Caminant

Caminant, caminant he recordat les rialles del passat,

quan pensàvem que el futur era gran i nostre,

quan pensàvem que ho podríem tot, 

però és millor el present que el passat...

i mir amb delit i silenci el futur...

el silenci és un valor en si mateix,

el silenci i la soledat i la natura...

jo, tu, aquell i aquell altre i aquella criatura...

els ulls, la mirada, la vista té un altre abast...

un altre sentit...

La tardor ha estat benèvola,

ha resplandit com mai, 

com una primavera florida

i engalanada d'hivern...

Quina sort haver-ho fruit!

I quan ens vingui la mort amiga,

plorarem encongits pel finir,

sempre inesperat i mai oportú,

de tu, de jo, d'aquell altre...

també de la criatura...

I sentir l'emoció de l'instant,

del moment aquí present,

emoció que entretalla la respiració,

omple els ulls de llàgrimes transparents,

lliures, netes, emotives...

Sent viva encara la vida!

I un sol en aquesta hora ja decadent,

I un núvol negre i blanc,

I un arc de Sant Martí mig dibuixat al cel,

Que ens diu: fins demà!

Sent viva encara la vida!