Sentir-te enfora

I tan mateix ja ha passat una setmana, des que tot es va començar a precipitar, ja no hi havia tornada enrera, les musses del destí ja havien començat a traçar i a il-luminar el carrerany per on estava predestinat que havies de passar... encara està fresc el record del teu darrer bategar, l'horror del teu darrer alè, la tristor del teu abandonament definitiu... encara record el meu sentir en aquelles les teves darreres hores del teu caminar, record el meu pregar per tu, enmig d'una mar de llàgrimes:"Deixa't anar, Martí, ja has fet tot el que havies de fer, ja has lluitat tot el que havies de lluitar, ja has complert tot el que havies de complir, ja has patit tot el que havies de patir...". "Deixa't anar" em ressonava una i altra vegada a la meva testa, com si alguna cosa em fes sentir que et faltva poc per fer el salt definitiu... aquella nit, aquella darrera nit del dissabte 13 d'octubre de 2012... les estrelles m'acompanyaven en la foscor de l'insomni perdut del meu cabilar per tu... aquella nit els estels brillaven més que mai, com si ja t'esperassin, Martí, per fer el gran viatge estelar, i tot adornat amb un estel fugaç que em saludava amb la seva resplendor més que evident... era com si els estels es preparassin per rebre't, semblava que et preparassin el teu lloc definitiu, Ítaca, per fi, estava a la vista,  els estels jugaven amb mi a endevinar quina seria l'estrella més polida per tu, quina seria la millor per tu? i sense adonar-me em vaig precipitar al jaç profund dels meus somnis, i tu havies passat davant meu i m'havies dit adéu de forma definitiva i per sempre... només el meu esperit va captar la profunditat d'aquell adéu sentit i inesperat, les nostres ànimes es van retrobar en una agraïda i eterna milinèsima de segon ... a partir d'ara jugaré a mirar els estels cada nit i jugaré a endevinar darrera quina estrella estàs amagat, Martí, i potser tengui sort i et vegi guaitar darrera d'una d'elles saludant-me amb el teu somriure rialler. Talvegada així no em sentiré tan enfora de tu.