De nou en camí

De cop i volta es despertà, i en fer-ho no sabia on era ni què hi feia allà, tot d’una va mirar cap allà on hi havia com una llum resplandent, venia del carrer, de la finestra mig oberta de l’habitació de la seva petita Joana… era la llum d’una petita farola que penjava de la façana del veí de davant… ara ja recordava que aquesta petita feia estona que no podia dormir i que amb el gronxament del seu bressol ella també havia quedat mig clapada, també havia quedat mig adormida. Tot era en silenci, no se sentia res ni al carrer ni en aquella habitació, tan sols la respiració profunda de na Joana. Ja era fosc, ja era tard, a la primavera a les 9 del vespre ja es fa fosc en aquella avançada hora. Per a ella aquella era de les èpoques que la feia més feliç, era l’època més dolça de tot l’any, era el temps en què la llum cada dia guanya un poquet més la batalla a la foscor. Es va estranyar que, en aquella hora ja tardana, la llum del carrer encara estés encesa, era l’hora del toc de queda imposat  i tothom ja hauria d’estar confinat fortament a les seves cases. Venint d’on venien aquell toc de queda, aquell silenci, aquella foscor… tenia una deixa de profunda tristor en els cors de la gent d’aquell petit poble envoltat de petits turons engalanats de natura i verdor.

Abans de sortir de l’habitació es va assegurar que na Joana estagués ben tapadeta i protegida del fred, va acabar de cloure la persiana del carrer, sortí i deixar la porta mig oberta per si de cas… i en baixar per l’escala va sentir com el gran carrilló anunciava, amb el seu repicar característic, que ja eren les 9 i quart d’aquell vespre de primavera, de mitjans març. Estava cansada però encara havia de sopar una miqueta i aclarir quatre coses de casa. Es va assegurar de haver deixat la porta del carrer tancada en clau i es va disposar a menjar un poc. 

Aquella era una casa no gaire gran però suficient perquè hi poguéssin viure ella amb la seva filla de 2 anys. La casa era estreta i llarga. A baix hi havia una gran habitació que feia de menjador i de cuina a la vegada, amb una taula de llenya al mig. A la part de la cuina hi havia una cuina de ferro amb una petita xemenia. Al seu darrera es veia una porta que sortia a un petit pati que seguia més endarrera amb un petit hortet. Al primer pis hi havia dues habitacions, una per a ella i una altra per na Joana, i també una mena de quarto de bany amb un excusat antic, tan antic que estava fet de llenya. I encara, pujant escales amunt, es podia accedir a un petit porxo per guardar-hi trastos o provisions de llarga durada. Aquella casa no era seva, era de la seva família que l’havia cedit a la seva filla perquè hi poguéssin viure plegades amb la seva estimada filla Joana, mentre ells vivien al lloc de s’Hort deBinissaid… li van deixar malgrat el seu gran disgut que van tenir amb ella per culpa d’aquest filleta… i de qui havia estat el seu marit. 

Na Mar no parava de pensar amb la dissort d’aquells 3 darrers anys, de quan va començar la guerra, de quan va conèixer en Jhon, de quan es va casar de forma sobtada, de quan va tenir na Joana, de la gran vergonya i del disgust que van sentir els seus pares per ella… i ara es trobava sola, a mercè de les mirades acusadores dels seus vesins i vesines del seu poble en passar pels carrers del poble… se sentia sola de veritat. Però entremig de tot açò l’esperonava el fet d’haver de tenir cura de la seva filla petitona, havia de lluitar per ella, aquella personeta era la prova més gran d’amor per la vida, estimava la vida i na Joana era l’amor encarnat d’aquesta gran vida… n’estava molt xiflada… sentia molt profundament no poder-ho compartir amb en Jhon, no en sabia res d’ell, ni on parava ni on havia anat ni tenia cap notícia d’ell. D’ençà que havia acabat la guerra, aquell 8 de febrer de 1939, no havia sabut res més d’ell… i ja havia passat més d’un any… encara recordava la darrera vegada que es van veure mentre ell aclaria alguns assumptes relacionats amb la seva feina, s’havien dit adéu a la porta de la seva casa al carrer Fred i encara tenia en ment aquella darrera imatge d’en John baixant pel carrer amb la seva bicicleta en direcció cap a Maó. En Jhon era un periodista anglès que havia arribat a Menorca a principis de l’any 1937 per cobrir les notícies de la guerra civil espanyola a Menorca, feia seguiment de les Brigades Internacionals que havien arribat a Espanya, més concretament dels seus pocs compatriotes anglesos que s’havien desplegat en aquella illa.

Quan va començar la guerra na Mar i la seva família vivien al lloc de s’Hort de Binssaid, amb el seu pare Francesc, la seva mare Llúcia i les seves germanes Maria i Marta. Na Mar havia nascut el juny de 1918, any de l’acabament de la Primera Gran Guerra europea, l’any en què es va produir a gairebé tot el món la gran pandèmia mal anomenada de la grip Espanyola, una grip que va provocar una gran mortondat al poble de Ferreries. Na Mar havia nascut al lloc de Santa Teresa i era la més petita de les 3 germanes que havien tingut en Francesc i na Llúcia. Van canviar de lloc i van anar a viure al lloc de s’Hort de Binissaid quan na Mar just tenia 5 anys. Les cases de s’Hort de Binissaid estaven situades en un lloc alçarós i privilegiat del sud de Menorca, molt a prop de la cala de Santa Galdana, es podia veure la mar, es podia contemplar el paratge impressionant del barranc d’Algendar amb el seu torrent d’aigua dolça que es fonia i era englolida al final per sempre més amb la gola de l’aigua de la mar a Cala Santa Galdana… i es podia baixar als Desmais per una escala ben empinada i recta, un espai petitó en què podies anar a seure, descansar, jugar i beure la fresca aigua dolça i transparent de la font dels Desmais… les hores que hi van fer les 3 germanes jugant allà i del qual na Mar en tenia un gran record. I si seguies barranc amunt podies arribar a la Trencada de Torrepetxina, a les seves famoses escales construïdes de pedra de marès… fins arribar a les cases des Canaló passant pel Molí de Baix, Sa Dragonera, S’Aranjassa o passant molt a prop del camí antic anomenat del Pas d’en Revull… com ho havia fet sa nuvia d’Algendar en la seva coneguda llegenda.

Quan era petita a na Mar li encantava anar a escola amb les seves germanes, anaven a l’escola rural de Binicalsitx on s’ajuntaven amb altres al-lots i al-lotes dels llocs més propers: Santa Ponsa, Sant Llorenç, Es Calafat, Binissaid, Es Barrancó, Santa Elena, Sant Gabriel, Son Triall, Binicalsitx, Son Martorell i Son Martorellet, Calafi vell i nou… per a ella cada dia era una festa retrobar-se de bell nou amb els seus companys i companyes… estava tan contenta que sempre tenia un amoret secret de qui s’enamorava amb tota la seva innocència del món. Partien na Mar i les seves germanes a peu des del lloc de s’Hort de Binssaid camí cap a escola. El camí en aquella època estava sense asfaltar, era camí de pedres i terra, que tenia alguns punts amb el seu encant, com quan passaves pel lloc de Santa Ponsa i atravessaves aquell carreró d’ametllers a banda i banda de carreró… entre els mesos de febrer i març aquells ametlers florien d’una manera esplendorosa… les cases de tots els llocs per on passaven estaven netes, ben polides i ben emblanquinades, estaven tan ben cuidades que feien molt de goig de veure. I també era molt polit veure aquella petita serralada de s’Enclusa amb aquell petit turonet de la banda de Sa Rovellada mentre caminaves camí de Ferreries… Arribaven a l’escola de Binicalsitx després de caminar una hora i mitja de forma tranquil-la. L’encontre a l’escola era tot una festa per a tots els fillets i filletes, també per a la mestra Catalina, una mestra que vivia a Mercadal i que cada dia arribava amb el seu cotxet, un Lamborgini color verd fluix, a l’escola entremig de grans aplaudiments de l’al-lotada que l’esperava ansiosament. Na Catalina era una dona jove, acabada de llicenciar per ser mestra, i que s’havia casat amb un guàrdia civil que havia vingut de Madrid anys enrera. Van viure durant uns pocs anys a Mercadal fins que a ell el van tornar destinar a Madrid a fer funcions de guàrdia de seguretat al Congrés de diputats. Era l’any 1923 quan na Catalina va començar a exercicir com a mestra per primera vegada en aquella escola rural de Binicalsitx, fins el 1927, que és quan van partir cap a Madrid. Na Mar recordava molt bé cadascun d’aquells 4 anys que van tenir na Catalina com a mestra, i també recordava amb molta emoció aquell darrer dia que es van dir adéu per sempre… després va arribar alguna carta d’ella des de Madrid explicant com es trobava però la cosa va anar minvant fins que la cosa va morir de finor. De na Catalina, na Mar recordava com li havia fet descobrir la capacitat que tenia per l’art pictòric, va descobrir en la pintura el vehicle propi i necessari per expressar el seu món interior, era l’hora de classe que més esperava, i amb molt delit, durant tota la setmana, l’expressió plàstica. Na Mar va anar a escola fins que va complir 12 anys, després es va dedicar de ple a aprendre i a fer les feines pròpies de sa madona de lloc, cosa que en un principi no li agradava gaire però que a poc a poc va anar assolint i assumint. D’aquells anys d’escola en tenia molts bons records, de tot allò que havia aprés, dels mestres, dels companys que havia tingut però sobretot recordava molt bé els seus amorets secrets que havia tingut durant aquells anys d’escola… van ser sempre així, secrets, perquè mai en va dir res ni ningú se n’havia adonat de com els vivia na Mar… i com els somniava! Per a ella era especialment dolorós el dia que s’assebantava que un dels seus amorets secrets ja no el podria veure mai més perquè la seva família es canviava de lloc o pel motiu que fos… aquella tristor li durava dies i setmanes llargues… sabia patir i amagar molt bé el seu disgust…maleïa amb força la seva dissort… el primer que havia tingut era en Pere de Son Martorellet i el darrer va ser en Francesc de Santa Elena… eren tan discretíssimament secrets que temia ser descoberta pel mateix interessat, només els somniava perquè no creia que mai es poguessin fer realitat en un futur, viure de somniar aquells amorets la feien sobreviure i avançar… era massa vergonyosa i tímida… i la veritat és que gairebé tothom de la seva escola la tenia amb gran estima i per una bella persona, cosa que ella mai s’acabava de creure. Els somniava i els idealitzava fins a més no poder. Per a ella el físic era la primera característica que li cridava l’atenció de qualsevol al-lot, sobretot un rostre agraït i amable, però no era del tot definitiu perquè també valorava molt la bondat i la discreció en la relació amb els altres, no ser gaire cregut ni prepotent per molt bo o intel-ligent que segués en qualsevol àmbit… va arribar a pensar que no el trobaria mai perquè volia que fos únic i especial per a ella com també volia que fos a l’inrevés, que per a ell na Mar fos única i especial, que fons única i especial per a ella i ningú més… coses d’enamorament! I açò és el que va passar amb en Francesc, un al-lot que aparentava ser més jove que l’edat que tenia, en realitat tenia 11 anys, quasi de la mateixa edat que na Mar, que havia nascut el juny, en Francesc el setembre. La família d’en Francesc s’havia instal-lat al lloc de Santa Elena l’agost de 1929, venien del lloc de Santa Bàrbara on hi van estar 4 anys. En Francesc va començar anar a l’escola de Binicalsitx a finals de setembre d’aquell mateix any, era el darrer any que faria na Mar a l’escola però per a ella va ser un curs ben intens per “culpa” d’aquella nova incorporació a l’escola. I va arribar l’estiu i amb ell el final d’aquell apassionant curs, per a ella era dramàtic pensar que ja no podria gaudir i somniar mai més amb en Francesc, mai més! Aquell estiu va ser molt llarg.

Els diumenges a Fereries eren tot un gran esdeveniment per a la gent que vivia al camp, era el dia esperat per descansar una mica, anar a missa, dia de retrobament amb amics i familiars i per fer un mínim de vida social al poble. A part també portaven alguns productes dels llocs que duien a vendre a les poques botigues de queviure que hi havia al poble: ous, llet, formatge, sobrassades, botifarrons…El centre de tot era el Pla de l’Església, allà hi deixaven arraconats carruatges i bísties que venien dels llocs de Tramuntana i de Migjorn del terme de Ferreries per viure aquell sant dia. També era molt esperat per na Mar que havia recuperat l’esperança d’un hipotètic retrobament amb en Francesc durant aquell dia, ni que sigués només un dia i uns pocs minuts a la setmana. Durant aquella tardor del 1930 van coincidir en bastants de diumenges al poble de Ferreries, es retrobaven, juntament amb altres companys i companyes de l’escola, a l’hora de la missa dominical. Era el dia de retrobament també amb les cosines de Son Mercer, n’Esperança, na Tònia i n’Anna, que s’entenien molt bé entre totes elles i armaven un bon esvalot quan es veien. Aquells moments de retrobament amb tothom eren tota una alenada d’aire fresc per a na Mar, la feia molt fleliç, la posava molt contenta, i més que res per en Francesc al qual mirava de reull totes les vegades que podia i controlar els moviments que feia. Ell no s’adonava de res, al principi, tot i que ell, com molts altres, la tenia amb molt respecte i estima, a voltes també amb molta simpatia. 

Era habitual que després de la missa, i mentre els pares, homes, anaven a fer la xerrameca a les tavernes més properes o a la barberia de Can Coll a arreglar-se una mica, els infants i joves sortien a fer un volt pels pocs carrers que hi havia en aquell moment en el poble, carrer Nou, carrer de la plaça o carrer Fred, fent una mena circuit molt limitat, els infants i joves jugaven o es contaven les coses que els hi havien passat durant la setmana. Tot aquell enrenou d’al-lots i joves posava una mica de color i alegria a la monòtona vida del poble de Ferreries. Els qui podien també anaven a comprar i a tastar les boníssimes neules de Can Felís situat al carrer Pau Pons.

Alguns pocs diumenges, i en moments molt puntuals com podien ser Nadal o Pasqua, el convent de les monges Franciscanes organitzaven petites obres teatrals o petits concerts ambientats en el moment que els tocava viure que eren tota una novetat i una delícia per a joves i infants, també per a pares i mares. El convent, que havia estat inaugurat l’any 1923, va començar a ser un important centre espiritual i cultural per al poble que encara va fer créixer més la vida d’aquell naixent poblet. Després d’aquesta estona d’esbarjo i passejada pel poble per a alguns ja era l’hora de tornada als llocs respectius. Algunes poques families pageses, però, com la de na Mar, tenien casa-posada al poble, i aprofitaven per dinar-hi, al capvespre acabar de visitar uns pocs familiars que els quedaven per veure, gent gran sobretot, i partir de bell nou cap a S’Hort de Binissaid. Na Mar intentava retenir tots els moments de cada diumenge, de quan jugava, reia, contava, conversava amb les seves amigues i germanes que per tot allà on anaven i que sempre l’acompanyaven. Però sobretot el que volia retenir eren els moments en què la seva mirada es creuava amb la d’en Francesc, o les concises i brevíssimes salutacions que es dedicaven, i prou, però suficients per guardar-les en la memòria durant una setmana. 

A mesura que anava passant la tardor i s’apropava l’hivern aquelles estades dominicals al poble s’anaven reduint en temps per mor de la foscor ja que no era cas de tornar a casa a les fosques llosques. Així i tot els encontres entre els dos joves adolescents no minvaven i creixien en il-lusió continguda per part de na Mar… fins que arribà un moment que en Francesc s’adonà que la seva mirada cap a ell era… diferent! la qual cosa no va rebutjar ni li va semblar malament. Na Mar també va descobrir que en Francesc se la mirava diferent, la qual cosa la va fer posar neguitosa perquè se sentia descoberta, com si un policia acabés d’enxampar un lladre amb el cos del delicte. L’enamorament creixia, igual que la il-lusió i l’esperança amb aquell amoret ben especial. Fins que un dia va canviar tot de cop. Després de la Setmana Santa, que aquell any s’havia celebrat entre finals del mes de març i principis d’abril, la família d’en Francesc ja no va aparèixer durant els diumenges següents. Na Mar, poc després, es va assabentar que la família d’en Francesc, precipitadament, s’havien tornat a canviar de lloc i s’havien traslladat a un lloc del terme de Ciutadella, a Ses Tavernes més concretament. Açò la posar molt trista i, una vegada més, tornava a maleir la seva dissort… amb l’amor. Malgrat aquell allunyament físic que s’havia anant produint de forma gradual, no va deixar de pensar en ell. A partir d’aquell moment no va aturar de recrear-se en els seus records que havia anat acumulant en el seu cor i en la seva memòria, uns records que es transformaven en somnis que mai va creure que es farien realitat… el lloc preferit que servia com a vàlvula d’escapament del seu estat d’ànim i dels seus somnis era la platja de Cala Santa Galdana, molt a prop del lloc de S’Hort de Binissaid, només havia de davallar per un petit camí que passava per un canal que conduia a la mateixa platja, una platja solitària, hermosa, gran, molt gran. Solitud, quietud, silenci, pau eren algunes de les poques paraules que servien per definir tan bell paratge, l’escenari ideal per representar els somnis de na Mar i en Francesc, els actors principals d’aquella obra teatral, passejant amunt i avall agafats de la maneta per l’arena, estirats prenent el sol, jugant amb l’aigua de la mar,  contemplant les hermoses postes de sol que allà s’hi podien veure, fruint del tot de les bondats de la natura i de l’amor entre ells dos… l’etern enamorament que mai minva i mai s’acaba.

El procés cap a l’estimació total just li acaba de començar a na Mar, en aquell moment estava en el primer estadi que encara no havia pogut superar perquè simplement no l’havia pogut viure ni començar, l’estadi de l’enamorament, aquell estadi perfecte, ideal i pintat de rosa que sembla que no hagi d’acabar mai. Llavors vindrien altres espais i èpoques fins arribar a la l’estimació de veritat. Per a na Mar estimar una altra persona era sobretot adonar-se que fins i tot algú ha de renunciar a un mateix, al seu plaer, a les seves ganes que l’estimin, al seu dret de ser estimat perquè l’altra persona es pugui sentir lliure… estimar és un acte de llibertat, que l’altra se senti lliure i viu al seu costat… que se senti que creix en la vida i en l’amor… i és cap aquí on na Mar ja havia començat a caminar.

Al lloc de s’Hort de Binissaid hi arribà un dia d’hivern de l’any 1937 un jove que anava damunt d’una bicicleta, que era com un cavallet de ferro que en tost de 4 potes tenia dues rodes, que semblava mig perdut, el jove. Al seu darrera hi duia fermada una maleta no massa gran, per cobrir-se el cap portava una gorra feta de tela combinada amb colors marrons i negres, amb una paleta que feia de parasol dels seus ulls, que vestia una gavardina de color beig que li arribava fins als genolls, que per cert li feia més nosa que falta a l’hora de pedalar, i calçava unes sabates negres amb cordons que anaven plenes de fang… en ser a prop de les cases la primera persona que la saludar fou precisament a na Mar. Abans de saludar-se però el primer que va succeir entre aquelles dues persones acabades de trobar va ser un encreuament de mirades que van quedar gravades per sempre, com foc roent en els seus cors… aquell jove es va presentar com a Mr. John Walker i havia vingut a Menorca com a periodista per cobrir les informacions sobre la guerra que havia començat des del passat estiu. Xerrava castellà i tot d’una es va entendre bé amb na Mar. Ella el va convidar a entrar a les cases de s’Hort de Binissaid perquè feia una bona tramuntanada no gaire suportable. Va presentar els seus pares i germanes i ell els va explicar amb una mica més de detall el que havia vingut a fer en aquell lloc. Estava buscant les patrulles de soldats que guardaven la part sud de Menorca contra el possible envaïment enemic per mar de les tropes franquistes que s’havien rebelat contra la República espanyola, volia fer un reportatge sobre com s’anaven succeint els aconteixements d’aquella trista guerra. La família de na Mar li van explicar que les patrulles que vigilava la platja de Cala Galdana venien al seu lloc a cuinar el menjar per abastir els homes d’aquestes patrulles. Eren dues patrulles de 6 persones cadascuna que s’anaven rellevant cada cert temps. Entre ells hi havia mallorquins, eivissencs i gent de Ferreries també, tots ells molts joves, que estaven en tasques de vigilar la part sud de Menorca des d’aquella platja. Na Mar i les seves germanes es van brindar a acompanyar en Jhon en busca del seu objectiu i de pas mostrar-los els encants de platges desertes i esplèndides com eren les de Cala Santa Galdana, Cala Mitjana, Trebalúger o Macarella. Finalment en John va quedar allotjat en aquell lloc perquè ja era massa tard i massa fosc per tornar de nou a Ferreries. El van allotjar al porxo de les cases del lloc de S’Hort de Binissaid, a la part més alta, que era com una mena de torre de vigilància o talaia perquè tenia una finestra a cada un dels punts cardinals més importants: al sud, la platja de Cala Galdana i la mar; al nord, tota l’extensió del terme de Ferreries amb els llocs de Santa Ponsa i Es Calafat a la vista;  a l’est, el pinar que cobria les platges de Cala Mitjana i Trebalúger; a l’oest, el barranc d’Algendar i també la gran extensió de pinar que arribava fins al terme de Ciutadella, amb les cases de llocs com Son Mestres que guaitaven per sobre, i també es podien veure els penyals que vorejaven les platges de Macarella, Cala’n Turqueta fins arribar al Cap d’Artruix… tot un privilegi de vistes.

L’endemà van partir de matinet les tres germanes amb el periodista anglès cap a la platja més propera, la preferida de na Mar, cala Santa Galdana. Mentre davallaven es van trobar amb una petita patrulla de soldats que els van demanar què feien allà i on volien anar. Els van presentar en John i va ser prest que van tenir conversa armada. En John estava encantat de conèixer la tasca d’aquells soldats, de conèixer aquells meravellosos paissatges, d’haver conegut aquella família del lloc de s’Hort de Binissaid però encara ho estava més de descobrir en na Mar una deu de bones sensacions que el feien estar d’allò més feliç, cosa que poques vegades havia sentit abans, per no dir mai.  Na Mar no es volia acabar de creure el que sentia per en John, pensava que era un miratge, que no podia ser veritat… que un dia o altre ell tornaria a partir cap al seu país i tot quedaria en l’oblit…però la veritat és que aquella bona sintonia era alguna cosa més que una bona sintonia… no hi havia res a amagar, tot era espontani, la química entre els dos es fonia com si res, l’amor d’aquells dos joves enamorats fluïa i rajava de forma abundosa. Aquell amor va anar creixent i creixent sense que ells dos s’adonassin, potser arribar estimar a una persona de veritat és fer que aquella relació sigui el més normal possible, sense haver de fer cap tipus de virgueria per seduir a l’altra persona, fer i actuar com si sempre s’haguessin conegut. En John concebia la vida com un estat constant de consciència del moment present, intentant que cada instant fos únic i especial… però el que passava amb na Mar era que els instants eren més que únics i especials… i no sabia la raó per la qual allò fos així, d’intens i profund que arribava a ser per a ell. 

En la perspectiva de menys d’un any cap dels dos podria arribar a creure i a pensar, a pensar i creure, que aquella aventura amorosa acabaria en matrimoni forçat per les circumstàncies, amb una criatura pel mig que seria l’atenció màxima i en el centre de les seves vides, vivint a una casa enfora de la vida de camp de l’Hort de Binissaid… i amb mirades punxants i acusadores de la gent del poble que s’escandalitzava per un fet que sortia del comú i normal, típic de poblets petits amb mentalitat conservadora i controladora de tot el que anava passant al voltant del més proper.

A na Mar li agradava guaitar molt sovint per la finestra del seu passat mitjançant els seus records, un passat, pensava ella, que es tancava hermàticament a cada pas de la vida, a cada minut, a cada segon, una vida, la seva, que creïa que s’havia llançat al buit de la foscor de forma aleatòria i atzarosa com una petita llum amb paràbola que anava il-luminant el present però que no resplandia mai ni en el passat ni en el futur, només en el present… una paràbola que no sabies quan feia pujada o baixada, que en el seu punt final s’anava apagant a poc a poc fins a finir del tot… na Mar concebia la mort com aquell estat en què la llum pròpia es fondria en un gran mar de LLUM que resplandiria per sempre més de forma eterna dintre de la gran LLUM de l’AMOR mai esperat, mai somniat… i acabat per sempre!

Na Mar encara tenia molt present aquella darrera imatge d’en John baixant amb la seva bicicleta carrer avall del carrer Fred per anar a Maó… feia més d'un mes que no en tenia cap notícia i ja feia dies que estava del tot preocupada….

De fet aquesta història d’en John podria haver acabat de moltes maneres diferents, totes elles dramàtiques, com ho va ser el fet de viure una guerra, com ho van ser les històries de moltes persones que van viure aquests negres episodis: detingut, jutjat i afusellat a La Mola; detingut, deportat i expulsat a terres franceses; fugit per la mar, travessant la frontera amb França i acabant a qualsevol camp de concentració; executat a qualsevol vorera de qualsevol carretera; detingut, torturat i empresonat de per vida a qualsevol presó espanyola…  exiliat,… o feliçment tornat a la casa de la seva infantesa per no tornar mai més al costat de na Mar… de tanta gent que tristament no va poder tancar la sagnant ferida de l’odi entre germans humans… la crueltat de la guerra que no s’acaba mai, vencedors humiliant els vençuts fins a més no poder, amb la “depuració” i la persecussió política, social, moral com a teló d’un fosc fons… com si no n’hi hagués prou amb la derrota… potser si haguessin pogut destapar el vel del futur de les seves vides haguessin pogut fer-se una idea de que el pitjor encara restava per venir just en acabar la guerra… impensable que vinguessin temps de misèria, de fam, de pobresa, de tristor, de silenci punyent…

De fet na Mar no va saber res mai més d’en John ni va saber mai què li havia passat realment. Se sentia molt sola, en certs moments sentia ràbia perquè la ment explorava totes les possibilitats del què li havia pogut passar al pobre Jhon… el pitjor era aquell que deia que l’havia deixada penjada per voluntat volguda però sense entendre per què. A mesura que anaven passant els anys es va anar fent forta i es va anar sobreposant a la situació, sobretot per ajudar a fer créixer i estimar molt a la seva filla Joana… en silenci, amagant el dolor…  açò sí: una vegada i una altra tornava a maleir la seva dissort amb l’amor, pensava i assumia que no el trobaria mai, des de ben petita, i quan el va trobar encarnat i perfecte en la persona d’en John pensava que la mala fortuna havia enfilat cap a altres viaranys, que s’havia oblidat d’ella per sempre, però no, era allà latent per sorgir en el moment menys inesperat per causar més intens dolor en el cor de na Mar. I arriba el moment en què la situació és tan insostenible que la dissort, el destí, la fortuna o el que li vulgueu dir et deixa davant la disjuntiva de triar només entre dues opcions: la primera, et deixes endur per la tristor i pel plany de la dissort i t’ensorres per sempre o, segona, et prens la situació com una manera de reforçar-te moralment i tirar endavant, costi el que costi… i posar-se DE NOU EN CAMÍ.

………

“Escrit pensant amb les persones conegudes que em van precedir, marcades pels esdeveniments que van haver de viure i en els moments històrics que els va tocar viure… ho vulguem o no noltros som fruit d’aquell passat que com a mínim ha marcat el nostre destí… si les coses haguessin anat d’una altra manera potser no seríem on som ara… o no hi seríem…”

jmp

!!!Nou descobriment revolucionari!!!

Des de la Universitat Iron Town Castle Saint Agaiz de Ferreries ens arriba la bona notícia del descobriment i de l’enginy que han aconseguit muntar un grup d’alumnes de la dita universitat i que revolucionarà el món de la medecina i de la salut de les persones a tot el món aprofitant aquests llargs dies de confinament a les cases. Es tracta d’unes ulleres supersòniques amb un disseny molt modern que el que fa bàsicament és detectar qualsevol virus dolent que pulula pels nostres aires. Així han pogut detectar el ja famosissim COVID-19 que es pot observar que a més de corona també dur ceptre, capa, trono, ulleres de bucejar i que va vestir amb uns shorts super moderns amb un disseny mai vist en la història de la moda. Però… açò no és tot!!! Aquestes ulleres també porten incorparat una mena disparador ultra-làser super efectiiu que quan detecta qualsevol virus els elimina automàticament sense miraments. La notícia ha tingut tan de ressò a les xarxes socials que ha arribat fins i tot a l’estranger i ja hi ha governants que s’han interessat per aquest aparell, notícia de darrera hora és que Donad Trump, president dels Estats Units, i que és fill de cosí d’en Trompeta i d’en Moixo,  ha dit que demà mateix enviarà un helicòpter cada hora a Ferreries, més concretament a la muntanya de s’Enclusa, perquè es veu que els hi sonava més el nom de s’Enclusa que no el de Ferreries, i ja ha demanat que en vol 370 milions d’aquestes famoses ulleres per donar a cada un dels seus compatriotes americans… en Llorenç Panxa Roja ja ha dit que té preparat un cartell que posa !Go home, go home!! per quan baixin els americans de s’Enclusa perquè diu que en Donald Trump no li cau gaire bé… per què serà? Els i les alumnes han anat a xerrar amb en Llorenç Panxa Roja i li han dit que millor que quedés a casa i no molestés els americans, que no volien que es arruini el gran negoci que tenen per davant.

I no únicament s’han interessat els americans sinó que també vindran els xinesos via cohets especials vinguts de Pequín perquè volen arribar primer que els americans ja que en necessiten !!!1.300 milions!!!! d’ulleres d’aquestes especials per cadascun dels seus compatriotes xinesos… aquests cohets aterrarran a Son Telm, ja s’ha començat a preparar una base amb una pista d’aterratge i una torre de llançament d’aquests cohets especials per si aquesta nit ja vénen els xinesos, en Xi Jin Tin, president de la Xina, estava tan emocionat que s’ha posat a plorar de tanta emoció que tenia.... ue, ue, ueeee….semblava que dormia perquè tenia els ulls ben tancats… els francesos també han dit que vindrien i que vindrien en barco pel torrent de Son Granot entrant per la platja d’Ets Alocs i hale! riu avall que és tot baixada…devora sa plaça de Llevant han fet com una mena de port perquè hi puguin atracar com a mínim 50 d’aquests barcos francesos ….i els russos? els russoss també volen arribar més prest que ningú però no ens han dit com ho faran per arribar primer que els americans i els xinesos… deuen tenir la màquina supersònica que trasllada camions i més camions d’un lloc a l’altra del món amb un sol segon??? o vindran amb submarí i sortiran a les basses antigues de la depuraradora de Ferreries? No ho sabem!!! El cas és que açò serà una superrevolució pel món i també per Ferreries que ja tenen preparat 3 fàbriques al polígon insdustrial de Ferreries on ja fa més de 3 setmanes que tenen preparades milions i milions i milions d’ulleres d’aquestes superrevolucionàries ulleres per a tota la gent del món… que llestos i llestes són aquests alumnes que ho tenien tot molt ben pensat i ben guardat fins avui. Les i els alumnes de la citada Universitat d’Iron Town estan que no s’ho creuen, diuen que es faran rics i que volen invertir molts d’aquests guanys a la Universitat en fer-hi una piscina olímpica, un cinema amb 10 sales, 3 o 4 sales d’informàtica, saunes,  2 sales de teatre, dues discoteques, una aula de psico supergrossa que tindrà milers de coixins de colors, i una aula de música plena d’instruments de tot tipus.. ah! i també una superbotiga de xuxes amb una varietat de productes mai vista a tot el món i, a més a més, per a tothom serà GRATIS llevat des conserge de dita Universitat Iron Town… aquest conserge hurà de pagar si vol xuxes … però…. açò no és tot, amics i amigues!!! També ja estan pensant en comprar la muntanya de s’Ermita per fer-hi un parc temàtic amb moltíssimes atraccions per a tothom GRATIS… llevat del conserge que és molt ric… clar!

Amb tot açò l’estat d’alarma ja es podrà aixecar demà mateix, ja ens podrem abraçar i fer besades tantes com vulguem perquè ja no hi haurà cap perill d’infecció de virus, açò sí, amb les ulleres posades… el que queda prohibit de moment es fer “xuclots”, açò vindrà més envant, quan arribin ses festes de Sant Bartomeu… els qui no sapin que són “xuclots” que ho demanin a la gent veterana que té més de 50 anys i us ho explicaran…

Al poble de Ferreries tothom està eufòric i tothom es frega les mans perquè el negoci serà es-pec-ta-cu-lar, tothom tindrà feina i tothom podrà guanyar una pasta gansa, i més pensant que aquestes ulleres tenen un caducitat de 3 setmanes i clar en 3 setmanes els virus poden aparèixer en qualsevol moment… però… açò no és tot amics i amigues!!!! Aquestes ulleres super especials també eliminaran els molestos virus dels molestos refradats que patim cada any durant l’hivern, ja no haurem de comprar més mocadors de papers, ni comprar pastilles juanoles, ni de mel, de menta, ni d’eucaliptu, ni aspirines, ni res de tot açò… s’an acabat els refredats i els molestos grips de cada hivern… cosa que no ha agradat a les multinacionals farmacèutiques que s’han queixat de que els fotran el negoci a passejar… açò és tot una revolució!!! 

Au, idò, esper que hagueu passat un feliç dia d’enganar de dia 1 d’abril

La vida és somni

Fa uns pocs dies vam sentir la pena per una filleta de 9 anys que va desaparèixer per sempre més per haver patit la desgràcia de viure i sentir una malaltia que ha estat letal per a la seva vida, na Xana. Na Xana ha aparegut a les pàgines de tots els mitjans de comunicació per ser filla d'un dels futbolistes més coneguts del món de l’esport, en Luís Enrique... som moltes les persones que hem expressat de diferentes maneres i a través de diferents mitjans la nostra tristesa i la nostra solidaritat envers aquesta filleta i la seva família però trob injust que ho faguem amb aquesta família i no ho faguem amb els altres 15 o 20 fillets o filletes que potser moren cada dia per malaties o altres coses pitjors i més cruentes com ho pot ser una malaltia tan greu com l’osteosarcoma. O potser sí que ja ho fem si en tenim coneixença o ens arriba per ser del nostre rodol o entorn... és normal que uns tenguin més trascendència pública que uns altres per ser qui són, per ser coneguts, per tenir carisma o ser personatge de caràcter mediàtic... més que uns altres... en tot cas, el més important és no deixar mai de ser solidaris i empàtics amb els qui tenim més a prop, acompanyar-los, tenir-los presents en els nostres pensaments, en les nostres pregàries, en els nostres bons desitjos pels altres, fins i tot amb aquelles persones que no acabam d’encaixar o no ens cauen del tot bé... record ara haver llegit un llibre que xerrava de “beneir” els altres per “curar” les enganxades o les desavinences amb altres persones, xerrava de “beneir” en el sentit de desitjar tot el bé del món a l'altra encara que tinguem la rancúnia interior de desitjar-li tot el contrari... per venjança!

La vida és somni, la vida es sueño, deia Calderón de la Barca... la vida passa i anam omplint el nostre pensament de records que es van acumulant un darrera l’altre: experiències, vivències, sentiments, festes, viatges, aconteixements i projectes familiars, escolars, empresarials, de feina, de poble... de vida! però també de fracassos, de fustracions, de males experiències o vivències, de quimeres... i de somnis!. Amb totes aquestes coses mesclades i acumulades a la nostra memòria anam construint el nostre relat de vida passat però sense deixar mai de pensar i estar atents en el nostre present i entorn, esperançats per un futur encara millor. Recordar una persona que ja no hi és... és com tenir un somni, sembla que hem somniat tot el que vam poder viure amb aquella persona, ens sembla increïble que ahir era aquí al meu costat i ara avui ja no hi sigui, ens sembla increïble com el vam estimar ahir i avui ja només és un record i ja no el podem estimar més... ens sembla increïble que només vàgim poder acompanyar la vida d’una persona durant 9 anys... i tot resti com un record. Un record amb forma d’herència, alguna cosa hem après o hem d’aprendre d’aquella persona que ens ha deixat. Santa sort els qui encara avui podem seguir avançant, caminant, progressant, vivint (alguns MOLT ben vivint), estimant, sentint, intentant de ser el màxim de feliços.

Plàstics i més plàstics

Ahir vespre, xerrada a Ses Fonts d’Enfora...

Després de sentir i escoltar en Carlos Salord de La Mar Viva, sobre la feina de recollida de plàstics a la costa menorquina pens i dic:

1-Sent una gran paradoxa amb el tema del mediambient, d’una banda cada vegada hi ha més consciència de que hem de perservar el mediambient (separar, reciclar, no emprar plàstic, cotxes més eficients i menys contaminants, etc,), a les escoles es fa feina perquè els infants siguin conscients d’aquest greu problema... però de l’altra al mateix temps veig que el nostre entorn està de cada vegada més contaminat: plàstics a la Mediterrània, contaminació a les grans ciutats, s’obren i tanquen més abocadors de fems i quasi no sabem on els hem de posar, espècies d’animals en greu perill d’extinció, el canvi climàtic que no atura... en Carlos Salord va dir ahir vespre que la procedència dels plàstics i altres restes que arriben a les costes menorquines és de països de la conca mediterrània que aboquen els residus directament a la mar, Marroc, Argèlia, Líbia...

2-Ahir me va quedar un poc més clar que som els ADMINISTRATS  que li hem de marcar el pas a l’ADMINISTRACIÓ, que per açò pagam impostos. Ens hem de llevar del cap la idea de que noltros podem estar tranquils a ca nostra, que l’administració “farà el que hagi de fer” per noltros perquè tot vagi correctament... nooooo! Els hi hem de dir que facin TOT el que estan obligats a fer: fer recollida selectiva més eficient, més neteja de platges, carrers, camins, carreteres, espais públics, etc., posar les papereres de manera que quan bufi un poc de vent no trabuqui el contingut pel terra, o contenidors més hermètics, depuradores més netes i eficients... hem de ser exigents amb açò i amb totes les altres coses... als polítics necessiten un poc d’estrés per part nostra, si no els diem res es pensen que ja ho fan bé...

3-També em va quedar clar ahir que malgrat que hem de ser exigents amb l’administració també hem de pensar que no ho pot fer tot, ni tot bé, per molts impostos que paguem... vull dir que noltros, els administrats, també hem de ser part i hem de participar de la cura del nostre entorn mediambiental... i cadascú ja sap molt bé com ho pot fer, complint amb els deures de neteja i cura del nostre entorn o fins i tot fent-nos voluntaris o voluntàries d’un grup amb un objectiu clar i molt específic per tenir el nostre voltant net i aclarit. Tenim drets però també hem de complir amb els nostres deures.

4-Ahir també vaig sentir com una impotència i un desànim bastant gros pel gran repte que suposa ara ja i les conseqüències que tindrà en el futur la proliferació de plàstics a la mediterrània... és allò de que com més rasques més m... surt. I açò és un poc el que li està passant a La Mar Viva, han tret tones i tones de plàstic de les platges i costes menorquines i s’han adonat que la feina és ingent i interminable... perquè si començàssim a mirar per davall la mar em pens que ens trobaríem amb un desastre descomunal però com que no ho veim estem més tranquils. I encara més impotència sents quan veus que no pots arribar a les grans potències, a les grans empreses, a la gran Comunitat Europea i altres grans entitats supra mundials que fan ben poca cosa per tenir el nostre entorn natural més net i aclarit.

En fi, aprofitem-ho mentre visquem, no sé si podran dir el mateix els qui hi hagi d’aquí a 40 anys, per exemple.

Exposició itinerant “Josep Marí, la pintura construïda”

Ahir vespre es va inaugurar l’exposició itinerant dedicada al pintor Josep Marí Sintes, mon pare, i de la qual la família Marí Pallicer en vam quedar molt contents i satisfets… ell estaria encantat i, dins de la seva discreció, diria que tampoc es mereix tant… i és que ell era així de senzill!

Volem agrair molt, molt, molt la gent que va venir a veure el tret de sortida d’aquesta històrica inauguració d’aquesta exposició pictòrica d’en Marí (per a la nostra familia és histórica i que no oblidarem mai, mai): gràcies Consell Insular de Menorca (gràcies, Miquel Maria), gràcies ajuntament de Fereries (gràcies, Carre, Bep Cardona, operaris de l’ajuntament de Ferreries), gràcies amics, amigues, familiars, gràcies pintors i pintores de Ferreries, gràcies gent d’Art’s que heu ajudat a empènyer perquè aquesta iniciativa anés endavant (gràcies, sobretot a n’en Nito Pons Pallicer), gràcies també Maties Sansaloni per la teva mà d’ajuda i per explicar tan bé les teves experiències pictòriques amb en Marí, gràcies Ateneu de Maó per les vitrines, i sobretot també gràcies a n’en Carles Jiménez que tan bé ens has organitzar i muntat aquesta exposició.

Aprofitam l’ocasió per compartir amb la gent un parell d’idees, unes reflexions, unes preguntes que esperam que us servesquin d’alguna cosa per qui les llegeix. Diu un conegut economista, en Xavier Sala-i-Martín, que el futur de l’educació, de la formació dels joves, de les futures generacions, passa per fomentar les Arts visuals, l’Educació Artística. Per què? Fixau-vos que ho diu una persona que está formada en economia, i diu que les naves tecnologies, els ordinadors, les màquines, etc., ens poden ajudar en moltes coses de la nostra vida diària: acumular informació, cercar informació, seleccionar informació, fer càlculs matemàtics complicats, etc., però el que no podran fer mai aquestes màquines per nosaltres és desenvolupar la capacitat de CREAR, d’IMAGINAR, d’INNOVAR que tenim les persones, tots tenim un cert potencial creatiu i l’hem de poder desenvolupar. La meva pregunta és: Podria ser que aquesta capacitat de CREAR ens podría ajudar a ser persones més pacífiques, més humanes, más solidàries, més lliures, més… amoroses? Avui que el món occidental està tan enrarit, tan crispat, tan poc tranquil... necessitam tenir aquest tipus de persones més… amoroses. Per tant fomentem la capacitat de ser creatius a tots els àmbits de la cultura, del dibuix, de la pintura, de l’escultura, de la música, de la dansa, de la literatura, de l’art en general… avui ho necessitem més que mai. Amb en Marí tenim un exemple de CREADOR LLIURE, d’esperit creador, que va saber trobar en la pintura el mitjà per treure i expressar el seu món interior.

I finalmente una recomanació per quan vingueu a contemplar i a gaudir de l’exposició “Josep Marí, la pintura construïda” a l’Auditori de Ferreries: mirau cada quadre com si vosaltres en seguéssiu l’autor d’aquella obra, com us sentiríeu en veure el resultat final de l’obra, de la pintura, del quadre… segur que us sentireu contents i orgullosos d’haver estat CREADORS d’aquella obra d’art. Que xaleu molt!

Moltes gràcies!

A Mallorca, a S’Olivaret

Primer dia, dimarts 9 d'abril del 2019

Vam arribar a Palma després d’un viatge plàcid i tranquil des de Menorca. Vam haver d’aixecar-nos ben d’hora, ben hora per anar a l’aeroport de Maó i agafar el vol que ens duria a Palma. L’hora d’inici d’aquesta aventura estava fixada per a les 5 i mitja del matí, i el lloc de trobada va ser la plaça Francesc d’Albranca, ben a prop del nostre col-legi. D’entrada em va sobtar el brogit i el xerabet dels concentrats, mestres, alumnes, pares, mares… es notava que alguna cosa important havíem de viure durant tres dies en terres mallorquines. La fosca nit d’aquella matinera hora no va ser impediment per veure en els nostres rostres la felicitat que sentíem en cada trobada de cada company o companya del que feia tants de dies havíem anat somniant i que ens feia tanta il-lusió viure, per fi havia acabat el compte enrera iniciat molts dies abans i ara començava de veritat el somni que volíem que es fes realitat. Tot i les cares de son a tots s’ens dibuixava un somriure i unes ganes immenses de partir cap al nostre destí, alguns ja manifestàvem allà mateix que havíem dormit poc aquell vespre, no fos cas que ens haguéssim perdut quelcom important en les nostres vides. Enfilats d’un en un, com a orugues camineres interconnectades en l’espai,  els cotxes van anar agafant ruta cap a l’aeroport. Arribats a l’aeroport de Palma ja ens esperava el bus que també seria protagonista de la nostra estada a Mallorca, més bé el seu conductor, en Xisco, que ens va acompanyar en gran part del nostre recorregut per Mallorca. Primer ens va dur fins a la plaça Espanya de Palma i d’allà vam anar al Parc de les Estacions per jugar una estona en una semblança de parc temàtic a l’estil “palmesano”, un castell fet de llenya amb torres, passarel-les, escales, cordes, tubs que es van comunicantt… una passada de parc! A prop d’aquest n’hi ha un altre que simula un gran tren. 

Més tard partim amb el bus cap al castell de Bellver, aquest sí que és un castell de veritat, no com el del Parc de l’Estació, ja ho diu el seu nom: és un castell “bell” i de “ver”, fet de pedra i amb una fossa al seu voltant. A tots ens sorprèn la gran quantitat de gent que hi trobam, amb una majoria aplastant de gent vinguda de l’estranger. Les vistes des dalt el castell de Bellver són molt bones, es veu la mar i gairebé tota la ciutat de Palma amb La Seu que sobresurt per damunt de tots els edificis de la capital mallorquina. He trobat a faltar alguna explicació complementària del castell de Bellver, llàstima! Segur que haguéssim gaudit més d'aquest espai històric, patrimonial, cultural.

És hora d'anar a dinar i tenim reservat per anar al molt conegut Celler de Sa Premsa, situat al centre de Palma, molt a prop de la plaça Espanya, ben al costat de la popular plaça dels Patins. Entram per la porta principal, per unes dobles portes que semblen gronxadores que van i vénen... Ep! Hem d'anar alerta de no prendre mal amb aquestes portes. Només d'entrar ja se sent bastant de xivarri amb la gent que ja hi ha al celler, la nostra presència de 42 animetes supera amb escreix aquest xivarri inicial, com a mínim el doble. El local és bastant gran, amb moltes taules allargades i bancs sense raspaller, al costat hi ha unes grans bótes que en el seu temps devien servir per emmagatzemar grans quantitats de vi... el pas del temps, el temps de molts anys, ha fet ennegrir alguns cartells que anuncien festes de toros a Ciutat de grans toreros coneguts en el seu moment. El menjar és bo, és un plat combinat que gairebé tothom consumeix complagut i de forma plaent... llevat d'alguns casos molt concrets que sembla que tenen el paladar molt sensible (o potser estan mal acostumats?)... el tema del menjar sempre ha estat un tema de batalla entre pares/mares "contra" fills/filles al llarg de la història, durant la meva infantesa jo també vaig tenir les meves manies amb les coses del menjar, un temps d'escassetat de menjar, de fam, de misèria és, malauradament, la "millor" manera per aprendre a valorar el menjar que tenim.

Després de dinar a Sa Premsa tenim temps d'anar a jugar una altra vegada al Parc de les Estacions. El temps és esplèndid, fa calor, tot i que ens havien avisat de que el mal temps rodava pels rodols de les nostres illes tenim sort de fruir d'un dia com aquest. El tutor i la tutora dels dos grups de sisè han planificat molt bé aquests dies d'estada a Mallorca, tan bé que ens queda poc temps per jugar ja que tenim programat anar a fer sa bereneta a Can Joan de s'Aigo... però si encara no hem acabat de pair ses croquetes de Sa Premsa! Però hem de partir, que a Can Joan de s'Aigo ens espera una bona escudella de xicolati, ensaïmada i "quarto". Hi arribam ben puntuals després de fer un recorregut que passa per la plaça Espanya, el mercat de l'Olivar, pel carrer Sant Miquel, plaça Major, carrer Sindicat, plaça Coll, carrer de Sa Carnisseria i carrer Sanç on està ubicat l'orxateria. És un edifici antic, del segle XVIII, que té el seu encant, adornat amb elements antics i que ja no es veuen a les cases actuals. Igual que a Sa Premsa el grup es fa notar just en entrar allà dintre. En poc temps, i tan com van arribant, van desapareixent ensaïmades petites i quartos que just caben al palmell de la mà, fins i tot abans que arribin les tasses de xocolati calent a cadascuna de les taules per les quals ens hem anat distribuïnt.

Després de fer l'estona de bereneta a Can Joan de s'Aigo partim per tornar a fer el mateix camí d'abans però ara tornant enrera amb les nostres passes fins arribar una altra vegada al Parc de les Estacions. Al cap de poca estona agafam el bus que ens ha de dur fins a S'Olivaret que és el lloc on haurem de passar-hi dues nits, el lloc d'estada. En Xisco, el conductor, ens hi arriba al cap de mitja hora de carretera. S'Olivaret està situat entre Consell i Alaró, entre el començament de la Serra de Tramuntana i l'acabament del Pla de Mallorca. En arribar-hi ens rep na Laia que ens explica un poc com estan distribuïdes les intal.lacions d'aquest, diguem, camp d'aprenentatge. A part de l'edifici propi d'estada, amb una part on hi ha ubicats les dues grans sales de dormir i una altra part que fa de menjador i cuina, el que més crida l'atenció als ulls són les dues torres fetes de llenya que fan de puntal per acollir una semblança de tirolina per fer baixada a través d'un cable llarg d'uns 30 metres de distància... el mal és que no es pot fer servir per problemes de seguretat, per tant "El gozo en un pozo" després de l'entusiasme del primer moment. A la dreta, així com es puja a les instal.lacions, hi ha una mena de cau dintre d'unes mates on s'hi pot trobar una corda per fer de gran Tarzán, i una taula amb un parell de bancs per seure. Pujant, i també a la dreta però un poc més amunt, hi ha un llit elàstic pel qual tots els al.lots i totes les al.lotes perden, podem dir, el seny i pel qual hi ha autèntica batalla per aconseguir "plaça"... 4 minuts que per segons qui són eterns (els qui esperen a la cua) i per segons qui són 4 minuts que passen volant com aquell qui diu (els qui es passen l'estona fent cabrioles damunt el llit elàstic). Al costat del llit elàstic hi ha una piscina la qual està tancada per un reixat que impedeix accedir-hi... fins a l'estiu. Al costat de la piscina hi ha un espai de taules i bancs de llenya per poder-hi menjar o fer-hi activitats a l'aire lliure. Més enllà del bosc s'hi veuen un parell de casetes de mida infantil per poder jugar. A l'esquerra hi ha l'espai de la granja amb molts animals: cabres, cabrits, àneres, oques, galls, gallines, galls d'indis... hi ha un espai encimentat  amb una gran caseta de llenya al seu costat que també serveix per jugar a la pilota o qualsevol altre joc per jugar-hi a peu pla. S'Olivaret és prou gran per pensar que encara es podria fer una estona més d'exploració per descobrir altres racons o espais que a simple vista no es poden percebre. Després d'arrossegar les maletes amb rodes per un caminet sense asfaltar i pujant unes escales de gran amplada arribam, a la fi, a les portes dels dormitoris. Els joves frissen per instal.lar-se i aprofitar el poc temps que queda abans d'anar a sopar per anar a jugar pels diferents racons acabats de descobrir de forma sorpressiva. Alguns dels mestres aprofitam aquest temps per anar a fer una exploració d'un camí alternatiu que ens menarà a l'estació de tren del poble de Consell, ensoldemà volem agafar el tren per anar a Palma a visitar el Parlament balear. El camí és més llarg, més del que ens pensam, però evitarem passar per un tram de carretera bastant perillós per arribar fins a l'estació de tren…. el mal és que les previsions metereològiques no són gaire bones per demà.  Quan arriba l'hora de sopar tothom té una bona gana, la truita de patata i les "natilles" s'endrapen de forma ràpida i de bon gust. Després la gran majoria té ganes de dutxar-se i ficar-se al llit prest, avui tots ens hem aixecat molt de matí, quasi no hem dormit, hem caminat i jugat bastant, hem vist moltes coses, és un dia en què hem conviscut bastant hores junts, potser ens hem conegut i ens hem estimat una mica més... estic content i feliç d’haver acompanyat aquest grup d’al.lots i al.lotes… avui no interessa fer vetlada... bé, la vetlada la faran una estona xerrant i anant i venint pels dormitoris, hi ha un grupet que s’atreveix fins i tot a cantar una ària de l’òpera de La flauta màgica, l’ària de la Reina de la Nit, semblen ben bé un ranxo de galls i gallines queques a punt d’anar a dormir i somniar per un món millor. Au, bona nit i fins demà!

Segon dia, dimecres 10 d’abril del 2019

Les previsions de mal temps s’han complert: a les 5 del matí ha començat a fer un temporal de llamps i trons espectacular que m’ha despertat de cop i volta, i sobretot ha fet un bon ruixat de pluja… a vegades, en certes circumstàncies de la vida, i sense cercar-ho ni pensar-ho em vénen a la memòria cançonetes com aquestes, és un cànon que ben cantat és preciós:

Quin dolç cant,
tot plovent
per terra i els teulats.

Per un cor enyorat,
quin dolç cant
tot plovent.

Sembla que ahir vespre em vaig dormir al cap de poca estona d’estirar-me al camarot i que he dormit bastantes hores seguides fins que han començat a sonar els primers trons. Veure ploure m’encanta, la pluja fa net, fa net la vista de tot com si fes net un objectiu d’una càmera qualsevol… quan plou de seguida desprèn aquella olor de netedat tan peculiar…

Ahir vespre ja vam fer canvis de plans i vam demanar bus per arribar a Palma, en lloc de fer-ho en tren que teníem previst en un principi… hagués estat polit arribar a Palma en tren però… què hi farem. A les 8 del matí, ben puntuals, hem anat a berenar: llet, cacao, cereals, torradetes, suc de pinya i melicotó… mentre hem berenat el temps s’ha anat aclarint. Jo crec que hem acabat d’aclarir el temps quan ens hem posat a cantar després de berenar al menjador mateix cançons menorquines i cançons de tot tipus, guitarreta en mà hem cantat amb afany, amb ganes… cantar en gran grup ens fa sentir més units, més contents, més alegres, o no?

Devers les 10 i quart hem arribat al Parc de La Mar de Palma, ens hem fet la foto amb el rerafons de La Seu, impressionant aquesta catedral. Conten els qui en saben que La Seu es va construir de forma molt meditada i pensada, la seva ubicació i la seva orientació tenen un sentit, l’orientació dels dos rosetons, per exemple, estan situats de manera que, durant dos dies a l’any, l’11 de novembre (11 del 11) i el 2 de febrer (2 del 2), el reflexe del sol d’uns dels rosetons es col-loca davall l’altre de forma matemàtica formant el número 8, aquest fenomen de fet s’el coneix com el fenomen del vuit, número que significava la perfecció i que tenia un simbolisme important entre la gent de tradició cristiana. Des del Parc de La Mar hem anat pujant escales amunt fins arribar a la plaça on hi ha La Seu i L’Almudaina, un al costat de l’altre. Hi hem arribat prest, al Parlament Balear. Encara hem tingut temps per anar a voltar i veure la porta principal del Parlament, noltros hem d’entrar per la porta del darrera. A les 11 en punt hem entrat al Parlament i allà ens esperava en Bernat que ens ha acompanyat i ens ha explicat moltes coses sobre aquest edifici públic on es decideixen moltes coses de les nostres vides diàries. M’ha sorprès l’interès i el seguiment que han fet els al-lots i les al-lotes sobre les explicacions d’en Bernat, encara m’ha sorprès més gratament comprovar i veure com han fet moltes preguntes referents al funcionament de la càmara del Parlament. 

Mallorca té un paisatge que sempre m’ha agradat, sempre m’ha encantat, sempre m’ha seduït, i sempre dic que hi he de tornar per conèixer més aquesta veïna illa. Des de la Serra de Tramuntana, passant pel Pla de Mallorca, la costa de Llevant, o zones tan conegudes com el santuari de Lluc, Sóller, el port de Sóller, Alcúdia, Algàida o Pollença., podem xalar molt de Mallorca, a vegades només falta una mica de voluntat i una mica d’atenció. d’observació atenta per adonar-nos com és d’especial aquesta terra. En Biel Majoral, músic mallorquí, canta:

Noltros estimam Mallorca, 

per això cantam cançons; 

molts diuen que és terra porca 

i és la més guapa del món.

Tot açò ve a tomb de que aquest capvespre, després de dinar, hem partit cap a Artà a veure unes coves que sempre he sentit anomenar però que no mai no he tingut l’ocasió de visitar. Hem tingut un viatge llarg de més d’una hora en bus que m’ha permès gaudir d’unes vistes ben polides: pobles amb campanars ben alts i curiosos, camps de vinya, camps de cereals ben verds ara que és primavera, camps gairebé sense tanques ni pedres ni parets seques com les que tenim a Menorca, boscos de pins… mentre tant jo he intentat amenitzar i entretenir el trajecte en bus cantant algunes cançons amb la meva guitarra… he fracassat en l’intent d’animar la gent a cantar però jo m’ho he passat “pipa”… cantant i mirant paisatge, un paisatge que tenia l’afegit de poder veure, mirant cap a Menorca, cortines de pluja que eren espectaculars de contemplar. Fa poc que he descobert la gràcia de la imatge, foto i vídeo sobretot, però alhora també m’he adonat que a vegades puc xalar més veure la imatge captada en una pantalla qualsevol que no veure-la allà mateix en directe, i me deman: com és possible que arribem al punt de gaudir més de la imatge impressa en una pantalla i no gaudir-la en directe amb els nostres propir ulls? Per pensar-hi! El bus d’en Xisco, que llueix perilla, mostatxos i una coeta fermada per darrera el cap, ens ha deixat bé davant l’entrada de les coves d’Artà, pocs ens esperàvem que ens trobaríem amb el que ens hem trobar dins d’aquell laberint de coves super adornades d’estalagmites i estalactítes, caramells, columnes recargolades, escultures inimaginables i espectaculars, cortines de pedra… quan he sortit d’aquelles coves la primera cosa que he pensat ha estat que érem molts afortunats, com en moltes altres coses de la vida, de ser espectadors d’aquella gran obra arquitectònica construïda de forma natural a força de milions i milions d’anys i a força de milions i de milions de gotes de calç i altres minerals que han anat conformant aquelles espectaculars cavitats. Les explicacions del guia han ajudat a què tots poguéssim gaudir encara molt més d’aquelles interessants coves. Vam fer un vatage llarg per arribar a les coves d’Artà però va valer molt la pena, fins i tot va valer la pena fer una altra hora de viatge de tornada cap a S’Olivaret. Ja eren més de les 7 i mitja del capvespre quan ja estàvem de nou a la casa de colònies de S’Olivaret. Els al-lots i les al-lotes van tenir temps suficient, abans d’anar a sopar, de fer una de les coses que més els agrada, un dels seus passatemps favortirs: tenir temps lliure per fer el que vulguin, i que bàsicament va ser anar a jugar als diferents racons de S’Olivaret. 

I llavors va venir el drama de l’hora de sopar, que dic  jo, i tot per “culpa” d’una cosa que li diuen puré, en aquest cas puré de carabassa, carabassonet i porro… tan bo que va ser i tan bé que passava, mmmm…  alguns van voler tapar el seu gust a força de pa i més pa torrat… quines coses!

Vam acabar el dia amb una vetlada en la qual ens van explicar i llegir molts acudits, jocs d’enginy o sorpresa. Vam acabar cansats però contents d’haver passat un dia fantàstic, i açò que havia començat amb llamps, trons, pluja, tot el terra xop, amb una mica de fred fins i tot… però tot ha anat perfecte. Ja ho diuen que les coses bones passen volant, ja hem passat 2 / 3 parts del viatge i demà ja tornam cap a Menorca… o no, perquè es veu que n’hi ha que s’ho passen tan bé que no tenen ganes de tornar. Ja veurem què passa demà. Bona nit!

Tercer dia, dijous 11 d'abril del 2019

Avui ens hem aixecat amb la idea d’aprofitar el màxim el darrer dia d’estada a Mallorca, el viatge s’acaba però van quedant guardades al nostre sac dels records petites i grans experiències que sempre recordarem amb un somriure als nostres rostres, segur!. He estat el primer en aixecar-me perquè em volia dutxar amb tranquil-litat i sense les aglomeracions i els embussos que hi sol haver pels banys d’aquesta casa de colònies a l’hora de la neteja personal, hi ha molt de “trànsit” i moltes anades i vingudes abans que no tothom està aclarit del tot. Quina paciència!

El dia se sembla poc de com es va llevar ahir matí, avui ja sembla més un dia qualsevol de primavera, ha sortit el sol sense gaires interferències pel mig, hi ha pocs ennivolats, no fa vent ni tampoc fa gens de fred, que bé! Abans de berenar tothom ha de tenir enllestida la maleta perquè durant el matí ja s’instal-larà un altre grup d’una altra escola. Tothom està aclarit, amb les lleganyes fora, però amb cares de son encara, enllestida la maleta, dormitoris més o manco desats (com és que sempre sol aparèixer qualque calcetí o calçotet perdut del qual mai ningú sap qui és el seu amo?), les maletes baixades a la cotxeria i després cap a berenar.

Avui tenim visita a la Llotja de Palma i per açò ens hi acompanyarà na Marián, que fa feina a la Conselleria de Mediambient, Agricultura i Pesca, i allà ens explicaran un poc el procés de captura i de venda del peix que cada dia arriba en aquest mercat de distribució pesquera. En principi el grup d’al-lots i al-lotes no mostra gaire entusiasme per aquesta visita, n’hi ha que només de pensar amb l’olor de peix ja posen cara de sardina fregida però bono, al final com que la cosa ha acabat bé i de forma sorpressiva ningú s’ha enrecordat de l’olor de peix. Arribam a prop del Parc de La Mar amb bus i ens dirigim fins a la Llotja a peu caminant uns 15 minuts. Allà ja ens esperen i ens expliquen un poc per què serveix una llotja. Després entram a l’edifici que fa de llotja de peix i ens acompanyen fins al lloc on es fa la subhasta del peix que arriba cada dia.  Hi ha com a dues grades on hi seuen els compradors que vénen a comprar peix pels seus comerços o restaurants. Al mig hi ha una cinta on s’hi posen les safates del producte a subhastar, els compradors tenen un comandament i el primer que pitja el comandament s’endur la safata amb el peix subhastat. Abans s’ha passat un vídeo per les grans pantalles que hi ha a prop de les cintes sobre la feina del pescar, una feina dura com les que més. Després el grup d’al-lots i al-lotes s’ho han passat molt bé tocant, jugant i acariciant alguns peixos exposats allà mateix. Però el més bo encara estava per arribar: tots hem pogut gaudir del tast d’unes gambes freigides amb all i julivert excel-lents, i bé que s’ho han empassat, no hi havia gemecs ni queixes com les del sopar del dia anterior pel puré de carabassó i carabassonet, ens hem acabat totes les gambés que ens han brindat, hem acabat ben contents i ben satisfets. Per acabar-ho de rematar ens han regalat una bossa negra per traginar objectes personals, mel! Seguidament hem anat a veure algunes barques d’anar a pescar al port de Palma, hem vist un pescador arranjant una gran xarxa, la feina de pescador no s’acaba mai, sempre tenen alguna cosa per fer.

Hem tornat a S’Olivaret, hem tingut temps de jugar, de passejar, de xerrar, de prendre el sol abans de dinar, avui hi havia macarrons i han estat ben bons. Després de dinar, una altra vegada jugar, prendre algunes imatges més, també ens hem acomiadat de la gent que ens han acollit a S’Olivaret, na Laia i la seva mare, s’han portat molt bé! Hem carregat les maletes al bus i hem partit cap a la fàbrica de vidre de Can Gordiola, a prop d’Algàida. És una fàbrica molt visitada pels turistes que vénen a Mallorca, noltros també avui feim de turistes i hem tingut la sort de veure com fan copes, gots, llums amb vidre, etc, hem tingut la sort de veure com treballen el vidre, com amb un simple buf d’aire humà poden anar modelant tantes i tantes figures… són les 6 del capvespre i els treballadors no ens expliquen gaire cosa ni sembla que estiguin gaire animats ni que sigui per fer-nos un somriure… supòs que deuen estar cansats de fer feina “tot lo dia” i de veure tanta gent que va i ve per la fàbrica durant tot el dia. I d’aquí partim cap a Algàida amb el bus. Carrers estrets, el bus ha de passar amb cura i a poc a poc perquè vénen cotxes de cada banda… fins que hem arribat a la zona esportiva d’aquesta població i hem descansat, hem jugat, hem menjat, hem xerrat… i hem tornat a partir, aquesta vegada per agafar direcció aeroport de Palma… el viatge s’acaba però dins el bus encara hi ha ganes de gresca i de cantar, massa esvalot, massa cridòria, sembla que ara ho han d’acabar de rematar i han d’acabar de treure tota la tensió que encara ens queda… es nota que no volen tornar a Menorca, diuen que volen fer un dia més per terres mallorquines, volen que els hi diguem la notícia de que el vol cap a Menorca d’avui ha estat cancel-lat o que no hi fa res que arribem tard i perdem el vol… el temps d’aquest viatge ha passat volant, com el vol del nostre avió que ens ha de dur una altra vegada a casa, amb un no res hi serem…

Jo he xalat molt, tots hem xalat molt en aquest viatge, estic encantat d’haver acompanyat aquest grup d’al-lots i al-lotes, tenc més sensacions bones que paraules, he viscut i he vist i he contemplat i he après moltes coses amb els mestres i amb tots els al-lots i les al-lotes d’aquests 2 grups de sisè… aquesta és una edat que em recorda molt la que vaig viure jo en el meu temps, és una edat que sembla que despertes i comences a  ser conscient de la vida, del teu voltant, de les persones, dels amics, de les amigues, dels teus primers “amorets”… de la llibertat… ja comences a saber anar un poquet tot sol per aquests camins de la vida, sense saber-ne res de totes aquestes coses de la vida encara…

A poc a poc tothom ha anat arribant a casa seva, cansats però la mar de satisfets, jo també he arribat a casa, cansat, content, satisfet també… però de cop hem passat del bullici i de l’esvalot de dins el bus, de dins l’avió, al silenci total de casa… ha estat massa! Ja sent anyorança, dues llàgrimes rodolen pel meu rostre… a dormir i a descansar, demà serà un altre dia d’escola dels de sempre però amb el record de S’Olivaret als nostres cors.

Gràcies a tothom per ser-hi!

La guerra s'ha acabat, tots hi hem perdut

I sense adonar-me ja havia arribat a la meva destinació. El viatge havia estat més curt del que em pensava. Amb els meus 18 anys acabats de fer era la segona vegada que viatjava en vaixell en poc temps, la primera va ser quan vaig anar d'Eivissa a Barcelona feia un parell d'anys. Havia arribat a Barcelona amb la intenció de cercar-hi una nova feina, la situació econòmica encara era delicada tot i que la crisi del 1929 anava quedant lluny molt a poc a poc, i atret també pels aires de que aquella era una ciutat moderna i cosmopolita de veritat en tots els sentits. També va ser propícia l'ocasió i el lloc per gaudir i participar de les anomenades Olímpiades populars que s'havien de celebrar el juliol d'aquell mateix any 1936. Aquelles Olímpiades eren una mena de boicot a les que s'havien de celebrar aquell mateix estiu a l'Alemanya nazi de Hitler que ja començava a mostrar les seves orelles i les seves urpes de llop amb tota la seva fosca esplendor. M'havia convertit en autèntic especialista en cursa de llarga distància, i així m'hi havia preparat en els darrers mesos, no en tenia cap dubte de que faria un paper més que digne en aquella carrera olímpica. Tot es va truncar quan va començar aquella fraticida i maleïda guerra civil espanyola, aquell calurós dissabte d'estiu 18 de juliol de 1936, quan tots teníem a les nostres ments i en els nostres més profunds somnis poder fer les carreres esportives de les nostres vides en uns jocs olímpics històrics, ni que fossin alternatius. De cop i volta aquells somnis s'havien esvaït com per art de màgia, de forma sobtada, de manera prematura, i jo estava allà que no entenia res de res ... allò era com una espècie de xoc, la paraula GUERRA en la meva ment feia estralls... tenia por, estava espantat, desconcertat, sentia soledat... i justament en aquella instants que era tan enfora dels meus de casa! 

A Barcelona em vaig instal.lar al barri antic de Ciutat Vella, al carrer de la Plata, molt a prop del port. Era un carrer no molt llarg però sí que era estret i que sortia ben a la vora de la mar. Amb uns quants companys que havíem partit d'Eivissa un mes abans havíem aconseguit insta.lar-nos en aquella casa gran i antiga que feia lluir aquell carrer de la Plata. La casa tenia una planta baixa i dues plantes més al seu damunt... a la planta baixa hi havia una gran cuina que al mateix temps feia de gran sala-menjador, a un racó una espectacular xemeneia parava la seva gran boca tot esperant devorar tones i tones de llenya seca quan arribés el temps d'hivern. Al primer pis dues habitacions grans i una altra a semblança de quarto de bany, a dalt de tot el porxo, o les golfes com diuen a Barcelona... allà dalt em vaig instal-lar, amb unes precioses vistes al mar. Però aquell dia del cop d'estat tots vam quedar ben aturats, ens va agafar ben desprevinguts. Llavors va venir el temps de decidir-nos a quin bàndol fèiem costat durant el temps de guerra, la sort faria la resta: si es guanyava potser es sobreviuria, si es perdia el més probable és que hi perdéssim fins i tot la vida. Jo ho tenia clar: faria costat a l'ordre legal establert en aquell moment, és a dir que defensaria la república instaurada l'any 1931 a Espanya. Es van fer crides a les lleves per tal de defensar el país, em van destinar a la defensa de les terres de l'Ebre, el riu de cruentes batalles a banda i banda. En pocs dies em van convertir en soldat ras de la República, milicià en deien en aquell temps. Em van instruir en l'art de la guerra en uns pocs dies... em va xocar sentir açò de que la guerra és un "art", no ho havia pensat mai que matar altres persones fos un "art"... igual em va xocar en un primer moment tenir entre les meves mans i per primera vegada aquella arma, l'instrument artístic en diríem, que serviria per dur endavant la gran obra d'aquell art de la guerra. Al cap de poc temps ens van dir que formaríem part de l'anomenada Expedició Bayo que havia de sortir en poc temps en la defensa de la veïna illa de Mallorca, que havia estat envaïda per les tropes colpistes d'en Franco... els aconteixements se succeien molt ràpidament i no era cas de badar. Alguns vaixells de la flota de l'expedició Bayo van salpar des de Barcelona rumb a Menorca. Abans de posar setge a Mallorca havíem de fer escala a l'illa de Menorca. I així és com començava aquella inesperada i absurda aventura bèlica.

Agost de 1936- Va ser el meu company Bernat, que just acabava de conèixer en sortir el vaixell del port de Barcelona, que em va despertar i em va avisar de que estàvem arribant al port de Maó. Encara era bastant de matinet i, tot i que estàvem en ple estiu, feia fresca en aquella matinera hora d'estiu. Havíem sortit de Barcelona feia unes quantes hores marineres ben llargues, i la nostra missió era ajudar a combatre aquells qui gosaven tombar i posar en dubte la nostra estimada segona República a la veïna illa de Mallorca. Aquella República era el somni de la llibertat fet realitat des de feia poc més de 5 anys, era l'anhel màxim per a tots aquells que sentíem que podíem ser partíceps del nostre destí, del nostre futur, del nostre progrés econòmic i cultural, però era tant el temps que s'havia viscut sota el jou de la mà opressora i ofegadora d'aquest anhel de llibertat per a tothom que quan va arribar aquesta quota tan gran de llibertat ens va fugir de les mans i molts la van confondre amb el llibertinatge. Encara havíem d'aprendre a saber a viure en llibertat, no ens havíem adonat que era tan difícil, o més fins i tot, viure en llibertat que sota els dictats d'uns pocs ben avinguts.  

Era impressionant entrar en aquella bocana llarga i estreta del port de Maó, en silenci, amb la tranquil.litat i la pau que transpuava aquell lloc tan idílic i tan polit, només sentint el piular d'algunes gavines mig endormiscades encara, amb les seves blanques i grises ales esteses sobre la mar encalmada, amb petites barques arrecerades a la vorera de la mar, vorejant ben aprop de l'illa del Llatzaret, l'illa Plana o de l'illa del Rei. Mirat amb ulls nets i amb cor profund aquella era la millor rebuda que hom podia esperar en arribar a un lloc tan emblemàtic com aquell de l'encantadora illa de Menorca. Tot d'una vaig quedar prendat d'aquella illa, em recordava tant la meva Pitiüsa major, la meva Eivissa natal... en aquell precís instant ja sentia anyorança del meu barri de La Marina, tan aprop del port de pescadors, sentir l'anar i venir de la gent, de les barques, sentir l'olor de sal, l'olor de peix, l'olor del mar, la marinada que s'envestia al meu rostre... se me dibuixava un somriure a la meva cara recordar les corredisses que de petit fèiem la ranxada de boixos tot pujant per parets, murades i pedres de Dalt Vila. 

La vida a casa nostra sempre havia estat difícil i complicada. Vivíem a un barri humil de la ciutat d'Eivissa, el barri de La Marina, però ens sentíem privilegiats malgrat les penúries que en alguns moments vam haver de patir. La mare era una dona de la terra, era senzilla, severament introvertida, que es ruboritzava davant qualsevol mirada varonil, només tenia ulls i mirada secreta pel seu marit, és a dir pel meu pare... ella era incapaç de renunciar als designis de la mare natura... havia arribat a dur dalt de tot els seus set fills, amb penes, fam, misèria però s'en sortia a base d'espavilar-se de valent. Igual que el meu pare, com aquell qui diu, estava especialitzat en la construcció de noves cases però també era capaç de conrear la terra del nostre hortet de darrera casa nostra, allà al carrer Barcelona d'Eivissa, o anava a pescar a la vora de la mar, a vegades també amb la tèquina que els nostres vesins ens deixaven de tant en tant... i si calia ens arranjava ell mateix el malmès calçat que duiem fins que les soles ens resultaven totalment i materialment inservibles... i jo n'havia après del meu pare, i molt! havia après a fer un poc de tot per tal de sobreviure en temps de greu mancança. El festeig dels meus pares havia estat una mica conflictiu però res d'anormal d'allò que havia estat sempre ... a punt va estar el meu pare de perdre-hi fins i tot la seva pròpia, i també de perdre la seva estimada. En el seu moment ja va tenir clar que aquella havia de ser a l'única casa a la qual havia d'anar per trobar el seu amor per sempre. Les al-lotes no sortien de casa seva per trobar amb qui festejar i després casar-hi, eren els joves qui anaven a les cases de les quals sabien que hi havia alguna fadrina a conquerir com si d'un botí de guerra es tractés, i aconseguir-la per la força de l'atracció. Una al-lota podia arribar a tenir molts pretendents, fins que al final ella, amb el consentiment del seu pare, es decidia amb qui viuria per sempre més, i s'acabava així aquell festeig de múltiples pretendents. Alguns pretendents abusaven del temps estipulat per festejar i açò acabava amb fortes discussions, baralles i fins i tot morts passionals conseqüència de gelosies, bogeries mal girbades. Així ho havíem fet sempre a la meva Eivissa, terra de pins.

Com ho era també la bogeria d'aquella absurda guerra que s'havia inciat en poc temps, bogeria que ens feia tornar a nosaltres també bojos del tot. Tot era confús, la guerra té inserit aquest tret de la confusió en el seu ser, ningú sabia qui havia començat aquell aixecament d'armes, amb quines intencions, qui eren els països estrangers aliats d'un o altre bàndol i tantes altres confusions. Just desembarcats al port de Maó els més de dos mil soldats que conformàvem aquella gran expedició Bayo vam arribar fins els quarters de l'Esplanada de Maó. Allà s'acabarien d'enllestir els preparatius de l'expedició cap a Mallorca, i al cap de dos dies partir cap allà, a reconquerir i fer tornar Mallorca a la seva mare República. Mentre tant ens arribàven notícies dels aconteixements bèlics a la península però també d'aquella menuda illa de Menorca, un de molt greu feia pocs dies, poc abans d'arribar nosaltres a Maó. S'havia produït a la fortalesa de La Mola, desenes d'oficials militars morts en un pati convertit en una ratonera que no tenia sortida a enlloc... la malatia de la bogeria de la guerra feia estralls entre la gent que portava massa alegrament aquells instruments bèlics anomenats armes entre les seves mans, incomprensible tanta insensibilitat, tant d'odi, tanta mort... aquell fet em va fer conscient, de cop i volta, i com una bofetada a la cara, de que la guerra era allà, davant meu, i de que no valien les mitges tintes, i de que a partir d'aquell instant camparia el "tot s'hi val" en una guerra com aquella. Estava amoïnat, preocupat, la cosa de la guerra, ara sí, que anava de veritat.

Tot i la difícil situació d'aquell moment pel culpa de la guerra, vaig ser capaç de sobreviure i de trobar-hi algun sentit a aquell sense-sentit de l'absurdidat d'aquella guerra... Van ser 3 anys molt intensos, viscuts molt profundament com mai havia pensat que viuria.. sense adonar-me tot prenia un altre ritme, tot s'accelerava a marxes forçades, tot anava... massa de pressa!!!, sense voler-ho tot anava directa cap a l'abisme del Fisterre, cap a la fi dels fins... 3 anys de constrastos radicals: la vida i la mort, l'amor i l'odi entre persones... tot plegat prenia un caire dramàtic i desequilibrant, emocionalment parlant. 

El destí va fer que un simple grip decidís fer-me quedar per sempre a Menorca, deixant-hi la meva emprempta, la meva petjada, que alguns van voler esborrar per sempre més com si mai no hagués existit, com si mai hagués viscut, com si mai no hagués sentit o estimat. En aquell moment Mallorca no podia comptar amb la meva disponibilitat... vist el fracàs organitzatiu i estratègic d'aquella expedició Bayo no em va saber cap greu no haver-hi participat.

Recuperat de la gripada, vaig ser redirigit cap a un altre destí: Ferreries, més concretament a Cala Galdana, on tindríem la missió de vetlar perquè els rebels franquistes no poguessin entrar fàcilment a Menorca per mar. Durant uns quants dies vam treballar de valent per construir a la platja de Cala Galdana una semblança de trinxera que travessava de cap a cap aquella captivadora platja d'arena fina i blanca, vorejats de pinars i d'una aigua de mar tranquil-la i transparent em vaig sentir privilegiat en aquell bell paratge... la primera vegada que vaig veure aquella hermosa platja vaig quedar prendat per la seva bellesa i de la qual mai més em vaig oblidar. 

I la primera vegada que vaig arribar a Ferreries em va semblar que era un poble que vivia de forma deprimida la nova situació de la guerra, en poc temps els aconteixements havien tocat la moral d’aquella gent de forma contundent: la mort del mossèn Huguet va ser un cop molt dur pel que explicaven els vesins de la població, però també ho va ser l’expoli de la parròquia de Sant Bartomeu, amb fogueres que van cremar tot el que van trobar a l’església, fins i tot l’orgue que s’exhibia a dalt del Cor, els tubs de ferro dels quals semblava que cridaven d’espant en tocar a terra en veure’s llançats cap al buit… i els assassinats a la costa de “sa Bassa de s’aigu”, molt a prop de la caseta de caminers del camí d’anar a Ciutadella… sentir contar tots aquells fets a mi també em deprimien i em feien estar angoixat sense haver-ne estat testimoni, els primers dies d’aquella cruenta guerra de cada vegada feien més estralls entre la gent. 

Anàvem i veníem de Ferreries a Cala Galdana en bicicleta, érem com una companyia ciclista que teníem el quarter general al convent del poble, allà hi guardàvem les nostres bicicletes, armes i altres materials necessaris per fer la guerra. A més, a Cala Galdana, al lloc de l'Hort de Binisaid, disposàvem d'una cuina i d'un espai que ens servia de rebost per fer-hi i guardar-hi el nostre menjar... i d'allí em vaig sentir prendat, per segona vegada en poc temps, per una al-lota menorquina que em va fer sentir estimat com no ho havia fet ningú mai en la meva curta vida... les emocions no paraven de saltar en breus instants, com si de conills no paressin de saltar de mata a mata. Haver conegut la meva estimada Praxedis, el millor de tota aquella nova vida. Cala Galdana, Ferreries i S’hort de Binissaid s’havien convertit en el triangle vital sobre el qual voltava la meva vida d’aquella època. Sentir la fletxa “cupidora” d’aquell amor trobat de forma accidental em va fer veure les coses d’una altra manera, si la platja de Cala Santa Galdana m’havia captivat el camí per anar-hi també em va semblar realment bucòlic, passar per Es Pouets, Son Martorell i Son Martorellet, San Gabriel, Santa Elena, Es Barrancó, Binisaid, passar pel carreró atapeït d’ametlers a banda i banda del camí fins arribar a Santa Ponsa… S’hort de Binissaid… i Cala Galdana… era tot una meravella. 

La roda del destí de cada vegada voltava més adeveres, de l’enamorament amb la Praxedis vam començar a pensar en el destí que li daríem a una nova vida que ens aniria arribant a poc a poc… al poble i sobretot a la família d’ella tot aquell terrabastall va provocar un gran disgust, per la inesperada vinguda de la nova criatura. Aquest fet es va convertir en tot un escàndol mediàtic de petit poble de gent acostumada a la pau i a la tranquil-litat de sempre. Però per sobre d’aquesta renou “mediàtica” sobrevolava la gran il-lusió de començar una nova etapa de la meva vida que em lligaria per sempre a aquell poble, a Menorca, a aquella jove que em feia sentir la cosa més important del món, que m’agombolava només amb la seva mirada humil, discreta, i amb aquell riure encomadís tan peculiar que em feia botar el cor d’alegria. 

Agost de 1937- Els preparatius del casament no ens van atabalar gaire perquè teníem clar que havíem de fer tot el possible per tal que la nostra vida en comú segués el més aviat possible una realitat factible. Vam anar a viure al Carrer Nou, al carrer Degà Febrer, número 13, ben davant el Casino del carrer Nou, al qual hi solien acudir la gent de l’anomenada ala conservadora. Era una casa petita, un primer pis amb prou espai per començar la nova aventura marital. 

Ferreries era un poble que vivia essencialment del camp i durant els 3 anys de guerra qui podia s’anava a qualque lloc a fer feina o com a excusa per està més protegit de les “inclemències bèliques”. La poca gent que durant la guerra havia quedat al poble la veritat és que ens feia bastant el buit per “allò nostre”, “allò nostre” era atípic, transgressor, inèdit per un poble acostumat a que tothom fes les coses “com toca” fer-les. La sort va ser que tot açò ens patinava bastant i sabíem discernir allò que ens era important d’allò que no ho era i que no ens havia d’afectar per res la nostra futura vida.

Març de 1938. El nostre petit creixia en el ventre privilegiat de la seva mare, i ja frissàvem que arribés el dia assenyalat per irrompre en aquest món tan imprevisible i injust. El dia assenyalat era el dia 10 de març de 1938, una data que encara ens quedava més que lluny perquè semblava que no arribaria mai. El cas és que aquella criatura va arribar al món dos dies abans del que havíem previst, ens havia estalviat 2 dies més de patiment, d’angoixa, d’espera desesperada. I açò volia dir afegir més emocions fortes al llistat d’emocions vitals que m’anaven succeint d’ençà que jo havia aparegut per primera vegada entrant al port de Maó aquell agost de 1936. Un fill!! A partir d’aquell moment, tot, tot, fins i tot la mateixa guerra que patíem cada dia, va passar a un segon terme, tot era secundari llevat d’aquella criatura tan petita que havia irromput a les nostres vides. El passat, el present i el futur del meu viure s’ajuntaven en una sola direcció que vivíem molt intensament en cada moment: construir il-lusions per seguir avançant cap a un futur millor… el mal és que mai comptam amb la sempre inoportuna presència del destí que fa caure com un castell d’arena la nostra construcció de somnis i il-lusions, o almenys ens condiciona el nostre caminar, la nostra meta, la fi de la nostra vida. 

Febrer de 1939. Com tot en la vida hi ha un moment, en podríem dir més bé “el moment”, que tot es precipita, tot està tranquil i balancejat quan de cop i volta tot es desequilibra i tot va a pitjor. Com tot en la vida també la guerra té un principi i un final, en qualque moment haurà de finir, és el moment que uns guanyen i els altres perden, diuen, quan en realitat tots hi perden, alguna cosa han perdut els actors i les actrius participants en la cruenta escenificació de la contessa fraticida, alguna cosa haurà marcat per sempre els cors, les ments, els records inesborrables de persones que han sortit per sempre del nostre viure quotidià. Condemnat a la pena capital no podia treurem del cap la cara bufona del meu petit, què serà d’ell quan ja no hi sigui, quan descobresqui el buit de la meva absència, què li contaran de mi que sigui veritat… o mentida, que li amagaran de mi que sigui realitat o ficció, es sentirà tan estimat com jo el voldria haver estimat per sempre…? La veritat és que aquella pena en feia sentir rendit davant la vida, era la primera vegada que em rendia davant l’escac i mat a què em sotmetia el destí de la meva vida… estava acorralat per sempre.

La guerra s’havia acabat i amb ella també la meva vida finia per sempre havent deixat enrera una petita estela de vida que caldria esperar el seu temps per veure si arrelaria, si fructifiria en el cor de qui havia estimat, amb la guerra havia trobat la vida i la felicitat però pardoxalment m’havia duit al carreró sense sortida de la mort que ningú desitja ni vol.

La guerra s’ha acabat però tots hi hem perdut per sempre quelcom essencial de la nostra vida… que no torni a passar mai més!