No pretenc ara explicar la història d’aquest edifici religiós que durant més de 50 anys va ser com un emblema pel poble de Ferreries. Basta dir que les obres es van iniciar el 1922, va ser inaugurat el 12 de novembre de 1923 i es va esfondrar deliberadament el 1978 pel seu mal estat de conservació. Res més.
Ara, sempre he sentit a dir que si hagués estat en un altre temps segurament que s’hagués fet tot, i més, per conservar i mantenir tan emblemàtic edifici. I és aquí on vull anar a parar: en la força i la voluntat de la gent, de la tribu, del grup, de tot un poble… o no.
Sempre he pensat i he expressat la sort que he tingut d’haver viscut en el temps, en l’espai i en el lloc on he anat a parar. En el temps de després de la guerra i de la post-guerra, temps de misèria, de fam i de molta tristor. Vaig tenir la sort de nèixer i viure en el temps en què el poble emergia de l’anterior misèria, quan el benestar de la gent era un fet que a poc a poc s’anava escampant a gairebé totes les famílies del poble, en benestar econòmic, social i cultural, un progrés que emergia molt lentament gràcies a l’empenta i la determinació de la mateixa gent del poble.
També vaig tenir la sort, i gràcies a la feliç infantesa viscuda, de no ser gens conscient de l’amarga dictadura franquista que coaccionava les llibertats individuals i col-lectives de la gent, vaig tenir la gran sort d’entrar en un estat democràtic que ens feia somniar en un futur més factible i possible que el que havien tingut els nostres pares i avis poques dècades enrera… vaig tenir la gran sort de que aquell nou estat polític, social, cultural, democràtic va coincidir en l’època de la meva joventut, aquella època innocent en què es pensa i es creu que tot és possible, fins i tot la pau mundial, la fi de la pobresa.
He tingut la sort de viure el temps en què es va lluitar per recuperar i conservar espais naturals com s’Albufera d’Es Grau, Macarella, Trebalúger, Cala Turqueta, Cala Mitjana, el Camí de Cavalls, el Camí Reial, ara el Camí d’en Kane…
He tingut la sort de viure el temps en què la nostra llengua ha reviscolat gràcies a les iniciatives culturals de moltes entitats, de molta gent que així ho ha fet possible, gràcies a que la gent hem fet un ús quotidià de la nostra llengua, hem conservat paraules, lèxic, expressions, contes, rondalles, glosats, cançons, concerts, llibres, espectacles, etc. en la nostra llengua.
He tingut la sort de viure, conviure, fer feina en associacions que han defensat la nostra terra, la nostra cultura, la nostra societat, la nostra història de Menorca, gràcies al teixit associatiu, gràcies a la feina en xarxa: escoltes, grups parroquials, GOB, voluntarit de diversa mena…
He tingut la sort perquè hem coincidit amb molta altra gent que també ho ha volgut així… fins i tot la fe, l’expressió religiosa l’he pogut viure d’una manera molt especial, des de petit quan vaig fer la primera comunió, passant pel Club Parroquial, anant a campaments a La Vall, Trebalúger o Cala Mica, treballant amb els escoltes, i també fent Revisió de Vida fins a dia d’avui… encara! gràcies a uns amics i a unes amigues que són tot un TRESOR.
Jo puc dir, avui i ara, que he tingut la gran sort de viure tot açò tot veient com veníem des del passat i fent supòsits de com serà el futur, no gaire clar ni gaire esperançador per cert… potser en un futur ho perdran TOT: el Camí de Cavalls, les platges, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra natura, la nostra història… però al menys jo hi vaig ser, vaig lluitar, em vaig fer voluntari perquè els del futur no haguessin de patir per conservar-ho i estar-ne orgullosos.
La metàfora del convent és que si ningú no hi fa res, si ningú no ho defensa, si ningú no en fa ús, si ningú no s’ho estima, ni ho reivindica… tot es perdrà, com va passar amb el convent franciscà de Ferreries. Tan de bo m’equivoqui.
Desembre de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies!!