Viatge d'estiu, any 2013 (4)

Dissabte, 27 de juliol de 2013. Tot i ser dissabte no tenc la sensació d'estar a les portes d'un cap de setmana com ho seria qualsevol cap de setmana de l'any, en sortides o viatges com aquests els dies se semblen bastant, la rutina i l'objectiu del viatge fa que tots els dies semblin iguals però a la vegada són diferents perquè mai estàs en un mateix lloc molt de temps... potser és la gràcia d'aventures o experiències com aquestes... m'he convertit en un rodamón!

El dia és fantàstic, el camí és silenciós, les sensacions físiques són bones al començament ... la ruta d'avui és dura... més del que em podia i em volia mentalitzar i pensar... a la dreta hi ha Empúriabrava, una mena de ciutat a semblança de Venècia a la catalana, una virgaria arquitectònica i aquàtica que és l'absurd dels absurds construït en un espai natural tan interessant com són els Aiguamolls de l'Empordà, una zona salvada de la depredació urbanística dels anys 80... depredació inconscient i malèfica... no ho puc veure però sé que hi és. Al cap de mitja hora, més o manco, arrib a les portes de Roses. Rodona de direccions, com una rosa dels vents, i direcció a Cadaqués. No passa gaire estona i la carretera s'enrevana cap al cel de forma brusca i imponent... m'esperen 6 o 7 quilòmetres de pujada dura, dura... he agafat un ritme lent però segur i que va a acord amb les meves possibilitats físiques del moment, les vistes són impressionants, valdrà la pena aquell fatigós esforç. Entre alè i alè vaig pujant lentament però també tenc la vista fixada al capdamunt d'aquella inacabable muntanya, cercant el final de la dura rampa, que no arriba mai. Quasi a punt de rendir-me i de posar peu a terra arriba el moment pla, encara no he arribat al creuer que em durà a Cadaqués o que també va cap al Port de la Selva però sembla que ja he passat el més dur de la pujada. Em sent feliç, he fet un gran esforç per salvar aquella primera empinada pujada del dia però al mateix temps vaig pensant amb la importància de dossificar aquell esforç perquè sé que encara queda molt de tram fins arribar a Llançà. Arribat al creuer la cosa és molt fàcil fins a Cadaqués, tot és costa per avall, uns 4 o 5 quilòmetres, ja em faig la idea de com serà la pujada en tornar cap al Port de la Selva. En poc temps arrib a Cadaqués, té una semblança amb Binibeca, algunes poques cases, el poble és gran i tranquil, a la platja encara hi ha poca gent, encara és d'hora, just són les 9 del matí, la mar està moguda perquè fa un poc de vent, la platja no és ben bé d'arena fina sinó de macs rodons petitons de color negre... a mà esquerra ja puc veure la silueta del Cap de Creus, o així m'ho sembla, és el meu proper objectiu. Mirant terra endins puc veure el campanar de l'església del poble de Cadaqués que guaita ufanós, esplendorós per damunt de les teulades de les cases d'aquell blanquinós poblet. És hora de descansar i de prendre forces pel que em resta de dia i de ruta. Els pocs aliments comprats a una panaderia ben concorreguda i vistosa produeixen en mi una certa reviscolada física i moral, estic a punt per tornar a partir, hauré de fer camí d'anada i tornada entre Cadaqués i el Cap de Creus. El camí no és massa llarg ni complicat. Per sortir de Cadaqués he de pujar una mica i agafar direcció en sentit nord, el vent no em deixa transitar amb comoditat, la bicicleta sembla que es retura, sembla que una mà invisible no em deixi avançar com voldria, tant és així que en cert moment he de baixar de la bicicleta i acabar de pujar a peu aquella petita costa. El paisatge és planer, sembla desèrtic, la flora que s'hi veu és més bé d'estatura baixa, segurament pentinat pel vent tramuntana que allà hi bufa amb ganes, amb mates o plantes parescudes, sembla una mica el nord de Menorca, aquí les tramuntanades a l'hivern hi fan bastant de matx... un senyor en bicicleta de carretera passa al meu costat, feim un tros de camí junts, és un home estranger que està habituat a fer aquell tram amb la seva bicicleta, ho coneix bé, al final em deixa i fa el seu camí, va a un altre ritme. A mesura que me vaig atracant al Cap de Creus es veu la majestuositat d'aquell cap coronat amb un far ben alt i ben visible, allò és com un paisatge lunar, ben pelat, es veuen les arestes ben vives de les roques dels grans penyals... mirar la mar des d'allà dalt m'asserena, em reconforta, la mar sembla més immensa i més profunda, intent posar la mirada cap a la meva Menorca per si de cas la pogués veure... m'agradaria tocar la mar mediterrània per darrera vegada fins arribar al mar Cantàbric, fins arribar a Hondarribia, una volta feta la ruta tot travessant els Pirineus... en aquell moment em sent animat a dur a terme aquell repte difícil. El far està construït en temps de la reina Isabel II, en el segle XIX, any 1853, la mateixa època que es va construir la fortalesa i penal de La Mola, a Maó. Em sorprèn veure veure petites munjoes, munts de pedres, col-locades una damunt l'altra... em recorda el Cami de Santiago ja que n'hi vaig trobar també quan hi vaig anar per primera vegada fa 7 o 8 anys... és una mena de ritual, pregària, promesa, desig per a una persona estimada. Al cap de poca estona faig el camí de tornada cap a Cadaqués, sembla que ara tindré un poc de vent a favor, me trob un grup de ciclistes que van per feina, aquests sí que estan en forma i passen poca pena. Arrib una altra vegada a Cadaqués, però molt més cansat que la primera vegada. Entr a un supermercat a comprar líquid per beure, estic bastant assedegat, compr aigua i suc de taronja que m'ajuden a recuperar forces ràpidament. En aquell instant el meu debat intern és si seguir fins al Port de la Selva (tot pensant que encara me queda una costa forta de 4 quilòmetres a pujar) o quedar a Cadaqués a dinar... just són les 12 i mitja del migdia. Finalment agaf coratge i partesc, fa molta calor en aquella hora, passen molts cotxes pujant i baixant al poble de Cadaqués, la carretera no és molt ample, les rampes són dures, es nota l'esforç fet anteriorment, quina suada, tu!... la satisfacció és màxima, és enorme en arribar a dalt del creuer una vegada més amb gran esforç i amb molta voluntat. Només queden 8 quilòmetres per arribar al Port de la Selva, i tot és baixada, està fet!!! Tot i ser baixada he d'anar alerta perquè hi ha un ventet amb una certa força que fa tambalejar jo i bicicleta, el paisatge mentre vaig baixant és mel, diví, polit... m'encanta! ja es torna a veure la mar, el poble, el port del Port de la Selva. Oh! El Port de la Selva! és meravellós el paisatge del Port de la Selva... me recorda el començament de la ruta del Camí de Sant Jaume a peu fins als monestir de Montserrat de fa 3 anys... el port, el poble, la gent, la mar, la platja, les barques, Llançà, els Pirineus al davant, el castell de Sant Pere de Rodes allà dalt, aquell cel tan blau... fantàstic! En haver dinat faig repòs per encarar el darrer tram de carretera fins a Llançà, allà hi dormiré i començaré de veritat la ruta Transpirenàica ensoldemà diumenge. En una mitja hora ja som a Llançà, faig cap cap a l'alberg al qual he reservat per fer-hi estada aquest dia, encara està tancat, he d'esperar una estona a instal.lar-me, està ben al costat de l'estació de tren de Llançà, la mateixa a la qual vaig arribar fa tres anys, estic com a preocupat per saber per on hauré d'enfilar per començar la Transpirenàica ensoldemà, preocupat, esperançat i il-lusionat també. A la fi estic instal.lat, m'he dutxat, he reposat, he guardat la bicicleta a dintre d'un container... he perdut la intimitat dels darrers dies a l'hora de trobar posada i repòs, a l'alberg hem de compartir els espais del dormir, de la neteja i del descans personal amb altra gent... n'havia perdut el costum. Fins demà!

Al pares / mares del CP Castell de Santa Àgueda

Ens trobam, una vegada més, davant la disjuntiva de què fer quan s'ens convoca a una altra protesta educativa, en forma de vaga i aturada de la jornada educativa per dia 7 de gener de 2014, just quan començam el segon trimestre d'aquest curs 2013/14. És una situació incòmoda per a tothom perquè com a mínim crea una certa tensió entre la gent que formam la comunitat educativa: pares, mares, mestres, alumnes, etc. i més quan s'ha convocat de forma tan precipitada i ràpida. No m'ha agradat mai aquest tipus de protesta però el cert és que darrerament m'hi he implicat molt i he participat a molts de dies de vaga durant el primer trimestre, per moltes raons, una de les principals és la vostra implicació en aquestes protestes, us he fet vostres els problemes que tenim darrerament amb l'educació, heu fet, hem fet un gran esforç, un gran sacrifici per fer sentir la nostra veu als qui regeixen i administren l'educació a les Illes, hem perdut temps i diners en fer-nos sentir, perqué sabem tots que així no anam bé. Per tant gràcies pares/mares per l'esforç que heu fet per entendre la situació, per les vostres protestes (sobretot la de dia 29 de setembre que va ser un èxit sense precedents a les nostres Illes), pel vostre interès, pels dies que no heu duit el vostre fill/filla amb el sacrifici que açò comporta, etc.

Tot i aquest gran esforç la Conselleria segueix sense escoltar-nos, amb astorament comprovam que passen olímpicament de mestres, pares, mares, sindicats, Universitat de les Illes Balears, estudiosos...i açò ens causa desànim, una certa frustració perquè no hem avançat en cap acord, perquè segueixen les amenaces, les sancions, perquè els problemes educatius no es resolen. És veritat que a la nostra escola la situació del ditxós TIL no és greu ni desesperant, no sabria dir per què, l'equip directiu de la nostra escola ha fet una gran feinada perquè l'impacte d'aquesta nova forma d'introduir l'anglès no segués tan impactant a la nostra escola, també gràcies a la implicació de les mestres d'anglès, supòs! així i tot jo seguesc pensant que aquesta no ha estat la millor manera d'introduir el TIL, cap mestre/a dubta de la importància de reforçar una llengua tan important com l'anglès però no d'aquesta manera.

Tot i sentir que el recurs de la protesta en forma de vaga ja no és efectiu, ja està molt desgastat, jo seguesc pensant que hem de trobar altres fórmules de protesta, és veritat que ja hem fet moltes coses: cartes, pancartes, cacerolades, marxes, concentracions, protesta a l'ajuntament... però hem de seguir protestant, amb un matís molt important: ho hem de fer junts, pares, mares i mestres, com ho vam fer la primera setmana de protesta el setembre, intentant que ens perjudiqui el més mínim possible a tots... la Conselleria juga a desgastar-nos, a enfrontar-nos, a deixar passar el temps perquè la cosa refredi, oblidant la seva responsabilitat en els temes educatius, oblidant que l'EDUCACIÓ la feim entre tots. Amb tot açò vull dir que no podem quedar de braços plegats i no fer res, ressignar-nos i pensar que amb aquesta gent no hi ha res a fer, amb tot açò vull dir que hem d'anar junts en les protestes sí però també participant del que hauria de ser l'educació dels fills/filles. En aquest sentit us convid a participar (o com a mínim fer-ne seguiment) del Pacte de l'educació que està elaborant Edu21, un pacte que es va elaborant amb la gent implicada en el món educatiu: pares, mares, alumnes, mestres, professors, pedagogs, etc. i que ha d'acabar amb un gran acord educatiu pel futur educatiu de Menorca en els propers 10 anys.

El meu missatge final: anem junts a fer feina pel bé dels alumnes, dels fills, filles de la nostra escola, anem junts a protestar, a fer-nos sentir, a queixar-nos per tot allò que no es fa bé en l'educació, comuniquem-nos, xerrem-nos, construïm junts el futur de la nostra educació.

Nadal

Nadal d'Amor,
Nadal de Pau,
Nadal d'Alegria...

... el sentirem arribar?
... el sentirem plorar?
... el sentirem riure?
... el "sentirem"?

el Nadal de la meva infantesa,
el Nadal del meu poble i carrer,
el Nadal dels meus pares i avis...

... el tastarem i sentirem el seu gust?
... el tastarem i sentirem la seva mirada?
... el tastarem i sentirem el seu so tan peculiar?

Nadal i absència,
Nadal i soletat,
Nadal i negre nit,

Quina sort haver-lo sentit!
Quina sort sentir i decobrir que sempre has estat aquí!
Quina sort sentir í descobrir que mai ens has deixat!

Bon Nadal... per sempre més!

Viure un nou Nadal

De cop i volta es va aturar, no podia més, era el moment propici per fer un alè i descansar. Santa sort d'aquella roca ben plana en la qual es va poder seure tranquil-lament, encara era ben d'hora però ja podia sentir les primeres notes refiladíssimes dels ocells aquells que semblaven espavilar-se amb la fredor d'aquell primer dia d'hivern. Assegut gaudia, una vegada més, de la contravertida soledat d'aquell instant, mai li havien fet por aquells instants de solitud perquè pensava que mai de la vida en podria fugir, amb els anys havia après a no defugir-ne, no entenia com es feia açò de fugir d'un mateix, del seu món interior, de les seves sensacions, de les seves emocions, dels seus records... uf! els records! quantes vegades s'havia passat hores i hores retornant a màgics moments de la vida per tornar-los a reviure, sempre havia somiat, havia desitjat que a qualque racó d'allà on tenia aquell caramull de trastos, és a dir al quarto dels trastos situat a dalt del porxo de la seva immensa casa, hi trobaria una mena de pel-lícula que li faria recordar la seva infantesa, per exemple... o encara afinant una mica més... li feia una especial il-lusió reviure qualsevol Nadal de la seva enyorada infantesa, sobretot reviure la manera, l'esperit, les sensacions que li produïen en el cor el Nadal dels seus primers anys de vida. Era evident que mai arribaria a trobar tan preuat tresor, el de la pel-lícula vull dir, però es va sorprendre com de nítids li arribaven alguns flaixos d'aquells records infantils. Tot açò el va fer caure en el compte de que s'estava tornant gran, vell, solitari, enyoradís, sensible... no podia evitar que li caigués qualque llàgrima però se sentia feliç de sentir aquell raig de sensacions que passaven pel seu cor. En un instant va recórrer mentalment pels Nadals de la seva vida, va recordar en uns pocs segons els Nadals de la seva infantesa, amb els seus pares, amb els seus germans, aquells Nadals de cuc, els Nadals de l'esbojarrada joventut, aquell Nadal amb el seu primer amor, els dels seus fills quan eren petits... però cap de tan especial com aquell d'aquell any tan recordat: era dissabte de Nadal i ja feia dies que el fred fiblava de valent en les pells de la gent d'aquell petit poble costaner però ni açò podia impedir de preparar i de viure amb il-lusió un Nadal cada any especial amb la gent estimada, amics, companys, familiars. Encara era arrelat el costum de l'ofici religiós en tan especial dia com era el dissabte de Nadal, el d'anar a la Missa del gall. Molt viscuda va ser aquella celebració però més gran va ser l'alegria en sortir de l'església en veure que els carrers es començaven a emblanquinar per "culpa" d'una gran nevada que anava caient amb força i ganes. Era impossible no mostrar alegria, cara de sorpresa, amollar crits de joia davant tan gran aconteixement, era el Nadal somniat, era el Nadal blanc desitjat que a la fi havia arribat, que a la fi s'havia complert. Ensoldemà no es podia evitar l'esglai de la gent en veure tot el blanc d'aquell poble nevat, era Nadal i a qualcú encara li semblava que estava somniant en veure tamany espectacle nadalenc, no s'ho podien creure tot i tenir-ho davant els seus mateixos ulls. Mai de la seva vida ho oblidarien.

Era bon moment per tornar a poble, a casa. Tot i el bon dia, i el bon sol que lluïa, el dia era fred i una mica ventós... ja faltava poc perquè arribés Nadal, un nou Nadal, en el fons desitjava que no fos un Nadal més sinó que aquell fos especial i únic... com ho havien estat tots els altres Nadals viscuts...

Bon Nadal!!!

Viatge d'estiu, any 2013 (3)

Divendres 26 de juliol de 2013. Ben de matí, a les sis més o manco, ja em començ a preparar per afrontar un nou dia de ruta ciclista. Ben puntual, a les 7 del matí, començ la sortida de Sant Feliu de Guixols i encarar cap a Palamós com a primer objectiu... rodant per Sant Feliu es nota l'esforç i el cansament del dia anterior, els primers metres semben feixugs, les cames sembla que no responen, un deix de pessimisme travessa per la meva meva ment: així no podré aguantar tot el dia damunt la bicicleta... sort que a poc a poc vaig agafant ritme i sembla que tot s'aclareix... cap a Palamós!!! Sort que la fresca i la tranquil-litat en aquella hora ajuden a calmar els primers dubtes del camí... i arriba el primer entrebanc: per anar a Palamós primer i a Palafrugell després no puc circular per una carretera que és com una semblança d'autopista... he de tornar enrera i cercar un altre accés per arribat a Palamós... amb dubtes i més dubtes arrib a l'entrada de Palamós, tot d'una no veig la manera de seguir cap a Palafrugell sinó és per la carretera "prohibida" per a les bicicletes, a la fi puc enganxar un carril-bici encara que de moment no ho veig clar si allò me durà a Palafrugell... sort que se me va ocórrer demanar-ho a una persona que anava en bicicleta passejant. Tot aclarit, hi ha un carril-bici que va fins a Palafrugell aprofitant que ja no hi passa una via de tren, un carrilet, és un camí de terra que va travessant boscos i terres conreades, què bé! quina sort haver trobat aquell camí! un camí, per cert, molt transitat per bicicletes i per gent que va a peu o corrent. Amb mitja hora arrib a Palafrugell, el camí ha estat bastant planer i fåcil de superar. Quan hi arrib en aquella hora ja fa bastanta calor, estic ben suat i tenc ganes de berenar un poc. Durant el camí cap a Palafrugell pens amb gent, pens amb en Sito Pons Moll, segur que a ell li hagués agradat fer aquell camí, és mel! Surt del camí de terra per agafar un carrer asfaltat, arrib a una rodona i hi puc veure molt a prop una cafeteria que té algunes cadires i taules, algunes buides de gent... deix la bicicleta al costat d'un arbre i vaig a seure a la cafeteria, hi ha gent distreta xerrant i fumant a prop meu, em fa una mica de fàstic sentir aquell poc de fum als meus pulmons d'aquells distrets fumadors, uns pulmons acabats de sotmetre a un esforç constant des de bon matí... surt un cambrer, sembla que m'ha vist, torna a entrar a dintre de la cafeteria, torna a sortir a xerrar amb la gent de la taula del costat, torna a entrar a la cafeteria... sense miraments prenc la decisió de fugir d'allà, sense berenar, tenc la impressió de que no em volen servir, ni vaig fer l'esforç de girar-me per veure la cara d'aquell cambrer quan em va veure partir... el vaig deixar amb un pam de nas i jo en el fons en el fons el vaig ben maleir: eh!!! fet trons!!! no m'havia passat mai una cosa semblant, vaig quedar alucinat. Bé, va ser prest que vaig poder resoldre el tema del berenar ja que vaig arribar a una plaça ben cèntrica i fer un bon panet amb formatge... què bé i què bo!!! En aquell moment no tenc clar on arribaré aquell dia però tot va bé, tot va sobre rodes, sobre dues rodes. Ben berenat i amb els primers dubtes per sortir de Palafrugell a la fi puc enfilar carretera en direcció Pals. Em notava content, feliç, feia un bon dia, un molt bon dia, ben atipat de pa i formatge, encara vaig tenir temps de pensar amb aquell cambrer impresentable que es foti! Primer enfil cap a Regencós i després cap a Pals. La carretera és recta, bastant planera, fa una mica de vent, hi ha bastant de trànsit, he d'anar alerta però tot es va superant fàcilment. Desprès d'arribar a Pals el proper objectiu és ara Torroella de Montgrí, una població de la qual sempre n'he sentit xerrar molt bé, s'hi celebra un dels festivals de música clàssica més coneguts durant l'estiu. Just són les onze i mitja / dotze del migdia quan arrib a Torroella, hi arrib cansat i amb molta set, ben suat i ben content d'arribar-hi d'una manera més o menys fàcil. Vaig arribar i tot d'una i vaig a cercar una bona bona ombra en aquella llarga rambla de carrer. Després d'anar a comprar un poc de líquid amb el qual hidratar-me molt bé vaig a seure a un banc a descansar i a contemplar com es mouen i viuen la gent d'aquell polit poble... em sent com a content i satisfet d'haver-hi arribat. Entre cabòries, entre dubtes de si continuar o no continuar, esperar o no esperar a desprès de dinar per tornar a partir... em decidesc per anar a fer un petit voltoi per Torroella... fa una hora que hi he arribat, he ben descansat, m'he ben hidratat... fa molta calor però encara em trob amb ànims per fer un tros més de camí amb la bicicleta... a simple vista el camí és planer, no hi ha cap dificultat que no es pugui superar. En un no res arrib a Ullà i a Bellcaire de l'Empordà. Record haver arribat en aquest darrer poble i no saber per on continuar, sembla que m'he perdut... estic en una cruïlla i em toca decidir i triar: idò tot recte, cap a dins del poble, carrers estrets i silenciosos, un ca em borda des de la terrassa d'una casa, sóc un intrús que he romput la calma i la pau d'aquell polit poble... sort que un jove m'indica la direcció correcta per sortir del poble i enfilar cap a Albons. Proper objectiu: Sant Pere Pescador... hi vaig arribar al cap d'una mitja hora, no sé que vaig aclarir perquè vaig fer una voltera de mil dimonis, sobre el mapa semblava més senzill... Just arrib a Sant Pere Pescador és l'hora d'anar dinar, perfecte, no hi haurà problema per trobar lloc adequat per fer un bon àpat ja que aquest poble és una zona turística ben poblada i ben visitada. Gairebé entro al primer restaurant que trob en entrar a Sant Pere, estic cansat, tenc molta calor, set i sobretot molta gana... mentre esper per dinar vaig pensant: un altre tros fet! Vull arribar a Castelló d'Empúries, vull arribar el més a prop possible de la zona muntanyosa del Parc Natural de Cap de Creus, ensoldemà me toca una etapa duríssima, ho pens en aquell instant mentre estic esperant per dinar. Mentre vaig dinant aquell estret carrer bull de gent i de cotxes que van i vénen d'alguna platja que sembla a prop, no em fa ganes comprovar-ho. A través d'internet faig la reserva d'un hotel a Castelló d'Empúries, tot tranquil. Després de dinar vaig a voltar per Sant Pere, encara fa molta calor per posar-me a damunt la bicicleta i rodar. M'encanta aquest poblet, pels seus carrers, i arrib a una plaça cèntrica que és molt polida, em sorprèn comprovar com és de gran el poble, més que no em pensava, i també antic, amb els seus anys... el feia com a una urbanització dels anys 60 de Menorca, però no és així.

Just són les 3 del capvespre i estic cansat d'esperar, no puc més i decidesc agafar velo i arribar a Castelló d'Empúries... sí, fa calor però res que no es pugui suportar... en mitja hora hi arrib i encara santa sort de trobar-me l'hotel pràcticament com a primera cosa que et trobes d'aquell encantador poblet, mel! perfecte! tindré tot el capvespre per a descansar i per fer una bona visita cultural al poble... com aquell qui diu estic a peu de muntanya per a l'etapa d'ensoldemà a Cap de Creus... estic feliç! el començament de la Transpirenàica està de cada vegada més a prop. No em cansaré mai de lloar el moment de la dutxa diària, sentir l'aigua que depura cansament, petites ferides al cos, és massa! em sent privilegiat una vegada més! Seguit de la dutxa ve el moment de fer net un poc de roba , fa bastanta vessa però ho he de fer perquè sinó més tard em costarà més, vaig tenir sort que em toqués una habitació amb un petit balconet on encara hi tocava el sol en aquella hora del capvespre... juntament amb el vent que hi feia la roba anava eixugant molt més ràpid... i ara sí: a descansar!!! uauuuu!!!

Aquell descans em va anar molt bé, allò em va animar a fer la volta turística a Castellò d'Empúries, a la recepció de l'hotel m'havien facilitat un parell de folletons informatius per fer una visita així com toca. En començar el recorregut em va sorprendre trobar-me amb una concentració de motos, d'aquelles grosses que fan molta renou... seria exagerat dir que n'hi havia un milenar? No ho sé! però n'hi havia moltes! El recorregut cultural el vaig començar a uns rentadors i vaig anar passant per llocs preciosos, me va encantar el poble de Castellò d'Empúries. Finalment, després de voltar pel poble, vaig acabar a un restaurant a sopar, un restaurant que el seu menú es fa a base de tapes fredes i calentes, 10 de cadascuna... petites, eh?!!

Acaba el tercer dia de ruta i estic encantat, estic content, estic feliç perquè he arribat molt enfora, he vist moltes coses, molta gent, sent la vida per tot allà on pas, jo i bicicleta, em sent privilegiat de ser un espectador que contempla agraït tot el que l'envolta. Demà m'espera una etapa dura. A descansar. Bona nit!

Viatge d'estiu, any 2013 (2)

Dijous, 25 de juliol de 2013. El fet de dur a terme una ruta com aquesta comporta també unes certes rutines com ara aixecar-te a la mateixa hora cada matí, en el meu cas a les 6 del matí, per anar preparant la sortida de cada dia: preparar les alforges, guardar tota la roba a la motxil-la, fer net roba, posar-me crema solar, vestir-me, calçar-me... i si hi ha temps mirar les primeres notícies del dia per la tele i les d'àmbit de Menorca a través de l'Ipad... i una volta tot a punt a les set del matí començar a rodar amb sa velo...som-hi!!! Un dels moments màgics que té una aventura com aquesta és el moment de les primeres pedalades amb la bicicleta, sentir aquell aire ben fresquet en aquella hora del matí, tot tranquil i amb pau... m'encanta aquell moment del matí!!!

Avui sortint de Mataró no hi ha més remei que transitar per carretera, hi ha pocs cotxes en aquella dematinera hora... el rastre del carril-bici del dia anterior s'ha perdut, no el veig... sort que en aquella hora hi ha molt poc trànsit per aquella carretera nacional 2, una carretera que passa molt a prop de platges, totes urbanitzades com ara Arenys de Mar, Canet de Mar o Sant Pol de Mar. i arribats a Calella faig una aturada, la primera aturada per recuperar forces i berenerar una mica. En aquell instant tot va perfecte i sobre rodes, just són les 9 del dematí... aquí faig memòria i crec recordar que fa uns pocs anys ma mare hi va venir a passar uns dies de vacances... d'una manera o altra sempre tenc un especial record pels meus pares durant el viatge, com a mínim els tenc molt present, perquè són els primers que "senten" més la meva absència durant aquest temps de fora de Menorca, de Ferreries. Així ben berenats i ben carregat d'aigua he proseguit la ruta ciclista per carretera. Al cap d'una estona la via ha fet un canvi brusc, ara en lloc de seguir en direcció nord s'ha desviat en sentit est... he agafat una altra carretera i al cap de poc torn a seguir cap al nord, és el començament del tram anomenat de la Costa Brava... i tan brava com és!!! Ja he passat per Pineda de mar, Malgrat de Mar, Blanes i amb poc temps fàcilment he arribat a Lloret de Mar, sembla una ciutat estrangera, ho dic perquè no hi ha més que estrangers per totes bandes, i bars i més bars i més bars i més restaurants. Sense fer aturada seguim la ruta cap a Tossa de Mar però abans me toca fer un gran esforç per guanyar una pujada per amunt que me "brinda" aquella carretera, i una volta pujada la costa sí que me not com a cansat (de fet és el mateix de sempre: quan el camí és pla o de baixada sembla que la ruta és fàcil i que puc aguantar molta estona; però quan la cosa costa i és costa per amunt tot... estic tan cansat que tenc la sensació de que ho he deixar anar en aquell mateix moment... el que més em sorprèn sempre és la capacitat de recuperació que tenc després de fer un gran esforç com aquell) A la fi arrib dalt... és com un petit coll, la sort és que després d'una bona pujada sempre sol venir una baixada, però aquesta és una molt bona baixada que en un no res me dur directament a Tossa de Mar... oh! no! més "guiris", més estrangers i estrangers, aquí també hi ha molta gent, molt de moviment. Són un poc més de les onze del matí, bona hora aquesta per anar a fer un bon mos de pa amb formatge, en aquella hora ja comença a fer molta calor i ja he recorregut un bon tros de la ruta d'avui, és hora de ben descansar i afrontar el darrer tram fins a Sant Feliu de Guixols, però açò serà més tard, de capvespre. Jo me queix de tanta aglomeració d'estrangers sense adornar-m'en que jo també engreix aquesta aglomeració de gent, i jo per partida doble ja que som jo i bicicleta. Després de berenar toca anar a voltar i veure la platja de Tossa de Mar que és molt a prop... la platja és molt polida, el castell de la vorera ho acaba de rematar però tot està molt atepeït de molta gent que va i ve de per totes bandes: a la platja, pels carrers, en bicicletes, moltes motos, cotxes, molta gent a peu... ara ja sé perquè els catalans fan tan de doblers també, per les divises que deixa tan de turista acumulat i amorrat a tanta urbanització catalana. Després de voltar un poc i comprar aigua fresca finalment em decidesc per anar a seure a ombra, al sol fa molta calor i no tenc moltes ganes de torrar-me gaire. I gairebé sense adonar-m'en arriba l'hora d'anar a dinar... aquest dia crec recordar que vaig anar a un restaurant a menjar uns bons canalons. Assegut a la terrassa d'aquell restaurant anava dinant i vigilant la bicicleta al mateix temps, ja hagués estat bona que un guiri d'aquells m'hagués fotut sa velo, sa meva bicicleta, amb bandera de Menorca inclòs. El dinar va ser perfecte!!! Encara era massa d'hora per partir cap a Sant Feliu de Guixols, massa calor, massa xafogor... era el moment propici per mentalitzar-me pel tram dur de carretera que em quedava per fer amb la meva bicicleta, és un tros de moltes pujades i baixades, en el mapa podia veure clar la seva silueta ondulada, com si d'un accident físic és tractés, com si fos una errada física feta aposta a la Costa Brava catalana. Després de dinar, després d'un molt bon dinar, era hora també de cercar una bona ombra per passar l'estona abans de partir... mentre anava cercant aquella desitjada ombra aprofitava també per visualitzar i per endevinar el traç de la carretera per on havia d'enfilar. Va ser fàcil trobar-ho, ja es veia el primer revolt i com de cop aquell camí s'enfilava per amunt... uf! vaig pensar, tocava patir una altra vegada una bona estona. Aquell moment d'espera me servia per mentalitzar-me, encara eren les dues i mitja, les tres, les tres i quart... encara era massa prest! i massa calor! pensava que fins a les quatre i mitja o les cinc no havia de partir... en el fons però no em creia que aguantés haver d"esperar tanta estona, me deia a mi mateix: "Que ja ens coneixem bé!". I efectivament, no vaig poder més, estava mig endormiscat davall aquell abret que just em feia una mica d'ombra quan de cop i volta vaig sentir una veu que m'esperonava a fer camí, eren dues persones que anaven en bicicleta direcció Sant Feliu, just eren les tres i mitja quan vaig decidir partir. El primer tram... Déu n'hi do! sort que l'aturada al mirador em va servir d'excusa perfecta per fer un alè... o molts alens! perquè estava que no podia més. Bona vista la d'aquell mirador, vaig fer un parell de fotos de Tossa de Mar, em vaig sorprendre d'haver pujat tan amunt en tan poc temps i espai, magnífica vista!!! Encara quedaven uns 17 o 18 quilòmetres per arribar a Sant Feliu, la veritat és que per a mi va ser bastant dur ja que duia una bona pila de quilòmetres fets al matí i ara me tocava patir les pujades i baixades d'aquella llarguíssima serralada, era com pujar i baixar d'uns autèntics tobogans fets de roca i pedra. Sort que l'anterior feina de mentalització me va ajudar a afrontar i a superar aquella prova de foc. Realment has de ser fort mentalment ja que de cada baixada venia una altra pujada i així infinitament, semblava! En molts instants desitges que sigui la darrera pujada però n'apareix una altra, i una altra, i una altra, arriba el moment de desesperació: açò no acaba mai! i una la puges a peu perquè creus que ja no pots mès, estàs a punt de rendir-te però et sorprèns de tu mateix i veus que amb un petit respir les cames encara et responen i vas cap endavant, cap endavant! fins arribar a la darrera baixada que em dur directament a Sant Feliu de Guixols, què bé!!! I encara més bé trobar-me ben davant de l'hostal on m'he d'hostajar aquell vespre però no tot pot anar bé quan comproves aquell hostal està massa envellit... passam d'un extrem a l'altre: ahir un hotel de supercategoria, avui... puuu!

Arriba el moment màgic de la dutxa, què bé després d'un dia de calor i de bones suades... i després d'aquesta dutxa i d'un més que merescut descans toca anar a veure el poble de Sant Feliu de Guixols, arrib fins a la platja, un tros enfora es pot veure un braç que fa de refugi a les barques que hi vénen a recerar-se de les inclemències de la mar de llevant. Una vegada més em sorprèn trobar tanta gent que es passeja per aquella vorera de la mar, aquesta vegada però no hi ha tan de guiri... uns seuen mentre sembla que mirin cap a l'horitzó, els més petits com sempre intenten superar obstacles amb els seus peculiars jocs i ... ho aconsegueixen amb aquella especial alegria! sembla que és imminent alguna festa propera ja que s'hi poden veure algunes atraccions de fira... alguns immigrants aprofiten l'ocasió per vendre alguna de les seves coses totalment precindibles, a mi m'ho sembla! me xoca trobar tanta gent immigrant a molts pobles per on he passat fins ara, sent com una pena perquè lògicament pens que no han vingut a les nostres terres per gust o per ganes... no em sembla bé trobar-los agrupats entre ells i poc integrats al lloc de rebuda.

Bé, després de passejar per Sant Feliu, per aquell passeig, per aquella platja, per aquella semblança de port... ara toca anar a sopat i recuperar forces. El sopar en aquell restaurant ha anat mel, llàstima de mosques més que empipadores... aquesta també és l'hora de les telefonades de casa, de mon pare, de ma mare, són els qui més m'enyoren, estan preocupats, demanen coses, desitgen com a desesperadament que aquella aventura acabi prest, i sobretot que acabi bé... però... si només he fet dos dies de bicicleta!! Ja és ben curiós que amb viatges com aquests és quan ens comunicam de manera més continuada i constant, justament al moment que ens trobam més enfora, més allunyats... i en canvi quan estic a Ferreries avegades podem estar una setmana sense veuren's, curiós com a mínim!!! Mon pare està com esbadalit quan li dic el quilometratge que he arribat a fer en un dia com avui, potser he arribat a 70 o 80 quilòmetres? No ho sé però el cert és que quan veus com vas rodant i el temps que encara et queda per acabar el dia sempre penses que "en puc fer un tros més, i un tros més"... les espectatives se superen i açò engreixa el teu orgull personal.

Acaba un altre dia i ara ja toca pensar en demà, toca anar a dormir, descansar i estar preparats per a afrontar una altra etapa ciclista... he acabat content, açò m'anima, em vull preparar també pel que em pugui trobar ensoldemà: dificultats, errades, equivocacions, desesperacions, etc., com la mateixa vida, ben igual! Estic content d'haver iniciat una aventura com aquesta, em posaré una mica en forma... ànims!

Viatge d'estiu, any 2013 (1)

Des del dimecres 24 de juliol fins el dilluns dia 19 d'agost

Era dimecres 24 de juliol de 2013 quan començava un altre viatge d'aquests meus d'estiu... és curiós com canvien les coses des del moment en què hom les pensa a les que al final ha sortit, vull dir que hi ha molta diferència entre com es pensa que anirà la cosa a com surt finalment. En aquest sentit vull expressar que sóc bastant ingenu, sempre pens que tot anirà bé i resulta que no he comptat amb les dificultats o amb els entrebancs amb els quals podria topar. Fa bastant de temps que tenia ganes de fer la ruta anomenada Transpirenàica, una ruta que travessa els Pirineus des de la costa mediterrània fins a la costa del mar Cantàbric, tota una prova de foc física pujant i baixant muntanyes espectaculars. La veritat és que en tenia molta il-lusió però he de reconèixer que tenia molt poca preparació física per dur endavant una aventura com aquella... de fet m'hi animava haver sentit una persona a Barcelona, que vaig trobar al costat o molt a prop de la Sagrada Família fa un parell d'anys, que em deia que havia fet aquesta ruta i que no s'hi havia preparat gaire... sempre havia pensat que si aquell home ho havia fet, per què no ho podia fer jo? i així va ser com em vaig decidir fer aquella "locura" d'aventura. Però... ep! no t'ho perdis! havia d'arribar a Irún, seguir Camí del Nord, vorejar la costa Cantàbrica, arribar a Santander, anar direcció sud cap a Reinosa i arribar llavors fins a Fontibre (petit poble on neix el riu Ebre), lloc on comença una ruta més senzilla, el GR 99, que és un gran recorregut que va passant pels pobles i ciutats que recorren el riu Ebre fins arribar a la desembocadura, al Mare nostrum. Açò per tenir una idea del què volia fer i per més envant veure el que vaig fer realment.

Bono sí, aquell dimecres 24 de juliol vaig agafar la bicicleta i ... cap a Ciutadella! Ah, sí! m'he deixat de dir que tot aquest gran viatge l'havia de fer acompanyat de la bicicleta, bona companyia he tingut amb aquesta bicicleta, amb ella hem recorregut infinitat de pobles i ciutats. Idò, carregades les alforges damunt la bicicleta i amb els dubtes de sempre de veure quines coses me deixava aquesta vegada... vaig partir cap a Ciutadella, havia d'agafar el ferry que me duria fins a Barcelona. El vaixell havia de sortir a les 10 del matí i jo havia començat a rodar amb la meva bicicleta devers les set i mitja del matí. Aquell era un dia típic d'estiu, bon sol, caloreta i el dia es presentava clar i transparent... feia una setmana que havia provat de fer el recorregut de Ferreries a Ciutadella, anada i tornada, i vaig calcular que amb una horeta podria ser al nou port de Son Blanc, a Ciutadella... aquesta vegada però tenia un poc més de pes amb les alforges que duia posades a la bicicleta. Ara mateix record els dies anteriors de preparació amb la bicicleta... en tot l'hivern no l'havia tocada per a res, i des de mitjans de juny que havia començat a entrenat amb la bicicleta estàtica, era com començar de nou, de cada dia havia de fer més minuts i més quilòmetres damunt aquell cavallet sense rodes. Poc després, ara sí, ja vaig començar a agafar sa velo i fer sortides fins a Cala Galdana, Es Migjorn, Es Mercadal, Ciutadella... fins i tot vaig creure convenient entrenar-me en costes tan dures com les de Sant Pere o la de s'Enclusa... uf! aquests dies de costes vaig poder comprovar que la cosa no pintava gaire bé per poder fer el gambirot pujant i baixant els Pirineus... que molt que me faltava per estar mínimament preparat per dur a terme aquella aventura ciclista muntanyenca. La part física compta, i molt, en la preparació de qualsevol ruta, però també ho és la part psicològica, m'havia de fer fort de les dues maneres, psicològicament i física. En aquests primers entrenaments a la costa de s'Enclusa record que me faltava aire, molt d'aire, respirava massa adeveres i era evident que me faltava un bon fondo físic per atacar aquelles pujades pirinenques... bé, vaig pensar que n'havia de fer un poc més cada dia d'entrenament en bicicleta. Un parell de dies abans de partir vaig quedar sorprès del progrés que havia fet, sorprès i animat per haver pujat un bon tros de s'Enclusa sense passa tanta pena com en d'altres vegades.

Abans de les vuit i mitja ja era a Ciutadella, vaig quedar gratament sorprès ja que havia calculat que amb les alforges, i per tant amb més pes, havia d'estar un poc més d'una hora a arribar al port de Ciutadella. Bé, començava molt bé aquell viatge, en aquell moment el que més em preocupava era saber com punyetes havia d'accedir en aquell Ferry... en aquell barco fet de ferro, clar! Vaig decidir deixar sa velo dalt i baixar a treure els bitllets d'embarcament per jo i velo. Una volta aclarits aquests tràmits encara quedava més d'una hora per a embarcar. Després d'esperar aquesta hora arribà el Ferry amb el qual havia d'anar a Barcelona. Entre mig de cotxes, motos i camions a la fi ens endinsàvem a la panxa d'aquell grandiós peix fet de ferro... em meravella i em sorprèn també que hi puguin caber tants de vehicles en aquell vaixell. Eren 5 hores de travessia del mar mediterrani fins arribar al destí, Barcelona, al començament de la Gran Ruta. El dia era esplèndid i la mar estava ben encalmada per fer aquella travessia marítima, puc triar la butaca sense problemes per passar aquelles llargues 5 hores de travessia, no hi ha molta gent: uns miren tele, uns altres xerren, uns altres aprofiten per berenar, uns altres surten a les petites cobertes del costat del barco per contemplar o per fer les darreres fotografies abans que no desaparegui definitivament dels nostres ulls la costa de Ciutadella... just m'he fet un poc enfora de la meva estimada Menorca i ja sent un xic d'enyorança...

Superats els primers "obstacles" psicològics del moment de la partida ara n'arriba un altre al meu cervell: cap on hauré d'enfilar per sortir de Barcelona i anar vora vora de la mar fins arribar a Llançà... hauré d'estar 3 dies rodant perquè el primer destí ciclista és bastant enfora. En la meva vida he aprés, a la fi, ni que sigui una mica, a no sobrestimar les dificultats a les quals em podria trobar al llarg del recorregut... encara tenc aquell deix d'ingenuïtat en la meva pell, i avegades pens que les coses se superen amb una "mica" d'esforç... llavors la decepció és grossa quan veus que l'esforç ha hagut de ser suprem, fins i tot arriba amb episodis de desesperació o de perdre-hi els papers de forma emocional, al final penses que tot és una "locura" ... i se supera sense saber com...

Bé, la travessia marítima ha anat molt bé i arribam a Barcelona devers les tres del capvespre... ara només tenc una obssessió quan a la fi puc sortir del vaixell: enfilar cap al nord, arribar fins a Badalona, seguir vora vora de la costa catalana... Barcelona és plena de moltes coses però sobretot és plena de molta gent que va i ve d'aquell Port Vell de Barcelona... és una bogeria aquesta Barcelona tan turística! A mà esquerra deix l'estatua de Colom i és prest que puc localitzar un carril per a bicicletes que sembla que apunta cap al meu destí desitjat, què bé! De forma ingènua ja estic pensant que aquell carrilet em durà realment i puntualment a Badalona, ingenu de mi!! Al cap de poc... primer obstacle: arrib a l'entrada del parc de la Ciutadella, dreta o esquerra? Primera aturada i baixada de la bicicleta, no fa ni cinc minuts que hem partit! consulta del mapa de Barcelona al meu Ipad... he de seguir cap a l'esquerra imdesprés cap a la dreta i... puuuu! i així entre dubtes i volteres i més volteres a la fi arrib a Badalona. En ser a Badalona vaig tenir la feliç ocurrència d'anar cap a la platja que hi ha molt a prop i així poder enganxar un altre carrilet de bicicleta que al final em durà fins a Mataró. En aquell moment em sentia molt feliç i content de passar tan a prop de la costa per aquell carrilet, només havia d'estirar un poc el braç i gairebé tocava la mar. La mateix temps que em sentia feliç i content de poder anar tan a prop de la mar em sentia decepcionat de veure tanta destrossa costanera en forma de carretera, una via de tren, tanta urbanització, tan de bar, xiringuito, restaurant, etc. tan a prop de la costa que li fa perdre el encant... esper que no me trobi amb res més de semblant. Ah! i tanta gent! i tants de cotxes a les platges... la,gent fuig de les grana ciutats i de les grans aglomeracions com una ciutat tan gran com Barcelona per caure a la gàbia massificada de les platges properes a Barcelona... no ho entenc!! Tot i això en aquells instants xalava molt anant en bicicleta... de forma instantània ja em tornava la meva particular ingenuïtat i pensava: uf! tan de bo tot el camí a fer segués com aquest, pla i amb tan bones vistes!

Tot i el dia intens que duia (havia partit a les set i mitja del matí de Ferreries, havia anat a Ciutadella en bicicleta i després el viatge en barco fins a Barcelona) no em trobava cansat, em sentia animat a fer el màxim de quilòmetres i arribar fins allà on fos... què bé que m'ho passava! Al final vaig decidir aturar-me a Mataró, tot i que la idea era arribar més enfora, ja que era tard i era hora de cercar allotjament per passar aquella primera nit de ruta, m'havia de dutxar i havia de descansar per continuar ensoldemà. Poc em pensava que en un poble tan gran com aquell em costaria tant de trobar un lloc on dormir i descansar, vaig estar més d'una hora cercant i vaig trobar un hotel de 4 estrelles, poc me va importar el que vaig pagar per aquella habitació i per una nit ja que estava cansat de no trobat res. Eren les vuit del vespre d'aquell primer dia de ruta i ... cap a dormir! Descansar bé és molt important, ja ho sabem tots, en rutes com aquestes aprèns a valorar els bons moments, el d'arribar a un hotel a descansar n'és un però el que més m'agrada és el moment de la dutxa, què bé sentir aquella aigua per tota la pell, és el moment màgic de relax, de trobar satisfacció al camí recorregut, com quan una persona se sent satisfeta per haver acabat una jornada laboral, d'haver acabat i d'haver-la realitzat molt bé. Primer dia complert, bona nit!