Democràcia?

Per què és més important la majoria absoluta del PP al Parlament balear que una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) com "Televisió sense fronteres" que hagués permès la recepció de televisions en la mateixa llengua entre comunitats autònomes diverses com ara València, Les Illes Balears i el Principat de Catalunya? Una ILP que va recollir 651.650 signatures perquè el govern estatal tramités aquesta iniciativa popular quan bastava tenir-ne 500.000. El govern PP fa i desfà ad libitum, emparat darrera 192.000 vots, i en canvi la ILP Televisió sense fronteres amb 651.650 signatures va ser tombada pel govern estatal amb majoria absoluta el passat dia 11 de setembre de 2012, aquí en teniu l'enllaç que així ho feia conèixer: http://m.vilaweb.cat/noticia/4039424/20120911/pp-atura-ilp-televisio-sense-fronteres-congres-espanyol.html A l'estat espanyol les ILPs es poden presentar al Congrés amb 500.000 signatures al seu darrera però, desgraciadament, la darrera paraula la té el govern de torn... imaginau la feinada d'un grup de gent per a recollir tantes signatures perquè al final per al president o al govern no li vengui bé de tramitar-la i la tomba així com així. Quina pena de democràcia! Els governs estan per servir a la gent i no val emparar-se en majories absolutes aconseguides en un determinat moment i que es converteixen en eternes durant 4 anys, sense anar pensar que la gent pot canviar i que la gent té necessitat de resoldre més fàcilment les seves aspiracions... la política ha de ser per agilitzar la vida i els tràmits de la gent, no per embullar i enredar la troca, la política difícilment surt a camí de la gent, ben al contrari, va a remolc de les persones i de les circumstàncies de cada moment. La democràcia l'han feta a la seva mida, a la mida dels grans polítics, pensada perquè no compliqui gaire la seva feina, mirau, sinó, com a l'hora de fer un referèndum sempre la darrera paraula la té el govern de l'estat per convocar-lo o no, i per tant, a la seva conveniència de dur-lo endavant o no... i encara més: mai de la vida un resultat de qualsevol referèndum pot ser vinculant, és a dir, el seu resultat no condiciona o no obliga a l'estat a cumplir-lo. Portam més de 30 anys de democràcia a l'estat espanyol i només se n'han fet dos, de referèndums: l'entrada a l'OTAN de l'estat espanyol (1986) i la Constitució europea a mitjans dels anys 90. Als dos els va sortir favorables a les tesis del govern de torn, sembla que els polítics aquí sí que van haver de treballar de valent per convèncer a la gent de les seves posicions. I xerrant de referèndums, em fa l'efecte que perd força aquella idea de convocar-ne un per decidir si estem conformes o no amb les mesures econòmiques que pren el govern en els darrers temps, voldríem una cosa semblant a Finlàndia però !mare meva! que estam enfora d'aquest país amb una forta tradició democràtica. No entenc res, ahir mirava Grècia (la cosa és molt greu en aquest país) al programa televisiu Salvados de la Sexta i tremolava quan els sentia a dir que Espanya va pel mateix camí que ells perquè ells ja hi han passat per aquí on passam ara nosaltres...no entenc per què es fan tan de sacrificis econòmics si al final no ens serviran de RES, davallen sous, pugen impostos, lleven prestacions socials, no hi ha beques, etc., i al final NO SERVIRÀ DE RES, només per engreixar les butxaques dels inversors bursàtils i països com Alemanya. No sé si seria millor ara ja! declarar-nos que no podem assumir aquest gran deute que tenim ( més de 3 bilions i mig d'euros) i començar de baix, tot de nou, més que patir 20 anys de retallades i sentir-nos de cada vegada més miserables. I així estem, sense estar informats i sense poder decidir que fem amb el nostre futur, fermats per una democràcia que ens van vendre que seria allò mai vist en aquesta terra, jo dic que estem adormits, que ara és el temps de moure'ns, que sinó serà massa tard quan ens adonem de tot, em deman: estem massa conformes o massa ressignats amb tot el que passa amb la ditxosa crisi? No ho sé però potser més endavant diguem: és que durant els darrers mesos de l'any 2012 ens havíem d'haver mogut més... aquests darrers dies avegades arrib a pensar que entenc molt bé a Catalunya i les seves aspiracions expressades en la darrera diada nacional de l'11 de setembre, en vénen com a imatges per explicar que fan sentir un i altre país: Catalunya és la il-lusió, el futur, el progrés, l'anar endavant, Espanya s'enfonsa, perd l'esperança, ens empobrim, anam a pitjor. Qui pugués viure a un país i poder triar el millor per a la seva vida.