El sentit d'una festa

Visc Sant Bartomeu pensant que alguna cosa he perdut del sentit que tenien abans les estimades festes de Sant Bartomeu... em sembla que hi ha petits detalls que potser ens ajudarien a percebre que perdem el sentit que per nosaltres sempre han tingut qualsevol festa de poble. Potser si la festa no es fa pensant en tothom: petits, grans, gent jove, gent major... una festa sempre ha de ser inclusiva, no ha d'excloure ningú; potser una festa ha de pensar en UNIR i no en separar la gent que formam la comunitat de gent d'aquell poble; potser la festa no ha d'oblidar mai l'arrel d'on va venir tot; potser una festa, a més de celebrar i viure festivament, també ha d'ajudar a pensar, reflexionar cap on volem anar.... per què fa més il-lusió, per què es viu més allò que ha de venir que no allò que vivim quan arriba el moment de la veritat de la festa... és il-lusionant i molt polit veure com ens desitjam unes bones festes (qualsevol festa) abans de que aquestes arribin, es crea un lligam, una il-lusió, un positivisme molt gran entre els que ens sentim vesins i vesines d'aquella comunitat, és el moment que mai volem que s'acabi precisament perquè sabem que quan arribin serà prest que ja haurà passat, i és que tot allò que és bo sempre passa molt ràpidament i ... potser mai no ho acabam de fruir i gaudir del tot, del tot? La vida hauria de ser una festa constant, un fruir molt intens, potser la vida hauria de ser molt més aquests prolegòmens de la festa en sí, que crea il-lusió, esperança, ganes de fer les coses bé per a tothom, una preparació constant, un pensar en ser originals i novedosos... mirau quanta gent, per exemple, s'ha mogut per la festa del Ferreries Floreix d'enguany, ha fet molt més l'abans, les trobades, el posar en comú les ideees que els han ocorregut, el fer feina junts en la preparació de la festa, els preparatius definitius el mateix dia de la festa que no el mateix moment d'exhibir les nostres creacions (que també és important rebre l'elogi de qui admira i contempla la nostra obra d'art, el nostre producte final...) Sant Bartomeu també és obra de moltes mans, de molts recursos, de pensar en ser creatius i novedosos, de pensar en com millorar, de pensar en tothom, de pensar en qui no ho pot viure tan festivament, tan alegrament, tan disbauxadament com ho fan altres ...però no perdem mai aquella cosa de ser membres actius de la festa, no deixem mai que es faci malbé, no deixem mai que altres passin davant sense jo ser-ne partícep, sense jo ser-ne crític, aportant la meva pròpia creativitat o elogiant allò que ja és bo pel poble, per a tothom i per a la festa.

Si pogués triar...

... aquell dia en què he de deixar d'existir...
si pogués triar...
que segués en primavera!
entre finals de primavera i principi d'estiu...
quan la vida a la terra té la seva màxima esplendor...
quan la llum del sol encara no minva...
dir adéu tot sentint!
no vull morir en dia d'hivern,
ni de fred,
ni ventós,
ni gèlid,
ni tristot...

I dir adéu, amb la mirada neta, al cel blau blavíssim d'abril,
a la terra que sempre és llunyana,
al mar salinós,
a la lluna blanca i al sol rogent.

I dir adéu a Ferreries,
des de s'Enclusa, s'Ermita, sa Rovellada,
Son Telm, es Penell, Son Marcer o es Polvorí...
amb mirada altanera i ufanosa...
dir adéu tot sentint!

I dir adéu, amb el cor serè, del meu AMOR, dels meus AMORS...
he estimat fins allà on m'han deixat...
he estimat fins allà on m'han volgut...
he estimat tant i tant com he sabut...
els recintes sagrats dels cors de tot humà...
són tan sensibles i delicats!
són tan fràgils i tan tendres de tocar i de ferir!
són tan seus i tan especials i tan particulars...
que no he gosat profanar-los massa massa...
dir adéu tot sentint!

Ai! Si pogués triar ... com i quan!

Paraules vestides

Quan escric vestesc sentiments invisibles que ningú acaba de visualitzar, d'entendre

Quan escric vestesc paraules que sonen bé però que pocs capten el sentir de tot plegat.

Quan escric vestesc sensacions d'un moment determinat que va tenir el seu què, potser no ho entendràs mai, potser un dia et servirà d'alguna cosa, potser algun dia m'entendràs... ara mateix estic segur que no m'entens, i ben normal que és.

Quan escric vestesc paraules de notes musicals perquè sonin més immensament grans, profunds

Quan escric vestesc la meva vida interior de sentit

Quan escric em vestesc i m'entenc a mi mateix

Quan escric em vestesc i em consol a mi mateix

Quan escric vestesc la soledat de sentit profund

Quan escric... vestesc paraules.

Degenerar?

Quan ens pensàvem que tot estava encaminat i ben encaminat... resulta que no, que allò que havia de partir tot sol i ben orientat... resulta que ha descarrilat de les vies, que allò que era de sentit comú per a la pervivència de la mateixa humanitat... resulta que s'ha convertit en una amenaça per ella mateixa...

Em sap molt de greu sentir encara notícies que amenacen la pau al món, quantes notícies sentim de violència, de guerra, d'agressions, de... quina pena! haurem de tornar a treure la bandera de la pau, haurem de tornar a dir al món que el diàleg és l'eina més eficaç per tornar-nos a sentir humans, haurem de seguir dient als nostres infants a les escoles que "la pau és el camí"...

Quan ens pensàvem que Nelson Mandela havia aconseguit el gran miracle de superar el racisme a Sudàfrica i que ja mai més tornaríem enrera, que la segregació racial quedaria superada definitivament... resulta que als Estats Units, el país més avançat del món diuen, tenen un problema molt gros de convivència entre blancs i negres... sembla que tornam als blancs i negres anys 60 de Martín Luter King...

I quantes coses hi ha més que ens fan pensar que tot degenera!!! Que trist! Quan tot pensàvem que tot anava a millor:

la violència de gènere, les agressions sexuals a menors, la violència cap a les persones d'orientació sexual diferent, les drogues que degeneren la nostra joventut, i altres no tan joves, la violència verbal que es difon a través de les xarxes socials sense cap mena d'escrúpol ni tacte, ni sensibilitat (allò que s'escrivia darrera les portes dels WC de llocs públics ara s'ha traslladat a les xarxes socials),  el masclisme que imposen els joves i que les joves toleren massa lleugerament, la corrupció política que tan de mal fa a la pau social, la pèrdua de drets per part dels treballadors que s'han de conformar amb contractes de feina precaris i insuficients per a sobreviure dignament... les diferències de cada vegada més grans entre rics i pobres, les agressions al medi ambient, l'escalfament global...

Està clar que no podem baixar la guàrdia i pensar que tot està encarrilat, sembla que el mal mai baixi la guàrdia, mai és derrotada del tot, és alguna cosa més que una mala herba...