Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

diumenge, 17 de novembre de 2013

Viatge d'estiu, any 2013 (1)

Des del dimecres 24 de juliol fins el dilluns dia 19 d'agost
Era dimecres 24 de juliol de 2013 quan començava un altre viatge d'aquests meus d'estiu... és curiós com canvien les coses des del moment en què hom les pensa a les que al final ha sortit, vull dir que hi ha molta diferència entre com es pensa que anirà la cosa a com surt finalment. En aquest sentit vull expressar que sóc bastant ingenu, sempre pens que tot anirà bé i resulta que no he comptat amb les dificultats o amb els entrebancs amb els quals podria topar. Fa bastant de temps que tenia ganes de fer la ruta anomenada Transpirenàica, una ruta que travessa els Pirineus des de la costa mediterrània fins a la costa del mar Cantàbric, tota una prova de foc física pujant i baixant muntanyes espectaculars. La veritat és que en tenia molta il-lusió però he de reconèixer que tenia molt poca preparació física per dur endavant una aventura com aquella... de fet m'hi animava haver sentit una persona a Barcelona, que vaig trobar al costat o molt a prop de la Sagrada Família fa un parell d'anys, que em deia que havia fet aquesta ruta i que no s'hi havia preparat gaire... sempre havia pensat que si aquell home ho havia fet, per què no ho podia fer jo? i així va ser com em vaig decidir fer aquella "locura" d'aventura. Però... ep! no t'ho perdis! havia d'arribar a Irún, seguir Camí del Nord, vorejar la costa Cantàbrica, arribar a Santander, anar direcció sud cap a Reinosa i arribar llavors fins a Fontibre (petit poble on neix el riu Ebre), lloc on comença una ruta més senzilla, el GR 99, que és un gran recorregut que va passant pels pobles i ciutats que recorren el riu Ebre fins arribar a la desembocadura, al Mare nostrum. Açò per tenir una idea del què volia fer i per més envant veure el que vaig fer realment.
Bono sí, aquell dimecres 24 de juliol vaig agafar la bicicleta i ... cap a Ciutadella! Ah, sí! m'he deixat de dir que tot aquest gran viatge l'havia de fer acompanyat de la bicicleta, bona companyia he tingut amb aquesta bicicleta, amb ella hem recorregut infinitat de pobles i ciutats. Idò, carregades les alforges damunt la bicicleta i amb els dubtes de sempre de veure quines coses me deixava aquesta vegada... vaig partir cap a Ciutadella, havia d'agafar el ferry que me duria fins a Barcelona. El vaixell havia de sortir a les 10 del matí i jo havia començat a rodar amb la meva bicicleta devers les set i mitja del matí. Aquell era un dia típic d'estiu, bon sol, caloreta i el dia es presentava clar i transparent... feia una setmana que havia provat de fer el recorregut de Ferreries a Ciutadella, anada i tornada, i vaig calcular que amb una horeta podria ser al nou port de Son Blanc, a Ciutadella... aquesta vegada però tenia un poc més de pes amb les alforges que duia posades a la bicicleta. Ara mateix record els dies anteriors de preparació amb la bicicleta... en tot l'hivern no l'havia tocada per a res, i des de mitjans de juny que havia començat a entrenat amb la bicicleta estàtica, era com començar de nou, de cada dia havia de fer més minuts i més quilòmetres damunt aquell cavallet sense rodes. Poc després, ara sí, ja vaig començar a agafar sa velo i fer sortides fins a Cala Galdana, Es Migjorn, Es Mercadal, Ciutadella... fins i tot vaig creure convenient entrenar-me en costes tan dures com les de Sant Pere o la de s'Enclusa... uf! aquests dies de costes vaig poder comprovar que la cosa no pintava gaire bé per poder fer el gambirot pujant i baixant els Pirineus... que molt que me faltava per estar mínimament preparat per dur a terme aquella aventura ciclista muntanyenca. La part física compta, i molt, en la preparació de qualsevol ruta, però també ho és la part psicològica, m'havia de fer fort de les dues maneres, psicològicament i física. En aquests primers entrenaments a la costa de s'Enclusa record que me faltava aire, molt d'aire, respirava massa adeveres i era evident que me faltava un bon fondo físic per atacar aquelles pujades pirinenques... bé, vaig pensar que n'havia de fer un poc més cada dia d'entrenament en bicicleta. Un parell de dies abans de partir vaig quedar sorprès del progrés que havia fet, sorprès i animat per haver pujat un bon tros de s'Enclusa sense passa tanta pena com en d'altres vegades.
Abans de les vuit i mitja ja era a Ciutadella, vaig quedar gratament sorprès ja que havia calculat que amb les alforges, i per tant amb més pes, havia d'estar un poc més d'una hora a arribar al port de Ciutadella. Bé, començava molt bé aquell viatge, en aquell moment el que més em preocupava era saber com punyetes havia d'accedir en aquell Ferry... en aquell barco fet de ferro, clar! Vaig decidir deixar sa velo dalt i baixar a treure els bitllets d'embarcament per jo i velo. Una volta aclarits aquests tràmits encara quedava més d'una hora per a embarcar. Després d'esperar aquesta hora arribà el Ferry amb el qual havia d'anar a Barcelona. Entre mig de cotxes, motos i camions a la fi ens endinsàvem a la panxa d'aquell grandiós peix fet de ferro... em meravella i em sorprèn també que hi puguin caber tants de vehicles en aquell vaixell. Eren 5 hores de travessia del mar mediterrani fins arribar al destí, Barcelona, al començament de la Gran Ruta. El dia era esplèndid i la mar estava ben encalmada per fer aquella travessia marítima, puc triar la butaca sense problemes per passar aquelles llargues 5 hores de travessia, no hi ha molta gent: uns miren tele, uns altres xerren, uns altres aprofiten per berenar, uns altres surten a les petites cobertes del costat del barco per contemplar o per fer les darreres fotografies abans que no desaparegui definitivament dels nostres ulls la costa de Ciutadella... just m'he fet un poc enfora de la meva estimada Menorca i ja sent un xic d'enyorança...
Superats els primers "obstacles" psicològics del moment de la partida ara n'arriba un altre al meu cervell: cap on hauré d'enfilar per sortir de Barcelona i anar vora vora de la mar fins arribar a Llançà... hauré d'estar 3 dies rodant perquè el primer destí ciclista és bastant enfora. En la meva vida he aprés, a la fi, ni que sigui una mica, a no sobrestimar les dificultats a les quals em podria trobar al llarg del recorregut... encara tenc aquell deix d'ingenuïtat en la meva pell, i avegades pens que les coses se superen amb una "mica" d'esforç... llavors la decepció és grossa quan veus que l'esforç ha hagut de ser suprem, fins i tot arriba amb episodis de desesperació o de perdre-hi els papers de forma emocional, al final penses que tot és una "locura" ... i se supera sense saber com...
Bé, la travessia marítima ha anat molt bé i arribam a Barcelona devers les tres del capvespre... ara només tenc una obssessió quan a la fi puc sortir del vaixell: enfilar cap al nord, arribar fins a Badalona, seguir vora vora de la costa catalana... Barcelona és plena de moltes coses però sobretot és plena de molta gent que va i ve d'aquell Port Vell de Barcelona... és una bogeria aquesta Barcelona tan turística! A mà esquerra deix l'estatua de Colom i és prest que puc localitzar un carril per a bicicletes que sembla que apunta cap al meu destí desitjat, què bé! De forma ingènua ja estic pensant que aquell carrilet em durà realment i puntualment a Badalona, ingenu de mi!! Al cap de poc... primer obstacle: arrib a l'entrada del parc de la Ciutadella, dreta o esquerra? Primera aturada i baixada de la bicicleta, no fa ni cinc minuts que hem partit! consulta del mapa de Barcelona al meu Ipad... he de seguir cap a l'esquerra imdesprés cap a la dreta i... puuuu! i així entre dubtes i volteres i més volteres a la fi arrib a Badalona. En ser a Badalona vaig tenir la feliç ocurrència d'anar cap a la platja que hi ha molt a prop i així poder enganxar un altre carrilet de bicicleta que al final em durà fins a Mataró. En aquell moment em sentia molt feliç i content de passar tan a prop de la costa per aquell carrilet, només havia d'estirar un poc el braç i gairebé tocava la mar. La mateix temps que em sentia feliç i content de poder anar tan a prop de la mar em sentia decepcionat de veure tanta destrossa costanera en forma de carretera, una via de tren, tanta urbanització, tan de bar, xiringuito, restaurant, etc. tan a prop de la costa que li fa perdre el encant... esper que no me trobi amb res més de semblant. Ah! i tanta gent! i tants de cotxes a les platges... la,gent fuig de les grana ciutats i de les grans aglomeracions com una ciutat tan gran com Barcelona per caure a la gàbia massificada de les platges properes a Barcelona... no ho entenc!! Tot i això en aquells instants xalava molt anant en bicicleta... de forma instantània ja em tornava la meva particular ingenuïtat i pensava: uf! tan de bo tot el camí a fer segués com aquest, pla i amb tan bones vistes!
Tot i el dia intens que duia (havia partit a les set i mitja del matí de Ferreries, havia anat a Ciutadella en bicicleta i després el viatge en barco fins a Barcelona) no em trobava cansat, em sentia animat a fer el màxim de quilòmetres i arribar fins allà on fos... què bé que m'ho passava! Al final vaig decidir aturar-me a Mataró, tot i que la idea era arribar més enfora, ja que era tard i era hora de cercar allotjament per passar aquella primera nit de ruta, m'havia de dutxar i havia de descansar per continuar ensoldemà. Poc em pensava que en un poble tan gran com aquell em costaria tant de trobar un lloc on dormir i descansar, vaig estar més d'una hora cercant i vaig trobar un hotel de 4 estrelles, poc me va importar el que vaig pagar per aquella habitació i per una nit ja que estava cansat de no trobat res. Eren les vuit del vespre d'aquell primer dia de ruta i ... cap a dormir! Descansar bé és molt important, ja ho sabem tots, en rutes com aquestes aprèns a valorar els bons moments, el d'arribar a un hotel a descansar n'és un però el que més m'agrada és el moment de la dutxa, què bé sentir aquella aigua per tota la pell, és el moment màgic de relax, de trobar satisfacció al camí recorregut, com quan una persona se sent satisfeta per haver acabat una jornada laboral, d'haver acabat i d'haver-la realitzat molt bé. Primer dia complert, bona nit!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies!!