La mort

Ho reconec: tenc por, sempre he tingut por xerrar o pensar d'aquest tema. Encara record les nits en què em costava dormir pensant en l'angoixa de no saber que em passaria en arribar aquell dramàtic instant, era l'època de joventud, del despertar més genuí de la vida, quina paradoxa: justament quan més assaboria el goig de viure la vida era quan tenia més por de morir. Però els anys t'ajuden a entendre el sentit de la vida ... i de la mort! Tenint-la present t'adones de la importància de valorar la teva vida, cada dia i cada instant són un tresor si els saps copsar i valorar en la seva justa mesura, a vegades em sembla que açò de la vida mai s'acabarà, visc pensant com si mai m'hagués de morir perquè pens que tenc moltes coses per aprendre, perquè pens que tenc moltes coses a superar de mi mateix, perquè pens que encara tindré moltes oportunitats per aprendre a estimar més i millor, perquè pens que tenc molt de camí per recórrer encara, però al costat d'aquests pensaments positius i ingenus a la vegada (ingenu de mi!) m'hi acompanya ella, la mort, que em diu a cau d'orella i em recorda en molts moments que tot té un límit, que tot un dia s'acabarà, perquè no en sabem "ni el dia ni l'hora"... i cada dia en don gràcies pels dies viscuts, per la sort que he tingut, perquè no he hagut de patir el que molts han patit, cada dia  viscut és un agraïment sincer pel bonus extra de vida que he tingut sort de viure... aquesta és la por a meva la mort però per jo més dura encara és viure la por a la mort dels altres, o millor dit: m'és molt difícil ajudar als altres a afrontar la mort dels seus estimats, m'agradaria dir-los les paraules justes per acompanyar-los en el seu dolor quan la veritat és que quasi mai no hi ha paraules prou justes per consolar tan gran dolor, m'agradaria saber oferir una abraçada sincera i justa, m'agradaria trobar aquells instants justos de silenci per acompanyar el tortuós camí de dol que pateixen, però no ho sé fer! Només puc oferir la meva disposició a acollir-los i a escoltar-los quan així ho necessitin, només puc oferir les meves pregàries, els meus millors desitjos, els meus millors pensaments perquè puguin superar tan mal tràngol, no em satisfà gaire el compliment del deure o quedar bé amb unes simples paraules que es diuen a les celebracions funeràries o semblants... només de pensar el que deuen estar patint per dintre dels seus cors em fa dir: qui sóc jo per envair tan sagrat espai com és el del món interior de cada persona, en tan fotut instant! No m'agrada gens visitar cases, passar dol, haver d'anar a passar el "guardamés" perquè SÍ... ja em perdonareu si algú no entén la meva postura, em posa nerviós aquest tipus de coses, em sent com avergonyit perquè no se m'acut dir res consolador, perquè a vegades em sembla una parefarnàlia fer o dir segons què, em sembla que fas més nosa que falta, no m'agrada gens fer sentir vergonya els altres pel simple fet de veure'ls plorar desconsoladament... I malgrat la nostra intenció de voler fugir de tot allò que soni a mort... la veritat és que no em podem defugir de cap de les maneres, les notícies al món ens ho recorden cada instant, les notícies de persones malaltes també, igual que accidents o morts accidentals... no en podem defugir per molt que vulguem.

Visquem valorant tot el bo de la vida que en ella mateixa inclou... fins que Déu vulgui!

D'aquí a 10 anys...

Algú aquesta setmana es demanava per televisió a la gent "on es veuen d'aquí a 10 anys?", quins canvis importants troben que s'hauran produït en les seves vides durant tot aquest llarg període de temps... la veritat és que jo de totd'una vaig tenir la sensació de voler defugir de trobar resposta a aquella incòmoda pregunta, em feia com a por cercar o trobar-hi resposta convincent perquè és difícil i complicat fer de pitonís. Em fa por jugar amb el destí, em fa com a por jugar a la "loteria" del destí, jugar amb la bona o la mala sort del destí... hi ha moltes pors: perdre salut, facultats, persones estimades... però també hi ha l'esperança d'una vida millor, més feliç, més centrat amb allò que vols, més en pau en tu mateix. Realment neixem a la vida totalment inconscients de tot i del tot, al llarg dels primers anys de vida, a poc a poc, ens hi anam despertant, l'anam vivint al màxim... però arriba també el moment conscient de que açò un dia s'haurà d'acabar i ens angoixa no saber com serà aquest acabament, si patirem o no patirem, si ens direm adéu de tothom, si partirem satisfets del que hem viscut...

Tot i açò jo estic pensant que mentre pugui, mentre jo tengui el meu destí a les meves mans, intentaré cercar el millor per a la meva vida i per a la meva felicitat... quan sigui el destí que em tengui entre les seves tenaces mans no tindré més remei que acceptar-ho i resar perquè sigui benèvol amb mi, perquè no em faci patir gaire, perquè acabi ràpid, perquè no es recrei gaire en el meu dolor i en el meu patiment... vull pensar que són molts els moments que tenim entre les nostres fràgils mans per poder decidir el nostre destí de vida, molts, molts.... una decisió, un viratge brusc, un trencament, un canvi de direcció, un canvi de rumb inesperat, etc. poden canviar la nostra felicitat, el nostre ben estar físic, emocional, les nostres relacions personals, el nostre destí... el caràcter també? Què difícil i complicat canviar aquest caràcter reservat, vergonyós, empegueidor, massa respectuós amb els altres, canviar allò que saps que als altres no agraden gens de tu, i molt més quan t'adones que els altres et tenen super etiquetat i diuen o pensen de tu 4 coses que poden arribar a ser veritat però que no conformen el tot d'allò que ets realment i que no et permeten tenir dels altres l'oportunitat de poder canviar, vull dir que els canvis només els perceps tu mateix i que els altres es queden amb el mateix clixé de sempre de tu... potser d'aquí a 10 anys tot haurà canviat en la meva vida, sense adonar-m'en, potser tot seguirà igual, però el que SÍ és cert és que mai podré dir que no hauré tingut oportunitats de canviar el destí del meu gran destí.

Un món millor

Deia Baden Powell, aquell a qui se li atribueix la fundació de l'Escoltisme, que l'objecte màxim d'una persona és deixar el món una mica millor del que l'ha trobat. Molt bé però com ho mesuram, com sabrem el que teníem abans i el que deixerem després, com sabrem que ho hem deixat millor (o pitjor) de com ho hem trobat quan vam començar a viure aquesta aventura de la vida? Difícil, molt difícil passar comptes d'una cosa incomptable i immesurable. Per començar si ens hem de fiar del que ens aboquen i ens encervellen els mitjans de comunicació... ho tenim clar! el món va a pitjor, quasi tot són notícies dolentes que moltes vegades ens endinsen en una espècie de petita depressió o frustació, a vegades és pitjor, però, la indiferència, tapar-nos els ulls, les orelles i no creure'ns allò que està passant, aclucar els ulls davant la realitat i pensar que allò ens és enfora i que a nosaltres no ens passarà mai o que ho arreglin els altres... els mitjans de comunicació fan la seva feina, uns més encertadament que altres, uns cerquen més el sensacionalisme i les ganes de vendre grans titulars davant d'altres que intenten ser el màxim d'imparcials i objectius, però en general tots intenten ser narradors de la realitat del nostre món, el que és cert és que amb ells, amb els mitjans de comunicació, ens arriben moltes més realitats socials i personals que abans no coneixíem perquè simplement ningú les destapava o no les coneixia. Conèixer la realitat de les coses, del nostre voltant i també del més enfora, allò que intenten fer els mitjans de comunicació, és un primer pas per voler deixar el món una mica millor del que l'hem trobat ja que hi haurem de lluitar, hi haurem de fer front, hi haurem de treballar, ho haurem de reclamar, protestar, incidir.

Però per a mi el més important és el nivell personal, allò que cadascú pot fer, és el procés personal que fa que hom digui que el món va a millor perquè ell o ella s'esforça per millorar cada dia tot allò que té al seu voltant... i al seu interior! madurar a força d'experiències vitals, reflexionar, fer canvis de rumb necessaris per redreçar la teva vida, adonar-se que per aquella senda no s'arribarà enlloc, sobreposar-se quan els altres ja no confien en tu, valorar-se més que mai quan els altres t'abandonen a base d'indiferència i menyspreu, no deixar-se endur per la ràbia que provoquen petites provocacións sense cap importància que nosaltres mateixos feim trascendents i ireals... i intentar ser més senzill, més humil, més discret, més servicial, més predisponible que mai quan vas tapat fins a les orelles de feinetes i de compromisos... no sóc més que ningú però tampoc m'agrada que els altres em mirin per sobre de les espatlles de forma despectiva... ser molt observador i veure qui és marginat o apartat "gràcies" a les estrelles mediàtiques de la nostra societat que es deixa enlluernar per aquesta llum encegadora mediàtica... i perdonar i perdonar i perdonar, quant costa perdonar!! i reconèixer que no ho has fet bé, adonar-se del patiment que has provocat en l'altra persona encara que et sembli que no hagis fet res... i estimar molt encara que et sembli o pensis que no en sabràs prou mai d'estimar, què difícil! I recordar els teus pares, els teus avis, els teus familiars, els teus amics, aquells que ja no hi són i recordar tot allò de bo que tenien i que, sense voler, et van donar i que ho van dur a la pràctica durant la seva vida, sempre tenc molt present el caràcter lluitador, alegre, punyent i servicial del meu estimat amic Martí Martí que s'en va anar amb la tranquil-litat d'haver fet tot el possible perquè aquest món segués un poc millor... I ser utòpic, m'agrada ser utòpic perquè sé cap a on vull caminar encara que no hi hagi d'arribar mai... I valorar la sort que hem tingut de viure allà on ens ha tocat viure, quina sort de vida, quina sort de tenir feina, quina sort de poble, quina sort de família, amics, companys, vesins, ... quina GRAN sort! i alegrar-se de les alegries dels altres, plorar les penes dels altres, compartir i acompanyar les alegries i les penes meves i les dels altres... tenc la sensació de que !!!n'hi ha tant per fer i aprendre encara!!!

Si ens aboquen i ens proposam a que la nostra vida vagi per aquí podeu estar segurs que haurem deixat el món una mica millor del que l'hem trobat. No ho trobau?

Confiança perduda

Assistim espavorits al destapament de nous i més vergonyosos casos de corrupció política i financera que no fan altra cosa que fer caure en picat, encara més, la desconfiança de l'opinió pública en la gent que fa feina en la política, i que, juntament amb bancs i banquers, baixen el seu prestigi social fins a mínims històrics en democràcia per culpa d'accions incomprensibles. Sous desmesurats els dels polítics, no es veuen resultats clars i immediats a resultes de la seva feina (poca productivitat que es diria en termes empresarials), favoritismes, massa privilegis durant i després del seu pas per la política comparats amb les penes i treballs que passa qualsevol treballador i pitjor encara quan està aturat... i per postres hi hem d'afegir la corrupció o també li podríem dir l'ambició malaltissa de posseïr més i més. Com en tot seria injust ficar a tots els polítics dins el mateix sac de que tots són corruptes, n'hi ha molts, molts que fan molta feina i la fan bé però són els pocs dolents ambiciosos que fan que semblin que tots siguin iguals de corruptes i de dolents. Aquestes coses en sabem molt de greu, em dolen, açò de la desconfiança de la gent amb la política i els seus polítics, igual que amb la desvirtuació del servei cap al poble i de la gent de la feina política, quina llàstima.

Açò de confiar quasi cegament en polítics que al final ens han decepcionat s'ha acabat per sempre més, si hi hem de cercar una part positiva de tot açò és que a partir d'ara la gent volem ser més partíceps de tot allò que afecta a la construcció del país, de la defensa de les persones, de la defensa del territori i també de la gestió i control dels recursos econòmics, prou abusar i d'enriure's de la gent! Sí? Aquesta és la sensació que ens transmeten darrerament alguns partits polítics i alguns mitjans de comunicació: que la gent vol participar i vol decidir sobre el present i futur dels seus pobles i ciutats. Sí? Idò no! Aquestes ganes de ser partíceps jo no les percep al meu voltant, no sent opinions, no sent propostes, no sent idees innovadores, no sent els joves, no sent els joves!! (quina cosa més preocupant sentir enfora els joves en la construcció i futur de Ferreries, per exemple), i veig les mateixes cares de sempre al capdavant de les mateixes i diferents organtizacions polítiques, culturals, socials del poble... no serà que volem tornar tenir una altra vegada liders que ens diguin allò que volem sentir que faran, amb qui confiar quasi cegament una altra vegada perquè nosaltres estaguem tranquils i feliços a casa nostra, amb la nostra feina, la nostra família, la nostra parella, els nostres amics, les nostres diversions, els nostres hortals, les nostres coses ... i no hàgim de preocupar-nos més d'açò de la política? Tan de bo hi hagi un canvi en la mentalitat i en el saber fer de la vida política, social i econòmica d'aquest país en el sentit de fer important la participació ciutadana en els pobles i ciutats d'arreu del país, pensant que participació ciutadana és alguna cosa més que votar, cercant maneres àgils i noves de participació... tan de bo puguem veure molt prest aquest canvi.

Viatge d'estiu, any 2013 (5)

Diumenge, 28 de juliol de 2013. Avui és el gran dia, a la fi començaré la Transpirenàica, la ruta que travessa els Pirineus des de la Mediterrània fins arribar a l'Atlàntic. Just són les set del matí, fa fresqueta en aquella hora i en aquell poble de Llançà, el dia es presenta clar i net, no hi ha por que plogui. Em vaig preparant, tot està al seu lloc, guardadet a les alforges que fan de maleta viatgera per tot allà on vaig, només falta treure la bicicleta de dins d'aquella caseta feta de ferro que es diu container, fermar les alforges i partir. En silenci, gairebé d'incògnit, he sortit de l'alberg de Llançà, amb el desig de cobrir la primera etapa transpirenàica amb èxit, no fa falta dir que estic il-lusionat. Després de passar per l'estació de tren agaf carretera en direcció Figueres però ben prest n'he de sortir per agafar un caminet sense asfaltar i passar davall un petit pont que salven les vies de tren que va fins a Portbou. En sortir de la carretera m'he trobat dues dones que venien de caminar de per aquí on ara jo començ a fer ruta. El camí fa pujada que un principi és suau però que bruscament canvia en forta pujada que al final no puc superar, peu a terra i fins a dalt empenyent bicicleta... no començam gaire bé. Tot i estar a dalt el camí encara fa pujada, més suau però ara. Se sent alguns trets d'escopeta, sembla que hi ha caçadors que roden per aquella zona, m'anim a tornar pujar a dalt la bicicleta tot i que encara és pujada. De cop i volta es presenta davant meu una senyora pujada que és tan empinada que el seu terra està formigonat... ni boig m'esclataria ni em fondria per atacar aquella costa, he de guardar forces pel que em queda de dia, gairebé tot encara!, m'he de dossificar, una altra vegada peu a terra! Arrib a un lloc, a una masia, una casa de camp, el camí comença a fer davallada, a la fí puc respirar... però vana il-lusió: a l'horitzó s'albira una altra senyora costa a la qual s'hi ha aferrat un altre corredor de bicicleta que amb gran esforç la va pujant, i açò que no té cap tipus de càrrega com tenc jo amb les meves alforges... allò comença a fer forat a la meva moral, a la meva ment: just he començat amb les pujades més petites i no les he pogudes superar... que passarà quan venguin les més dures? A la fi arrib al primer coll del dia, a uns 240 metres d'alçada, fa bastant de vent i prest comença una vetiginosa davallada, és tan pronunciada que he d'anar a poc a poc, he d'anar alerta perquè hi ha molta pedra amollada. Baix, a la dreta hi ha una petita església, Sant Silvestre de la Valleta però jo ara he de pujar una altra forta pendent per arribar al poble de Vilamaniscle. He de tornar a pujar aquesta pendent a peu perquè el pes de les alforges es fan notar a l'hora de fer l'esforç de pujar aquella nova empinada costa... la moral va minvant. Arrib a Vilamaniscle, faig un bon glop d'aigua de la font que hi ha a l'entrada d'aquell poble, un senyor m'indica per on seguir per tal d'arribar a Rabós d'Empordà i és prest que torn a estar a dalt de la bicicleta. És una carretera estreta, asfaltada, ben plana que m'ajuda a aixecar una mica la moral, a la fi la bicicleta córrer! El moment d'arribar a Rabós és un moment crucial, és l'hora de decidir si continuar aquella "locura" d'aventura o enfilar cap a una altra ruta, el que tenc clar és que he de seguir rodant. La decisió és dura però també és realista: abandonar la idea de fer la ruta Transpirenàica per falta de rodatge i de forma física, però el nou pla consisteix a arribar fins a Logronyo i començar allà la ruta 99 de l'Ebre fins arribar a la desembocadura d'aquest gran riu. Amb la moral sota mínims agaf carretera primer fins a Mollet de Peralada i després cap a Peralada. La carretera fins a Peralada no presenta cap dificultat, tot és bastant planer i amb molt poc trànsit de vehicles. Just arribat a Peralada és prest que reconec els carrers per on vaig passar quan vaig fer la ruta del Camí de Sant Jaume català fins a Montserrat de fa un parell d'anys. Sort que el bon berenar que em vaig cruspir me va aixecar una mica la moral, bé, a poc a poc vaig fent consciència del nou pla, segur que serà tan bo o tan fascinant com el dels Pirineus? veurem. M'endins per dins el poble, he de recollir una mica de diners i carregar també un poc d'aigua per poder passar amb bones condicions fins a Figueres. Pas per Vilabertran i en un no res ja arrib a Figueres... la propera meta és arribar fins a BANYOLES!!! que està molt enfora però el propòsit és fàcilment assumible perquè encara és de bon hora i perquè tenc prou temps per aconseguir-ho.

Mentre vaig descansant a Figueres vaig mirant la ruta que he de fer per arribar a Banyoles, he d'agafar la carretera que va fins a Olot i Besalú, agafar un creuer molt abans i seguir per una altra carretera fins arribar a Banyoles. La intenció ara és travessar de forma diagonal Catalunya fins a Igualada, de nord cap sud-oest, i allà enganxar el Camí de Sant Jaume. Agaf la carretera N-260 i començ a pedalejar cap a Banyoles, són quasi 30 quilòmetres que hi ha de camí, amb un poc de sort arribaré a hora de dinar. La carretera no està molt transitada, fa calor però a la vegada fa un poc de vent que dificulta una mica avançar tranquil-lament amb la bicicleta. Després de 13 quilòmetres arrib al creuer que m'ha de dur fins a Banyoles, queden 15 quilòmetre encara, el cartell indicador també me diu que he de passar per Crespià i Esponellà... estic a 11 quilòmetres de Besalú i 33 d'Olot. La nova carretera s'estreny una miqueta, hi ha més vegetació, més arbres, més ombra, estic més a recer del vent, sembla un camí un poc més alegre, a la fí una mica d'alegria. Amb un no res arrib a Crespià i poc després a Esponellà, allà faig un bon descans i carreg de forces i de bona aigua, en aquella hora del migdia ja fa bastanta calor, ben a prop hi ha el famós restaurant de Can Roca. Tot d'una que em pos damunt la bicicleta una altra vegada em toca pujar una bona costeta per sortir d'Esponellà, a poc a poc i a bon ritme vaig pujant, sembla que no acaba mai aquella costa, un ciclista me passa sense passar cap pena i jo vaig quasi amb la llengua a fora. Després d'una pujada sempre arriba una baixada, a la fí! Ara el camí és pla fins arribar a Banyoles però aquí el vent del sud és més insistent i la cosa no avança, i ja començ a notar cansament i gana. Arribat a Banyoles el primer que faig és anar a l'estany, a veure el famós estany de Banyoles, és una meravella... per un instant record emocionat el dia en què vam venir-hi amb els i les alumnes de sisè el passat mes de juny. Com que tenc molta gana vaig a dinar a un restaurant molt a prop de l'estany, vaig un poc suat i una mica de qualsevol manera per entrar en aquell restaurant tan polit i tan ben decorat però... Després de dinar m'he dedicat a cercar lloc per a dormir, he fet una reserva per internet a una posada que quan hi he arribat m'han agafat ganes de no entrar-hi. M'he perdut la reserva i els diners per no anar-hi i al final he trobat una altra posada que semblava més digne que la primera. En fí.

Cinquè dia complert!

Viatge d'estiu, any 2013 (4)

Dissabte, 27 de juliol de 2013. Tot i ser dissabte no tenc la sensació d'estar a les portes d'un cap de setmana com ho seria qualsevol cap de setmana de l'any, en sortides o viatges com aquests els dies se semblen bastant, la rutina i l'objectiu del viatge fa que tots els dies semblin iguals però a la vegada són diferents perquè mai estàs en un mateix lloc molt de temps... potser és la gràcia d'aventures o experiències com aquestes... m'he convertit en un rodamón!

El dia és fantàstic, el camí és silenciós, les sensacions físiques són bones al començament ... la ruta d'avui és dura... més del que em podia i em volia mentalitzar i pensar... a la dreta hi ha Empúriabrava, una mena de ciutat a semblança de Venècia a la catalana, una virgaria arquitectònica i aquàtica que és l'absurd dels absurds construït en un espai natural tan interessant com són els Aiguamolls de l'Empordà, una zona salvada de la depredació urbanística dels anys 80... depredació inconscient i malèfica... no ho puc veure però sé que hi és. Al cap de mitja hora, més o manco, arrib a les portes de Roses. Rodona de direccions, com una rosa dels vents, i direcció a Cadaqués. No passa gaire estona i la carretera s'enrevana cap al cel de forma brusca i imponent... m'esperen 6 o 7 quilòmetres de pujada dura, dura... he agafat un ritme lent però segur i que va a acord amb les meves possibilitats físiques del moment, les vistes són impressionants, valdrà la pena aquell fatigós esforç. Entre alè i alè vaig pujant lentament però també tenc la vista fixada al capdamunt d'aquella inacabable muntanya, cercant el final de la dura rampa, que no arriba mai. Quasi a punt de rendir-me i de posar peu a terra arriba el moment pla, encara no he arribat al creuer que em durà a Cadaqués o que també va cap al Port de la Selva però sembla que ja he passat el més dur de la pujada. Em sent feliç, he fet un gran esforç per salvar aquella primera empinada pujada del dia però al mateix temps vaig pensant amb la importància de dossificar aquell esforç perquè sé que encara queda molt de tram fins arribar a Llançà. Arribat al creuer la cosa és molt fàcil fins a Cadaqués, tot és costa per avall, uns 4 o 5 quilòmetres, ja em faig la idea de com serà la pujada en tornar cap al Port de la Selva. En poc temps arrib a Cadaqués, té una semblança amb Binibeca, algunes poques cases, el poble és gran i tranquil, a la platja encara hi ha poca gent, encara és d'hora, just són les 9 del matí, la mar està moguda perquè fa un poc de vent, la platja no és ben bé d'arena fina sinó de macs rodons petitons de color negre... a mà esquerra ja puc veure la silueta del Cap de Creus, o així m'ho sembla, és el meu proper objectiu. Mirant terra endins puc veure el campanar de l'església del poble de Cadaqués que guaita ufanós, esplendorós per damunt de les teulades de les cases d'aquell blanquinós poblet. És hora de descansar i de prendre forces pel que em resta de dia i de ruta. Els pocs aliments comprats a una panaderia ben concorreguda i vistosa produeixen en mi una certa reviscolada física i moral, estic a punt per tornar a partir, hauré de fer camí d'anada i tornada entre Cadaqués i el Cap de Creus. El camí no és massa llarg ni complicat. Per sortir de Cadaqués he de pujar una mica i agafar direcció en sentit nord, el vent no em deixa transitar amb comoditat, la bicicleta sembla que es retura, sembla que una mà invisible no em deixi avançar com voldria, tant és així que en cert moment he de baixar de la bicicleta i acabar de pujar a peu aquella petita costa. El paisatge és planer, sembla desèrtic, la flora que s'hi veu és més bé d'estatura baixa, segurament pentinat pel vent tramuntana que allà hi bufa amb ganes, amb mates o plantes parescudes, sembla una mica el nord de Menorca, aquí les tramuntanades a l'hivern hi fan bastant de matx... un senyor en bicicleta de carretera passa al meu costat, feim un tros de camí junts, és un home estranger que està habituat a fer aquell tram amb la seva bicicleta, ho coneix bé, al final em deixa i fa el seu camí, va a un altre ritme. A mesura que me vaig atracant al Cap de Creus es veu la majestuositat d'aquell cap coronat amb un far ben alt i ben visible, allò és com un paisatge lunar, ben pelat, es veuen les arestes ben vives de les roques dels grans penyals... mirar la mar des d'allà dalt m'asserena, em reconforta, la mar sembla més immensa i més profunda, intent posar la mirada cap a la meva Menorca per si de cas la pogués veure... m'agradaria tocar la mar mediterrània per darrera vegada fins arribar al mar Cantàbric, fins arribar a Hondarribia, una volta feta la ruta tot travessant els Pirineus... en aquell moment em sent animat a dur a terme aquell repte difícil. El far està construït en temps de la reina Isabel II, en el segle XIX, any 1853, la mateixa època que es va construir la fortalesa i penal de La Mola, a Maó. Em sorprèn veure veure petites munjoes, munts de pedres, col-locades una damunt l'altra... em recorda el Cami de Santiago ja que n'hi vaig trobar també quan hi vaig anar per primera vegada fa 7 o 8 anys... és una mena de ritual, pregària, promesa, desig per a una persona estimada. Al cap de poca estona faig el camí de tornada cap a Cadaqués, sembla que ara tindré un poc de vent a favor, me trob un grup de ciclistes que van per feina, aquests sí que estan en forma i passen poca pena. Arrib una altra vegada a Cadaqués, però molt més cansat que la primera vegada. Entr a un supermercat a comprar líquid per beure, estic bastant assedegat, compr aigua i suc de taronja que m'ajuden a recuperar forces ràpidament. En aquell instant el meu debat intern és si seguir fins al Port de la Selva (tot pensant que encara me queda una costa forta de 4 quilòmetres a pujar) o quedar a Cadaqués a dinar... just són les 12 i mitja del migdia. Finalment agaf coratge i partesc, fa molta calor en aquella hora, passen molts cotxes pujant i baixant al poble de Cadaqués, la carretera no és molt ample, les rampes són dures, es nota l'esforç fet anteriorment, quina suada, tu!... la satisfacció és màxima, és enorme en arribar a dalt del creuer una vegada més amb gran esforç i amb molta voluntat. Només queden 8 quilòmetres per arribar al Port de la Selva, i tot és baixada, està fet!!! Tot i ser baixada he d'anar alerta perquè hi ha un ventet amb una certa força que fa tambalejar jo i bicicleta, el paisatge mentre vaig baixant és mel, diví, polit... m'encanta! ja es torna a veure la mar, el poble, el port del Port de la Selva. Oh! El Port de la Selva! és meravellós el paisatge del Port de la Selva... me recorda el començament de la ruta del Camí de Sant Jaume a peu fins als monestir de Montserrat de fa 3 anys... el port, el poble, la gent, la mar, la platja, les barques, Llançà, els Pirineus al davant, el castell de Sant Pere de Rodes allà dalt, aquell cel tan blau... fantàstic! En haver dinat faig repòs per encarar el darrer tram de carretera fins a Llançà, allà hi dormiré i començaré de veritat la ruta Transpirenàica ensoldemà diumenge. En una mitja hora ja som a Llançà, faig cap cap a l'alberg al qual he reservat per fer-hi estada aquest dia, encara està tancat, he d'esperar una estona a instal.lar-me, està ben al costat de l'estació de tren de Llançà, la mateixa a la qual vaig arribar fa tres anys, estic com a preocupat per saber per on hauré d'enfilar per començar la Transpirenàica ensoldemà, preocupat, esperançat i il-lusionat també. A la fi estic instal.lat, m'he dutxat, he reposat, he guardat la bicicleta a dintre d'un container... he perdut la intimitat dels darrers dies a l'hora de trobar posada i repòs, a l'alberg hem de compartir els espais del dormir, de la neteja i del descans personal amb altra gent... n'havia perdut el costum. Fins demà!

Al pares / mares del CP Castell de Santa Àgueda

Ens trobam, una vegada més, davant la disjuntiva de què fer quan s'ens convoca a una altra protesta educativa, en forma de vaga i aturada de la jornada educativa per dia 7 de gener de 2014, just quan començam el segon trimestre d'aquest curs 2013/14. És una situació incòmoda per a tothom perquè com a mínim crea una certa tensió entre la gent que formam la comunitat educativa: pares, mares, mestres, alumnes, etc. i més quan s'ha convocat de forma tan precipitada i ràpida. No m'ha agradat mai aquest tipus de protesta però el cert és que darrerament m'hi he implicat molt i he participat a molts de dies de vaga durant el primer trimestre, per moltes raons, una de les principals és la vostra implicació en aquestes protestes, us he fet vostres els problemes que tenim darrerament amb l'educació, heu fet, hem fet un gran esforç, un gran sacrifici per fer sentir la nostra veu als qui regeixen i administren l'educació a les Illes, hem perdut temps i diners en fer-nos sentir, perqué sabem tots que així no anam bé. Per tant gràcies pares/mares per l'esforç que heu fet per entendre la situació, per les vostres protestes (sobretot la de dia 29 de setembre que va ser un èxit sense precedents a les nostres Illes), pel vostre interès, pels dies que no heu duit el vostre fill/filla amb el sacrifici que açò comporta, etc.

Tot i aquest gran esforç la Conselleria segueix sense escoltar-nos, amb astorament comprovam que passen olímpicament de mestres, pares, mares, sindicats, Universitat de les Illes Balears, estudiosos...i açò ens causa desànim, una certa frustració perquè no hem avançat en cap acord, perquè segueixen les amenaces, les sancions, perquè els problemes educatius no es resolen. És veritat que a la nostra escola la situació del ditxós TIL no és greu ni desesperant, no sabria dir per què, l'equip directiu de la nostra escola ha fet una gran feinada perquè l'impacte d'aquesta nova forma d'introduir l'anglès no segués tan impactant a la nostra escola, també gràcies a la implicació de les mestres d'anglès, supòs! així i tot jo seguesc pensant que aquesta no ha estat la millor manera d'introduir el TIL, cap mestre/a dubta de la importància de reforçar una llengua tan important com l'anglès però no d'aquesta manera.

Tot i sentir que el recurs de la protesta en forma de vaga ja no és efectiu, ja està molt desgastat, jo seguesc pensant que hem de trobar altres fórmules de protesta, és veritat que ja hem fet moltes coses: cartes, pancartes, cacerolades, marxes, concentracions, protesta a l'ajuntament... però hem de seguir protestant, amb un matís molt important: ho hem de fer junts, pares, mares i mestres, com ho vam fer la primera setmana de protesta el setembre, intentant que ens perjudiqui el més mínim possible a tots... la Conselleria juga a desgastar-nos, a enfrontar-nos, a deixar passar el temps perquè la cosa refredi, oblidant la seva responsabilitat en els temes educatius, oblidant que l'EDUCACIÓ la feim entre tots. Amb tot açò vull dir que no podem quedar de braços plegats i no fer res, ressignar-nos i pensar que amb aquesta gent no hi ha res a fer, amb tot açò vull dir que hem d'anar junts en les protestes sí però també participant del que hauria de ser l'educació dels fills/filles. En aquest sentit us convid a participar (o com a mínim fer-ne seguiment) del Pacte de l'educació que està elaborant Edu21, un pacte que es va elaborant amb la gent implicada en el món educatiu: pares, mares, alumnes, mestres, professors, pedagogs, etc. i que ha d'acabar amb un gran acord educatiu pel futur educatiu de Menorca en els propers 10 anys.

El meu missatge final: anem junts a fer feina pel bé dels alumnes, dels fills, filles de la nostra escola, anem junts a protestar, a fer-nos sentir, a queixar-nos per tot allò que no es fa bé en l'educació, comuniquem-nos, xerrem-nos, construïm junts el futur de la nostra educació.