A Mallorca, a S’Olivaret

Primer dia, dimarts 9 d'abril del 2019

Vam arribar a Palma després d’un viatge plàcid i tranquil des de Menorca. Vam haver d’aixecar-nos ben d’hora, ben hora per anar a l’aeroport de Maó i agafar el vol que ens duria a Palma. L’hora d’inici d’aquesta aventura estava fixada per a les 5 i mitja del matí, i el lloc de trobada va ser la plaça Francesc d’Albranca, ben a prop del nostre col-legi. D’entrada em va sobtar el brogit i el xerabet dels concentrats, mestres, alumnes, pares, mares… es notava que alguna cosa important havíem de viure durant tres dies en terres mallorquines. La fosca nit d’aquella matinera hora no va ser impediment per veure en els nostres rostres la felicitat que sentíem en cada trobada de cada company o companya del que feia tants de dies havíem anat somniant i que ens feia tanta il-lusió viure, per fi havia acabat el compte enrera iniciat molts dies abans i ara començava de veritat el somni que volíem que es fes realitat. Tot i les cares de son a tots s’ens dibuixava un somriure i unes ganes immenses de partir cap al nostre destí, alguns ja manifestàvem allà mateix que havíem dormit poc aquell vespre, no fos cas que ens haguéssim perdut quelcom important en les nostres vides. Enfilats d’un en un, com a orugues camineres interconnectades en l’espai,  els cotxes van anar agafant ruta cap a l’aeroport. Arribats a l’aeroport de Palma ja ens esperava el bus que també seria protagonista de la nostra estada a Mallorca, més bé el seu conductor, en Xisco, que ens va acompanyar en gran part del nostre recorregut per Mallorca. Primer ens va dur fins a la plaça Espanya de Palma i d’allà vam anar al Parc de les Estacions per jugar una estona en una semblança de parc temàtic a l’estil “palmesano”, un castell fet de llenya amb torres, passarel-les, escales, cordes, tubs que es van comunicantt… una passada de parc! A prop d’aquest n’hi ha un altre que simula un gran tren. 

Més tard partim amb el bus cap al castell de Bellver, aquest sí que és un castell de veritat, no com el del Parc de l’Estació, ja ho diu el seu nom: és un castell “bell” i de “ver”, fet de pedra i amb una fossa al seu voltant. A tots ens sorprèn la gran quantitat de gent que hi trobam, amb una majoria aplastant de gent vinguda de l’estranger. Les vistes des dalt el castell de Bellver són molt bones, es veu la mar i gairebé tota la ciutat de Palma amb La Seu que sobresurt per damunt de tots els edificis de la capital mallorquina. He trobat a faltar alguna explicació complementària del castell de Bellver, llàstima! Segur que haguéssim gaudit més d'aquest espai històric, patrimonial, cultural.

És hora d'anar a dinar i tenim reservat per anar al molt conegut Celler de Sa Premsa, situat al centre de Palma, molt a prop de la plaça Espanya, ben al costat de la popular plaça dels Patins. Entram per la porta principal, per unes dobles portes que semblen gronxadores que van i vénen... Ep! Hem d'anar alerta de no prendre mal amb aquestes portes. Només d'entrar ja se sent bastant de xivarri amb la gent que ja hi ha al celler, la nostra presència de 42 animetes supera amb escreix aquest xivarri inicial, com a mínim el doble. El local és bastant gran, amb moltes taules allargades i bancs sense raspaller, al costat hi ha unes grans bótes que en el seu temps devien servir per emmagatzemar grans quantitats de vi... el pas del temps, el temps de molts anys, ha fet ennegrir alguns cartells que anuncien festes de toros a Ciutat de grans toreros coneguts en el seu moment. El menjar és bo, és un plat combinat que gairebé tothom consumeix complagut i de forma plaent... llevat d'alguns casos molt concrets que sembla que tenen el paladar molt sensible (o potser estan mal acostumats?)... el tema del menjar sempre ha estat un tema de batalla entre pares/mares "contra" fills/filles al llarg de la història, durant la meva infantesa jo també vaig tenir les meves manies amb les coses del menjar, un temps d'escassetat de menjar, de fam, de misèria és, malauradament, la "millor" manera per aprendre a valorar el menjar que tenim.

Després de dinar a Sa Premsa tenim temps d'anar a jugar una altra vegada al Parc de les Estacions. El temps és esplèndid, fa calor, tot i que ens havien avisat de que el mal temps rodava pels rodols de les nostres illes tenim sort de fruir d'un dia com aquest. El tutor i la tutora dels dos grups de sisè han planificat molt bé aquests dies d'estada a Mallorca, tan bé que ens queda poc temps per jugar ja que tenim programat anar a fer sa bereneta a Can Joan de s'Aigo... però si encara no hem acabat de pair ses croquetes de Sa Premsa! Però hem de partir, que a Can Joan de s'Aigo ens espera una bona escudella de xicolati, ensaïmada i "quarto". Hi arribam ben puntuals després de fer un recorregut que passa per la plaça Espanya, el mercat de l'Olivar, pel carrer Sant Miquel, plaça Major, carrer Sindicat, plaça Coll, carrer de Sa Carnisseria i carrer Sanç on està ubicat l'orxateria. És un edifici antic, del segle XVIII, que té el seu encant, adornat amb elements antics i que ja no es veuen a les cases actuals. Igual que a Sa Premsa el grup es fa notar just en entrar allà dintre. En poc temps, i tan com van arribant, van desapareixent ensaïmades petites i quartos que just caben al palmell de la mà, fins i tot abans que arribin les tasses de xocolati calent a cadascuna de les taules per les quals ens hem anat distribuïnt.

Després de fer l'estona de bereneta a Can Joan de s'Aigo partim per tornar a fer el mateix camí d'abans però ara tornant enrera amb les nostres passes fins arribar una altra vegada al Parc de les Estacions. Al cap de poca estona agafam el bus que ens ha de dur fins a S'Olivaret que és el lloc on haurem de passar-hi dues nits, el lloc d'estada. En Xisco, el conductor, ens hi arriba al cap de mitja hora de carretera. S'Olivaret està situat entre Consell i Alaró, entre el començament de la Serra de Tramuntana i l'acabament del Pla de Mallorca. En arribar-hi ens rep na Laia que ens explica un poc com estan distribuïdes les intal.lacions d'aquest, diguem, camp d'aprenentatge. A part de l'edifici propi d'estada, amb una part on hi ha ubicats les dues grans sales de dormir i una altra part que fa de menjador i cuina, el que més crida l'atenció als ulls són les dues torres fetes de llenya que fan de puntal per acollir una semblança de tirolina per fer baixada a través d'un cable llarg d'uns 30 metres de distància... el mal és que no es pot fer servir per problemes de seguretat, per tant "El gozo en un pozo" després de l'entusiasme del primer moment. A la dreta, així com es puja a les instal.lacions, hi ha una mena de cau dintre d'unes mates on s'hi pot trobar una corda per fer de gran Tarzán, i una taula amb un parell de bancs per seure. Pujant, i també a la dreta però un poc més amunt, hi ha un llit elàstic pel qual tots els al.lots i totes les al.lotes perden, podem dir, el seny i pel qual hi ha autèntica batalla per aconseguir "plaça"... 4 minuts que per segons qui són eterns (els qui esperen a la cua) i per segons qui són 4 minuts que passen volant com aquell qui diu (els qui es passen l'estona fent cabrioles damunt el llit elàstic). Al costat del llit elàstic hi ha una piscina la qual està tancada per un reixat que impedeix accedir-hi... fins a l'estiu. Al costat de la piscina hi ha un espai de taules i bancs de llenya per poder-hi menjar o fer-hi activitats a l'aire lliure. Més enllà del bosc s'hi veuen un parell de casetes de mida infantil per poder jugar. A l'esquerra hi ha l'espai de la granja amb molts animals: cabres, cabrits, àneres, oques, galls, gallines, galls d'indis... hi ha un espai encimentat  amb una gran caseta de llenya al seu costat que també serveix per jugar a la pilota o qualsevol altre joc per jugar-hi a peu pla. S'Olivaret és prou gran per pensar que encara es podria fer una estona més d'exploració per descobrir altres racons o espais que a simple vista no es poden percebre. Després d'arrossegar les maletes amb rodes per un caminet sense asfaltar i pujant unes escales de gran amplada arribam, a la fi, a les portes dels dormitoris. Els joves frissen per instal.lar-se i aprofitar el poc temps que queda abans d'anar a sopar per anar a jugar pels diferents racons acabats de descobrir de forma sorpressiva. Alguns dels mestres aprofitam aquest temps per anar a fer una exploració d'un camí alternatiu que ens menarà a l'estació de tren del poble de Consell, ensoldemà volem agafar el tren per anar a Palma a visitar el Parlament balear. El camí és més llarg, més del que ens pensam, però evitarem passar per un tram de carretera bastant perillós per arribar fins a l'estació de tren…. el mal és que les previsions metereològiques no són gaire bones per demà.  Quan arriba l'hora de sopar tothom té una bona gana, la truita de patata i les "natilles" s'endrapen de forma ràpida i de bon gust. Després la gran majoria té ganes de dutxar-se i ficar-se al llit prest, avui tots ens hem aixecat molt de matí, quasi no hem dormit, hem caminat i jugat bastant, hem vist moltes coses, és un dia en què hem conviscut bastant hores junts, potser ens hem conegut i ens hem estimat una mica més... estic content i feliç d’haver acompanyat aquest grup d’al.lots i al.lotes… avui no interessa fer vetlada... bé, la vetlada la faran una estona xerrant i anant i venint pels dormitoris, hi ha un grupet que s’atreveix fins i tot a cantar una ària de l’òpera de La flauta màgica, l’ària de la Reina de la Nit, semblen ben bé un ranxo de galls i gallines queques a punt d’anar a dormir i somniar per un món millor. Au, bona nit i fins demà!

Segon dia, dimecres 10 d’abril del 2019

Les previsions de mal temps s’han complert: a les 5 del matí ha començat a fer un temporal de llamps i trons espectacular que m’ha despertat de cop i volta, i sobretot ha fet un bon ruixat de pluja… a vegades, en certes circumstàncies de la vida, i sense cercar-ho ni pensar-ho em vénen a la memòria cançonetes com aquestes, és un cànon que ben cantat és preciós:

Quin dolç cant,
tot plovent
per terra i els teulats.

Per un cor enyorat,
quin dolç cant
tot plovent.

Sembla que ahir vespre em vaig dormir al cap de poca estona d’estirar-me al camarot i que he dormit bastantes hores seguides fins que han començat a sonar els primers trons. Veure ploure m’encanta, la pluja fa net, fa net la vista de tot com si fes net un objectiu d’una càmera qualsevol… quan plou de seguida desprèn aquella olor de netedat tan peculiar…

Ahir vespre ja vam fer canvis de plans i vam demanar bus per arribar a Palma, en lloc de fer-ho en tren que teníem previst en un principi… hagués estat polit arribar a Palma en tren però… què hi farem. A les 8 del matí, ben puntuals, hem anat a berenar: llet, cacao, cereals, torradetes, suc de pinya i melicotó… mentre hem berenat el temps s’ha anat aclarint. Jo crec que hem acabat d’aclarir el temps quan ens hem posat a cantar després de berenar al menjador mateix cançons menorquines i cançons de tot tipus, guitarreta en mà hem cantat amb afany, amb ganes… cantar en gran grup ens fa sentir més units, més contents, més alegres, o no?

Devers les 10 i quart hem arribat al Parc de La Mar de Palma, ens hem fet la foto amb el rerafons de La Seu, impressionant aquesta catedral. Conten els qui en saben que La Seu es va construir de forma molt meditada i pensada, la seva ubicació i la seva orientació tenen un sentit, l’orientació dels dos rosetons, per exemple, estan situats de manera que, durant dos dies a l’any, l’11 de novembre (11 del 11) i el 2 de febrer (2 del 2), el reflexe del sol d’uns dels rosetons es col-loca davall l’altre de forma matemàtica formant el número 8, aquest fenomen de fet s’el coneix com el fenomen del vuit, número que significava la perfecció i que tenia un simbolisme important entre la gent de tradició cristiana. Des del Parc de La Mar hem anat pujant escales amunt fins arribar a la plaça on hi ha La Seu i L’Almudaina, un al costat de l’altre. Hi hem arribat prest, al Parlament Balear. Encara hem tingut temps per anar a voltar i veure la porta principal del Parlament, noltros hem d’entrar per la porta del darrera. A les 11 en punt hem entrat al Parlament i allà ens esperava en Bernat que ens ha acompanyat i ens ha explicat moltes coses sobre aquest edifici públic on es decideixen moltes coses de les nostres vides diàries. M’ha sorprès l’interès i el seguiment que han fet els al-lots i les al-lotes sobre les explicacions d’en Bernat, encara m’ha sorprès més gratament comprovar i veure com han fet moltes preguntes referents al funcionament de la càmara del Parlament. 

Mallorca té un paisatge que sempre m’ha agradat, sempre m’ha encantat, sempre m’ha seduït, i sempre dic que hi he de tornar per conèixer més aquesta veïna illa. Des de la Serra de Tramuntana, passant pel Pla de Mallorca, la costa de Llevant, o zones tan conegudes com el santuari de Lluc, Sóller, el port de Sóller, Alcúdia, Algàida o Pollença., podem xalar molt de Mallorca, a vegades només falta una mica de voluntat i una mica d’atenció. d’observació atenta per adonar-nos com és d’especial aquesta terra. En Biel Majoral, músic mallorquí, canta:

Noltros estimam Mallorca, 

per això cantam cançons; 

molts diuen que és terra porca 

i és la més guapa del món.

Tot açò ve a tomb de que aquest capvespre, després de dinar, hem partit cap a Artà a veure unes coves que sempre he sentit anomenar però que no mai no he tingut l’ocasió de visitar. Hem tingut un viatge llarg de més d’una hora en bus que m’ha permès gaudir d’unes vistes ben polides: pobles amb campanars ben alts i curiosos, camps de vinya, camps de cereals ben verds ara que és primavera, camps gairebé sense tanques ni pedres ni parets seques com les que tenim a Menorca, boscos de pins… mentre tant jo he intentat amenitzar i entretenir el trajecte en bus cantant algunes cançons amb la meva guitarra… he fracassat en l’intent d’animar la gent a cantar però jo m’ho he passat “pipa”… cantant i mirant paisatge, un paisatge que tenia l’afegit de poder veure, mirant cap a Menorca, cortines de pluja que eren espectaculars de contemplar. Fa poc que he descobert la gràcia de la imatge, foto i vídeo sobretot, però alhora també m’he adonat que a vegades puc xalar més veure la imatge captada en una pantalla qualsevol que no veure-la allà mateix en directe, i me deman: com és possible que arribem al punt de gaudir més de la imatge impressa en una pantalla i no gaudir-la en directe amb els nostres propir ulls? Per pensar-hi! El bus d’en Xisco, que llueix perilla, mostatxos i una coeta fermada per darrera el cap, ens ha deixat bé davant l’entrada de les coves d’Artà, pocs ens esperàvem que ens trobaríem amb el que ens hem trobar dins d’aquell laberint de coves super adornades d’estalagmites i estalactítes, caramells, columnes recargolades, escultures inimaginables i espectaculars, cortines de pedra… quan he sortit d’aquelles coves la primera cosa que he pensat ha estat que érem molts afortunats, com en moltes altres coses de la vida, de ser espectadors d’aquella gran obra arquitectònica construïda de forma natural a força de milions i milions d’anys i a força de milions i de milions de gotes de calç i altres minerals que han anat conformant aquelles espectaculars cavitats. Les explicacions del guia han ajudat a què tots poguéssim gaudir encara molt més d’aquelles interessants coves. Vam fer un vatage llarg per arribar a les coves d’Artà però va valer molt la pena, fins i tot va valer la pena fer una altra hora de viatge de tornada cap a S’Olivaret. Ja eren més de les 7 i mitja del capvespre quan ja estàvem de nou a la casa de colònies de S’Olivaret. Els al-lots i les al-lotes van tenir temps suficient, abans d’anar a sopar, de fer una de les coses que més els agrada, un dels seus passatemps favortirs: tenir temps lliure per fer el que vulguin, i que bàsicament va ser anar a jugar als diferents racons de S’Olivaret. 

I llavors va venir el drama de l’hora de sopar, que dic  jo, i tot per “culpa” d’una cosa que li diuen puré, en aquest cas puré de carabassa, carabassonet i porro… tan bo que va ser i tan bé que passava, mmmm…  alguns van voler tapar el seu gust a força de pa i més pa torrat… quines coses!

Vam acabar el dia amb una vetlada en la qual ens van explicar i llegir molts acudits, jocs d’enginy o sorpresa. Vam acabar cansats però contents d’haver passat un dia fantàstic, i açò que havia començat amb llamps, trons, pluja, tot el terra xop, amb una mica de fred fins i tot… però tot ha anat perfecte. Ja ho diuen que les coses bones passen volant, ja hem passat 2 / 3 parts del viatge i demà ja tornam cap a Menorca… o no, perquè es veu que n’hi ha que s’ho passen tan bé que no tenen ganes de tornar. Ja veurem què passa demà. Bona nit!

Tercer dia, dijous 11 d'abril del 2019

Avui ens hem aixecat amb la idea d’aprofitar el màxim el darrer dia d’estada a Mallorca, el viatge s’acaba però van quedant guardades al nostre sac dels records petites i grans experiències que sempre recordarem amb un somriure als nostres rostres, segur!. He estat el primer en aixecar-me perquè em volia dutxar amb tranquil-litat i sense les aglomeracions i els embussos que hi sol haver pels banys d’aquesta casa de colònies a l’hora de la neteja personal, hi ha molt de “trànsit” i moltes anades i vingudes abans que no tothom està aclarit del tot. Quina paciència!

El dia se sembla poc de com es va llevar ahir matí, avui ja sembla més un dia qualsevol de primavera, ha sortit el sol sense gaires interferències pel mig, hi ha pocs ennivolats, no fa vent ni tampoc fa gens de fred, que bé! Abans de berenar tothom ha de tenir enllestida la maleta perquè durant el matí ja s’instal-larà un altre grup d’una altra escola. Tothom està aclarit, amb les lleganyes fora, però amb cares de son encara, enllestida la maleta, dormitoris més o manco desats (com és que sempre sol aparèixer qualque calcetí o calçotet perdut del qual mai ningú sap qui és el seu amo?), les maletes baixades a la cotxeria i després cap a berenar.

Avui tenim visita a la Llotja de Palma i per açò ens hi acompanyarà na Marián, que fa feina a la Conselleria de Mediambient, Agricultura i Pesca, i allà ens explicaran un poc el procés de captura i de venda del peix que cada dia arriba en aquest mercat de distribució pesquera. En principi el grup d’al-lots i al-lotes no mostra gaire entusiasme per aquesta visita, n’hi ha que només de pensar amb l’olor de peix ja posen cara de sardina fregida però bono, al final com que la cosa ha acabat bé i de forma sorpressiva ningú s’ha enrecordat de l’olor de peix. Arribam a prop del Parc de La Mar amb bus i ens dirigim fins a la Llotja a peu caminant uns 15 minuts. Allà ja ens esperen i ens expliquen un poc per què serveix una llotja. Després entram a l’edifici que fa de llotja de peix i ens acompanyen fins al lloc on es fa la subhasta del peix que arriba cada dia.  Hi ha com a dues grades on hi seuen els compradors que vénen a comprar peix pels seus comerços o restaurants. Al mig hi ha una cinta on s’hi posen les safates del producte a subhastar, els compradors tenen un comandament i el primer que pitja el comandament s’endur la safata amb el peix subhastat. Abans s’ha passat un vídeo per les grans pantalles que hi ha a prop de les cintes sobre la feina del pescar, una feina dura com les que més. Després el grup d’al-lots i al-lotes s’ho han passat molt bé tocant, jugant i acariciant alguns peixos exposats allà mateix. Però el més bo encara estava per arribar: tots hem pogut gaudir del tast d’unes gambes freigides amb all i julivert excel-lents, i bé que s’ho han empassat, no hi havia gemecs ni queixes com les del sopar del dia anterior pel puré de carabassó i carabassonet, ens hem acabat totes les gambés que ens han brindat, hem acabat ben contents i ben satisfets. Per acabar-ho de rematar ens han regalat una bossa negra per traginar objectes personals, mel! Seguidament hem anat a veure algunes barques d’anar a pescar al port de Palma, hem vist un pescador arranjant una gran xarxa, la feina de pescador no s’acaba mai, sempre tenen alguna cosa per fer.

Hem tornat a S’Olivaret, hem tingut temps de jugar, de passejar, de xerrar, de prendre el sol abans de dinar, avui hi havia macarrons i han estat ben bons. Després de dinar, una altra vegada jugar, prendre algunes imatges més, també ens hem acomiadat de la gent que ens han acollit a S’Olivaret, na Laia i la seva mare, s’han portat molt bé! Hem carregat les maletes al bus i hem partit cap a la fàbrica de vidre de Can Gordiola, a prop d’Algàida. És una fàbrica molt visitada pels turistes que vénen a Mallorca, noltros també avui feim de turistes i hem tingut la sort de veure com fan copes, gots, llums amb vidre, etc, hem tingut la sort de veure com treballen el vidre, com amb un simple buf d’aire humà poden anar modelant tantes i tantes figures… són les 6 del capvespre i els treballadors no ens expliquen gaire cosa ni sembla que estiguin gaire animats ni que sigui per fer-nos un somriure… supòs que deuen estar cansats de fer feina “tot lo dia” i de veure tanta gent que va i ve per la fàbrica durant tot el dia. I d’aquí partim cap a Algàida amb el bus. Carrers estrets, el bus ha de passar amb cura i a poc a poc perquè vénen cotxes de cada banda… fins que hem arribat a la zona esportiva d’aquesta població i hem descansat, hem jugat, hem menjat, hem xerrat… i hem tornat a partir, aquesta vegada per agafar direcció aeroport de Palma… el viatge s’acaba però dins el bus encara hi ha ganes de gresca i de cantar, massa esvalot, massa cridòria, sembla que ara ho han d’acabar de rematar i han d’acabar de treure tota la tensió que encara ens queda… es nota que no volen tornar a Menorca, diuen que volen fer un dia més per terres mallorquines, volen que els hi diguem la notícia de que el vol cap a Menorca d’avui ha estat cancel-lat o que no hi fa res que arribem tard i perdem el vol… el temps d’aquest viatge ha passat volant, com el vol del nostre avió que ens ha de dur una altra vegada a casa, amb un no res hi serem…

Jo he xalat molt, tots hem xalat molt en aquest viatge, estic encantat d’haver acompanyat aquest grup d’al-lots i al-lotes, tenc més sensacions bones que paraules, he viscut i he vist i he contemplat i he après moltes coses amb els mestres i amb tots els al-lots i les al-lotes d’aquests 2 grups de sisè… aquesta és una edat que em recorda molt la que vaig viure jo en el meu temps, és una edat que sembla que despertes i comences a  ser conscient de la vida, del teu voltant, de les persones, dels amics, de les amigues, dels teus primers “amorets”… de la llibertat… ja comences a saber anar un poquet tot sol per aquests camins de la vida, sense saber-ne res de totes aquestes coses de la vida encara…

A poc a poc tothom ha anat arribant a casa seva, cansats però la mar de satisfets, jo també he arribat a casa, cansat, content, satisfet també… però de cop hem passat del bullici i de l’esvalot de dins el bus, de dins l’avió, al silenci total de casa… ha estat massa! Ja sent anyorança, dues llàgrimes rodolen pel meu rostre… a dormir i a descansar, demà serà un altre dia d’escola dels de sempre però amb el record de S’Olivaret als nostres cors.

Gràcies a tothom per ser-hi!

La guerra s'ha acabat, tots hi hem perdut

I sense adonar-me ja havia arribat a la meva destinació. El viatge havia estat més curt del que em pensava. Amb els meus 18 anys acabats de fer era la segona vegada que viatjava en vaixell en poc temps, la primera va ser quan vaig anar d'Eivissa a Barcelona feia un parell d'anys. Havia arribat a Barcelona amb la intenció de cercar-hi una nova feina, la situació econòmica encara era delicada tot i que la crisi del 1929 anava quedant lluny molt a poc a poc, i atret també pels aires de que aquella era una ciutat moderna i cosmopolita de veritat en tots els sentits. També va ser propícia l'ocasió i el lloc per gaudir i participar de les anomenades Olímpiades populars que s'havien de celebrar el juliol d'aquell mateix any 1936. Aquelles Olímpiades eren una mena de boicot a les que s'havien de celebrar aquell mateix estiu a l'Alemanya nazi de Hitler que ja començava a mostrar les seves orelles i les seves urpes de llop amb tota la seva fosca esplendor. M'havia convertit en autèntic especialista en cursa de llarga distància, i així m'hi havia preparat en els darrers mesos, no en tenia cap dubte de que faria un paper més que digne en aquella carrera olímpica. Tot es va truncar quan va començar aquella fraticida i maleïda guerra civil espanyola, aquell calurós dissabte d'estiu 18 de juliol de 1936, quan tots teníem a les nostres ments i en els nostres més profunds somnis poder fer les carreres esportives de les nostres vides en uns jocs olímpics històrics, ni que fossin alternatius. De cop i volta aquells somnis s'havien esvaït com per art de màgia, de forma sobtada, de manera prematura, i jo estava allà que no entenia res de res ... allò era com una espècie de xoc, la paraula GUERRA en la meva ment feia estralls... tenia por, estava espantat, desconcertat, sentia soledat... i justament en aquella instants que era tan enfora dels meus de casa! 

A Barcelona em vaig instal.lar al barri antic de Ciutat Vella, al carrer de la Plata, molt a prop del port. Era un carrer no molt llarg però sí que era estret i que sortia ben a la vora de la mar. Amb uns quants companys que havíem partit d'Eivissa un mes abans havíem aconseguit insta.lar-nos en aquella casa gran i antiga que feia lluir aquell carrer de la Plata. La casa tenia una planta baixa i dues plantes més al seu damunt... a la planta baixa hi havia una gran cuina que al mateix temps feia de gran sala-menjador, a un racó una espectacular xemeneia parava la seva gran boca tot esperant devorar tones i tones de llenya seca quan arribés el temps d'hivern. Al primer pis dues habitacions grans i una altra a semblança de quarto de bany, a dalt de tot el porxo, o les golfes com diuen a Barcelona... allà dalt em vaig instal-lar, amb unes precioses vistes al mar. Però aquell dia del cop d'estat tots vam quedar ben aturats, ens va agafar ben desprevinguts. Llavors va venir el temps de decidir-nos a quin bàndol fèiem costat durant el temps de guerra, la sort faria la resta: si es guanyava potser es sobreviuria, si es perdia el més probable és que hi perdéssim fins i tot la vida. Jo ho tenia clar: faria costat a l'ordre legal establert en aquell moment, és a dir que defensaria la república instaurada l'any 1931 a Espanya. Es van fer crides a les lleves per tal de defensar el país, em van destinar a la defensa de les terres de l'Ebre, el riu de cruentes batalles a banda i banda. En pocs dies em van convertir en soldat ras de la República, milicià en deien en aquell temps. Em van instruir en l'art de la guerra en uns pocs dies... em va xocar sentir açò de que la guerra és un "art", no ho havia pensat mai que matar altres persones fos un "art"... igual em va xocar en un primer moment tenir entre les meves mans i per primera vegada aquella arma, l'instrument artístic en diríem, que serviria per dur endavant la gran obra d'aquell art de la guerra. Al cap de poc temps ens van dir que formaríem part de l'anomenada Expedició Bayo que havia de sortir en poc temps en la defensa de la veïna illa de Mallorca, que havia estat envaïda per les tropes colpistes d'en Franco... els aconteixements se succeien molt ràpidament i no era cas de badar. Alguns vaixells de la flota de l'expedició Bayo van salpar des de Barcelona rumb a Menorca. Abans de posar setge a Mallorca havíem de fer escala a l'illa de Menorca. I així és com començava aquella inesperada i absurda aventura bèlica.

Agost de 1936- Va ser el meu company Bernat, que just acabava de conèixer en sortir el vaixell del port de Barcelona, que em va despertar i em va avisar de que estàvem arribant al port de Maó. Encara era bastant de matinet i, tot i que estàvem en ple estiu, feia fresca en aquella matinera hora d'estiu. Havíem sortit de Barcelona feia unes quantes hores marineres ben llargues, i la nostra missió era ajudar a combatre aquells qui gosaven tombar i posar en dubte la nostra estimada segona República a la veïna illa de Mallorca. Aquella República era el somni de la llibertat fet realitat des de feia poc més de 5 anys, era l'anhel màxim per a tots aquells que sentíem que podíem ser partíceps del nostre destí, del nostre futur, del nostre progrés econòmic i cultural, però era tant el temps que s'havia viscut sota el jou de la mà opressora i ofegadora d'aquest anhel de llibertat per a tothom que quan va arribar aquesta quota tan gran de llibertat ens va fugir de les mans i molts la van confondre amb el llibertinatge. Encara havíem d'aprendre a saber a viure en llibertat, no ens havíem adonat que era tan difícil, o més fins i tot, viure en llibertat que sota els dictats d'uns pocs ben avinguts.  

Era impressionant entrar en aquella bocana llarga i estreta del port de Maó, en silenci, amb la tranquil.litat i la pau que transpuava aquell lloc tan idílic i tan polit, només sentint el piular d'algunes gavines mig endormiscades encara, amb les seves blanques i grises ales esteses sobre la mar encalmada, amb petites barques arrecerades a la vorera de la mar, vorejant ben aprop de l'illa del Llatzaret, l'illa Plana o de l'illa del Rei. Mirat amb ulls nets i amb cor profund aquella era la millor rebuda que hom podia esperar en arribar a un lloc tan emblemàtic com aquell de l'encantadora illa de Menorca. Tot d'una vaig quedar prendat d'aquella illa, em recordava tant la meva Pitiüsa major, la meva Eivissa natal... en aquell precís instant ja sentia anyorança del meu barri de La Marina, tan aprop del port de pescadors, sentir l'anar i venir de la gent, de les barques, sentir l'olor de sal, l'olor de peix, l'olor del mar, la marinada que s'envestia al meu rostre... se me dibuixava un somriure a la meva cara recordar les corredisses que de petit fèiem la ranxada de boixos tot pujant per parets, murades i pedres de Dalt Vila. 

La vida a casa nostra sempre havia estat difícil i complicada. Vivíem a un barri humil de la ciutat d'Eivissa, el barri de La Marina, però ens sentíem privilegiats malgrat les penúries que en alguns moments vam haver de patir. La mare era una dona de la terra, era senzilla, severament introvertida, que es ruboritzava davant qualsevol mirada varonil, només tenia ulls i mirada secreta pel seu marit, és a dir pel meu pare... ella era incapaç de renunciar als designis de la mare natura... havia arribat a dur dalt de tot els seus set fills, amb penes, fam, misèria però s'en sortia a base d'espavilar-se de valent. Igual que el meu pare, com aquell qui diu, estava especialitzat en la construcció de noves cases però també era capaç de conrear la terra del nostre hortet de darrera casa nostra, allà al carrer Barcelona d'Eivissa, o anava a pescar a la vora de la mar, a vegades també amb la tèquina que els nostres vesins ens deixaven de tant en tant... i si calia ens arranjava ell mateix el malmès calçat que duiem fins que les soles ens resultaven totalment i materialment inservibles... i jo n'havia après del meu pare, i molt! havia après a fer un poc de tot per tal de sobreviure en temps de greu mancança. El festeig dels meus pares havia estat una mica conflictiu però res d'anormal d'allò que havia estat sempre ... a punt va estar el meu pare de perdre-hi fins i tot la seva pròpia, i també de perdre la seva estimada. En el seu moment ja va tenir clar que aquella havia de ser a l'única casa a la qual havia d'anar per trobar el seu amor per sempre. Les al-lotes no sortien de casa seva per trobar amb qui festejar i després casar-hi, eren els joves qui anaven a les cases de les quals sabien que hi havia alguna fadrina a conquerir com si d'un botí de guerra es tractés, i aconseguir-la per la força de l'atracció. Una al-lota podia arribar a tenir molts pretendents, fins que al final ella, amb el consentiment del seu pare, es decidia amb qui viuria per sempre més, i s'acabava així aquell festeig de múltiples pretendents. Alguns pretendents abusaven del temps estipulat per festejar i açò acabava amb fortes discussions, baralles i fins i tot morts passionals conseqüència de gelosies, bogeries mal girbades. Així ho havíem fet sempre a la meva Eivissa, terra de pins.

Com ho era també la bogeria d'aquella absurda guerra que s'havia inciat en poc temps, bogeria que ens feia tornar a nosaltres també bojos del tot. Tot era confús, la guerra té inserit aquest tret de la confusió en el seu ser, ningú sabia qui havia començat aquell aixecament d'armes, amb quines intencions, qui eren els països estrangers aliats d'un o altre bàndol i tantes altres confusions. Just desembarcats al port de Maó els més de dos mil soldats que conformàvem aquella gran expedició Bayo vam arribar fins els quarters de l'Esplanada de Maó. Allà s'acabarien d'enllestir els preparatius de l'expedició cap a Mallorca, i al cap de dos dies partir cap allà, a reconquerir i fer tornar Mallorca a la seva mare República. Mentre tant ens arribàven notícies dels aconteixements bèlics a la península però també d'aquella menuda illa de Menorca, un de molt greu feia pocs dies, poc abans d'arribar nosaltres a Maó. S'havia produït a la fortalesa de La Mola, desenes d'oficials militars morts en un pati convertit en una ratonera que no tenia sortida a enlloc... la malatia de la bogeria de la guerra feia estralls entre la gent que portava massa alegrament aquells instruments bèlics anomenats armes entre les seves mans, incomprensible tanta insensibilitat, tant d'odi, tanta mort... aquell fet em va fer conscient, de cop i volta, i com una bofetada a la cara, de que la guerra era allà, davant meu, i de que no valien les mitges tintes, i de que a partir d'aquell instant camparia el "tot s'hi val" en una guerra com aquella. Estava amoïnat, preocupat, la cosa de la guerra, ara sí, que anava de veritat.

Tot i la difícil situació d'aquell moment pel culpa de la guerra, vaig ser capaç de sobreviure i de trobar-hi algun sentit a aquell sense-sentit de l'absurdidat d'aquella guerra... Van ser 3 anys molt intensos, viscuts molt profundament com mai havia pensat que viuria.. sense adonar-me tot prenia un altre ritme, tot s'accelerava a marxes forçades, tot anava... massa de pressa!!!, sense voler-ho tot anava directa cap a l'abisme del Fisterre, cap a la fi dels fins... 3 anys de constrastos radicals: la vida i la mort, l'amor i l'odi entre persones... tot plegat prenia un caire dramàtic i desequilibrant, emocionalment parlant. 

El destí va fer que un simple grip decidís fer-me quedar per sempre a Menorca, deixant-hi la meva emprempta, la meva petjada, que alguns van voler esborrar per sempre més com si mai no hagués existit, com si mai hagués viscut, com si mai no hagués sentit o estimat. En aquell moment Mallorca no podia comptar amb la meva disponibilitat... vist el fracàs organitzatiu i estratègic d'aquella expedició Bayo no em va saber cap greu no haver-hi participat.

Recuperat de la gripada, vaig ser redirigit cap a un altre destí: Ferreries, més concretament a Cala Galdana, on tindríem la missió de vetlar perquè els rebels franquistes no poguessin entrar fàcilment a Menorca per mar. Durant uns quants dies vam treballar de valent per construir a la platja de Cala Galdana una semblança de trinxera que travessava de cap a cap aquella captivadora platja d'arena fina i blanca, vorejats de pinars i d'una aigua de mar tranquil-la i transparent em vaig sentir privilegiat en aquell bell paratge... la primera vegada que vaig veure aquella hermosa platja vaig quedar prendat per la seva bellesa i de la qual mai més em vaig oblidar. 

I la primera vegada que vaig arribar a Ferreries em va semblar que era un poble que vivia de forma deprimida la nova situació de la guerra, en poc temps els aconteixements havien tocat la moral d’aquella gent de forma contundent: la mort del mossèn Huguet va ser un cop molt dur pel que explicaven els vesins de la població, però també ho va ser l’expoli de la parròquia de Sant Bartomeu, amb fogueres que van cremar tot el que van trobar a l’església, fins i tot l’orgue que s’exhibia a dalt del Cor, els tubs de ferro dels quals semblava que cridaven d’espant en tocar a terra en veure’s llançats cap al buit… i els assassinats a la costa de “sa Bassa de s’aigu”, molt a prop de la caseta de caminers del camí d’anar a Ciutadella… sentir contar tots aquells fets a mi també em deprimien i em feien estar angoixat sense haver-ne estat testimoni, els primers dies d’aquella cruenta guerra de cada vegada feien més estralls entre la gent. 

Anàvem i veníem de Ferreries a Cala Galdana en bicicleta, érem com una companyia ciclista que teníem el quarter general al convent del poble, allà hi guardàvem les nostres bicicletes, armes i altres materials necessaris per fer la guerra. A més, a Cala Galdana, al lloc de l'Hort de Binisaid, disposàvem d'una cuina i d'un espai que ens servia de rebost per fer-hi i guardar-hi el nostre menjar... i d'allí em vaig sentir prendat, per segona vegada en poc temps, per una al-lota menorquina que em va fer sentir estimat com no ho havia fet ningú mai en la meva curta vida... les emocions no paraven de saltar en breus instants, com si de conills no paressin de saltar de mata a mata. Haver conegut la meva estimada Praxedis, el millor de tota aquella nova vida. Cala Galdana, Ferreries i S’hort de Binissaid s’havien convertit en el triangle vital sobre el qual voltava la meva vida d’aquella època. Sentir la fletxa “cupidora” d’aquell amor trobat de forma accidental em va fer veure les coses d’una altra manera, si la platja de Cala Santa Galdana m’havia captivat el camí per anar-hi també em va semblar realment bucòlic, passar per Es Pouets, Son Martorell i Son Martorellet, San Gabriel, Santa Elena, Es Barrancó, Binisaid, passar pel carreró atapeït d’ametlers a banda i banda del camí fins arribar a Santa Ponsa… S’hort de Binissaid… i Cala Galdana… era tot una meravella. 

La roda del destí de cada vegada voltava més adeveres, de l’enamorament amb la Praxedis vam començar a pensar en el destí que li daríem a una nova vida que ens aniria arribant a poc a poc… al poble i sobretot a la família d’ella tot aquell terrabastall va provocar un gran disgust, per la inesperada vinguda de la nova criatura. Aquest fet es va convertir en tot un escàndol mediàtic de petit poble de gent acostumada a la pau i a la tranquil-litat de sempre. Però per sobre d’aquesta renou “mediàtica” sobrevolava la gran il-lusió de començar una nova etapa de la meva vida que em lligaria per sempre a aquell poble, a Menorca, a aquella jove que em feia sentir la cosa més important del món, que m’agombolava només amb la seva mirada humil, discreta, i amb aquell riure encomadís tan peculiar que em feia botar el cor d’alegria. 

Agost de 1937- Els preparatius del casament no ens van atabalar gaire perquè teníem clar que havíem de fer tot el possible per tal que la nostra vida en comú segués el més aviat possible una realitat factible. Vam anar a viure al Carrer Nou, al carrer Degà Febrer, número 13, ben davant el Casino del carrer Nou, al qual hi solien acudir la gent de l’anomenada ala conservadora. Era una casa petita, un primer pis amb prou espai per començar la nova aventura marital. 

Ferreries era un poble que vivia essencialment del camp i durant els 3 anys de guerra qui podia s’anava a qualque lloc a fer feina o com a excusa per està més protegit de les “inclemències bèliques”. La poca gent que durant la guerra havia quedat al poble la veritat és que ens feia bastant el buit per “allò nostre”, “allò nostre” era atípic, transgressor, inèdit per un poble acostumat a que tothom fes les coses “com toca” fer-les. La sort va ser que tot açò ens patinava bastant i sabíem discernir allò que ens era important d’allò que no ho era i que no ens havia d’afectar per res la nostra futura vida.

Març de 1938. El nostre petit creixia en el ventre privilegiat de la seva mare, i ja frissàvem que arribés el dia assenyalat per irrompre en aquest món tan imprevisible i injust. El dia assenyalat era el dia 10 de març de 1938, una data que encara ens quedava més que lluny perquè semblava que no arribaria mai. El cas és que aquella criatura va arribar al món dos dies abans del que havíem previst, ens havia estalviat 2 dies més de patiment, d’angoixa, d’espera desesperada. I açò volia dir afegir més emocions fortes al llistat d’emocions vitals que m’anaven succeint d’ençà que jo havia aparegut per primera vegada entrant al port de Maó aquell agost de 1936. Un fill!! A partir d’aquell moment, tot, tot, fins i tot la mateixa guerra que patíem cada dia, va passar a un segon terme, tot era secundari llevat d’aquella criatura tan petita que havia irromput a les nostres vides. El passat, el present i el futur del meu viure s’ajuntaven en una sola direcció que vivíem molt intensament en cada moment: construir il-lusions per seguir avançant cap a un futur millor… el mal és que mai comptam amb la sempre inoportuna presència del destí que fa caure com un castell d’arena la nostra construcció de somnis i il-lusions, o almenys ens condiciona el nostre caminar, la nostra meta, la fi de la nostra vida. 

Febrer de 1939. Com tot en la vida hi ha un moment, en podríem dir més bé “el moment”, que tot es precipita, tot està tranquil i balancejat quan de cop i volta tot es desequilibra i tot va a pitjor. Com tot en la vida també la guerra té un principi i un final, en qualque moment haurà de finir, és el moment que uns guanyen i els altres perden, diuen, quan en realitat tots hi perden, alguna cosa han perdut els actors i les actrius participants en la cruenta escenificació de la contessa fraticida, alguna cosa haurà marcat per sempre els cors, les ments, els records inesborrables de persones que han sortit per sempre del nostre viure quotidià. Condemnat a la pena capital no podia treurem del cap la cara bufona del meu petit, què serà d’ell quan ja no hi sigui, quan descobresqui el buit de la meva absència, què li contaran de mi que sigui veritat… o mentida, que li amagaran de mi que sigui realitat o ficció, es sentirà tan estimat com jo el voldria haver estimat per sempre…? La veritat és que aquella pena en feia sentir rendit davant la vida, era la primera vegada que em rendia davant l’escac i mat a què em sotmetia el destí de la meva vida… estava acorralat per sempre.

La guerra s’havia acabat i amb ella també la meva vida finia per sempre havent deixat enrera una petita estela de vida que caldria esperar el seu temps per veure si arrelaria, si fructifiria en el cor de qui havia estimat, amb la guerra havia trobat la vida i la felicitat però pardoxalment m’havia duit al carreró sense sortida de la mort que ningú desitja ni vol.

La guerra s’ha acabat però tots hi hem perdut per sempre quelcom essencial de la nostra vida… que no torni a passar mai més!

Perduts

Durant aquests dies de Setmana Santa m’ha vingut al cap aquesta parauleta al cap unes quantes vegades: PERDUTS. Perduts i desorientats, com estan les persones que pateixen la guerra: a Síria, a Palestina, a Israel, a Irak, Turquia, Afganistan, a Bangladesh (amb els musulmans rohingyas perseguits i aniquilats) i a molts altres llocs del món... perduts i desorientats com les persones desesperades que s’atreveixen a creuar el mar i arribar amb barquetes inestables fins a les costes europees... vergonya de governants occidentals que a més de girar l’esquena a aquestes persones els persegueixen, els menyspreen, els ignoren... els abandonen! Encara més vergonya afegida quan persegueixen a qui s’atreveix a fer el que aquests governants són incapaços de fer: ajudar a les persones, a Open Arms i altres ONGs els van retirant de l’escena pública amb amenaçes perquè simplement ajuden a les persones que volen VIURE. Perduts i desorientats com estan les persones empresonades injustament per defensar la democràcia i la pau, la justícia i el benestar de les persones, el poder del poble i les seves justes decisions... perduts i desorientats com estan les persones que estan ficades al carreró sense sortida del món de la droga, els qui trafiquen, els qui consumeixen, etc. han perdut el timó de la seva vida, ja no són amos ni tenen el control de la seva vida... quin patiment de tots els qui estan al seu voltant. Perduts i desorientats com les dones que pateixen violència de tot tipus, dels infants que són explotats i manipulats de totes les maneres possibles, de les persones que no tenen feina o no tenen prou recursos per seguir endavant, d’aquells que viuen al carrer, els qui pateixen fam i misèria... el món és com un Divendres Sant de passió i de patiment constant però avui més que mai hem de tenir l’esperança, la gran ESPERANÇA, de que podem convertir-lo en un gran Diumenge de Resurrecció.

Bona Pasqua a tothom!

VIDA

No sé si mai he estimat, estim o estimaré prou, o prou bé, o suficient, o adequadament però sí sé que estimar és la millor manera per tenir un món en pau...

No sé quants errors he comès en la meva vida però sí sé que he de demanar perdó per cada pas fals que he comès durant molts moments de la meva vida… encara que em costi… “assumir” primer l’error és el primer pas per seguir, per superar-se i seguir avançant…

No sé si mai guanyaré cap batalla (personal) o cap guerra (personal) però sí que sé que sempre lluitaré per tenir un món millor… com el Quixot: aquell cavaller que mai guanyava però que sempre lluitava...

...em sembla que si al final de la meva vida puc dir: Amb tot el que he après, he viscut, he estimat, he vist, he sentit, amb l’experiència acumulada de la vida, de la feina, de les experiències viscudes amb les persones conegudes i estimades, amb el món que he conegut, que he corregut i que he admirat i que he defensat i que he estimat… si al final he après a “aïllar-me” de les persones tòxiques... si puc dir: idò ara m’agradaria tornar a començar la VIDA… perquè encara tenc molt per fer, per conèixer, per viure, per estimar, per sentir, per veure, per aprendre, per…si puc dir tot açò al final de la meva vida és que aquesta VIDA és molt gran, és massa, és !!!increïble!!!

“Sentir” la teva absència

Divendres matí vaig sentir debilitat, vaig vessar unes poques llàgrimes pensant en tu, feia tot just un mes que vas partir i vaig recordar amb contundència que era veritat que ja no tornaries mai més... MAI MÉS... com sonen de profundes i fortes aquestes dues parauletes. La rutina del dia a dia m'engana i em fa creure que allò teu només és un malson, que és passatger, em fa creure que et podré contar allò que acab de sentir, veure, escoltar... uf! no podrà ser. Pas per llocs on vas passar, record quan ens acompanyavem mentre ens passejàvem amb el meu "correuet" que deies tu, mir les teves pintures, les teves obres, algunes fotos on apareixes somrient i content d'estar al costat dels teus néts i nétes, sent estranya la teva absència avui que ens hem reunit la família en el dinar de cada dissabte... ni goso mirar el teu lloc de sempre, i molt manco asseure-m’hi.

Encara record aquell teu darrer minut de vida, aquells ulls oberts (vas poder veure que érem tots al teu costat plorant per aquell darrer instant?), aquell darrer esbufec, aquells darrers alens expiatoris que anunciaven la teva marxa, aquella boca oberta sense força, el pit inamovible, la mirada perduda per sempre... tombat cap a l'esquerra, amb el dubte de si vas patir gens... ens vas deixar...

Em reconfortaria molt pensar que ja saps la veritat de tot, sobretot del teu pare, del meu avi... anar al cel per mi serà com un nou despertar, i sabrem la veritat de tota la nostra vida, és com anar a un cinema amb els teus éssers més estimats i compartir, tornar a veure i veure passar una altra vegada la teva vida sabent la veritat de tot, de tot... amb un somriure als llavis, amb amorosia, recordant, plorant, rient de tot el que ens va passar... però anar al cel deu ser molt més que tot açò, crec que Déu ens té preparada una molt bona sorpresa! Esper que ja xalis molt d'aquesta festa-sorpresa!

Amb mon pare pel Camí de Santiago, Camí del Nord

Va ser l’experiència viscuda amb el meu pare el juliol de 2011, volíem fer junts un tros de Camí de Santiago però passant per la part nord de la Península, hi vam posar molta il-lusió en el seu principi i al final no ens va acabar de sortir prou bé... així ho reflecteix el meu diari... de tot se n’aprèn!

Divendres, 15 de juliol de 2011

Avui ja torna a ser divendres i ja queda un poc més de 4 dies per començar a fer la caminada per terres nòrdiques amb mon pare. Ara aquests dies els dedicaré als preparatius i a la mentalització d’aquest simpàtic viatge, veurem com anirà això de conviure tot el sant dia amb mon pare, a veure com ens avindrem, com aguantarem físicament cada jornada de caminar... m’agradaria molt que tot anés bé i que poguéssim arribar sans i estalvis a Santiago, segons els meus càlculs haurem de menester unes 4 setmanes i no sé si aguantarem tants dies de caminada... vull dir que tenc els meus dubtes però alhora també l’esperança d’arribar a bon port. Acabi com acabi segur que haurà estat una bona experiència per a tots dos però supòs que encara molt més per a mon pare ja que això de fer el Camí de Santiago serà una cosa ben nova per a ell. A nivell personal la nostra relació ha estat sempre molt superficial (...) Però el pas del temps  i el respecte que ens hem anat guanyant m’ha fet veure que en el fons, en el fons ens semblam molt més que no em pensava jo mateix...

Dijous, 21 de juliol de 2011

... i ja hem arribat a Sant Sebastià però hi hem arribat després de fer el que no hem de fer quan vas a fer el Camí de Santiago: arribar-hi en tren. Bé, ahir vam arribar a Irún després de viatjar en avió des de Menorca a Madrid i després a l'aeroport de Sant Sebastià... la mateixa reacció va tenir mon pare quan vam arribar a aquell aeroport: quina cosa més petita i més miserable... la mateixa que jo quan hi vaig arribar-hi el juliol de 2008... o 2009? ara no ho record. Vam acabar d'arribar a Irún a peu, allò servia com a petit entrenament de cara a la caminada d’ensoldemà, vam pensar. Arribar a la ciutat d’Irún ens va animar i vam trobar-la encantadora i polida. La idea era fer tot el dia a Irún i de fet així ho vam fer: vam anar fins a la frontera amb França, passant pel pont de Santiago per on es va a Hendaya, i cap a França, i també vam anar a Hondarribia, fins allà en bus i després vam tornar a peu... molt de tros caminant i caminant... sembla que tota aquesta caminada d’entrenament va ser tot en va ja que avui de matí a mon pare li ha agafat un esguinç al tormell, no hem dormit del tot bé i estem com una mica cansats. I ara estem a l’espera de veure com evoluciona aquest turmell, el que és segur és que això no anirà més enllà de diumenge que ve, haurem de fer un altre tipus de passejada per aquestes terres del nord i que són tan polides i esplèndides. Talvegada ens haurem de plantejar de llogar un cotxe i anar voltant per aquí i per allà on sigui... qui sap si així arribarem a Santiago com ho teníem previst incialment però no d’aquesta manera. A mi em fa pena veure com va de coix mon pare, i encara em posa més trist pensar en la il-lusió que ell hi havia posar en aquest viatge, els preparatius, l’entrenament diari que ha fet de caminar i de posar-se en forma... en fi, és una vertadera pena i també una gran llàstima que això no vagi pel camí que pensàvem que havia d’anar...

Dissabte, 23 de juliol de 2011
Avui també hem arribat en tren fins a Deba, després de fer aturada a Zumaia. L’esguinç del peu esquerra de mon pare va millorant, ell ja està més animós i content, el seu objectiu a mig termini és poder arribar a Ferreries tot sencer, sense cap lesió de cap tipus. De moment no hem dit res a ningú de la família. Raons? no ho sé però en primer lloc perquè no hem d’alarmar a ningú, i segona perquè a mon pare no li agrada que coses com aquestes es vagin dient per aquí i per allà de tot el poble ... ens sembla que seria com fer el ridícul després de pregonar per aquí i per allà que anàvem a fer el Camí de Santiago i que no l’hàgim pogut ni començar per culpa d’una lesió muscular el primer dia quan encara no havíem partit... Ara tot depèn de demà: continuar o no continuar. Si continuam partirem des de Bilbao, i si no continuam... directes a Ferreries! Bé, així tampoc ha anat malament, anar en tren i passejant com a vertaders turistes...
(...)
A part del viatge en sí i de les seves penoses dificultats físiques que es poden produir en una persona qualsevol, hi ha la part emocional i la part de relació amb mon pare, xerram de moltes coses i això de cada vegada ens uneix més, sentim més confiança i ens sembla que ens coneixem un poc més... la convivència i el fet de compartir tantes hores junts ens hi obliga i això ens fa estar més units com ja he dit abans. Avui ha sortit el tema del seu pare, el meu avi... de tot el que xerram referent a aquest tema ara ens surt de forma espontània, al manco a mi m’ho sembla: els nostres dubtes de tot el que no sabem encara de l’avi, de la injustícia de les guerres, del drama familiar que suposa la pèrdua d’una persona estimada i propera, etc.
(...)

Ferreries, dimecres, 3 d’agost de 2011
Idò sí, diumenge passat vam acabar el viatge de voler anar a Santiago a peu per la ruta del nord, vam arribar a Santander amb penes i treballs, amb anyorança de tornar a Ferreries, amb dolor i convençut de que aquella era una aventura per a bojos joves que fan el Camí de Sant Jaume, així ho sentia i ho expressava mon pare... i jo? Jo estava bastant convençut de que hi arribaríem però em va fer pena abandonar tan aviat, tan prest. De la prematura retirada d’aquesta aventura en tenc la culpa jo mateix, vaig calcular malament i vaig confiar massa alegrement amb la força i la capacitat física de mon pare. El dia que vam arribar a Noja... allò! aquell dia tan llarg de caminar el va convèncer d’abandonar aquella “locura”... havia d’haver programat les etapes més curtes i més apropiades per a ell... i el temps fred i plujós tampoc va ajudar a que la cosa anés més o manco bé... i l’esguinç del primer dia quan encara no havíem començat a fer camí... s’ha complert aquella dita que diu que “Allò que comença malament, malament acaba”, !!!llàstima!!! Jo m’ho vaig passar molt bé recordant el camí que vaig fer anteriorment, el 2008 i el 2010, per aquest mateix camí del Nord. Tot i no haver-lo acabat estic content d’haver viscut 12 dies amb el meu pare, hem xerrat de moltes coses com mai no haviem fet abans i ara ens sentim com a més units.
Ahir i abans d’ahir vaig anar a ajudar a mon pare a fer net la petita piscina de l’hort de La Beltrana i així podré anar allà dalt a nadar i a passar les estones dels dies que queden d’aquest mes d’agost. A veure si durant aquest temps de vacancespuc acabar d’escriure la llibreta que tenc entre les meves mans i començar-ne una de nova que ja tenc a punt i preparada
(...)
Com he dit abans vaig xalar molt recordar i passar pel mateix camí de fa 3 anys (l’any passat també el vaig fer però en bicicleta) sobretot tenia moltes ganes de tornar a passar per la platja de Noja i poder-hi nadar però la cosa no va anar així com jo pensava que aniria... pensava que seria polit compartir aquell moment amb mon pare en contemplar aquella llarga i formosa platja de Noja en ser dalt del pujol que ens hi conduirira després de passar per la platja de Berria. Però el cansament i el dolor que sentia mon pare en aquells instants feien precisament que no anés de contemplacions ni d’històries d’aquestes ja que l’única cosa que anhelava era arribar a lloc per descansar i no pensar més en caminar... va ser quan va dir que havia “quedat esquiu” i que no tenia ganes de seguir amb aquella “locura”. Va ser el dia més mal de passar per a mi...
Dels dies que vam caminar record les etapes de Bilbao a Portugalete, record que vam travessar la ria de Bilbao amb el pont penjant que va de Sestao a Portugalete, i on també vam coincidir amb festes patronals i vam poder veure un espectacle de grups folklòrics d’arreu del món al mateix carrer. Era 25 de juliol, dia de Sant Jaume, i a l’alberg van fer una bona festeta; ensoldemà vam fer la de Portugalete a Castro Urdiales, al començament ens va ploure molt, sort que anàvem per un carril bici; la tercera etapa havíem de caminar entre Castro Urdiales fins a Laredo però ens vam aturar a mitjan camí i vam acabar en una pensió d’un poblet petit i molt polit. Al dia següent vam arribar a Laredo, una platja molt llarga i molt polida però amb molt de turisme. Després vam fer l’etapa de Laredo fins a la platja de Noja, travessant en barca des de Laredo fins a Santoña, vam passar al costat d’una presó, vam arribar a la platja de Berria, vam pujar un petit pujol per després baixar a la platja de Noja; i després ja només vam fer dues etapes més: Noja fins a l’alberg que havia anat construínt un capellà que acollia amb devoció als pelegrins que feien el Camí de Santiago, i l’altra va ser ariibar fins a Santander, travessant la ria amb barca.
Era el dia i l’hora de la tornada, 31 de juliol de 2011. La tornada començava a Santander per anar a Bilbao i agafar el vol per anar a Menorca. Vaig xalar molt en tren de Santander a Bilbao. Vaig trobar molts polits alguns paisatges pels quals passava el tren, els pobles de Cantàbria i el País Basc... vaig trobar que seria massa passar-los caminant, contemplar-los i sentir el seu bategar tranquil i constant... em va estranyar veure cases solitàries enmig d’aquells paisatges meravellosos... vaig pensar que seria una bona alternativa, la de viatjar en tren per conèixer i contemplar altres llocs i paratges hermosos... i sense cansar-me. Bé, anar de viatge i conèixer món em sembla que de cada vegada m’agrada més.
(...)
Gràcies, Déu meu, perquè en el meu caminar sempre ets al meu costat, en el camí de la vida, en el Camí de Sant Jaume...

Coses escrites sobre el meu pare

Sí, són pensaments escrits anys enrera sobre el meu pare i que ara he intentat recuperar i compartir...

Any 2006

“...També pens en els meus pares, han passat de ser aquells pares que en l’adolescència i la joventut jo no volia per res... a ser els pares més bons del món, la meva mare és tot un exemple de generositat i entrega pels seus fills i el meu pare un exemple de paciència i de saber patir pel que li ha brindat la vida...el meu pare ha viscut molts contratemps i el pitjor de tots és no haver pogut conèixer el seu pare...i encara pitjor no saber què li va passar i per què li va passar...i per què li han volgut amagar l’existència d’una persona tan estimada com va ser el seu pare...dol molt haver descobert com en el document de la partida de naixament del meu pare digui que és “...hijo ilegítimo de José Marí Cardona...”. Jo estic molt content d’haver-lo ajudat un poquet a conèixer un poc més la vida del meu avi investigant i cercant alguna coseta però encara pens que no he fet prou i no sé què puc fer més per esbrinar la misterisosa desaparició del seu pare quan només tenia !!!20 anys!!! Sí, sabem que va ser afusellat però no sabem per què i qui o que va ordenar la seva sentència o execució...

.........

...jo no el vull oblidar mai, com tampoc vull oblidar els altres dos avis que també segur que van ser molt bons...a vegades m’agradaria poder tenir la màquina del temps i poder retrocedir a l’any 1936...poder contemplar el que va passar entre l’agost de 1936 i l’1 d’abril de 1939 que és el temps que va fer a Menorca l’avi Josep Marí Cardona...quan va arribar a Menorca, quan va conèixer la meva àvia, quan es van casar, quan va néixer el meu pare a l’any 1938, quan va acabar la guerra, quan va ser comdemnat i afusellat...quantes coses m’agradaria saber de tot el qui li va passar per ajudar al meu pare a alleugerir el seu gran dolor per no conèixer el seu pare...i de tot el que hem anat descobrint ell n’està molt content però sempre m’agradaria saber més i més...

........

Del meu pare admir la seva capacitat de creació a través de la pintura, del dibuix. A través de les seves creacions és capaç d’expressar el seu món interior, sense massa dilacions, de forma espontània, amb passió, sense prejudicis, sense pensar el què pensaran si dic o exprés aquesta cosa...el seu art no és copiar fidelment la realitat del món que l’envolta sinó que és expressar el que aquest món proper li suggereix, el que sent, el que viu, fins i tot el que voldria que fos...a través dels colors i les formes abstractes treu al món exterior la vida interior i la seva utopia per un món cada vegada més entenedor...no és el pare que hauria desitjat però estim el que és i el que ha viscut...només quan he arribat a entendre i compendre el que és, el que ha viscut, el que ha patit, el que l’ha fet feliç...he arribat a entendre i comprendre el poc que importa la imatge del pare perfecte que voldria que fos...puc dir amb tota tranquil·litat que és el pare que estim...ara el veig com un home molt honest, bondadós, agraït de la vida que ha pogut viure malgrat moltes coses...encara record com estava jo d’espantat el dia que em va contar, entre plors i lamentacions, la pena que sentia per no haver conegut el seu pare, per com l’havien maltractat i com ningú havia gosat a fer-li un petit record en forma de flor o per la forma com des de la seva família li havien volgut amagar-li la seva existència...em vaig espantar molt veure el meu pare plorant...no vaig ser capaç de copsar el seu sentiment ni posar-me en el seu lloc...clar, jo tenia 14 o 15 anys... però avui he recordat aquell dia i crec que ara entenc el que el meu pare va sentir i sent encara per l’absència del seu pare... i jo també sent pena per ell i pel meu avi...."