Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

diumenge, 24 de novembre de 2013

Viatge d'estiu, any 2013 (2)

Dijous, 25 de juliol de 2013. El fet de dur a terme una ruta com aquesta comporta també unes certes rutines com ara aixecar-te a la mateixa hora cada matí, en el meu cas a les 6 del matí, per anar preparant la sortida de cada dia: preparar les alforges, guardar tota la roba a la motxil-la, fer net roba, posar-me crema solar, vestir-me, calçar-me... i si hi ha temps mirar les primeres notícies del dia per la tele i les d'àmbit de Menorca a través de l'Ipad... i una volta tot a punt a les set del matí començar a rodar amb sa velo...som-hi!!! Un dels moments màgics que té una aventura com aquesta és el moment de les primeres pedalades amb la bicicleta, sentir aquell aire ben fresquet en aquella hora del matí, tot tranquil i amb pau... m'encanta aquell moment del matí!!!

Avui sortint de Mataró no hi ha més remei que transitar per carretera, hi ha pocs cotxes en aquella dematinera hora... el rastre del carril-bici del dia anterior s'ha perdut, no el veig... sort que en aquella hora hi ha molt poc trànsit per aquella carretera nacional 2, una carretera que passa molt a prop de platges, totes urbanitzades com ara Arenys de Mar, Canet de Mar o Sant Pol de Mar. i arribats a Calella faig una aturada, la primera aturada per recuperar forces i berenerar una mica. En aquell instant tot va perfecte i sobre rodes, just són les 9 del dematí... aquí faig memòria i crec recordar que fa uns pocs anys ma mare hi va venir a passar uns dies de vacances... d'una manera o altra sempre tenc un especial record pels meus pares durant el viatge, com a mínim els tenc molt present, perquè són els primers que "senten" més la meva absència durant aquest temps de fora de Menorca, de Ferreries. Així ben berenats i ben carregat d'aigua he proseguit la ruta ciclista per carretera. Al cap d'una estona la via ha fet un canvi brusc, ara en lloc de seguir en direcció nord s'ha desviat en sentit est... he agafat una altra carretera i al cap de poc torn a seguir cap al nord, és el començament del tram anomenat de la Costa Brava... i tan brava com és!!! Ja he passat per Pineda de mar, Malgrat de Mar, Blanes i amb poc temps fàcilment he arribat a Lloret de Mar, sembla una ciutat estrangera, ho dic perquè no hi ha més que estrangers per totes bandes, i bars i més bars i més bars i més restaurants. Sense fer aturada seguim la ruta cap a Tossa de Mar però abans me toca fer un gran esforç per guanyar una pujada per amunt que me "brinda" aquella carretera, i una volta pujada la costa sí que me not com a cansat (de fet és el mateix de sempre: quan el camí és pla o de baixada sembla que la ruta és fàcil i que puc aguantar molta estona; però quan la cosa costa i és costa per amunt tot... estic tan cansat que tenc la sensació de que ho he deixar anar en aquell mateix moment... el que més em sorprèn sempre és la capacitat de recuperació que tenc després de fer un gran esforç com aquell) A la fi arrib dalt... és com un petit coll, la sort és que després d'una bona pujada sempre sol venir una baixada, però aquesta és una molt bona baixada que en un no res me dur directament a Tossa de Mar... oh! no! més "guiris", més estrangers i estrangers, aquí també hi ha molta gent, molt de moviment. Són un poc més de les onze del matí, bona hora aquesta per anar a fer un bon mos de pa amb formatge, en aquella hora ja comença a fer molta calor i ja he recorregut un bon tros de la ruta d'avui, és hora de ben descansar i afrontar el darrer tram fins a Sant Feliu de Guixols, però açò serà més tard, de capvespre. Jo me queix de tanta aglomeració d'estrangers sense adornar-m'en que jo també engreix aquesta aglomeració de gent, i jo per partida doble ja que som jo i bicicleta. Després de berenar toca anar a voltar i veure la platja de Tossa de Mar que és molt a prop... la platja és molt polida, el castell de la vorera ho acaba de rematar però tot està molt atepeït de molta gent que va i ve de per totes bandes: a la platja, pels carrers, en bicicletes, moltes motos, cotxes, molta gent a peu... ara ja sé perquè els catalans fan tan de doblers també, per les divises que deixa tan de turista acumulat i amorrat a tanta urbanització catalana. Després de voltar un poc i comprar aigua fresca finalment em decidesc per anar a seure a ombra, al sol fa molta calor i no tenc moltes ganes de torrar-me gaire. I gairebé sense adonar-m'en arriba l'hora d'anar a dinar... aquest dia crec recordar que vaig anar a un restaurant a menjar uns bons canalons. Assegut a la terrassa d'aquell restaurant anava dinant i vigilant la bicicleta al mateix temps, ja hagués estat bona que un guiri d'aquells m'hagués fotut sa velo, sa meva bicicleta, amb bandera de Menorca inclòs. El dinar va ser perfecte!!! Encara era massa d'hora per partir cap a Sant Feliu de Guixols, massa calor, massa xafogor... era el moment propici per mentalitzar-me pel tram dur de carretera que em quedava per fer amb la meva bicicleta, és un tros de moltes pujades i baixades, en el mapa podia veure clar la seva silueta ondulada, com si d'un accident físic és tractés, com si fos una errada física feta aposta a la Costa Brava catalana. Després de dinar, després d'un molt bon dinar, era hora també de cercar una bona ombra per passar l'estona abans de partir... mentre anava cercant aquella desitjada ombra aprofitava també per visualitzar i per endevinar el traç de la carretera per on havia d'enfilar. Va ser fàcil trobar-ho, ja es veia el primer revolt i com de cop aquell camí s'enfilava per amunt... uf! vaig pensar, tocava patir una altra vegada una bona estona. Aquell moment d'espera me servia per mentalitzar-me, encara eren les dues i mitja, les tres, les tres i quart... encara era massa prest! i massa calor! pensava que fins a les quatre i mitja o les cinc no havia de partir... en el fons però no em creia que aguantés haver d"esperar tanta estona, me deia a mi mateix: "Que ja ens coneixem bé!". I efectivament, no vaig poder més, estava mig endormiscat davall aquell abret que just em feia una mica d'ombra quan de cop i volta vaig sentir una veu que m'esperonava a fer camí, eren dues persones que anaven en bicicleta direcció Sant Feliu, just eren les tres i mitja quan vaig decidir partir. El primer tram... Déu n'hi do! sort que l'aturada al mirador em va servir d'excusa perfecta per fer un alè... o molts alens! perquè estava que no podia més. Bona vista la d'aquell mirador, vaig fer un parell de fotos de Tossa de Mar, em vaig sorprendre d'haver pujat tan amunt en tan poc temps i espai, magnífica vista!!! Encara quedaven uns 17 o 18 quilòmetres per arribar a Sant Feliu, la veritat és que per a mi va ser bastant dur ja que duia una bona pila de quilòmetres fets al matí i ara me tocava patir les pujades i baixades d'aquella llarguíssima serralada, era com pujar i baixar d'uns autèntics tobogans fets de roca i pedra. Sort que l'anterior feina de mentalització me va ajudar a afrontar i a superar aquella prova de foc. Realment has de ser fort mentalment ja que de cada baixada venia una altra pujada i així infinitament, semblava! En molts instants desitges que sigui la darrera pujada però n'apareix una altra, i una altra, i una altra, arriba el moment de desesperació: açò no acaba mai! i una la puges a peu perquè creus que ja no pots mès, estàs a punt de rendir-te però et sorprèns de tu mateix i veus que amb un petit respir les cames encara et responen i vas cap endavant, cap endavant! fins arribar a la darrera baixada que em dur directament a Sant Feliu de Guixols, què bé!!! I encara més bé trobar-me ben davant de l'hostal on m'he d'hostajar aquell vespre però no tot pot anar bé quan comproves aquell hostal està massa envellit... passam d'un extrem a l'altre: ahir un hotel de supercategoria, avui... puuu!

Arriba el moment màgic de la dutxa, què bé després d'un dia de calor i de bones suades... i després d'aquesta dutxa i d'un més que merescut descans toca anar a veure el poble de Sant Feliu de Guixols, arrib fins a la platja, un tros enfora es pot veure un braç que fa de refugi a les barques que hi vénen a recerar-se de les inclemències de la mar de llevant. Una vegada més em sorprèn trobar tanta gent que es passeja per aquella vorera de la mar, aquesta vegada però no hi ha tan de guiri... uns seuen mentre sembla que mirin cap a l'horitzó, els més petits com sempre intenten superar obstacles amb els seus peculiars jocs i ... ho aconsegueixen amb aquella especial alegria! sembla que és imminent alguna festa propera ja que s'hi poden veure algunes atraccions de fira... alguns immigrants aprofiten l'ocasió per vendre alguna de les seves coses totalment precindibles, a mi m'ho sembla! me xoca trobar tanta gent immigrant a molts pobles per on he passat fins ara, sent com una pena perquè lògicament pens que no han vingut a les nostres terres per gust o per ganes... no em sembla bé trobar-los agrupats entre ells i poc integrats al lloc de rebuda.

Bé, després de passejar per Sant Feliu, per aquell passeig, per aquella platja, per aquella semblança de port... ara toca anar a sopat i recuperar forces. El sopar en aquell restaurant ha anat mel, llàstima de mosques més que empipadores... aquesta també és l'hora de les telefonades de casa, de mon pare, de ma mare, són els qui més m'enyoren, estan preocupats, demanen coses, desitgen com a desesperadament que aquella aventura acabi prest, i sobretot que acabi bé... però... si només he fet dos dies de bicicleta!! Ja és ben curiós que amb viatges com aquests és quan ens comunicam de manera més continuada i constant, justament al moment que ens trobam més enfora, més allunyats... i en canvi quan estic a Ferreries avegades podem estar una setmana sense veuren's, curiós com a mínim!!! Mon pare està com esbadalit quan li dic el quilometratge que he arribat a fer en un dia com avui, potser he arribat a 70 o 80 quilòmetres? No ho sé però el cert és que quan veus com vas rodant i el temps que encara et queda per acabar el dia sempre penses que "en puc fer un tros més, i un tros més"... les espectatives se superen i açò engreixa el teu orgull personal.

Acaba un altre dia i ara ja toca pensar en demà, toca anar a dormir, descansar i estar preparats per a afrontar una altra etapa ciclista... he acabat content, açò m'anima, em vull preparar també pel que em pugui trobar ensoldemà: dificultats, errades, equivocacions, desesperacions, etc., com la mateixa vida, ben igual! Estic content d'haver iniciat una aventura com aquesta, em posaré una mica en forma... ànims!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies!!