Nadal al meu poble

Hi ha una cançó de Nadal que en la seva tornada diu: "Així és el poble meu, poble que plora i riu, que fa feina, que canta i també somriu, i que espera qualcú, ara és temps de Nadal, ve Jesús de casa en casa donant pau..." Aquesta és una cançó que realment no és popular ni és gaire coneguda ni la posen per la tele durant aquest temps nadalenc però és una cançó que reflecteix molt bé l'esperit nadalenc amb el qual la gent de Ferreries viu aquestes festes. Aquesta cançó està recollida d'un muntatge musical que van dur a terme els joves de llavors que anaven a l'anomenat Club Parroquial, per allà a finals dels anys 70. En Berto Vidal va ser l'ànima d'aquell Club Parroquial, d'ell va sortir la idea d'anar a cantar a les persones malaltes del poble el dia de Nadal... i així ho hem anat fent durant més de 30 anys...pràcticament no hi ha ningú que no hagi fallat cap any però el  més important és veure, per exemple ahir mateix, com de cada vegada som més gent i més joves que s'apunten a n'aquesta polida activitat solidària... gràcies amics i amigues escoltes... i cada any hem cantat aquesta senzilla però sentida cançó. Nadal al meu poble es viu gairebé sense voler, sembla com la festa de Sant Bartomeu, el Nadal al meu poble, però, no hi ha protocols escrits ni un programa festes com a Sant Bartomeu. M'agrada veure la gent del poble que fa betlems a les seves cases o a llocs públics perquè tothom pugi contemplar la meravella del seu pessebre; m'agrada veure els joves que s'arrepleguen per muntar els seus peculiars "cucs"; m'agrada veure tantíssima gent que aquests dies surt al carrer a cantar al Nadal: la meva escola, l'escola de música, els escoltes, etc.; m'agrada veure i viure la "missa del gall" (és bo pensar i aturar-se... no tot ha de ser "juerga") perquè, siguem o no siguem creients, podem fer néixer al nostre cor petites esperances de la nostra vida; m'agrada veure i viure  l'acte de La Lum de Pau, veure la gent jove que participa d'aquest sentit homenatge públic a la tan desitjada pau entre les persones; m'agrada veure que la gent del poble pensa amb els més dèbils i pobres, i és solidària, i fan donacions de menjar, fins i tot de doblers, per a la gent que no s'ho passa tan bé aquests dies...; m'agrada veure com encara hi ha qui manté la tradició de jugar al "joc des cuc"; m'agrada veure els carrers il·luminats i nets, les cases arrenjades, les botigues ben lluentes i polides...; m'agrada veure com les famílies s'ajunten per fer aquells interminables dinars de Nadal; m'agrada contemplar com els més petits reciten les seves poesies nadalenques amb tota la seva innocència i amb la seva infinita bondat; m'agrada veure com els fillets i les filletes van a visitar els seus avis i àvies, o familiars més propers, per desitjar-los Bon Nadal... m'agrada el Nadal del meu poble!

PD: el meu Nadal somniat: tot el que ja he dit abans però afegint-hi que, en sortir de la Missa del gall, tot Ferreries estagués ple de neu....

Nadal al meu poble

Molt prestet m'he aixecat
el jorn era molt clar,
una fresca ben viva
m'espolsava la son.
Homes dins un cafè
s'allunyaven del fred,
tots estaven ben a punt
 per anar al tall.

Així és el poble meu, 
poble que plora i riu, 
que fa feina, 
que canta
i també somriu, 
i que espera qualcú, 
ara és temps de Nadal, 
ve Jesús de casa en casa
donant pau. 

Era un jorn qualsevol
del poble allà on visc,
poques cases obertes
però bastanta gent pel mig.
Jo m'en vaig cap al camp,
i jo vénc de pescar,
i tots van de bon matí a guanyar el pa.

Són les vuit, són les nou,
el poble ja és ben viu,
molta gent es passeja
amb un aire pensatiu.
Una ja ve del forn,
l'altra va a comprar.
Molta gent per la plaça
veig que hi ha.

 He arribat al mercat,
que en senten de renou,
"A quan va? Venga, dones!
i d'açò què és que en voleu?"
Són les onze, són les deu,
tothom xerra i somriu,
i molts van pel carrer
amb un embolic.

 Dibuix fet per Josep Marí Sintes
"Badia de Fornells"

La Marató de TV3

Sí, hi ha coses que no saps per què però el que és cert és que es converteixen en tradició... en tradició nadalenca en el cas de la Marató de TV3, que enguany fa 20 anys que roda... ara sembla que si no hi hagués aquest programa televisiu al Nadal li faltaria cosa, és com el sorteig de la Grossa de Nadal: tothom hi posa, tothom hi confia, tothom hi diposita la màxima il·lusió per veure si "tocarà"... perquè simplement és una tradició de Nadal des de "sempre". He escoltat n'Antoni Bassas que deia que en la Marató "surt el millor de la nostra societat: la solidaritat", i és ben cert perquè sentim tantes coses dolentes que tenim a la nostra societat que, en un dia com aquest, li hem de donar un valor immens a la moguda que s'hi palpa en un programa televisiu com aquest. Em commou veure tantes activitats promogudes per la mateixa gent per recaptar fons econòmics (diuen que més de 1.500), unes activitats que no fan altra cosa que agermanar pobles i barris sencers, diríem que fan consciència de poble solidari i ben català. Però a part de la recaptació econòmica també em commouen els testimonis que es presenten en forma d'entrevista al plató o de petit reportatge... enguany el lema va sobre fer consciència sobre la importància de la donació de texits i òrgans, són moltes les persones que han salvat vides d'altres per una simple donació quan han deixat de viure, són moltes les persones que d'una manera o altra han estat trasplantades i simplement van al plató per dir gràcies perquè la vida els hi donat una altra oportunitat de refer les seves vides... em commouen també els professionals de la sanitat que treballen i treballen per trobar solucions i vies alternatives a malalties que fins fa poc es consideraven incurables i que, gràcies a les donacions, moltes persones poden tenir un bri d'esperança... donar doblers per a les investigacions mèdiques val molt la pena... avegades vivim pensant que res de dolent ens pot passar... fins que passa. Jo ja sóc donant d'òrgans però no d'ara, sinó de fa molts anys, i també donant de sang, i també donant de medul·la òssia (tan de bo mai faci falta però estic preparat per si de cas) ... i m'agradaria que tu també faguessis el mateix, val la pena... sigues tu també solidari: fes-te donant d'òrgans.

Nadal?

Què en direm d'aquest proper Nadal? Quina novetat ens portarà aquest nou Nadal? Com el viurem a n'aquest deliciós Nadal? Em sembla que la paraula NADAL l'hem emprada tantes i tantes vegades que, al manco en el fons però molt en el fons, en el fons, aquesta parauleta ja ha perdut tot el seu sentit en la seva originalitat. Quan era petit somniava amb el Nadal, vivia la màgia del Nadal, no hi havia temps millor durant tot l'any per viure la fantasia i la il·lusió d'aquells dies de festa hivernal... avegades voldria retornar a aquells temps d'infantesa, d'innocència, d'embaucament...voldria tornar a sentir el què i el com vivia, en la seva màxima intensitat, els Nadals de la meva infantesa... no tenien res d'especial ni de diferent del que hagin pogut viure els altres, tu mateix, simplement van ser emotius perquè vaig ser jo mateix el qui els vaig poder viure en la seva màxima esplendor: muntar el betlem, anar a cercar molsa ("musgo"), veure les botigues i els carrers més il·luminats que mai, arrambar-nos a les botigues de juguets i somniar i desitjar que els Grans Reis Màgics ens els portarien de segur, i veure aquelles pel·lícules en blanc i negre que ens ajudaven a ambientar la festa nadalenca, i anar a veure els avis i les àvies, i anar a veure el betlem del Convent, anar a missa del Gall, o jugar al joc des Cuc amb els de casa, i esperar amb ànsia l'arribada dels Reis Màgics, etc. 

Quan aquell ambient màgic d'nfantesa desapareix definitavament de la teva ment has de cercar motius nous i engrescadors que et permetin viure el Nadal de forma intensa. Algunes frases que m'han quedat: 1-"Nadal l'hem de viure tot l'any"; 2-"Enmig d'un món de dubtes neix una esperança"; 3-"Deixa que en el teu Nadal neixi una esperança", etc. I enguany? res de diferent dels altres anys, si vols pots muntar una frase en la qual hi surti la paraula ESPERANÇA i veuràs com te quedarà beníssim... per qualque cosa tenim la festa de la mare de Déu de l'Esperança abans de les festes de Nadal (dia 18 de desembre).

En els darrers anys, però, he vist en la Marató de TV3 un motiu molt engrescador per viure el Nadal, aquest temps és temps propici perquè la gent mostri la seva cara més solidària . Allà, a part de bolcar-se per recaptar diners per una determinada causa, és fa patent la solidaritat de la gent,  i així barriades i pobles sencers s'ajunten, de forma màgica, per ajudar a la conscienciació de la causa per la qual es munta cada any la Marató de TV3... llàstima que aquest engrescament per ajudar als altres no duri tot l'any, però bono, de ben segur que són moltes les persones que fan una feinada immensa per ajudar a altres de forma desinteressada i de forma callada i ànonima. Ara més que mai, més en aquest temps de crisi, és quan no hem de defallir en aquesta dèria per ajudar a altres.

Bon Nadal a tothom!

Què votaré?

He de confessar que, en aquests moments, no estic gaire eufòric per anar a votar aquest diumenge a les eleccions generals. Motiu? Sembla que només hi hagi dues opcions a les quals optar, i no només perquè en la campanya electoral ens hagin bombardejat amb el missatge del "vot útil" (fa més de 30 anys que ens envien aquest missatge, és el vot de la por, de la desesperació...), és que sempre, en totes les legislatures, apareixen els mateixos de sempre enviant els mateixos missatges de sempre: no hi ha més opció que ser del PP o del PSOE. Sempre he pensat que és bo exercir el dret a vot a totes les eleccions a les quals ens convoquen, encara que ens caiguin enfora o no són del nostre gust, em sap greu que hi hagi gent que no vagi a votar perquè estan desencantats amb la política quan el que haurien de fer és votar, més que mai, per mostrar el seu disgust amb certes polítiques. Jo no vull votar perquè el meu vot sigui "útil" per anar en "contra de" o per evitar un "mal major" d'un altre partit polític si guanya... jo vull votar aquell partit al qual s'apropi més a les conviccions personals que jo tenc i que crec que faria el millor per a tota la societat... encara que sigui minoritari, encara que sigui utòpic, encara que els altres pensessin que sóc un il-lús o visionari. Tampoc estic gaire animat a votar perquè aquestes eleccions es fan amb clau clarament nacionalista espanyola, ara es veu molt clarament el lluny que ens cau això d'Espanya a Menorca, desembarquen a la nostra roqueta aquests dies per demanar-nos el vot i allà ens deixaran després del 20N, com sempre.

Jo vull votar aquell partit que pensi que Menorca estaria millor en una confederació de territoris de parla i de cultura catalana, i això no vol dir anar en "contra de", m'agradaria tenir bones relacions de tot tipus amb els veïns espanyols, francesos, italians, amb tots els països del nostre entorn i del més enllà... seria la manera de ser més forts culturalment, ens enriquiríem mútuament, cada dia que passa s'empobreix més la nostra llengua i la nostra cultura catalana a Menorca, l'assimilació està galopant a marxes forçades...

Jo vull votar aquell partit que cregui en el repartiment just de la riquesa, que lluita per la justícia social de totes les persones, que no va mai amb els especuladors, que saps segur que no et deixarà mai al carrer per no tenir feina, estar malalt... ara ja sabem que els bancs ens han enganat, ells van provocar aquesta greu crisi, els governs massa generosament els han ajudat donant doblers nostres i públics i ara massa descaradament aquests bancs no ens volen ajudar a sortir-ne...

Jo vull votar aquell partit que creu en la força de la democràcia, que creu en el diàleg, que creu en el consens i que vol fer partíceps a tota la gent, a tota la societat de totes les decisions importants...

Jo vull votar aquell partit que creu en l'educació en català com a font de riquesa pel futur dels nostres joves, que fomenti l'aprenentage de llengües, com més millor, per tenir bona comunicació cultural, científica, econòmica, artística, etc. amb el món... que creu en l'educació com a formadora de persones integrals i integrades a la nostra societat multipersonal...

Jo vull votar aquell partit que cregui en la pau, que no creu en les armes, que no creu en la força dels exèrcits... 

Jo vull votar aquell partit que defensi la nostra terra, que no la ven alegrament als rics i als especuladors, que creu en els valors ecològics de Menorca, que creu que aquesta illa és un valor en sí mateixa...

Jo vull votar aquell partit que creu en les persones...

Jo vull votar aquell partit...

Si hi ha cap partit que tengui unes idees semblants a n'aquestes... tindrà el meu vot, encara que no sigui "útil" per a alguns...

Demòcrates?

Estic realment amb els cabells drets de veure i sentir comentaris que ens arriben sobretot de la part de llevant de Menorca... i tot ve pel tema del topònim de la capital de Menorca: Maó... tot ve perquè darrerament els joves d'ERC de Menorca han fet una crida a defensar l'actual topònim MAÓ normalitzat a la passada legislatura. Els comentaris més generalitzats i que quatllen entre la gent de Maó són: 1-"Què hi fan aquests d'ERC a Menorca? Açò no és Catalunya", 2-"Noltros som menorquins i no catalans", 3-"Que se'n vagin a Catalunya els qui xerren català", 4-"Aquests catalans sempre "imposant" les seves coses...", 5-"No volem que el nom del nostre poble tengui nom de totxana o d'un dictador xinès". 6-"Aquests d'ERC i del PSM són uns neonazis". Crec que un partit com ERC té tot el dret del món a presentar-se com a alternativa política a qualsevol altre partit polític actualment present a la nostra societat de Menorca...mentre opti per les vies pacífiques i democràtiques del nostre sistema polític no hi ha res a dir en aquest sentit, allò que és trist és el grau insoportable d'estimagtització al qual estan sotmesos partits polítics com PSM o ERC a Menorca... impossible esborrar-los les etiquetes de partits "nazis", "imposadors", "dictadors", "extorsionadors", "renegats catalanistes", "terroristes", "proetarres", "antimenorquins", "traïdors de la causa menorquina" que circula entre les ments d'una part important de la societat maonesa. Em sembla lleig veure tanta ràbia contra tot allò que faci olor a "català", m'entristeix veure com va quallant la "valencionalització" del menorquí a la nostra terra, no em sembla correcte organitzar un referèndum per anar en contra de l'estudi científic de la catalanitat del nostre menorquí i del nom del poble de Maó... i no és por al respecte per l'acceptació de les majories, simplement és que "no sempre les majories, per molt majories que siguin, tenen tota la raó de tot". És grandiloquent que a Menorca no hàgim vist mai, ni que sigui de forma petitíssima, una desmesurada violència política en temes de qualsevol caràcter polític... tot i que alguns ens volen fer veure que aquí vivim en un autèntic estat d'excepció...

Pel Camí Reial

Personalize your own photo slideshow

Tornem-hi amb el català...

Ara es veu que no n'han tingut prou amb el tema de retallar les llibertats democràtiques de les persones en aquest país de boigos, ara resulta que sí, que la immaculada Constitució espanyola es pot moldeja al gust del "client" o "clients" que així ho vulguin, perquè ara es fa "pel bé de tots", ens diuen, es veu que n'hi ha que quan parlen tenen més raó que altres que també pensen i parlen i tenen raons de pes per pensar el que pensen... i de referèndum, què? per què no deixen parlar a la veu del poble a través de les urnes? no diuen que el poble és savi perquè sap el que vol?

Bé, però avui el tema no és aquest, el tema és que a Catalunya es vol passar per sobre de la sobirania del poble català quan un tribunal dicta sentència i diu que l'ensenyament a Catalunya s'ha de fer en castellà, i tot per complir les dèries de quatre famílies que viuen a Catalunya i volen que els seus fills facin l'aprenentatge només en castellà. És el mateix tema de sempre: gent que ve de fora es creuen amb el dret de no integrar-se a la nova comunitat lingüística pel simple fet de pensar que són espanyols i que no tenen per què tenir coneixement de cap tipus de les altres llengües mal anomenadades perifèriques. La immersió lingüistica en català a l'ensenyament de Catalunya, i també a les Illes,  ha estat un element de cohesió social i ha evitat exclusions, ghetos, marginacions, divisions, etc., entre les persones que s'hi han relacionat, no hi ha hagut problemes entre la gent que s'hi han vist implicats. Com tampoc hi ha hagut problema a l'hora de l'aprenetatge del castellà i del català ja que els resultats són molt semblants i no es pot dir que hi hagi un predomini d'una llengua sobre l'altra. Per què volen espanyar allò que ha funcionat en educació? Tot això són passes enrera, durant 30 anys s'ha fet molt bona feina,  ¿i ara volen que tornem als temps de conflicitivitat dels anys 80 i 90 en temes de llengua quan ja estava mig superat? Quina pena!. Així i tot amb la situació actual encara no en tenim prou, ens és molt necessari seguir aplicant la immersió lingüística en català als territoris de parla catalana per seguir preservant la nostra llengua ja que alguns estudis parlen de la regressió en l'ús habitual de la nostra llengua als nostres pobles. Ja ho sabeu de la total marginalitat en què es troba la nostra llengua catalana en àmbits com el cinema, els mitjans de comunicació, els jutjats, la policia, l'etiquetatge dels productes de consum, telefonia, música, internet, etc...i si ara ens escapcen l'educació, què quedarà de la nostra llengua i de la nostra cultura?

L'Arcadi Oliveres

...i estava ple com un ou aquella plaça d'Es Mercadal. Em va impressionar veure tanta gent allà congregada...vaig pensar que sí, que el desencant és gros entre la gent però que també n'hi ha molts disposats a posar l'espatlla per sortir-ne... de la crisi, que sí, que n'estam tips de sentir la mateixa cançoneta cada dia i a cada hora entre els mitjans de comunicació sobre la malaguanyada parauleta, "crisi". N'Arcadi va anar repartint a tort i a dret, ell més que ningú sap observar la realitat social i econòmica que tenim més propera i gràcies a n'aquestes observacions ens ha fet obrir a molts els nostres ulls. Als seus 66 anys s'indigna com ho faria un jove inquiet i inconformista de més de 20 anys en veure les injustícies que es produeixen al nostre voltant, alguns ens han fet creure la "normalitat" en les aberracions que hi ha al món: la fam, la guerra, la corrupció política, el domini d'uns pocs sobre molts (els bancs, les entitats financeres, etc.), la democràcia trepitjada en nom del "bé comú", la immigració com a font de conflictes socials, etc. Ens va deixar una mica inquiets quan ens va dir que són uns pocs que tenen les regnes d'aquest món i que, per tant, seria molt difícil poder canviar el rumb i el destí d'aquesta bolla d'aigua i terra en la qual tots intentam viure més o manco dignament. Ens hem de mantenir desperts, ens hem de seguir indignant per allò que és injust, hem de seguir reclamant i creient que "un altre món és possible". O no?

Menorca? on vas?

Ens és difícil imaginar com seria la Menorca d’avui si en el passat haguéssim deixat via lliure als macroprojectes que sobre aquesta petita illa s’han volgut executar sense miraments de cap tipus… com seria la Menorca d’avui si s’haguessin deixat fer urbanitzacions com Trebalúger, Macarella (amb el seu heliport), Calan Turqueta, Es Talaier, Ets al.locs, La Vall, Binimel.là, Santa Maria i Son Fonoll, s’Albufera d’es Grau, s’Albufera de Fornells, es Prat de Son Bou, es barranc de Son Boter… quantes vegades ens han temptat amb els camps de golf, els parcs temàtics de qualsevol tipus, els parcs zoològics, parcs eòlics, etc., amb l’excusa de riquesa fácil  i de feina segura per a la gent de Menorca i també de fora… i qui no recorda la bestialitat de voler construir una supercarretera al voltant de tota l’illa (amb la conseqüent pregunta de “I què hagués passat amb el sortosament ja recuperat Camí de cavalls?”), o la mala idea de voler de desdoblar la carretera general… o quantes vegades hem sentit a parlar de crear nous ports esportius arreu de les nostres costes menorquines… i tans d’altres bajanades que s’hi han volgut fer a Menorca.

Com podeu imaginar no n’han faltat d’idees per explotar i xuclar de la bellesa de la nostra estimada Menorca, si s’haguessin fet tots aquests projectes, si el PTI no hagués eliminat les milers i milers de places turístiques programades a les existents urbanitzacions menorquines, si ens haguéssim deixat enlluernar pel guany fàcil a costa del nostre patrimoni cultural, natural, històric i paisatgístic més preuat de la nostra terra… evidentment Menorca no seria la mateixa, segurament que Menorca s’hauria saturat de gent, la crisi ens afectaria molt pitjor en aquests moments, hauríem gastat molt més en desaladores perquè no tindríem prou aigua per a tothom, hauríem de haver fet moltes centrals elèctriques per satisfer les necessitats energètiques de tothom, hauríem enterrat definitivament i per sempre el camp menorquí, hauríem hagut d’eixemplar encara molt més els nostres ports i l’aeroport… i les nostres carreteres s’haurien convertit en autopistes per canalitzar l’anar i venir de tanta gent que hi hauria. Nosaltres no volem ni voldrem mai una Menorca com la que ens volien bescanviar els mateixos de sempre durant els darrers 40 anys: els especuladors, els qui volen el guany fàcil i sense cap tipus d’escrúpol… segurament que si tot això s’hagués arribat a concretar hauríem perdut fins i tot la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre Camí de Cavalls que ara ja podem gaudir amb tota la seva esplendor, hi hauríem perdut molt tots i totes però sobretot hi hauríem perdut molt els menorquins i menorquines que estimam aquesta meravella de terra.

Ens sentim molt orgullosos d’haver estar defensors d’aquest allau de temptacions de riquesa fàcil, som molts els menorquins i les menorquines que seguirem defensant la nostra terra amb tota la nostra determinació, perquè pensam amb els qui vindran i amb el què els hi deixarem; perquè som gent feinera i volem viure de la nostra terra i en la nostra terra i no a costa i en sacrifici de la nostra terra; perquè creim en l’equilibri dels diferents sectors per crear riquesa de forma sostenible i perllongada; perquè creim en el valor incalculable de la bellesa de la nostra terra menorquina que ens ha acollit i ens ha fet ser el que avui som… per tot això i per molt més seguirem defensant aquesta Menorca que volem que sigui per sempre més.

El senyor Juan José Gomila Félix

Aquest és un senyor que es dedica a escriure cartes al diari Menorca, ell diu que ja n'ha escrites més de 300, i normalment sempre escriu per atacar tot allò que faci olor de "català" a Menorca. Defensa que el menorquí no és català però la cosa curiosa és que no l'hem vist mai escriure en menorquí a les seves cartes al diari Menorca, sempre escriu en castellà. Bé, segurament que us dirà que ell no escriu cartes sinó que escriu articles d'opinió, el cert però és que en el seu començament es va dedicar a contestar a tothom qui li rebatia els seus falsos arguments. Al final la gent se va enfartar d'ell, ara ni tan sols ens dignem a llegir els seus incendiaris escrits i molt manco a contestar-los. De tant en tant qualque català mig perdut que ve de vacances a l'estiu i es topa per casualitat amb les seves proclames anticatalanistes s'atreveix a contestar-li, la qual cosa qualsevol es pot fer una idea de les bajanades que aquest senyor arriba a escriure. El diari Menorca no sé encara com pot permetre que aquest home pugui dir el que arriba a dir en la seva publicacio, no entenc per què en coses com aquestes no apliquen la seva peculiar censura. Si algú s'hi fixa un poc veurà que sempre empra el mateix vocabulari, "nazisme" i "imposició" del català són les seves preferides.

També és un destacat membre en defensa de la famosa 'h' de la ciutat i capital de Menorca, Maó. Aquest és un altre exemple del greu que els hi sap l'evidència, cada vegada més clara, de la catalanitat del nostre menorquí. Només hi ha una cosa amb la qual podria arribar estar d'acord ,en part, amb ell: la pèrdua de vocabulari propi de Menorca. Dic en part perquè els mestres d'escola ja ho sabem i les anam introduint sempre que podem, però també hi ha l'evolució i el pas del temps, avui és impensable utilitzar el vocabulari propi de les eines del camp, per exemple, ja que aquestes han quedat obsoletes o simplement ja no s'empren.

En fi, esperem que tot es vagi "normalitzant" a poc a poc, encara que aquests són uns temps difícils pel català a Menorca.

PD: aquest senyor de Mercadal, en Francisco Navarro Puigdemasa, avui dimarts, 9 d'agost de 2011, encara insisteix a respondre a aquest senyor... perd el temps i la paciència...

-diari Menorca

Camí de Sant Jaume o Camino de Santiago (1)

La cosa va començar el juliol de 2005, feia temps que aquesta cosa rodava per la meva ment i a la fi em vaig decidir: havia de fer el Camí de Santiago. Així, idò, avió cap a Barcelona, tren fins a Pamplona i correu fins a Roncesvalles, que era el punt de partida que m'havia fixat per començar aquella "locura". Només em quedaven uns 800 quilòmetre de caminada fins a Santiago. Al cap de 33 dies hi vaig arribar, amb el meu bastó com a company inseparable de camí, la meva motxila que de cada dia pesava més i amb uns peus realment castigats per bufetes i per unes botes xiruques noves de trinca que no em van fer cap bé, més bé el contrari. Record no haver sentit res especial en arribar a la meta de dies enrera tan desitjada i sommiada, no sé per què però avegades havia pensat que ens hi esperaria un munt de gent pels carrers de Santiago, que em farien passadís igual que els jugadors del Barça quan guanyen un títol o copa, i que m'aplaudirien tot entusiamats, oe, oe, oe...bé, gent n'hi havia molta però tot eren turistes que d'aplaudir-te res de res, més bé passaven del tema pelegrins, vaig trobar penós tanta massificació de gent, tanta botiga i tantes coses més que al final "El gozo en un pozo". Ben diferent va ser la reacció i les sensacions del meu company italià que havia conegut dies enrera i amb el qual havíem arribat junts a Santiago, es va emocionar el tio en veure d'enfora el campanar i les torres de la catedral de Santiago, i jo que no entenia ni sentia res semblant al del meu company italià, en Marco, potser de tan de caminar havia perdut la sensibitat d'emocionar-me? NO! Tot i el mal que tenia per tot i la decepció que m'havia produït aquella arribada a Santiago encara vaig agafar coratge i vaig fer 3 dies més de camí per arribar fins a Fisterra, Finisterre, allà on temps enrera es pensava i es creia que el món acabava allà, darrera un abisme, el final de la terra (finisterre). Santa sort que vaig decidir fer aquells 3 dies extres de camí, allà sí que vaig tenir la sensació d'haver acabat per fi el Camino, allà sí que em vaig emocionar de veritat en veure aquell preciós paratge de la Costa Da Morte, vaig quedat prendat d'aquelles impressionants vistes des del mateix cap de Fisterra... i aquella posta de sol que vaig poder contemplar...emocionant! vibrant! Va ser com fer un alè i un repòs sentit. Així de bé va acabar aquella primera experiència xacobea, el que no m'imaginava és que llavors en vindrien més. Fins la propera.

Enllaços:
-Camino de Santiago
-Camí de Sant Jaume, per Catalunya
-Gronze

La justícia de l'injust

D'enfora estant encara avui em crema la pena al cor la desaparició d'una persona tan jove com na Carol. I tampoc puc deixar de pensar en la pena que deuen patir els qui tant la van estimar i van estar al seu costat fins al darrer moment Em sembla irònica, lacònica, aberrant, incomprensible la particular manera de repartir justícia i ferma sentència aquesta cosa de la mort: per què uns més prest i uns altres més tard, per què uns pateixen i uns altres no, per què? per què?. Al final, sembla, que tots estem fermats a un destí que gairebé mai podem canviar... o sí, perquè si gràcies als avenços mèdics i al benestar aconseguit durant els darrers 20 anys potser han fet que el destí de moltes persones sigui un altre. Però és clar i és humà que ens surti del cor i de l'ànima allò de "no hi ha dret", "la mort és totalment injusta" davant una mort tan prematura com és la de na Carol...no entenem la lògica de la mort amb els nostres paràmetres humans, amb els nostres ulls perquè simplement no en té de lògica la cosa aquesta de la mort. Tots volem viure més i millor, i és normal que així sigui per als qui estimam la vida i la volem viure a "tope" de bé amb els qui estimam tant. En el record només vull tenir la imatge de la Carol jove, alegre, plena de vida, vigorosa i sempre a punt per ajudar, per exemple, en les feines de neteja del Camí Reial i que tan bona feina van fer ella i en Nito, i tantes altres activitats que tan bé van fer durant gran part de la seva vida compartida...i és que quedava tant per viure i fer, tant per estimar i ajudar, tant per a gaudir i xalar d'aquesta formosa vida.

I a n'en Nito, què li diria? uf! ja ho sabeu bé tots que no hi ha paraules que consolin tant dolor, tanta pena, tanta tristesa com aquest tràgic moment Estic segur però que, sense que ningú li digui res, ell sabrà anar endavant i a força d'empenta, coratge, valentia, bona disposició, que són bones qualitats que ell té, sabrà superar tan alt obstacle que se li ha posat al seu davant. Pots estar tranquil i segur, Nito, que has fet allò que havies de fer en tan llarg camí d'acompanyament de na Carol. També em vull quedar amb la imatge de l'esperit de lluita, d'esperança i d'il-lusió que ens vau transmetre a molts quan afrontàveu tots dos, i mà a mà, l'embat de tan temible malaltia. Ànim i coratge, Nito.

Camí de Sant Jaume o Camino de Santiago (2)

Estiu de l'any 2006:

L'experiència de l'any anterior m'havia agradat i a poc a poc vaig anar descobrint que per arribar a Santiago hi havia diferents camins que anaven a parar allà mateix. Un d'aquests camins és l'anomenat Via de la Plata que té el seu inici a la ciutat de Sevilla. Aquesta vegada, però, la idea era fer camí amb una bicicleta que vaig comprar a n'en Jamy aposta per fer aquesta segona "locura"... va ser la bicicleta que l'únic servei que va fer va ser fer la Via de la Plata ja que al cap de tres setmanes de ser a Ferreries me la van fotre després de deixar-la 10 minuts devora s'Spar per anar a comprar quatre coses. El disgust va ser gros en veure que no hi havia la bicicleta.

Bé, vaig embalar la bicicleta i me la vaig endur a Sevilla amb l'avió, ensoldemà començava la ruta ben animós. El primer dia a Sevilla el recordo molt bé, feia molta calor, no sé si n'havia patit tanta de calor mai. Durant els primers quilòmetres tot anava rodat, al migdia ja havia complert la primera etapa i vaig pensar que el millor era dinar i tornar partir fins a Castiblanco. I aquí van començar els problemes, a part d'equivocar-me de camí vaig patir tant aquella calor que vaig quedar sense forces per seguir pedalant... tenia molta set i no tenia aigua pràcticament, em vaig seure perquè estava molt cansat, mig perdut perquè no sabia on era ni quant em faltava per arribar al destí. I santa sort que va apareixa aquell sant home amb el seu cotxe, em va renyar un poc dient que aquelles no eren hores per sortir en bicicleta, i tenia tota la raó, i em va donar un bòtil de 2 litres d'aigua que me vaig acabar en dos minuts... !!!que bé!!!

Vaig passar per ciutats tan emblemàtiques com Mèrida, Càceres, Salamanca, Ourense, a part de Sevilla i Santiago que me van agradar molt. Crec que vaig encertar fer la Via de la Plata en bicicleta ja que hi ha trams molts llargs que són bastant planers i que cansen molt fer-los a peu. Un dia no vaig tenir més remei que passar aprop d'uns toros que pasturaven i que estaven ben enmig del camí...!!!quina por!!!

Quan vaig arribar a Santiago encara vaig agafar coratge per fer el Camí del Nord al revés... volia arribar a Santander o Bilbao, no m'enrecordo. I va ser molt complicat anar en contra de les fletxes grogues ja que moltes vegades no sabia d'on venia el camí. Bé, al final vaig arribar fins a Lugo amb el compte pendent de fer la ruta del Nord un altre estiu, però aquesta és una altra història que queda per contar un altre dia. Au, idò, xalau molt!

Programa de festes de Sant Bartomeu en bilingüe?

La notícia em va sorprendre tot passant per terres del País Basc però encara va sorprendre més que els actuals governants de l'alcaldia de Ferreries ho fessin d'amagat, com si el fet de tenir el poder els dónes el benaplàcit de fer i desfer el que els hi vengui en gana. Moltes vegades s'ha dit que allò que funciona bé no s'hauria de tocar, durant molts anys s'ha fet el programa de festes de Sant Bartomeu només en la nostra llengua de sempre i no hi ha hagut cap problema mai. En temes de llengua el PP sempre s'ha equivocat i no ha sabut entendre mai la importància de defensar la llengua que sempre hem xerrat a Ferreries, a Menorca, a les Illes Balears, van fer un pas important arribant al consens en aprovar la Llei de Normalització Lingüística els anys 80, ara han fet marxa enrera i volen tombar tot allò que soni a "català", tot sigui per uns quants vots. El problema ve d'enrera, crec que no es va fer mai la feina correcta d'integrar a totes aquelles persones que venien de la Península a fer feina a l'hosteleria des dels anys 60, moltes d'aquestes persones no han xerrat mai un borrall de la llengua que parlam a les Illes... i encara avui ens trobam que, a Ferreries mateix, gent que fa 30 anys que són aquí i encara els hi hem de xerrar en castellá perquè no ens entenen en menorquí...!!quina passada!! El PP no ha entès mai que amb el bilingüisme els únics que som bilingües som els qui vivim aquí i que, aquest mateix bilingüisme, mai propiciarà la integració definitiva de la gent que ve de fora a viure al nostre poble...

Bé, la meva opinió sobre el programa de festes de Sant Bartomeu d'aquest any en fer-lo bilingüe és que no m'agrada gens, una altra cosa seria fer-ne alguns en castellà i uns altres en anglès per donar-los als turistes que ens visiten, a Cala Galdana, a l'ajuntament, a les botigues, etc., però el que es reparteixen per les cases s'hauria de fer només en català... esperem que no se'ls hi ocorri demanar fer les festes en bilingüe, us imaginau fer el lliurament de la bandera, a les convidades dels caixers batle i capellà, o la missa en bilingüe? Llavors sí que les festes de Sant Bartomeu perdrien tota la seva gràcia.

La banya d'Àfrica

Aquests dies estic molt preocupat pel tema dels països africans que conformen la zona anomenada de la Banya d'Àfrica, com ara Somàlia, Etiòpia, Kènya, Djibouti ,entre d'altres, que són països que pateixen una gran sequera (en alguns llocs fa 3 anys que no plou ni una gota), no tenen aigua per beure, no poden sembrar, el bestiar es mor per falta de menjar i aigua, i sobretot pateixen els estralls de cruentes guerres tribals que no s'acaben mai i que sempre acaben pagant els mateixos de sempre: la gent més senzilla i més pobre dels pobles. Aquesta gent no tenen més remei que fugir dels seus llocs d'orígen per sobreviure, és cruel, molt cruel sentir en les notícies com hi ha famílies que en la seva fugida han de deixar alguns dels seus fills a casa o pel camí perquè no poden amb tots. Tots fugen cap als països fronterers on els esperen els camps de refugiats que els ofereixen menjar, beure i una petita tenda on poder descansar, en un de Kènia si arriben a ajuntar fins a 400.000 persones...ara resulta que hi ha perill de que se reproduesquin malaties... bé, tot un caos.

Però al món occidental estem en estat de xoc pel tema de la crisi financera i és difícil que girem els ulls cap a la tragèdia d'Àfrica, els mitjans de comunicació a poc a poc es fan ressò del tema i ja veureu com serà tema de portada quan la cosa sigui molt greu en les properes setmanes. Jo avui vull lloar la feina que fan organitzacions com ACNUR, OXFAM-INTERMON o METGES SENSE FRONTERES per ajudar a que aquesta tragèdia no vagi a més, podeu estar segurs, però, que la millor lloança que els podeu fer és ajudar-los econòmicament perquè puguin dur a terme la seva tasca d'ajudar a n'aquestes persones d'aquests països pobres a SOBREVIURE. Més de 12.000.000 (milions) de persones, entre ells molts fillets i filletes, esperen poder sortir d'una situació caòtica el més aviat possible... un altre dia en xerrerem però és molt trist que arribem a situacions com aquestes quan sabem que hi ha prou recursos i prou mitjans de sobra perquè tots els països del món occidental poguem ajudar vertaderament als països pobres i al final l'única cosa que fem és dóna engrunes... i encara seria més trist que alguns països diguessin que no els "interessa" ajudar a segons quins països.

Bé, aquí us deixo algunes adreces web sobre aquesta notícia i per poder fer aportacions econòmiques de forma ràpida:

-Diari Ara
-Diari Ara
-ACNUR
-OXFAM-INTERMON
-METGES SENSE FRONTERES

Començam?

Ido sí, sempre m'ha agradat escriure alguna coseta sobre les coses que passen a la vida, el mal és que no tenc gaire recursos estilístics... però bono, poc importen aquestes coses de la bona escriptura quan el que realment importa és expressar alguna cosa sobre allò que t'arriba al cor o al cervell... espero que mai amb l'estómac.