Ser del Barça és...

Reconec que sóc un gran seguidor de futbol, sobretot gran seguidor del Barça, i amb això de ser del Barça m'agraden altres esports com ara l'handbol, el bàsquet i ara me començ animar amb el futbol-sala, ep! només ho faig perquè juga el Barça, no em veig mirant, per exemple, un partit d'hanbol San Antonio contra el Granollers, m'avorriria i no pendria gust. He conençat dient que sóc "seguidor" però no fanàtic de cap equip perquè no m'he barallat amb ningú mai per temes de futbol, ni consider els equips contraris i els seus seguidors enemics ni persones a combatre, en la ment només hi ha el Barça i aconseguir ser els millors jugant net, amb esportivitat i amb lluita noble i sense defalliment. Des de petit ja me van atreure els colors blau-i-grana, crec que amb sis o set anys ja seguia els resultats del Barça per aquella tele en blanc i negre, de tant en tant mostraven qualque resum ensoldemà d'haver jugat el Barça. El moment clau que em va marcar per ser definitavament, i per sempre, follower del Barça va ser guanyar la Lliga de la temporada 1973/74, la primera lliga amb el gran Johan Cruyff, quin jugadoràs! era l'heroi que tots els culers esperàvem i que ha marcat la història d'aquest club. Encara record aquella alineació mítica: Sadurní, Rifé, Torres, De la Cruz, Costas,  Marcial, Asensi, Juan Carlos, Hugo Cholo Sotil (jugador peruà), Rexach i Cruyff. I qui no recorda aquell 0 a 5 a cal Madrid un 17 de febrer de 1974, record haver viscut aquell partit amb molta emoció i vaig xalar com un porc, havíem guanyat a cal Madrid i per golejada! El mite Cruyff havia calat a fons en mi, tant que tot va tenir continuació amb el mundial d'Alemanya 1974, tot just acabat de guanyar la lliga espanyola. Aquella selecció holandesa era una autèntica màquina de jugar a futbol, i per això la van anomenar la Taronja Mecànica. Encara no tenia ni 10 anys i xalava la mar veient els partits d'Holanda, hi havia partits que acabaven en golejada, com aquell 4 a 0 a Argentina, i aquell 2 a 0 a Brasil que els permetia jugar la final contra els anfitrions, Alemanya. Però el somni de veure una Holanda campiona del món es va rompre per allà on menys t'ho esperes, i és que la grandesa del futbol està en que qualsevol equip te pot guanyar en qualsevol moment. Holanda era la gran favorita però els alemanys van saber jugar el seu partit i van ser campions del món... encara record els moments de tensió i d'incredibilitat que vaig viure davant les ocasions fallades pels holandesos, aquell no era l'equip que, pocs dies abans, m'havia fet somniar que arribaria a ser el millor equip del món mai vist en la història del futbol... aquella devia ser la primera vegada que plorava desconsoladament per un partit i per un equip de futbol que no era el Barça però que sentia com el Barça, era la primera vegada que no sentia res per la selecció de la Roja perquè simplement no existia ni ha existit mai en mi fins ara...

La conquesta de la Recopa de Basilea l'any 1979 va ser un punt d'inflexió per a la història del Barça ja que era el començament de la supremacia del club cap a Europa. Van ser dècades glorioses les del 80, 90 i 2000, conquesta de la primera Copa d'Europa a Wembley 1992, les 4 lligues seguides del Dream Team de Cruyff (un altra vegada el mític holandès col-loca el Barça entre els millors) i les Copes d'Europa de París, Roma i un altre cop Wembley... tot això combinat amb sonats fracassos com la pèrdua de la final de Sevilla davant un desconegut Steuaua de Bucarest, o el jeco que ens va fotre el Milan a la final de la Copa d'Europa a Atenes 1994, un 4 a 0 contundent de l'equip de Capello. Des de sempre el Barça ha format part del teixit de la meva vida, pensat fredament és un absurd sentir aquesta bogeria per un esport com el futbol que no té altre objectiu que corre darrera una pilota i marcar més gols que l'equip contrari, és absurd tenir aquest desig de que el Barça guanyi sempre, sempre i sempre però això em fa feliç, molt feliç quan guanya neta i merescudament, tot i que moltes vegades també m'ha fet plorar o enrabiar... sí, ja ho veis, és absurd plorar i enrabiar-se per futbol, per una cosa que no pots fer res més que mirar-t'ho, però el Barça, el meu Barça forma part de la meva història personal, de la meva vida. Avui és un dia històric i important per Ferreries, sobretot pels qui som molt barcelonistes, ja que avui vespre s'inaugura la Penya Barcelonista de Ferreries. Tenir una penya com aquesta és una manera d'apropar-nos més al nostre estimat Barça, ja no el sentim tan enfora, i a més ens sentim com una família quan vivim i compartim els partits tots junts a Sa Perdiu. Que per molts anys puguem celebrar els triomfs del Barça, enhorabona i gràcies per la feina feta de l'actual junta directiva de la Penya Barcelonista de Ferreries i és que ser del Barça és el millor que hi ha

!Visca el Barça!