I sense saber ni com ni per què es trobava agenollat fregant el terra del pati de casa seva, intentant treure la negrura que s'havia enganxat i acumulat a les rajoles i a les juntes d'aquestes rajoles fetes de ciment i arena... ja calculava que l'hivern hauria passat de llarg una bona temporada, fins que tornés, allà pel mes de novembre... la primavera, i sobretot la seva enyorada arribada, l'havien animat a fer aquella ingrata feineta: l'aigua de les pluges d'aquell rar i estranyíssim hivern, la humitat acumulada, petits fongs, l'arena i la terra transportada pel vent en dies de força tramuntanada, fins i tot hi havia nascut alguna mala herba entre petites escletxes de la paret on s'hi havia abocat alguna resta de terra bona i d'aigua de cel... aquesta vida que rebrota a qualsevol i inesperat lloc del món, Déu n'hi do de VIDA! No sabia molt bé per quina maleïda raó el cervell li havia ordenat de posar-se de genolls en aquell maldestre terra però la satisfacció omplia el seu cor en veure què ben net que quedava.
Havia passat una setmana... diferent! d'aquelles que rompen les rutines avorrides de sempre i que l'havia deixat totalment descol-locat, havia començat unes minivacances que esperava amb delit des de Nadal però, i per contrapesar aquesta alegria vacacional, havien anat succeint tota una sèrie de notícies, totes amb un mateix protagonista present a totes elles: la nostra sorprevisa i sempre inoportuna amiga la mort: mossèn Tronxo havia partit amb 96 anys acumulats, 13 al-lotes perdien la vida tot tornant de festa de Falles a València en un accident de bus (quina fatalitat! ara que hem aconseguit que els i les joves no agafin el cotxe per anar de festa i que hi vagin en bus...), l'atemptat de Brussel-les amb 30 i pico de víctimes i que tanta expectació mediàtica ha despertat... l'atemptat a un camp de futbol a Iraq amb prop de 30 víctimes mortals (aquestes víctimes deuen ser d'una "categoria" inferior a les de Bèlgica? Va pensar. .. perquè no havia sentit gaire "expectació mediàtica" per aquestes persones...), el seu ídol futbolístic també havia passat a millor vida després d'una ràpida, fugaç i mortal malaltia... i el pitjor de tot, però des de fa 5 anys, és la guerra de Síria... que, a més de sembrar de mort a dintre i a fora d'aquest territori, també marca per sempre els qui gosen sobreviure a tan cruel experiència ... el que conta na Mireille Al Farah el deixa baldat: cristians perseguits, segrest i tortura de persones, dones i filletes utilitzades com a esclaves sexuals (el tortura pensar el que deu estar passant només UNA d'aquestes dones o filletes...) i els refugiats expulsats de per tot arreu intentant a la desesperada sobreviure a la guerra, a les mafies, als esculls físics de mar i muntanyes, a la indiferència d'Europa, al fred, a la fam, a l'interpèrie, a la soledat, a la mateixa desesperació... agenollat una altra vegada a terra pensa que allò a estat una fugida, un mirar cap a l'altra banda, un tapar-se els ulls, un amagar la cara de la impotència i de la vergonya que sent per no saber què fer per ajudar a qui són els seus germans... Déu n'hi do quina setmana que ha passat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies!!