Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

dissabte, 3 de setembre de 2011

Camí de Sant Jaume o Camino de Santiago (1)

La cosa va començar el juliol de 2005, feia temps que aquesta cosa rodava per la meva ment i a la fi em vaig decidir: havia de fer el Camí de Santiago. Així, idò, avió cap a Barcelona, tren fins a Pamplona i correu fins a Roncesvalles, que era el punt de partida que m'havia fixat per començar aquella "locura". Només em quedaven uns 800 quilòmetre de caminada fins a Santiago. Al cap de 33 dies hi vaig arribar, amb el meu bastó com a company inseparable de camí, la meva motxila que de cada dia pesava més i amb uns peus realment castigats per bufetes i per unes botes xiruques noves de trinca que no em van fer cap bé, més bé el contrari. Record no haver sentit res especial en arribar a la meta de dies enrera tan desitjada i sommiada, no sé per què però avegades havia pensat que ens hi esperaria un munt de gent pels carrers de Santiago, que em farien passadís igual que els jugadors del Barça quan guanyen un títol o copa, i que m'aplaudirien tot entusiamats, oe, oe, oe...bé, gent n'hi havia molta però tot eren turistes que d'aplaudir-te res de res, més bé passaven del tema pelegrins, vaig trobar penós tanta massificació de gent, tanta botiga i tantes coses més que al final "El gozo en un pozo". Ben diferent va ser la reacció i les sensacions del meu company italià que havia conegut dies enrera i amb el qual havíem arribat junts a Santiago, es va emocionar el tio en veure d'enfora el campanar i les torres de la catedral de Santiago, i jo que no entenia ni sentia res semblant al del meu company italià, en Marco, potser de tan de caminar havia perdut la sensibitat d'emocionar-me? NO! Tot i el mal que tenia per tot i la decepció que m'havia produït aquella arribada a Santiago encara vaig agafar coratge i vaig fer 3 dies més de camí per arribar fins a Fisterra, Finisterre, allà on temps enrera es pensava i es creia que el món acabava allà, darrera un abisme, el final de la terra (finisterre). Santa sort que vaig decidir fer aquells 3 dies extres de camí, allà sí que vaig tenir la sensació d'haver acabat per fi el Camino, allà sí que em vaig emocionar de veritat en veure aquell preciós paratge de la Costa Da Morte, vaig quedat prendat d'aquelles impressionants vistes des del mateix cap de Fisterra... i aquella posta de sol que vaig poder contemplar...emocionant! vibrant! Va ser com fer un alè i un repòs sentit. Així de bé va acabar aquella primera experiència xacobea, el que no m'imaginava és que llavors en vindrien més. Fins la propera.

Enllaços:
-Camino de Santiago
-Camí de Sant Jaume, per Catalunya
-Gronze

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies!!