Ser del Barça és...

Reconec que sóc un gran seguidor de futbol, sobretot gran seguidor del Barça, i amb això de ser del Barça m'agraden altres esports com ara l'handbol, el bàsquet i ara me començ animar amb el futbol-sala, ep! només ho faig perquè juga el Barça, no em veig mirant, per exemple, un partit d'hanbol San Antonio contra el Granollers, m'avorriria i no pendria gust. He conençat dient que sóc "seguidor" però no fanàtic de cap equip perquè no m'he barallat amb ningú mai per temes de futbol, ni consider els equips contraris i els seus seguidors enemics ni persones a combatre, en la ment només hi ha el Barça i aconseguir ser els millors jugant net, amb esportivitat i amb lluita noble i sense defalliment. Des de petit ja me van atreure els colors blau-i-grana, crec que amb sis o set anys ja seguia els resultats del Barça per aquella tele en blanc i negre, de tant en tant mostraven qualque resum ensoldemà d'haver jugat el Barça. El moment clau que em va marcar per ser definitavament, i per sempre, follower del Barça va ser guanyar la Lliga de la temporada 1973/74, la primera lliga amb el gran Johan Cruyff, quin jugadoràs! era l'heroi que tots els culers esperàvem i que ha marcat la història d'aquest club. Encara record aquella alineació mítica: Sadurní, Rifé, Torres, De la Cruz, Costas,  Marcial, Asensi, Juan Carlos, Hugo Cholo Sotil (jugador peruà), Rexach i Cruyff. I qui no recorda aquell 0 a 5 a cal Madrid un 17 de febrer de 1974, record haver viscut aquell partit amb molta emoció i vaig xalar com un porc, havíem guanyat a cal Madrid i per golejada! El mite Cruyff havia calat a fons en mi, tant que tot va tenir continuació amb el mundial d'Alemanya 1974, tot just acabat de guanyar la lliga espanyola. Aquella selecció holandesa era una autèntica màquina de jugar a futbol, i per això la van anomenar la Taronja Mecànica. Encara no tenia ni 10 anys i xalava la mar veient els partits d'Holanda, hi havia partits que acabaven en golejada, com aquell 4 a 0 a Argentina, i aquell 2 a 0 a Brasil que els permetia jugar la final contra els anfitrions, Alemanya. Però el somni de veure una Holanda campiona del món es va rompre per allà on menys t'ho esperes, i és que la grandesa del futbol està en que qualsevol equip te pot guanyar en qualsevol moment. Holanda era la gran favorita però els alemanys van saber jugar el seu partit i van ser campions del món... encara record els moments de tensió i d'incredibilitat que vaig viure davant les ocasions fallades pels holandesos, aquell no era l'equip que, pocs dies abans, m'havia fet somniar que arribaria a ser el millor equip del món mai vist en la història del futbol... aquella devia ser la primera vegada que plorava desconsoladament per un partit i per un equip de futbol que no era el Barça però que sentia com el Barça, era la primera vegada que no sentia res per la selecció de la Roja perquè simplement no existia ni ha existit mai en mi fins ara...

La conquesta de la Recopa de Basilea l'any 1979 va ser un punt d'inflexió per a la història del Barça ja que era el començament de la supremacia del club cap a Europa. Van ser dècades glorioses les del 80, 90 i 2000, conquesta de la primera Copa d'Europa a Wembley 1992, les 4 lligues seguides del Dream Team de Cruyff (un altra vegada el mític holandès col-loca el Barça entre els millors) i les Copes d'Europa de París, Roma i un altre cop Wembley... tot això combinat amb sonats fracassos com la pèrdua de la final de Sevilla davant un desconegut Steuaua de Bucarest, o el jeco que ens va fotre el Milan a la final de la Copa d'Europa a Atenes 1994, un 4 a 0 contundent de l'equip de Capello. Des de sempre el Barça ha format part del teixit de la meva vida, pensat fredament és un absurd sentir aquesta bogeria per un esport com el futbol que no té altre objectiu que corre darrera una pilota i marcar més gols que l'equip contrari, és absurd tenir aquest desig de que el Barça guanyi sempre, sempre i sempre però això em fa feliç, molt feliç quan guanya neta i merescudament, tot i que moltes vegades també m'ha fet plorar o enrabiar... sí, ja ho veis, és absurd plorar i enrabiar-se per futbol, per una cosa que no pots fer res més que mirar-t'ho, però el Barça, el meu Barça forma part de la meva història personal, de la meva vida. Avui és un dia històric i important per Ferreries, sobretot pels qui som molt barcelonistes, ja que avui vespre s'inaugura la Penya Barcelonista de Ferreries. Tenir una penya com aquesta és una manera d'apropar-nos més al nostre estimat Barça, ja no el sentim tan enfora, i a més ens sentim com una família quan vivim i compartim els partits tots junts a Sa Perdiu. Que per molts anys puguem celebrar els triomfs del Barça, enhorabona i gràcies per la feina feta de l'actual junta directiva de la Penya Barcelonista de Ferreries i és que ser del Barça és el millor que hi ha

!Visca el Barça!

Un dia és un dia

Un dia és un dia,
un dia és un dia melós,
un dia és un dia ventós,
un dia és un dia  esplendorós,
un dia és un dia espantós,
un dia és un dia plujós,
un dia és un dia fabulós,
un dia és un dia formós,
un dia és un dia meravellós
n'hem vist de tots colors...
i cap d'igual
però tots tenen semblances,
tots els dies,
entre tots...

Un dia és calorós,
i un altre ben fredós,
i un altre animós,
un dia és un dia...

Veig i hi vaig i faig...
un altre dia que és un dia,
un altre dia perdut?
un altre dia guanyat?
un altre dia regalat?
!un altre dia s'ha presentat!
i és que... un dia és un DIA!!!
Sent el seu batec,
sent el seu somriure,
sent el seu viure,
sent el dia que és un dia,
no qualsevol dia,
és un altre dia!

Amic Martí

Benvolgut amic Martí:
Avui, encara mig tocat i trasbalsat per la notícia de que les coses en termes de salut no et van massa bé...m'he decidit a escriure quatre lletres per expressar tot allò que mai he estat capaç d'expressar-te de tu, de la teva vida, de les coses que et passen... ho faig adeveres, així a corre-cuita, de pressa, com quan saps que una persona decideix anar a viure a un altre lloc del món i de la què no saps si tornarà qualque dia al teu poble ni saps quan la podràs tornar a veure... així és la vida: uns vénen i altres se'n van perquè tots tenim ànsia de viure i veure més coses d'aquest món tan meravellós com és el planeta Terra. Sobretot avui, i sempre, esper que el dolor físic et sigui benèvol, que et tengui compassió i no et faci patir gaire, tu ja ho saps molt bé que a ningú li agrada patir aquest dolor físic que no ens deixa ser tal com som, tu ja saps molt bé i li coneixes bé la cara a això que anomenam dolor, tu saps massa bé com fibla aquest dolor i sense voler-ho has hagut d'aprendre a suportar-lo i a dominar-lo... has estat valent d'enfrontar-t'hi amb fermesa i coratge sempre constantment: gràcies, Martí, per ser tan valent. Saps? sempre he admirat molt i he après molt de la teva ESPERANÇA, la confiança en el futur de que tot serà millor, sempre has trobat aquell bri d'esperança de que tot tornaria a ser com abans, com si res de dolent hagués passat... gràcies, Martí, per ser tan optimista, sempre necessitam i necessitarem persones optimistes com tu. I quantes vegades que pens en tu pens també en la teva germana Clara, va ser una sort poder anar a escola amb ella, tot i que va ser poc temps ja saps que tenc el record de la seva veuta fina quan llegia a classe... sempre m'ha sabut greu no haver-la conegut més, haver-hi xerrat més o haver gaudit més aquells temps de jocs d'infants quan anàvem a escola junts...què en sabré jo d'ella si tu la vas tenir i la vas "viure" ben aprop, ben aprop... gràcies, Martí, per haver estimat tant la teva germana Clara i ser tan bon germà. Com admirables són també els teus pares que tant han patit amb vosaltres les vostres malalties, ho han donat tot i més perquè seguéssiu el màxim de feliços malgrat moltes i moltes dificultats que us heu trobat: temps d'espera, temps d'acompanyament, temps d'amor, temps de molt patiment, temps d'alegria, molt de temps al teu costat, sempre amatents, sempre expectants, sempre preocupats pel teu benestar físic i emocional... gràcies, Martí, per ser tan bon fill i haver estimat tant els teus pares. Com també digne d'admirar són la teva germana Lina, en Manel i els teus dos nebots, na Clara i en Josep... són les millors persones del món aquelles que no sabem que fan pels altres però que sí sabem que hi són sempre darrera estalonant i fan felices a altres, com tu, Martí... gràcies, Martí, per sentir-te tan orgullós de la teva família que sempre t'envolta i t'estima i que et fa tan feliç. I d'amics? jo en sé d'uns pocs que són amics teus però estic segur que en tens molts, molts més dels que jo sé actualment, molts que pensen en tu constantment i que t'acompanyen a fer hores i hores d'amistat i de xerrameca... entre ells en Sito Pons Moll, en Sito Pons Petrus, en Paco, en Tobal, en Toni Serra, en Xec Llabrés i molts altres que ara jo no sé i que segur que han fet molt feliç la teva vida... m'encanta recordar i visualitzar aquella imatge dels dissabtes de matí de vosaltres asseguts a la terrassa del bar Sa Font prenent qualsevol cosa i xerrant de les vostres coses... gràcies, Martí, per ser tan bon amic dels teus amics, tu més que ningú has sabut posar en valor això de l'amistat. Com digne d'admirar també han estat sempre les teves ganes d'ajudar i de ser al costat dels joves escoltes, com un més entre molts escoltes, fent i ajudant en el que bonament podies, has estat un escolta amb els tres eixos marcats molt clarament en el teu front: fe, pais, educació: has estat exemple i seguidor de Jesús, has estimat i contemplat amb delit la terra de Menorca i tot el que en ella s' hi conté, sempre a punt per fer feina i donar-ho tot pels altres... gràcies, Martí, per ser tan bon escolta entre els milers d'escoltes d'arreu del món... i quantes hores dedicades i compartides amb els teus amics i les teves amigues de la Frater, segur que la teva presència sempre els ha omplert d'alegria i de la sort de tenir-te al teu costat.
A jo sempre m'ha agradat molt anar en bicicleta, ma mare sempre conta que quan tenia uns 4 o 5 anys ja vaig aprendre d'anar en bicicleta. Els Reis Mags me en van dur una, era una bicicleta petita Rabasa de color carabassa, i diu que hi feia moltes hores damunt aquella bicicleta. Tot això ho dic perquè sé molt bé que tu també t'ha agradat molt anar en bicicleta, vull dir dir que hi has pres molt de gust passejant en bicicleta, ha estat sempre una de les teves grans passions, sé que t'ha sabut greu no poder-hi anar més en bicicleta però sempre has mantingut l'esperança de que qualque dia et podries tornar a posar damunt la bicicleta i tornar a pedalejar per tots els racons de Ferreries... gràcies, Martí, per ser un gran amant del passejar en bicicleta, sé que has xalat gaudint dels paisatges i de l'aire que et venia a la cara mentre anaves passejant amb la teva velo, saludant a la gent, saludant el sol, el nou dia...
Pintar també ha estat un altre dels teus grans hobbies, una altra de les teves grans passions, poc t'ha importat si ho feies bé o no ho feies bé, pintant has expressat moltes coses de la teva vida, has sabut posar color a les teves sensacions, als teus sentiments, al teu dolor, a la teva alegria, has sabut plasmar en una tela tota la teva estimació per la terra de Menorca i sobretot per Ferreries, pintant has sabut abocar en la tela tot el teu ser i tot el teu sentir per la vida... Gràcies, Martí, per ser el gran pintor de la teva vida, ningú ho podia haver fer millor que tu, t'has convertit en l'artista del teu caminar, del teu viure, del teu sentir expressat en els colors de les teves constants vivències... segur que has xalat contemplant el resultat de les teves obres, segur que t'has sentit orgullós de veure tot el que hi has pogut expressar en aquestes teles.
Gràcies, Martí, també per ser el gran entrenador de futbet dels escoltes, de tàctiques i de coses d'aquestes no en sabies gaire (jo tampoc, eh?) però sempre eres el primer a animar quan els resultats no acompanyaven, eres el primer que estava content quan l'equip guanyava, quan l'equip marcava gols, eres dels primers en arribar el camp abans de començar cada partit i tenir tot l'equip a punt, sempre pensant amb tots els teus jugadors perquè jugassin net, bé i el mateix temps tothom i tots contents, eres el primer en felicitar els rivals quan ens guanyaven... de fet per a tu els rivals no eren més que companys que venien a passar una bona estona jugant a futbol... històrica i mèrit teu també va ser guanyar aquella copa de futbet al poliesportiu, ha estat l'única copa que hem guanyat  però és la més recordada, la més lloada i la que més hem valorat mai en la vida, no sabem si en guanyarem cap més però aquesta copa és històrica per sempre més i tu en formes part, de forma meritòria, en la història de la conquesta d'aquesta gran copa. Gràcies, mister!
Bono, Martí, ja no sé què dir-te més, voldria contar-te més coses però no sé si serà del teu gust, del teu interès, avegades he pensat que una persona fa més callant i estant moltes estones al costat d'una altra persona que no intentant voler dir moltes coses sense sentit o de forma superficial, els silencis ens diuen molt més que les paraules, els silencis ben integrats a cada persona també ens ajuden a estimar molt a altres persones, els silencis ens ajuden a recordar i a pregar per aquells que tenim enfora i que, amb més força que mai, estimam de tot cor, els silencis pregons ens ajuden a estimar molt més la vida. Jo, Martí, avui t'he de demanar perdó, m'he de disculpar perquè no he fet prou per estar més estones al teu costat, avegades em fa l'efecte que moltes d'aquestes estones m'esperaves i que t'he fallat, però jo sí sé cert que he pensat, he pregat, he demanat, m'he preocupat per tu moltes vegades, però això no ha estat suficient, no ha bastat, no he estat prou amic teu, em sap greu, però bono, ho intentaré més a partir d'ara. Així i tot sempre et record i et tenc sempre en el meu cor, sempre record les teves coses bones perquè em serveixen i em serviran per madurar una mica més, per seguir avançant, per seguir creixent... ja ho veus, ets un exemple per a mi i per a altres persones que sempre han pensat i s'han preocupat per tu, has estat un exemple de persona senzilla i amable, d'agradable companyia amb els qui hem tingut la sort de compartir tot el teu ser, el teu saber estar i la teva vida...gràcies per tot, Martí, ja saps que et desitj el millor per a la teva vida, que siguis feliç i estiguis content com ho has estat sempre amb els qui t'han envoltat, malgrat moltes dificultats, dolors i incomprensions... malgrat aquests maleïts mals moments... encara que sé que les paraules són fàcils de dir, escriure i que els mals moments són molt mals de passar i de suportar, et vull dir: ENDAVANT! Martí, sort i ventura, sort i coratge, molts ànims.

Josep Marí i Pallicer

Somniar és de franc

I els somnis ens fan tenir anhels, desitjos, utopies, esperances, quimeres... els somnis formen part del procés de creixement de cadascú de nosaltres, els somnis són com l'estrella polar que ens indica el nord, que ens guia cap a on hem d'anar, que ens fa estar segurs de que anam bé, anam pel bon camí. "I have a dream ..." deia Martin Luter King en la seva lluita per equiparar els drets de la gent de pell de negra amb els de pell blanca... les persones som tan "estranyes" que fins i tot hem hagut de lluitar, i encara seguim lluitant, per una cosa tan elemental com és que les persones mereixem un mínim respecte per ser simplement PERSONES!!! 

Però mentiria si digués que avui he tingut un somni, com en Luter King. No és res més que un desig d'anhel, amb suspir inclòs, que es faci realitat el més aviat possible: que la meva Menorca se sentigués molt i molt gran per sempre més, molt més de que ho és ara com a illa geogràfica que està sotmesa a un jou estrany, que la meva Menorca no sigués ni més ni menys que altres illes i altres terres, orgullosa de la seva llengua catalana, de la seva cultura, de la seva manera de ser i actuar... m'agradaria tant ser i estar com ara i no haver de justificar mai més la lluita i la defensa de Menorca com hem de fer sempre constantment... Aquests darrers dies els mitjans de comunicació en van plens de la notícia del procés d'autodeterminació de Catalunya, la lluita mediàtica i psicològica és ferotge: uns lloen les bondats d'un estat independent i uns altres llencen pors i malediccions del que suposaria un trencament com aquest. La veritat, però, és que, veient el gran suport de la gent el dia de la manifestació de l'11 de setembre, qualsevol govern i qualsevol poble podria arribar allà on vulgués, si s'ho proposés. No hauria ser tan difícil d'entendre que els pobles haurien de poder decidir cap a on volen anar com a poble si hi ha una grandíssima majoria que així ho vol, els polítics no haurien de fer mal bé mai més la paraula DEMOCRÀCIA, hi ha polítics i partits polítics que només són demòcrates quan els hi convé, i això no pot ser. Somniar és de franc i seria massa que Menorca, i altres llocs propers a la nostra illa, ens poguéssim sumar a la quimera de la Gran Catalunya, pacíficament, democràticament, sense traumes, tranquil-lament... és de franc somniar que ja mai més hauríem de tèmer i de preocupar per la pervivència de la nostra llengua i la nostra cultura per segles i més segles, les lleis per fi la protegirien amb cura i capteniment, ja mai més ens hauríem de justificar, ja mai més ens hauríem de sentir inferiors a altres perquè a la fi ens sentiríem respectats i valorats com a poble. Somniar amb una Menorca que entengués la defensa de la terra, en tots els seus sentits i els seus àmbits, com a fonamental per a la supervivència com a poble ...és de franc. "Tot està per fer i tot és possible"

Persones il-lustres de Ferreries

I quan em vull referir a persones il-lustres de Ferreries no ho faig pensant en persones que van aconseguir grans fites i/o grans títols, sinó que ho faig pensant en persones que han passat per davant de la meva vida, que han treballat pel poble de Ferreries de forma humil i silent, i que han restat a la meva memòria per sempre. Persones de quan era petit: en Toni Pruna, que ens donava caramels, L'amo en mostatxut, que avegades ens encalçava pel carrer, es Carter vell, en Cavaller es taxista, sor Victoria (bona mestra però molt maleita), sor Araceli, en Joan Feliç (anàvem a comprar les seves boníssimes neules), es Sereno Vell, es Xatarro, n'Agustí Alzina (home petit i que vivia a la casa de les escopinyes, plaça Menorca), es Catxot, en Joan des Camp (Joan Arguimbau), en Morlà (en Joan que ens va ensenyar de jugar a futbol), en Llorenç s'escolà (quina bondat!), en Perico Perara, n'Antoni Camps, en Biel Canaleta, en Miquel Es Xedo, Es Comarxet, en Tomeu de Sant Telm (traginava coses amb un carro i un cavall), es Tord negre, en Bep mosca, en Peter, en Rafel des forn, en Sebastià De la Sala, n'Àngel Pericàs, en Xec Esquiu, en Bep de Ló, es Viroll vell, es Perdigot, en Caballo vell, en Tomeu Serreta, en Joan Serra (batle), en Jaume Febrer, en Paco es ferrer, en Perico Serra, en Rabasseta, en Damià Moll, en Toni Gris; hi havia dues germanes (no record els seus noms, Nina i Margarita potser?) que tenien una petita botiga de llibreria i juguets al carrer Fred, bé davant aquí on vivia jo, a la qual m'agradava molt aferrar el nas a la finestra per contemplar els cotxets de juguet; de mestre Biel Cardona no record haver-lo vist mai però sí sentir-ne xerrar molt d'ell sempre. Personatges molt coneguts a Ferreries: n'Anton de Can Tins, en Pepe l'alfa, en Quel es Puto, en Joan de Santa Mònica, n'Isabel i en Joan Morlà, en Toni Es sucrer, en Joan Es conco en Roig, en Toni Es Batlo, en Tolo Es Sereno. Persones joves desaparegudes per malaltia o accident: en Bielet, en Nofre Janer, en Nofre de s'Spar, en Joan Sant Felip, en Nasi de Sa Curia Blanca, en Pere Triay, en Cayetano Alberto,  na Clara Martí Cardona,  en Tomeu de Cas Pateu, en Miquel Al-lès, en Roman avi ( i la seva esposa) i en Roman nét, en Teo, en Bosco Florit, en Lensio, en Carlos Mevis, en Bernat Coll (futbolista), en Kiko, na Lissette, en Biel de Berbetxí, en Toni Moll (des Migjon), en Marcelo, na Carol, na Laura Viroll, en Pedro Triay i Joan Jesús Pulido.  Dones il-lustres de Ferreries: sa comare vella, na Florentina, na Layeta bomba, na Maria d'Algenderet, na Juanita de Santa Elena, na Llucia sa Mestressa, na Fonoa, n'Isabel Morlà, na Matilde, na Margarita de s'Esparter, na Juanita des Casino, na Maria de Caloritx, na Carmen Sant Felip, sa madona de Son Pons (tenia un cotxe molt antic i un lloro que xerrava tot el dia) Altres persones: en Toni i en Biel de Son Arro, en Xec Morlà (Danone), en Paco de Sa Terra Rotja, en Josep Caragol, en Paquito Huguet (batle), en Pedro de Sant Patricio, en Toni Serreta, en Lázaro, en Brasili, en Pepe des Canaló, n'Andreu Vidal, en Sant Pere (que arreglava sabates i tenia una barberia), en Llorenç Piris (mestre de paret seca i que tocava el bombo amb sa banda), en Tomeu s'esparter, en Biel de Santa Maria, En Toni de Binideufà, en Joan Barber mestre de cases, en Nito i n'Ignasi feliç, en Toni des banc,  en Cosme, en Bep des Balear, n'Ignasi rabasseta, en Pulido vell, en Xisquet des correu, n'Antoni Vidal (empresari del moble), en Maseo, en Flores, en Miquel i en Bià Guilo, en Pau Capella, Don Bartolomé Florit, en Llorenç s'arader i Maria de la Foradada, en Coca mestre de cases, en Laureano de Ca na Genera, en Lichi i na Lucrecia, en Pasqual, en Colau de Sa perdiu, en Toni Prim, en Pedro Mascaró, en Joan ratxilleres, en Tòfol de Son Abatzer, en Toni Florit, en Currús i els més recents: en Vincent, na Lina Benejam, en Tomeu Huguet. Familiars directes: en José Marí Cardona 1918-1939, Pere Pallicer, Eduard Coll, na Juanita de S'hort de Binissaïd, en Xim, na Llucia, na Joana, en Joan Sandokan, en Joan Jesús Pulido...
Aquestes són algunes de les persones que ja han fet història al nostre poble, recordant totes aquestes persones m'he adonat que, a poc a poc, hem anat perdent una generació important de gent que, així i tot, han deixat emprenta en el sí de les nostres famílies i entre la gent del poble... també m'he adonat que el pas del temps se m'ha esmunyit entre les mans, vull dir que el temps va passant sense pressa però sense pausa... avegades vivim com si la nostra vida hagués de ser eterna, vivim pensant que encara tenim molt per fer i molt per aprendre (talvegada es bo pensar així).
Aquesta ha estat una mirada nostàlgica cap al passat, res més voldria que quedar-me ancorat en aquest passat, una mirada al passat és una mirada d'agraïment sincer a tots i a totes els/les qui ens han precedit però també ha de ser una mirada d'esperança cap a endavant, les futures generacions a més de conservar els llinatges coll, pons, florit, febrer, carreres, etc. són generacions que s'obren a altres realitats i llinatges com ara gonzalez, meakins, vazquez, hassouna, perez, suarez, etc. per seguir fent molt gran aquest poble anomenat FERRERIES!

S'Enclusa

Des de la terrassa de casa meva cada matí em poso a contemplar, mig dolgut, la clapa negra en què ha quedat el petit pujol de S'Enclusa de Ferreries després que, un malparit, hi calés foc el passat dilluns dia 10 de setembre. Si ho mir amb ulls artístics el color negre contrasta amb la resta de colors que l'envolten: el verd del pinar, el blau del cel, el blanc de les cases de Ferreries, el vermell de la terra argilosa del terme ferrerienc, sembla que té una certa bellesa, la llum del sol, en qualsevol moment del dia, fa que aquest sigui un paisatge en constant canvi i moviment i que, per tant, mai sigui igual, com a màgic...mirat amb ulls d'un aimador de la terra, com jo, fa mal al cor apropar-se i descobrir tanta negrura acumulada al voltant de La Torre, no queda més remei que fer net i fer créixer nova vida allà dalt i esperar que la natura faci el seu camí... fins que ho tinguem tan verd i tan esplendorós com era abans, ara toca tenir paciència i tenir cura d'un lloc tan emblemàtic per Ferreries com és S'Enclusa. "És S'Enclusa qui mus defensa de sa gran tramuntanada..." canta el nostre Himne de Ferreries, sort tenim que ens protegesqui de les tramuntanades de l'hivern però tots sabem prou bé que no suficientment quan bufa fort i valent. Per cert en Pere Fraga comentava la setmana passada que són dues muntanyes  amb dos noms diferents: una és Sa Torre, la zona cremada i on hi ha encara una edificació antiga, i l'altra és S'Enclusa, la muntanya que mira cap a Ferreries... em sembla excel.lent la idea d'en Pere Fraga de crear un cartell informatiu amb el nom dels pujolets que envolten Ferreries per preservar la memòria d'aquests noms i per fer-ho conèixer als qui ens visiten, sabíeu que hi ha una zona que s'anomena Ses Galeres? A veure si descobriu on estan ubicades aquestes Galeres.
De temps enrera Sa Torre i S'Enclusa van ser els llocs on els ferreriencs i les ferrerienques s'abastien de llenya pels seus focs de casa i les seves xemeneies, van ser llocs preferits per anar a cercar esclatasangs, caragols, aglans, molsa, espàrrecs, cireretes del bon pastor, pinyes i pinyons i un llarg etcètera de recursos naturals que feien més planera la vida dels avantpassats més propers... també una zona per anar a viure de prop de l'ànima i de l'esperit de la natura... meravelloses vistes de la terra i de la mar es poden gaudir, magnífiques postes de sol es poden contemplar allà dalt. L'arribada dels americans per fer-hi la seva estada amb una base militar va coincidir amb un creixement econòmic expectacular a Ferreries, juntament amb la inauguració de la carretera de Cala Santa Galdana van revolucionar el petit, jove i animós poble ferrerienc. I xerrant de la base americana, algú s'ha plantejat mai mesurar el nivell de radioactivitat que hi ha per aquella zona? Ho dic perquè no és gaire normal l'índex tan alt de persones a Ferreries que pateixen o han patit qualque tipus de càncer... jo ho he demanat un parell de vegades i no m'han sabut donar cap resposta, fins i tot hi ha metges que no troben normal el que passa en aquest poble.
D'altra banda em dol veure com les instal.lacions de les antiga base americana es van fent malbé a marxes forçades mentre alguns encara es debaten en què hi poden fer per aprofitar els pavellons que s'aguanten encara drets, em dol al cor com alguns polítics juguen al joc d'amagar amb els nostres recursos econòmics que podrien salvar unes instal.lacions per a ús de tots els menorquins i menorquines, i que ens podrien reportar alguns guanys econòmics, i que tanta falta ens fan actualment... em sap greu dir-ho però jo crec que els 7 milions d'euros que s'havien de destinar a S'Enclusa s'han perdut per sempre (res més voldria que equivocar-me), això és l'art i la màgia d'alguns polítics: fer aparèixer i fer desaparèixer doblers públics amb un tres i no res, com a art de màgia. I encara em dol més percebre el silenci, la manca d'informació, el poc esperit de lluita d'alguns polítics envers aquest projecte de S'Enclusa... potser volen que el pas del temps me faci oblidar aquest projecte, jo no oblidaré, jo no oblidaré la seva passivitat, jo no oblidaré que ells van deixar perdre aquests 7 milions d'euros, jo no oblidaré que ells van deixar perdre un projecte vàlid i valuós pel nostre poble de Ferreries. S'ENCLUSA PER A FERRERIES!!!!

Democràcia?

Per què és més important la majoria absoluta del PP al Parlament balear que una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) com "Televisió sense fronteres" que hagués permès la recepció de televisions en la mateixa llengua entre comunitats autònomes diverses com ara València, Les Illes Balears i el Principat de Catalunya? Una ILP que va recollir 651.650 signatures perquè el govern estatal tramités aquesta iniciativa popular quan bastava tenir-ne 500.000. El govern PP fa i desfà ad libitum, emparat darrera 192.000 vots, i en canvi la ILP Televisió sense fronteres amb 651.650 signatures va ser tombada pel govern estatal amb majoria absoluta el passat dia 11 de setembre de 2012, aquí en teniu l'enllaç que així ho feia conèixer: http://m.vilaweb.cat/noticia/4039424/20120911/pp-atura-ilp-televisio-sense-fronteres-congres-espanyol.html A l'estat espanyol les ILPs es poden presentar al Congrés amb 500.000 signatures al seu darrera però, desgraciadament, la darrera paraula la té el govern de torn... imaginau la feinada d'un grup de gent per a recollir tantes signatures perquè al final per al president o al govern no li vengui bé de tramitar-la i la tomba així com així. Quina pena de democràcia! Els governs estan per servir a la gent i no val emparar-se en majories absolutes aconseguides en un determinat moment i que es converteixen en eternes durant 4 anys, sense anar pensar que la gent pot canviar i que la gent té necessitat de resoldre més fàcilment les seves aspiracions... la política ha de ser per agilitzar la vida i els tràmits de la gent, no per embullar i enredar la troca, la política difícilment surt a camí de la gent, ben al contrari, va a remolc de les persones i de les circumstàncies de cada moment. La democràcia l'han feta a la seva mida, a la mida dels grans polítics, pensada perquè no compliqui gaire la seva feina, mirau, sinó, com a l'hora de fer un referèndum sempre la darrera paraula la té el govern de l'estat per convocar-lo o no, i per tant, a la seva conveniència de dur-lo endavant o no... i encara més: mai de la vida un resultat de qualsevol referèndum pot ser vinculant, és a dir, el seu resultat no condiciona o no obliga a l'estat a cumplir-lo. Portam més de 30 anys de democràcia a l'estat espanyol i només se n'han fet dos, de referèndums: l'entrada a l'OTAN de l'estat espanyol (1986) i la Constitució europea a mitjans dels anys 90. Als dos els va sortir favorables a les tesis del govern de torn, sembla que els polítics aquí sí que van haver de treballar de valent per convèncer a la gent de les seves posicions. I xerrant de referèndums, em fa l'efecte que perd força aquella idea de convocar-ne un per decidir si estem conformes o no amb les mesures econòmiques que pren el govern en els darrers temps, voldríem una cosa semblant a Finlàndia però !mare meva! que estam enfora d'aquest país amb una forta tradició democràtica. No entenc res, ahir mirava Grècia (la cosa és molt greu en aquest país) al programa televisiu Salvados de la Sexta i tremolava quan els sentia a dir que Espanya va pel mateix camí que ells perquè ells ja hi han passat per aquí on passam ara nosaltres...no entenc per què es fan tan de sacrificis econòmics si al final no ens serviran de RES, davallen sous, pugen impostos, lleven prestacions socials, no hi ha beques, etc., i al final NO SERVIRÀ DE RES, només per engreixar les butxaques dels inversors bursàtils i països com Alemanya. No sé si seria millor ara ja! declarar-nos que no podem assumir aquest gran deute que tenim ( més de 3 bilions i mig d'euros) i començar de baix, tot de nou, més que patir 20 anys de retallades i sentir-nos de cada vegada més miserables. I així estem, sense estar informats i sense poder decidir que fem amb el nostre futur, fermats per una democràcia que ens van vendre que seria allò mai vist en aquesta terra, jo dic que estem adormits, que ara és el temps de moure'ns, que sinó serà massa tard quan ens adonem de tot, em deman: estem massa conformes o massa ressignats amb tot el que passa amb la ditxosa crisi? No ho sé però potser més endavant diguem: és que durant els darrers mesos de l'any 2012 ens havíem d'haver mogut més... aquests darrers dies avegades arrib a pensar que entenc molt bé a Catalunya i les seves aspiracions expressades en la darrera diada nacional de l'11 de setembre, en vénen com a imatges per explicar que fan sentir un i altre país: Catalunya és la il-lusió, el futur, el progrés, l'anar endavant, Espanya s'enfonsa, perd l'esperança, ens empobrim, anam a pitjor. Qui pugués viure a un país i poder triar el millor per a la seva vida.