L'art d'escoltar

Va ser una petita experiència que, quan l'arribes a entendre, et sorprèn a tu mateix en veure com ha passat... estava escoltant atentament a una persona que ens anava explicant alguna cosa, més o menys interessant, a un grupet de gent. De cop i volta vaig girar la meva atenció cap a alguna cosa del meu mòbil: la veu d'aquella persona es va esvair momentàniament per art de màgia i en vaig perdre el fil del que ens deia. Vaig pensar: "Increïble la capacitat que tenim les persones de desconnectar d'allò que NO ens interessa escoltar... i encara més, tornar-hi i enganxar en allò que abans ens havíem desenganxat de forma fàcil i deliberada". Escoltar requereix de voluntat i d'un petit esforç de concentració, per jo encara més ja que tenc dificultats auditives que no em faciliten aquesta capacitat d'escolta... escoltar és alguna cosa més que sentir paraules i frases: és processar i assimilar la informació que l'altra persona ens comunica, entendre què ens ha volgut dir, com ho ha dit, intentant d'entendre per què ens diu allò que ens diu, situant-nos a la seva pell, en la seva situació, copsant els seus sentiments, els seus anhels, las seves il-lusions... de caràcter reservat em costa molt ser espontani en les converses de més de dues persones... quan escolt un amic, una persona estimada, algú a qui conec molt bé... sempre pens que té tota la raó del món i que no hi ha lloc a matisacions o a retrets, és com si no tengui els meus criteris i els meus punts de vista s'hagin esvaït o s'hagin perdut per sempre... no hauria de ser així però em passa moltes vegades, molt sovint no sé respondre a les interpelacions dels altres, pens que allò que pens o dic és poca cosa o poc rellevant davant dels altres, sóc molt simple, m'agrada molt escoltar les persones amb criteri i que tenen les coses clares, que tenen experiència de la vida... 

I en açò em vaig demanar: i com hem d'ajudar als infants perquè assoleixin aquesta capacitat de concentració i d'escolta a qualsevol persona, en un món on el predomini de la imatge i de l'espectacle guanya per golejada la crida i l'atenció dels més petits? Com els podríem ajudar? Com fer-los veure que tenir aquesta capacitat d'escolta i de concentració és cabdal per a la seva futura vida? 

És tot un art tenir aquesta capacitat d'escoltar els altres, fer que els altres se sentin agombolats per la teva escolta acollidora i dir les paraules justes i necessàries. El difícil art d'escoltar!

Sortosa fortuna!

Seguint amb allò que escrivia l'altre dia... vaig pensar important seguir remarcant l'agraïment i valorar la fortuna d'haver viscut en l'espai i en el temps que m'ha tocat viure. Quina sort! Quina sort, per exemple, que no m'hagi tocat viure l'infortuni de guerres, de misèries, d'epidèmies, de fams d'èpoques, de segles, de milions anys enrera. El tram normal de vida d'una persona com jo serien els 75/80 anys, un pic de puça comparat amb la línia cronòlogica des que es coneix que hi ha vida en aquesta terra. Ben igual es podria dir de l’espai fìsic, ningú encara ens ha sabut dir si aquest espai té uns límits, un acabament, una frontera, però allò que sí sabem de cert és que l'Univers és immens, grandiós, inacabable, inabastable, i ens és difícil imaginar com de gran és aquest Univers, aquest espai infinit, en principi del tot infinit. Ni tan sols la Terra arriba a ser un pic de puça enmig de tot l’Univers. És tot una fortuna haver viscut justament aquest temps, justament en l'època que s'acabava una dictadura, justament en l'època que començava una època de bonança econòmica, material, d'avenços tecnològics, d'avenços mèdics, d'avenços culturals, educatius, científics, socials, d'avenços democràtics, polítics, econòmics... som afortunats també per ser coneixedors de moltes coses de segles enrera, de la història de l'home i de la dona anterior a nosaltres, d’aquells que ens han precedit. És tot una fortuna haver nascut justament en aquesta terra, en aquesta illa que es diu Menorca, en aquest poble que es diu Ferreries, en aquesta família que es diu Marí Pallicer de la qual en surt tanta descendència i de la qual segur que també en sortirà molta ascendència... ja ho veis, pensant en els milions de persones que hi ha al món i si pensam en l'immens espai físic de la Terra (i ja no diguem de l'Univers) justament i sortosament hem anat a caure en aquest temps i en aquest espai de pau, de tranquil-litat, de benestar. Increïble! Però el que em sembla més increïble encara és que davant tanta grandesa espaial i davant d'aquest llarguíssim temps històric... nosaltres, que som tan però tan i tan petits, en puguem arribar a ser conscients i ser espectadors excepcionals d'aquesta grandesa de vida, som com a uns convidats de luxe... Sortosa fortuna també de viure aquest temps actual davant drames com els dels refugiats de Síria, i d’altres milions i milions de refugiats confinats en camps provisionals per culpa de moltes de les guerres que hi ha al món, situacions injustes, incomprensibles,  inestables i dramàtiques de països en constant conflicte: a l'Àfrica, Turquia, Israel, Palestina, Àsia, Rússia, Ucraïna, el Sàhara, Àmerica Central i del Sud... desastres naturals que compliquen i molt la situació de països que treballen molt durament per treure, com sigui, el cap i respirar una mica millor...  sortosa fortuna tenir una feina digna, tenir salut, tenir uns mínims recursos econòmics, amics, família, bons companys de feina, bons vesins, gent disposada i disponible a ajudar-nos en qualsevol moment. De quantes coses més n’hem d’estar afortunadament agraïts? De moltíssimes! Agraïment etern per la sortosa fortuna, no ens deixem endur per la indiferència dels qui pateixen infortuni, els de més a prop i també els de més enfora, no els oblidem i seguem sempre solidaris. Sortosa fortuna la nostra!

Espectadors de la vida!

Quants gestos, quants instants, quants moments, quantes actituds, quantes persones passen per la vida fent el bé, fent tot el possible perquè altres estiguin més bé, n'hi ha... moltes! N'hi ha a carretades. A vegades basta una mica d'atenció, asseure't, contemplar, copsar i fer la foto mental de cada moment, de cada instant i ser espectador de l'espectacle més senzill i sublim de la vida... a veure si seré capaç d'anomenar-ne cap: una mare que somriu a la seva criatura acabada de néixer; aquelles dues germanes que cada matí surten a caminar i sempre les veus que tenen alguna cosa a contar (i no es cansen mai de xerrar!); també aquelles dues germanes agafades de "braceti" que cada capvespre igualment surten a passejar però que no tenen necessitat de contar-se res, estan la mar de bé en silenci i caminant, acompanyant-se; un pare que juga a pilota amb el seu fill; una mare que ajuda a la seva filla a aprendre a anar en bicicleta; la besada sincera d'una àvia al seu nét; aquell homenet que, amb una llibreta sota el braç i un somriure dibuixat a la cara, parteix cap a l'escola d'adults a aprendre a llegir i escriure; aquells treballadors que cada dia s'esforcen per deixar Ferreries ben net i aclarit; els botiguers i les botigueres que exhibeixen el millors dels seus somriures per servir amb promptitud i satisfacció els seus clients; els invisibles voluntaris de Cáritas que fan molta feina per ajudar a qui quasi bé no té res; i els de la Creu Roja; i els Donants de sang; i les treballadores del Geriàtric; i aquells voluntaris i voluntàries que treuen els avis/àvies a passejar; i aquella ranxada de joves adolescents que passegen amb la seva particular alegria a festejar els seus sorollosos caps de setmana...; aquelles dues germanes que treballen incansablement per ajudar a missioners que viuen al tercer món; i els grans dies de festa: Nadal, Cap d'any, Els Reis, Sant Antoni, Carnaval, Setmana Santa, Sant Bartomeu; l'esclat d'alegria que provoca entre la gent l'arribada de la primavera o de l'estiu; els dissabtes de trobades familiars al voltant d'una taula, d'un dinar... avis, àvies, pares, mares, fills, filles, néts i nétes comparteixen i celebren l'alegria de l'encontre familiar; molta gent que es mou, fa esport de tanta diversitat com futbol, bàsquet, tennis, atletisme, ciclisme, escacs, patinatge, hípica... i el capellà, el doctor, l'alcalde, els regidors, els directius d'un munt d'entitats culturals, esportives, educatives, empresarials, sindicals, polítiques... quanta gent es mou i es preocupa per altres! Valorem-los en la seva justa mesura... tenim molts motius per ser optimistes, tenim molts motius per viure amb possitivitat, tenim molts motius per ser agraïts eternament per la sort que hem tingut de viure la vida que ens ha tocat viure. Gaudim de ser espectadors de la vida!

La mort

Ho reconec: tenc por, sempre he tingut por xerrar o pensar d'aquest tema. Encara record les nits en què em costava dormir pensant en l'angoixa de no saber que em passaria en arribar aquell dramàtic instant, era l'època de joventud, del despertar més genuí de la vida, quina paradoxa: justament quan més assaboria el goig de viure la vida era quan tenia més por de morir. Però els anys t'ajuden a entendre el sentit de la vida ... i de la mort! Tenint-la present t'adones de la importància de valorar la teva vida, cada dia i cada instant són un tresor si els saps copsar i valorar en la seva justa mesura, a vegades em sembla que açò de la vida mai s'acabarà, visc pensant com si mai m'hagués de morir perquè pens que tenc moltes coses per aprendre, perquè pens que tenc moltes coses a superar de mi mateix, perquè pens que encara tindré moltes oportunitats per aprendre a estimar més i millor, perquè pens que tenc molt de camí per recórrer encara, però al costat d'aquests pensaments positius i ingenus a la vegada (ingenu de mi!) m'hi acompanya ella, la mort, que em diu a cau d'orella i em recorda en molts moments que tot té un límit, que tot un dia s'acabarà, perquè no en sabem "ni el dia ni l'hora"... i cada dia en don gràcies pels dies viscuts, per la sort que he tingut, perquè no he hagut de patir el que molts han patit, cada dia  viscut és un agraïment sincer pel bonus extra de vida que he tingut sort de viure... aquesta és la por a meva la mort però per jo més dura encara és viure la por a la mort dels altres, o millor dit: m'és molt difícil ajudar als altres a afrontar la mort dels seus estimats, m'agradaria dir-los les paraules justes per acompanyar-los en el seu dolor quan la veritat és que quasi mai no hi ha paraules prou justes per consolar tan gran dolor, m'agradaria saber oferir una abraçada sincera i justa, m'agradaria trobar aquells instants justos de silenci per acompanyar el tortuós camí de dol que pateixen, però no ho sé fer! Només puc oferir la meva disposició a acollir-los i a escoltar-los quan així ho necessitin, només puc oferir les meves pregàries, els meus millors desitjos, els meus millors pensaments perquè puguin superar tan mal tràngol, no em satisfà gaire el compliment del deure o quedar bé amb unes simples paraules que es diuen a les celebracions funeràries o semblants... només de pensar el que deuen estar patint per dintre dels seus cors em fa dir: qui sóc jo per envair tan sagrat espai com és el del món interior de cada persona, en tan fotut instant! No m'agrada gens visitar cases, passar dol, haver d'anar a passar el "guardamés" perquè SÍ... ja em perdonareu si algú no entén la meva postura, em posa nerviós aquest tipus de coses, em sent com avergonyit perquè no se m'acut dir res consolador, perquè a vegades em sembla una parefarnàlia fer o dir segons què, em sembla que fas més nosa que falta, no m'agrada gens fer sentir vergonya els altres pel simple fet de veure'ls plorar desconsoladament... I malgrat la nostra intenció de voler fugir de tot allò que soni a mort... la veritat és que no em podem defugir de cap de les maneres, les notícies al món ens ho recorden cada instant, les notícies de persones malaltes també, igual que accidents o morts accidentals... no en podem defugir per molt que vulguem.

Visquem valorant tot el bo de la vida que en ella mateixa inclou... fins que Déu vulgui!

D'aquí a 10 anys...

Algú aquesta setmana es demanava per televisió a la gent "on es veuen d'aquí a 10 anys?", quins canvis importants troben que s'hauran produït en les seves vides durant tot aquest llarg període de temps... la veritat és que jo de totd'una vaig tenir la sensació de voler defugir de trobar resposta a aquella incòmoda pregunta, em feia com a por cercar o trobar-hi resposta convincent perquè és difícil i complicat fer de pitonís. Em fa por jugar amb el destí, em fa com a por jugar a la "loteria" del destí, jugar amb la bona o la mala sort del destí... hi ha moltes pors: perdre salut, facultats, persones estimades... però també hi ha l'esperança d'una vida millor, més feliç, més centrat amb allò que vols, més en pau en tu mateix. Realment neixem a la vida totalment inconscients de tot i del tot, al llarg dels primers anys de vida, a poc a poc, ens hi anam despertant, l'anam vivint al màxim... però arriba també el moment conscient de que açò un dia s'haurà d'acabar i ens angoixa no saber com serà aquest acabament, si patirem o no patirem, si ens direm adéu de tothom, si partirem satisfets del que hem viscut...

Tot i açò jo estic pensant que mentre pugui, mentre jo tengui el meu destí a les meves mans, intentaré cercar el millor per a la meva vida i per a la meva felicitat... quan sigui el destí que em tengui entre les seves tenaces mans no tindré més remei que acceptar-ho i resar perquè sigui benèvol amb mi, perquè no em faci patir gaire, perquè acabi ràpid, perquè no es recrei gaire en el meu dolor i en el meu patiment... vull pensar que són molts els moments que tenim entre les nostres fràgils mans per poder decidir el nostre destí de vida, molts, molts.... una decisió, un viratge brusc, un trencament, un canvi de direcció, un canvi de rumb inesperat, etc. poden canviar la nostra felicitat, el nostre ben estar físic, emocional, les nostres relacions personals, el nostre destí... el caràcter també? Què difícil i complicat canviar aquest caràcter reservat, vergonyós, empegueidor, massa respectuós amb els altres, canviar allò que saps que als altres no agraden gens de tu, i molt més quan t'adones que els altres et tenen super etiquetat i diuen o pensen de tu 4 coses que poden arribar a ser veritat però que no conformen el tot d'allò que ets realment i que no et permeten tenir dels altres l'oportunitat de poder canviar, vull dir que els canvis només els perceps tu mateix i que els altres es queden amb el mateix clixé de sempre de tu... potser d'aquí a 10 anys tot haurà canviat en la meva vida, sense adonar-m'en, potser tot seguirà igual, però el que SÍ és cert és que mai podré dir que no hauré tingut oportunitats de canviar el destí del meu gran destí.

Un món millor

Deia Baden Powell, aquell a qui se li atribueix la fundació de l'Escoltisme, que l'objecte màxim d'una persona és deixar el món una mica millor del que l'ha trobat. Molt bé però com ho mesuram, com sabrem el que teníem abans i el que deixerem després, com sabrem que ho hem deixat millor (o pitjor) de com ho hem trobat quan vam començar a viure aquesta aventura de la vida? Difícil, molt difícil passar comptes d'una cosa incomptable i immesurable. Per començar si ens hem de fiar del que ens aboquen i ens encervellen els mitjans de comunicació... ho tenim clar! el món va a pitjor, quasi tot són notícies dolentes que moltes vegades ens endinsen en una espècie de petita depressió o frustació, a vegades és pitjor, però, la indiferència, tapar-nos els ulls, les orelles i no creure'ns allò que està passant, aclucar els ulls davant la realitat i pensar que allò ens és enfora i que a nosaltres no ens passarà mai o que ho arreglin els altres... els mitjans de comunicació fan la seva feina, uns més encertadament que altres, uns cerquen més el sensacionalisme i les ganes de vendre grans titulars davant d'altres que intenten ser el màxim d'imparcials i objectius, però en general tots intenten ser narradors de la realitat del nostre món, el que és cert és que amb ells, amb els mitjans de comunicació, ens arriben moltes més realitats socials i personals que abans no coneixíem perquè simplement ningú les destapava o no les coneixia. Conèixer la realitat de les coses, del nostre voltant i també del més enfora, allò que intenten fer els mitjans de comunicació, és un primer pas per voler deixar el món una mica millor del que l'hem trobat ja que hi haurem de lluitar, hi haurem de fer front, hi haurem de treballar, ho haurem de reclamar, protestar, incidir.

Però per a mi el més important és el nivell personal, allò que cadascú pot fer, és el procés personal que fa que hom digui que el món va a millor perquè ell o ella s'esforça per millorar cada dia tot allò que té al seu voltant... i al seu interior! madurar a força d'experiències vitals, reflexionar, fer canvis de rumb necessaris per redreçar la teva vida, adonar-se que per aquella senda no s'arribarà enlloc, sobreposar-se quan els altres ja no confien en tu, valorar-se més que mai quan els altres t'abandonen a base d'indiferència i menyspreu, no deixar-se endur per la ràbia que provoquen petites provocacións sense cap importància que nosaltres mateixos feim trascendents i ireals... i intentar ser més senzill, més humil, més discret, més servicial, més predisponible que mai quan vas tapat fins a les orelles de feinetes i de compromisos... no sóc més que ningú però tampoc m'agrada que els altres em mirin per sobre de les espatlles de forma despectiva... ser molt observador i veure qui és marginat o apartat "gràcies" a les estrelles mediàtiques de la nostra societat que es deixa enlluernar per aquesta llum encegadora mediàtica... i perdonar i perdonar i perdonar, quant costa perdonar!! i reconèixer que no ho has fet bé, adonar-se del patiment que has provocat en l'altra persona encara que et sembli que no hagis fet res... i estimar molt encara que et sembli o pensis que no en sabràs prou mai d'estimar, què difícil! I recordar els teus pares, els teus avis, els teus familiars, els teus amics, aquells que ja no hi són i recordar tot allò de bo que tenien i que, sense voler, et van donar i que ho van dur a la pràctica durant la seva vida, sempre tenc molt present el caràcter lluitador, alegre, punyent i servicial del meu estimat amic Martí Martí que s'en va anar amb la tranquil-litat d'haver fet tot el possible perquè aquest món segués un poc millor... I ser utòpic, m'agrada ser utòpic perquè sé cap a on vull caminar encara que no hi hagi d'arribar mai... I valorar la sort que hem tingut de viure allà on ens ha tocat viure, quina sort de vida, quina sort de tenir feina, quina sort de poble, quina sort de família, amics, companys, vesins, ... quina GRAN sort! i alegrar-se de les alegries dels altres, plorar les penes dels altres, compartir i acompanyar les alegries i les penes meves i les dels altres... tenc la sensació de que !!!n'hi ha tant per fer i aprendre encara!!!

Si ens aboquen i ens proposam a que la nostra vida vagi per aquí podeu estar segurs que haurem deixat el món una mica millor del que l'hem trobat. No ho trobau?

Confiança perduda

Assistim espavorits al destapament de nous i més vergonyosos casos de corrupció política i financera que no fan altra cosa que fer caure en picat, encara més, la desconfiança de l'opinió pública en la gent que fa feina en la política, i que, juntament amb bancs i banquers, baixen el seu prestigi social fins a mínims històrics en democràcia per culpa d'accions incomprensibles. Sous desmesurats els dels polítics, no es veuen resultats clars i immediats a resultes de la seva feina (poca productivitat que es diria en termes empresarials), favoritismes, massa privilegis durant i després del seu pas per la política comparats amb les penes i treballs que passa qualsevol treballador i pitjor encara quan està aturat... i per postres hi hem d'afegir la corrupció o també li podríem dir l'ambició malaltissa de posseïr més i més. Com en tot seria injust ficar a tots els polítics dins el mateix sac de que tots són corruptes, n'hi ha molts, molts que fan molta feina i la fan bé però són els pocs dolents ambiciosos que fan que semblin que tots siguin iguals de corruptes i de dolents. Aquestes coses en sabem molt de greu, em dolen, açò de la desconfiança de la gent amb la política i els seus polítics, igual que amb la desvirtuació del servei cap al poble i de la gent de la feina política, quina llàstima.

Açò de confiar quasi cegament en polítics que al final ens han decepcionat s'ha acabat per sempre més, si hi hem de cercar una part positiva de tot açò és que a partir d'ara la gent volem ser més partíceps de tot allò que afecta a la construcció del país, de la defensa de les persones, de la defensa del territori i també de la gestió i control dels recursos econòmics, prou abusar i d'enriure's de la gent! Sí? Aquesta és la sensació que ens transmeten darrerament alguns partits polítics i alguns mitjans de comunicació: que la gent vol participar i vol decidir sobre el present i futur dels seus pobles i ciutats. Sí? Idò no! Aquestes ganes de ser partíceps jo no les percep al meu voltant, no sent opinions, no sent propostes, no sent idees innovadores, no sent els joves, no sent els joves!! (quina cosa més preocupant sentir enfora els joves en la construcció i futur de Ferreries, per exemple), i veig les mateixes cares de sempre al capdavant de les mateixes i diferents organtizacions polítiques, culturals, socials del poble... no serà que volem tornar tenir una altra vegada liders que ens diguin allò que volem sentir que faran, amb qui confiar quasi cegament una altra vegada perquè nosaltres estaguem tranquils i feliços a casa nostra, amb la nostra feina, la nostra família, la nostra parella, els nostres amics, les nostres diversions, els nostres hortals, les nostres coses ... i no hàgim de preocupar-nos més d'açò de la política? Tan de bo hi hagi un canvi en la mentalitat i en el saber fer de la vida política, social i econòmica d'aquest país en el sentit de fer important la participació ciutadana en els pobles i ciutats d'arreu del país, pensant que participació ciutadana és alguna cosa més que votar, cercant maneres àgils i noves de participació... tan de bo puguem veure molt prest aquest canvi.