Dades personals

Menorca, Ferreries
Visc a Ferreries...

dimarts, 9 d’abril del 2013

Per què commemorar la 2ona República?

Commemorar no és igual que celebrar, commemorar vol dir recordar, tenir present, posar en valor alguna cosa llunyana que ja només queda com a record, persones que van lluitar per qualsevol acte en concret...
La proclamació de la Segona República espanyola el 14 d'abril de 1931 va ser un esclat d'alegria per a la gent del seu moment. La llibertat, la democràcia, el sufragi universal, la igualtat, el progrés, etc.  ja no eren simples utopies per a la gent que gairebé sempre havia viscut la seva vida sota el jou de dictadures com la de Primo de Rivera, o sota la indecisió, la incomprensió i la prepotència d'un monarca com Alfons XIIIè. Era l'inici d'una època de llibertats il-lusionant  per a molta gent, sense dictadors i sense reis el país es disposava a avançar com a poble, com a col-lectiu, per caminar cap al futur. Malauradament aquesta catarsi d'il-lusions i esperances es va truncar amb la maleïda guerra civil de 1936... i van haver de passar 40 anys per tornar a redreçar el camí cap a la llibertat injustament perdut anys enrera. Per això vull comemorar un aconteixement polític com aquest, per això i perquè m'agrada posar en valor tot el que tenim i que a vegades no sabem valorar com cal i en la seva justa manera: el nostre estat i el nostre sistema democràtic, perquè 82 anys enrera la gent d'aquella època ja ho van saber fer així. Sempre he pensat, però, que aquelles ànsies de llibertat es van escolar entre les mans de la fràgil democràcia republicana: no es van respectar les llibertats individuals, la llibertat religiosa va ser injustament atacada, massa radicalització en els postulats polítics (si no ets dels meus ets enemic meu), potser es va confondre llibertat amb llibertinatge, tanta ànsia de llibertat per llavors no saber viure amb aquesta desitjada llibertat...
D'altra banda m'agradaria destacar el valor en sí del sistema polític republicà, enfora de dir que és el millor,  perquè sempre TOT es pot millorar, potser és podria dir que és el més igualitari i més just per a la gent que és administrada. Característica de qualsevol sistema polític, i em pens que encara molt més arrelat en el republicà, és el valor de la utopia, del no està conforme, de trobar-hi millora en tot, més just, més equitatiu... per a mi utòpic és somniar i lluitar per una república catalana independent de l'estat espanyol, confederat i unit a terres de cultura i de parla catalana perquè pens que seria el millor per a mi i per a Menorca, sense anar en contra ni estar enemistat amb ningú perquè el valor de la pau mai pot faltar a qualsevol poble o país del món amb dignitat.
Finalment un record pel meu estimat avi, en Pepe Marí, que va viure in situ l'experiència de veure néixer l'anhelada i jova República i que, per mala sort, no va poder consolidar per a futures generacions.

divendres, 29 de març del 2013

Què ens amaguen?
Al ple de l'ajuntament de Ferreries de dia 28 de febrer de 2013 l'equip de l'actual govern municipal informava de que la Demarcació de Costes havia proposat a l'ajuntament d'explotar un xiringuito a la platja de Cala Mitjana, per així poder treure uns recursos econòmics que podrien servir, per exemple i entre d'altres coses, per posar el servei d'un socorrista en aquesta platja de Ferreries. Es va dir que si no ho agafava l'ajuntament, Costes molt possiblement posaria en licitació aquest xiringuito i així ho podria explotar qualsevol empresa o persona de forma privada. La sorpresa va venir poc temps després quan el diari Última Hora Menorca (1-3-2013) feia entendre, amb el seu titular, que eren els ajuntaments de Ferreries i Ciutadella els qui havien sol-licitat a Costes de poder ubicar alguns xiringuitos en algunes platges de Menorca durant el proper estiu. El desconcert és total perquè jo en aquests moments no sé qui ens està dient la veritat o qui ens amaga alguna cosa respecte de com s'ha gestionat aquest tema i de les explicacions que s'haurien d'haver comunicat i no s'han comunicat. M'agradaria molt que algú m'ho aclarís, però tenc molta por de que no hi hagi ningú capaç de dir i d'explicar les coses amb una mica de claretat. Qualque valent? Jo ho tenc clar, no en vull cap de xiringuito, ni a Cala Mitjana ni a cap platja de Menorca, però tampoc vull que m'enredin amb mitges veritats. I com jo a Ferreries n'hi ha molts. 
PD: el desconcert es va doblar ahir vespre en el ple del mes de març en sentir que es canvien la versió dels fets i no em saben respondre al plantejament que he exposat en aquesta carta. La transparència en aquest tema brilla per la seva absència des del primer moment.

dimarts, 25 de desembre del 2012

El meu avi Marí

Avui us vull contar del meu avi Marí, en Pepe Marí, nascut a Eivissa, Eivissa diuen que és terra de pins.
Era l'any 1918, va néixer el maig de 1918, fill da na Maria Cardona i d'en Mariano Marí, de la nissaga dels seguinets.
Va fer vida d'infant al conegut barri de La Marina, va córrer i jugar entre les murades de Dalt Vila, com també a prop del port d'Eivissa.
Va ser pescador, manobre, cantador, i tocava la guitarra amb delit, era un jove enamorat de la vida i sabia lloar-la com calia.
Va ser també un aventurer, res li feia por, just amb divuit anyets acabats de fer partia cap a Barcelona a cercar ventura i qui sap què més, i després cap a Maó.
Va ser soldat republicà, amb un no res el van convertir en soldat ras, en un milicià adepte a la República, la República era l'ideal màxim a defensar.
I de Maó cap a Ferreries i d'allí cap a Cala Galdana... uf! qui no s'imagina la bellesa d'un paratge com aquest l'any 1936, el meu avi Marí devia quedar prendat de la bellesa d'una Cala Galdana ben al natural, el meu avi hi arrelar profundament... entre Cala Galdana i Ferreries hi quedar com a empresonat.
Més prendat quedar de na Juanita de S'hort de Binisaid, una encantadora jove de Ferreries de la seva mateixa edat, tant que el 1937 s'hi va casar i el 1938 varen tenir un fill, el seu únic fill: el meu pare estimat ...
El meu avi és per a mi el sense rostre, el desconegut, el misteriós avi desaparegut en estranyes circumstàncies, ningú li recorda la seva cara ni el seu posat ni tampoc els seus fets...però jo encara avui el vull recordar, el vull tenir present, vull pregar per ell.
En una guerra, en qualsevol guerra, tothom fa el que pot i el que sigui per defensar la seva pròpia vida i sobreviure a tot i a tothom, tothom és dolent i és bo a la vegada perquè en una guerra tot s'hi val, malauradament...pocs són els de fiar, tots exposats constantment i sempre a la traïció dels de més a prop i també als de més enfora... avui em deman: els qui van perdre la guerra eren dolents i bons els qui la van guanyar? No, els qui van guanyar alguna cosa van tenir de dolent i els qui van perdre alguna cosa van tenir de bo...
L'avi Marí morí jove, molt jove, amb 20 anys, afusellat a La Mola, envoltat de negres dubtes del per què de tot... segur que també penedit del possible mal ocasionat durant la seva vida i durant la nefasta guerra civil, el més trist de tot, però, és que hi morí tot sol, trist, apenat, adolorit, abandonat, incomprès, rebutjat, oblidat, violentat pels de més a prop i pels de més enfora...
M'agradaria tant copsar i entendre aquell darrer instant de vida de soledat i tristor del meu avi, i entendre-ho tot, i abraçar-ho tot, i alleugerir-li aquell darrer instant de pena i de dolor... mai el voldré i el podré oblidar...
Que mai més torni passar, que mai més cap guerra ens ompli de dolor i de pena... mai més cap sacrifici en forma de vida, perquè la vida és per viure-la, no per llevar-la als altres o perquè els altres ens la llevin...

diumenge, 23 de desembre del 2012

M'agrada Nadal

M'agrada Nadal, perquè sempre ets aquí. Al cor hi neix un desig de Pau en tota la seva immensitat, com la immensitat de la mar, com la d'aquest cel tan blau i tan net... i tan mateix em sent tan petit devora aquest Nadal tan gran! El meu cor s'entendreix d'amor sadoll per aquells que viuen la grandesa de la vida... quantes cançons abocades amb sentiment d'amor fratern hem sentit i sentirem... i "sentirem" molt... ens han arribat al cor de les emocions aquestes veus angelicals plenes d'innocència tendra. Quants desitjos han sortit de la cova gelosa del nostre racó més preuat i tan meravellós que és el nostre cor més pregon: una postal de Nadal, un dibuix, una frase, una fotografia, una mirada, una abraçada, un somriure, una picada de l'ullet, una llàgrima d'emoció em regalima pel rostre mig colrat pel temps en veure i sentir els infants com canten nadales al Jesús infant petit, com canten a la gent gran que ja són més allà que aquí, com canten i reciten cançons i poesies apreses amb delit als seus avis que es deleixen pels seus estimadíssims néts i nétes... com són acaronats per una mare única i irrepetible, amb tendresa, amb seny, amb una mirada complaent..

M'agrada el Nadal del meu Ferreries natal, de la meva infantesa, el Nadal dels meus somnis infantils que mai finien, el Nadal en què la màgia es confonia i es dissipava amb la realitat més propera.

Que sigui un Nadal únic, no un Nadal més, que tinguem present als qui ja no tenim entre nosaltres i que segur que ja deuen viure l'autèntic Nadal dels nostres somnis i desitjos més profunds, sobretot un record molt especial i molt sentit per en Martí... ens costarà passar el primer any de tot sense tu, ara és Nadal, llavors serà... perquè sentíem de la fortalesa de la teva presència i ara sentim la buidor de la teva absència... Bon Nadal a tothom, i a tu també, Martí.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Qui vol ser àrbitre?

Ser jutge, àrbitre de grans esdeviments esportius com el futbol o el bàsquet avui en dia no és gaire fàcil. El futbol sobretot és una font d'interessos econòmics espectacular que no es pot permetre el luxe de que una sola persona perjudiqui l'entitat en qüestió, així ho expressen i ho diuen els poderosos del futbol, per exemple. Ja ho sabem que els negocis no entenen de sentiments, de sensacions, d'equivocacions, d'errades, en definitiva, de persones. Si fos així i tinguessin tan d'interés de que tot segués tan perfecte i just haurien de pensar a posar màquines perfectes i no a persones en l'art de repartir justícia en un camp de futbol, i així i tot molt possiblement ni les màquines s'en sortirien de la protesta i de la ira del públic. Jo no entenc molt bé aquesta animadversió que aboquen moltes persones quan veuen un àrbitre en un camp de futbol, moltes vegades sense cap motiu es posen a insultar i s'enrecorden de la seva mare de forma despreciable i mesquina, sembla que és una figura a la qual, sense miraments, hi trabucam les nostres petites frustacions que no hem pogut superar durant la setmana, o qui sap què. El cas és que no sabem posar-nos en el lloc d'una persona com un àrbitre i entendre que es pot equivocar o no veure segons què en mig d'una pista de bàsquet o un camp de futbol. No pot ser que vegem en un àrbitre una cosa rara o diferent de qualsevol altra persona a la qual la poguem insultar i fins i tot agredir, o matar com va passar fa poc a un camp de futbol d'Holanda, això sí que no pot ser. He intentat visualitzar aquesta imatge de jo com a àrbitre en mig d'un camp de futbol amb 30.000 persones mirant-me, acusant-me, insultant-me, pressionant-me de per tot arreu i... uf crec que no ho aguantaria en arribar a casa... has de ser molt valent de voler ser àrbitre i aguantar tot el que et ve al damunt. T'ho imagines tu?
M'imagin que sobretot hi ha una gran desconfiança envers l'àrbitre perquè no sabem de les seves intencions, més que res pensam que vol perjudicar el nostre equip i d'aquí el nostre recel. Una altra cosa és la de pressionar constantment per tal de que no ens perjudiqui i així exigir justícia, però normalment quan es pressiona a una altra persona perquè ho faci bé acaba fent-ho malament. Llavors no és gaire esportiu pressionar perquè ens beneficii en perjudici de l'altre. Tampoc entenc allò que diuen els aficionats de que els àrbitres "ens tenen mania", "fan campanya", "persegueixen" el nostre equip, no conec cap equip que hagi dit mai que estan contents dels àrbitres, normalment tots se senten perjudicats, signe inequívoc de que a vegades els àrbitres s'equivoquen a favor i a vegades en contra nostra, ben normal per altra banda, i és que és molt difícil arbitrar bé per a tothom. Llevat d'alguns pocs casos qualsevol àrbitre la seva màxima intenció és fer-ho bé per ambdós equips.
Finalment m'agradaria demanar a tots els aficionats i aficionades de qualsevol esport a qualsevol camp que siguin molt respectuosos amb la figura de l'àrbitre perquè, com he escrit abans, és molt difícil impartir justícia absoluta en mig d'un camp de futbol, que evitin els insults, les males formes, la violència cap als jutges esportius i molt més ho han d'evitar davant els fillets petits que aprenen del que fan els adults. No dic que els hi facin un monument però sí que tenguin la consideració i el respecte que es mereixen com a persones i que generalment no tenen quan arbitren.

diumenge, 9 de desembre del 2012

La millor afició del món

Ser seguidor de qualsevol esport és realment polit. Quan et fas seguidor d'un equip en concret el major desig és que el teu equip guanyi i que ho faci jugant el màxim de bé. Els followers fan pinya entorn d'aquest objectiu i fan tot el possible per empènyer amb els seus ànims als lluitadors i sacrificats jugadors. Per sobre de molts altres esports m'atreu espectacularment el futbol, i molt particularment el Barça com a equip gran, històric i protagonista de grans conquestes en forma de trofeus, títols o partits memorables. Com a aficionat no faig gaire escarafalls a l'hora de visionar qualsevol partit del Barça, l'alegria o la tristesa per guanyar o perdre un partit no influeix gaire en el meu estat d'ànim diari, llevat d'algunes poques excepcions com la pèrdua de la final de la Copa d'Europa a Sevilla davant l'Steaua de Bucarest o el jeco que ens va envelar el Milan a Atenes. No sabria dir quina és la millor afició del món pel que fa a futbol, n'hi ha moltes que treuen a lluir la seva imaginació i creativitat en forma de càntics, mosàics, coreografies, etc., per animar al màxim els seus jugadors i és realment impressionant el que arriben a inventar. Per a mi deu més ser que grandiós ser expectador de qualsevol partit del Liverpool o del Cèltic de Glasgow, deu posar els pèls de punta sentir tot el camp cantar a capella el We walk alone que tan bé entonen a l'uníson tots els seus respectius seguidors. Els grans equips no tenen grans aficions i alhora grans aficions no pertanyen a grans equips. Els grans equips estan sotmesos i superpressionats per grans interessos... el valga'm Déu que es monta quan equips com el Barça o el Madrid estan 2 o 3 anys sense guanyar títols, i en canvi els equips no tan grans fan la seva feina i els seus aficionats es conformen si els seus jugadors ho han donat tot i han lluitat al màxim. Equip i afició fan un tot per aconseguir junts l'objectiu: guanyar cada partit. Però, es pot fer de qualsevol manera? És clar que no, els jugadors ja saben quines són les regles i també saben què passarà si no les compleixen. I els aficionats? animar sempre i en tot moment, ja seria demanar massa si només fessin això i no es ficassin amb l'arbitre, amb l'equip contrari o amb els aficionats de l'equip contrari entre d'altres coses perquè no hi ha cap afició que ho faci així... tot i així crec que hi haurien de caminar cap aquí, arribar a tenir aficions de qualsevol esport que només es dedicassin a animar el seu equip i aplaudir i reconèixer quen el contrari ha estat millor que el teu equip... ni de la feina de l'àrbitre s'haurien de ficar, hi ha molta gent que encara no entén de la dificultat d'arbitrar qualsevol partit, la gent té massa fàcil d'insultar, de desprestigiar a un àrbitre que és com qualsevol persona com nosaltres, no val pressionar de qualsevol manera a un àrbitre perquè trobam que s'ha equivocat en contra nostra perquè segurament el que aconseguirem és que es torni a equivocar. Per a mi les característiques més importants d'una bona afició serien aquestes:
-Animar sempre el teu equip, sobretot quan perd o no té bona ratxa. No té gaire mèrit animar quan l'equip guanya o va bé, els jugadors necessiten de l'alè dels seus aficionats quan les coses no van bé.
-No ficar-se mai en la tasca de l'àrbitre, pensar sempre que ho intentarà fer el màxim de bé, perquè arbitrar és molt difícil.
-Respectar l'equip contrari i els aficionats de l'equip contrari.
-Estar content quan l'equip guanya però no fer-ne un drama quan l'equip perd.
-Pensar en els fillets que miren com juga el seu equip però que també escolten que diuen els seus aficionats... ja ho sabeu que els fillets imiten i aprenen d'allò que diuen i fan els més grans?
-Aplaudir i reconèixer el mèrit de l'equip contrari.
-Quan acaba el partit ja no hi ha ningú rival, tots ens respectam i xalam de veure i de fer esport, xalam com el nostre equip lluita per la victòria i ho dóna tot.

Que l'esport sigui una eina per fer amics, per fer poble, per fer una gran afició.




dimarts, 20 de novembre del 2012

Els titulars de la por... a Catalunya

Aquí teniu uns quants titulars de diaris que han sortit darrerament per aturar el procés democràtic de la independència de Catalunya... llavors diran que no fan por.

Un coronel amenaza con atacar Catalunya si se independiza (El periódico 1-9-2012)

Una caída del Producto Interior Bruto (PIB) catalán de entre el 23 y el 50%; deslocalización de empresas; un incremento exponencial del déficit; la salida del euro... Estos serían, según diversos estudios, los efectos que provocaría la independencia de Cataluña en su economía, sin olvidar sus efectos letales para España. (Intereconomia 12-9-2012)
El eurodiputado Alejo Vidal-Quadras ha pedido en el programa El gato al agua de Intereconomía a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría que "vaya preparando a un general de brigada de la Guardia Civil, porque si no...". (La vanguardia 28-9-2012)
Una empresa gallega ha suspès una comanda d'un miler d'euros a una empresa d'uniformes de Vilanova d'Escornalbou, Confeccions Joti. Segons ha publicat aquest dimarts el Diari de Tarragona, l'empresa de Galícia va fer una comanda a la catalana però mitjaçant un fax ha decidit anul·lar-la , segons explica el rotatiu, "degut a la aptitud (sic) de despreci cap a Galícia dels seus polítics". El fax enviat per l'empresa gallega, a més, confon "aptitud" i "actitud". (Nació digital 30-9-2012)

Un columnista de 'El Mundo' sugiere que los catalanes mataron a Jesús (La vanguardia 7-10-2012)

Dos avions militars F-18 de les forces àrees espanyoles han sobrevolat avui al migdia a baixa alçada les comarques del Pallars Sobirà, el Ripollès, el Berguedà i la Cerdanya, provocant una forta indignació entre els habitants d’aquestes comarques. (El singular digital.cat (8-10-2012)

El PPC alerta de que la independencia supondrá la prohibición de apellidos castellanos (La vanguardia 9-11-2012)

El borrador de un informe de la Policía revela que parte de las comisiones que las empresas pagaban a CDC, el 4% de cada adjudicación, iban directamente a cuentas del candidato de CiU y presidente de la Generalitat y a la familia de Jordi Pujol (16-11-2012)
El vicesecretari d'Estudis i Programes del PP, Esteban González Pons, ha assegurat aquest dilluns que Artur Mas i el seu govern de CiU "han volgut jugar a l'oca i pot ser que hagin caigut en el pou". "El més preocupant és que a aquest pou hi han arrossegat milers i milers de persones", ha afegit continuant amb el símil per explicar que, segons la seva opinió, quan es coneguin els resultats electorals es podrà arribar a la conclusió que aquestes eleccions es podrien haver estalviat. (El singular digital.cat 19-11-2012)
Los empresarios extranjeros expresan su temor por la oleada independista. Sánchez-Camacho ha agradecido a los empresarios extranjeros su sinceridad, algo que, aseguró, no ha pasado con los empresarios locales, a los que Mas quiere arrastrar a su proyecto, ha recordado la candidata. En este contexto, la presidenta de los populares en Cataluña ha denunciado que el proyecto secesionista de CiU es un freno a las inversiones y una amenaza para la economía. (ABC 19-11-2012)
Fernández Díaz ha asegurado ante unas 200 personas, muchas de ellas empresarios, que la deriva independentista en Cataluña "está rompiendo amistades y familias", y ha hecho un repaso histórico a la pertenencia de Cataluña a España ha dicho, para "desmentir algunas interpretaciones y la versión maniquea de la historia que hacen algunos". (ABC 20-11-2012)
Abc: "2.847 milions de solidaritat espanyola per socórrer Catalunya: La transferència servirà per pagar els bons patriòtics d'Artur Mas"