haver d'arraconar perquè separaven l'alumnat en classes socials ben diferenciades .
El castellà l'aprenen al llarg del procés d'escolarització obligatòria, de manera que als 16 anys s'assegura el domini de les dues llengües, la catalana i la castellana, que és el que preveu la llei.
Dins l’escola també aprendran anglès o una altra llengua estrangera que el centre triï. Les llengües que s'ensenyen a l'escola només s'assoleixen plenament si s'empren en un context real de comunicació.
Els infants de famílies castellanoparlants o catalanoparlants, tenen assegurat el domini de la llengua castellana a través dels mitjans de comunicació presents a tot arreu i de l'escola que ensenyarà el castellà durant tots els anys que duri la seva escolarització.

Elegir l'aprenentatge de la lectoescriptura en català és elegir que aprenguin a llegir i escriure en dues llengües alhora, elegir l'aprenentatge de la lectoescriptura en castellà és elegir que n'aprenguin només en una.

És bo per als seus fills i filles fer l’ensenyament en català i arribin a tenir un bon domini de la llengua pròpia i així puguin arribar a tenir les mateixes oportunitats que els autòctons. No dominar formalment la llengua del territori els pot restar oportunitats futures.

Les escoles que fan l’ensenyament en català estan molt ben considerades socialment perquè tenen projectes pedagògics oberts, amb uns fonaments sòlids, ben articulats amb la realitat social actual i coherents amb l’entorn, la història i la cultura pròpia del territori. Aquestes escoles tenen més demanda de places de les que poden assumir i els infants escolaritzats, hi aprenen les dues llengües.

Els infants de tres i quatre anys tenen una facilitat especial per aprendre llengües precisament en aquestes edats primerenques. És un bon moment per ensenyar-los la llengua pròpia del territori on viuen i començar a introduir el coneixement d’una altra llengua.

Els infants que acaben la primària amb un bon nivell de català i de castellà, estan més ben preparats per assolir el títol de graduat en secundària obligatòria i el batxiller i per tenir un més fàcil accés a les universitat del nostre entorn més proper.

Una formació que asseguri que l’alumne quan acabi els seus estudis s’expressi, oralment i per escrit, en català i castellà, li dóna avantatges a l’hora de trobar feina a les nostres illes.

Cada curs més alumnes de les Illes Balears trien voluntàriament fer els exàmens de la selectivitat en català.

Els alumnes que fan l’ensenyament 100% en català al territori on és llengua pròpia, obtenen millors qualificacions en castellà, que els que estudien només en castellà a Castella. Segons un informe fet pel propi Ministeri d’Educació del Govern de l’Estat.

Estudiar català no implica, per als infants de famílies d’altres cultures, perdre els seus orígens o la seva identitat. Dins les escoles practicam la integració ben entesa i la valoració de les diferències culturals en el que anomenam interculturalitat i no només multiculturalitat.

La immersió lingüística a l’escola en la llengua pròpia de cada territori és un bon sistema per a la integració de les diferents cultures que conviuen en un mateix espai geogràfic. Així ho avala un estudi fet un equip independent de la Unió Europea.

Separar l’alumnat per raó de llengua és separar la societat en origen. La realitat històrica de les Illes ens demostra que hi ha una comunitat lingüística que no està en igualtat de drets respecte d’altres grups.

Començar per aprendre el castellà durant dos o tres cursos, si el projecte de centre és en català, farà que els infants no catalanoparlants, tenguin dificultats per seguir l’ensenyament a partir de segon de primària, ja que no hauran fet català i els costarà més seguir la vida acadèmica normal del centre.

diumenge, 1 de gener de 2012

Diada

Ahir va tenir lloc la Diada de Mallorca, el 31 de desembre és el dia per commemorar (recordar) l'arribada i el començament de la tradició i la cultura catalana a la veïna illa de Mallorca. Diuen algunes fonts informatives que s'hi van arribar a aplegar unes 3000 persones, 3000 persones segons com es miri són poques, o són moltes, per un tipus de reivindicació com aquesta... per a mi són poques si tenc en compte que aquesta és una manifestació per a l'autoafirmació del poble mallorquí amb arrels catalanes, vull dir que hi haurien de participar totes i tots els mallorquins que s'hi senten de veritat mallorquins i mallorquines en aquesta diada reivindicativa... ah! però quan xerram de "sentir-se part de..." o de sentiments patriotes és realment ben complicada la cosa. El que és cert és que la sensació que té la majoria de la societat mallorquina sobre aquest acte reivindicatiu és que això és cosa de 4 radicals extremistes intolerants antidemocràtics traïdors de la pàtria mallorquina (així, sense comes) que no es mereixen cap tipus de consideració ni respecte (que com podeu suposar i imaginar "algú" els hi ho ha "venut" així). Fixau-vos que ser defensor de la terra i de les arrels catalanes d'aquest país és ser etiquetat de radical i d'extremista... compte tu! jo radical i extremista! Bé,  però el que no vull deixar de ser és utòpic en això del nostres estimats Països Catalans, amb esperit democràtic i reivindicatiu... l'altre dia vaig tenir una pujada d'optimisme en aquest sentit quan vaig veure la pel-lícula del cardenal Tarancón, autoritat eclessial en els darrers moments del franquisme, i que va treballar moltíssim perquè s'instaurés  la democràcia a l'estat espanyol quan ho tenia tot en contra: l'exèrcit, les autoritats franquistes del moment, les autoritats eclesials, etc, per dur endavant tan alt propòsit... sort va tenir del suport del rei d'Espanya i del Papa.  Vaig pensar que si allò havia estat possible això nostre dels Països Catalans també podria ser una realitat... si ho sabem defensar bé...si ho sabem explicar bé...potser seria bo que aquesta causa nostra d'aquesta utopia de la independència segués més simpàtica davant els ulls de la gent...
Bono, però, a veure quan serà que a Menorca comencem a fer la nostra diada reivindicativa, com a Mallorca, del nostre poble menorquí-català... potser seria hora que el 17 de gener, diada del poble de Menorca, faguéssim alguna cosa més que torrades i ballades populars, que no ho trobau?.
Bon any 2012 a tothom!