De cop i volta es va aturar, no podia més, era el moment propici per fer un alè i descansar. Santa sort d'aquella roca ben plana en la qual es va poder seure tranquil-lament, encara era ben d'hora però ja podia sentir les primeres notes refiladíssimes dels ocells aquells que semblaven espavilar-se amb la fredor d'aquell primer dia d'hivern. Assegut gaudia, una vegada més, de la contravertida soledat d'aquell instant, mai li havien fet por aquells instants de solitud perquè pensava que mai de la vida en podria fugir, amb els anys havia après a no defugir-ne, no entenia com es feia açò de fugir d'un mateix, del seu món interior, de les seves sensacions, de les seves emocions, dels seus records... uf! els records! quantes vegades s'havia passat hores i hores retornant a màgics moments de la vida per tornar-los a reviure, sempre havia somiat, havia desitjat que a qualque racó d'allà on tenia aquell caramull de trastos, és a dir al quarto dels trastos situat a dalt del porxo de la seva immensa casa, hi trobaria una mena de pel-lícula que li faria recordar la seva infantesa, per exemple... o encara afinant una mica més... li feia una especial il-lusió reviure qualsevol Nadal de la seva enyorada infantesa, sobretot reviure la manera, l'esperit, les sensacions que li produïen en el cor el Nadal dels seus primers anys de vida. Era evident que mai arribaria a trobar tan preuat tresor, el de la pel-lícula vull dir, però es va sorprendre com de nítids li arribaven alguns flaixos d'aquells records infantils. Tot açò el va fer caure en el compte de que s'estava tornant gran, vell, solitari, enyoradís, sensible... no podia evitar que li caigués qualque llàgrima però se sentia feliç de sentir aquell raig de sensacions que passaven pel seu cor. En un instant va recórrer mentalment pels Nadals de la seva vida, va recordar en uns pocs segons els Nadals de la seva infantesa, amb els seus pares, amb els seus germans, aquells Nadals de cuc, els Nadals de l'esbojarrada joventut, aquell Nadal amb el seu primer amor, els dels seus fills quan eren petits... però cap de tan especial com aquell d'aquell any tan recordat: era dissabte de Nadal i ja feia dies que el fred fiblava de valent en les pells de la gent d'aquell petit poble costaner però ni açò podia impedir de preparar i de viure amb il-lusió un Nadal cada any especial amb la gent estimada, amics, companys, familiars. Encara era arrelat el costum de l'ofici religiós en tan especial dia com era el dissabte de Nadal, el d'anar a la Missa del gall. Molt viscuda va ser aquella celebració però més gran va ser l'alegria en sortir de l'església en veure que els carrers es començaven a emblanquinar per "culpa" d'una gran nevada que anava caient amb força i ganes. Era impossible no mostrar alegria, cara de sorpresa, amollar crits de joia davant tan gran aconteixement, era el Nadal somniat, era el Nadal blanc desitjat que a la fi havia arribat, que a la fi s'havia complert. Ensoldemà no es podia evitar l'esglai de la gent en veure tot el blanc d'aquell poble nevat, era Nadal i a qualcú encara li semblava que estava somniant en veure tamany espectacle nadalenc, no s'ho podien creure tot i tenir-ho davant els seus mateixos ulls. Mai de la seva vida ho oblidarien.
Era bon moment per tornar a poble, a casa. Tot i el bon dia, i el bon sol que lluïa, el dia era fred i una mica ventós... ja faltava poc perquè arribés Nadal, un nou Nadal, en el fons desitjava que no fos un Nadal més sinó que aquell fos especial i únic... com ho havien estat tots els altres Nadals viscuts...
Bon Nadal!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies!!