Dia de la infància: ocupats pel seu futur

Ocupats però no preocupats, si de cas el mínim de preocupats. És ben cert que pels aconteixements que vivim darrerament tot açò ens faci pensar que el futur dels actuals infants és negre i preocupant per la incertesa que açò genera: la cris econòmica mundial, la incertedesa de la feina, la crisi humana dels refugiats, les guerres, el deterioament del mediambient, moltes injustícies del tot incomprensibles. En la llista de drets dels infants s’hi hauria d’incloure també el dret dels infants a tenir una “herència” millor que no la que hem tingut nosaltres mateixos, els qui ara som adults, el dret a un futur millor. Sempre he pensat que ha estat una gran sort haver tingut l’oportunitat de néixer i créixer a un poble com Ferreries, les condicions de vida han anat sempre a millor, vaig tenir una infància bastant feliç i encara ara la record amb afecte i una certa nostàlgia aquesta infantesa... però ara mir els infants de la meva escola, del meu poble i pens que si visqués la infància dels infants d’ara jo seria doblement feliç perquè a part de bones instal-lacions, de molts recursos, de bones eines per poder aprendre millor, hi ha un gruix bastant important de gent ocupada per l’educació, i per tant ocupada pel seu futur, d’aquests al-lots i al-lotes: pares, mares, avis, àvies, mestres, professionals de l’educació. No ens hauria d’angoixar aquest futur si tots estem ocupats, i per tant hi feim feina, per aquest futur, si treballam perquè tots tenguin les mateixes oportunitats per a desenvolupar-se, formar-se, educar-se, créixer lliurament... la nostra petita comunitat de Ferreries ha de ser, i ja n’és, més solidària, més pacífica, més tolerant, més justa socialment... i sobretot que faci vida de carrer, de poble, de comunitat, de festa, de compartir bons moments... m’encanta veure places plenes de petits que juguem i fan pinya entre ells, m’encanta veure com pares i mares acompanyen els seus fills/filles a l’escola, m’encanta veure com grups de pares acompanyen els seus fills i les seves filles als camps de futbol, de bàsquet, de tennis, de patinatge, etc. i els animem amb la seva especial cridòria perquè facin esport i lluitin noblement enmig del camp, m’encanta veure l’ambient al voltant de l’Auditori de Ferreries, de petits i grans que van il-lusionats i disposats a aprendre el noble art de la música i de la dansa, m’encanta veure les anades i vingudes de la gent ocupada i preocupada pels nostres majors del Geriàtric, m’encanta veure aquesta vida en el poble i que no hauríem de perdre mai, i que haurien de poder heretar a les futures generacions...

Sort he tingut de que la meva vida hagi evolucionat cap a millor, em sabria greu que ara anés a pitjor, però estic segur que si estem ocupats per aquest futur no hi haurà per què preocupar-se. No ho trobau?

I així ho aclariran?

De veritat em volen dir, em volen fer creure que així resoldran el problema de Síria? Amb venjança? Amb més sang? Amb més morts? No es posen a la mateixa alçada que ells quan fan servir "l'ull per ull"? No és més bé una victòria d'ells quan han aconseguit que França es posi al mateix nivell que ells? Declarant la guerra? I si un dia GUANYEN, què guanyaran? Més ganes de venjança, més anys de prolongació dels conflictes, 20, 30, 40, 50 anys? Dues o tres generacions? Què i com volen fer-los PAGAR? Amb més morts, amb la vida i el sacrifici de més persones? Els nostres fills, els nostres néts, les futures generacions, viuran pitjor que nosaltres per culpa decisions preses "ara" més amb el fetge més que amb el cap i el cor? Aquesta serà la nostra "herència"? I per què no hem plorat cada dia, a cada moment, a cada instant cada bombardeig, cada mort, a cada país, a cada guerra, els molts infants que han mort injustament durant els darrers 4 anys aquesta incomprensible guerra de Síria, per exemple? I on posam, on queden els valors de la "llibertat, igualtat, fraternitat" concebuts i parits durant la Revolució Francesa de 1789 quan la resposta a un injustificadíssim atac terrorista a França és simplement venjança i declarar una guerra? Hem educat prou bé per a la Pau, pel respecte, per la democràcia, per la diversitat, per la integració, per la tolerància de les persones? Haurem de sacrificar encara més la nostra llibertat per compensar la nostra seguretat? Augmentarà la nostra desconfiança cap al diferent, cap a l'estranger, cap a l'immigrant, cap al refugiat, cap a l'àrab, l'islamita, cap a les persones que no són del "nostre lloc"? Així, d'aquesta manera, aconseguirem la PAU? Així, d'aquesta manera, no anam a pitjor? Trist destí el nostre, per a tota la humanitat, si anam per aquest complexe i complicadíssim camí de l'enfrontament i de la disputa entre persones en un món cada vegada més petit.

Primer de tot, pensar en les persones

Encara queda més d'un mes perquè dia 20 de desembre votem el proper govern espanyol... il-lusió, il-lusió com aquell qui diu no m'en fa gaire però pitjor és que decidesquin altres per tu si no vas a votar. D'entrada no hi ha cap partit que s'apropi, ni fer-hi a prop, a allò que jo pens què hauria fer o a què s'hauria dedicar un govern responsable dels seus ciutadans a qui deu i compromet el seu servei. D’entrada, també, l'obsessió del proper govern haurien de ser les PERSONES, abans de tot i abans de res. Per ordre de prioritat:

-hauria de pensar en aquelles persones que estan malaltes, persones que pateixen malalties cròniques, incurables, perquè estiguin ben ateses, perquè tenguin els millors tractaments possibles, les millors medecines, perquè tenguin els recursos necessaris tant els malalts com els familiars que en depenen, perquè pateixin el més mínim possible... haver buidat de contingut i de recursos econòmics la ja antiga llei de Dependència ha estat un greu error, han demostrat que no han pensat en les persones.
-hauria de pensar que la Sanitat com un servei bàsic per a les persones, no és un servei per jugar a bescanviar i/o malvendre al millor postor com si sigui un joc de cartes o de trivial...

-hauria de pensar en aquelles persones que no tenen feina, famílies senceres sense recursos per tirar endavant, que ajudi eb la reorientació, re-educació i reciclatge de la feina, de futures feines... el govern hauria de ser el primer interessat en no deixar-les abandonades al carrer sense feina, sense casa, sense recursos, com a indigents o pobres demanant almonina... no potser que el govern espanyol s'endeuti (i per cert amb una gran factura) adquirint material militar i bèlic, salvant bancs, etc. i no ho faci pensant en les persones...

-hauria de pensar en aquelles persones que fugen de la guerra, de la fam, de la misèria, de la persecussió per ser o pensar diferent... refugiats, immigrants, estrangers, PERSONES que cerquen ser acollides i tractades com a tal...

-hauria de pensar i ajudar a aquelles associacions que fan feina de forma silenciosa per a moltes persones que els hi falta de tot, que les ajuden, que les acolleixen, que les acompanyen, que les escolten...

-hauria de pensar i hauria d'ajudar als ciutadans a ser persones solidaris amb els de més a prop i amb els de més enfora... necessitam voluntaris i voluntàries que pensin en el bé comú i que pensin i actuin per a altres segons les seves possibilitats... necessitam voluntaris i voluntàries que facin companyia a gent gran, infants, malalts, persones que viuen totes soles, que facin petits gestos que poden significar molt per aquestes persones... i qui diu servei social també diu servei medi-ambiental, servei cultural, servei de poble, de barri, de ciutat...
-hauria de pensar en ajudar a les persones a ser ciutadans per a la pau
-hauria de pensar en ajudar a les persones a ser ciutadans que estimin la terra, el seu entorn, la natura

En el món, en el nostre país, a la nostra illa, al nostre entorn més proper sempre podem veure com hi ha gent que no viu el mateix benestar que molts de nosaltres, per sort, tenim, un benestar del qual n’hem d’estar eternament agraïts.

Estan frescos!

Estan frescos si creuen que així poden acabar amb el somni de grandesa de la persona, de l'home, de la dona, dels infants...

Estan frescos si creuen que així podran enterrar el somni de la quimera d'un món millor, d'un món més just, d'un món en pau...

Estan frescos si creuen que així ens privaran de gaudir de la bellesa de la terra i de les persones...

Estan frescos si creuen que així ens empelteran la seva ràbia, la seva amargura, la seva malaltia, la seva violència, el seu transtorn...

Estan frescos si creuen que així ens faran creure en un déu que castiga, que mata, que fa patir, que no creu en la vida, en l'amor, en l'esperança, en les persones...

Estan frescos si creuen que així ens faran dessistir del més important en aquesta vida: ESTIMAR

Estan frescos si creuen que així ens faran por...

Estan frescos si creuen que així ens faran dubtar...

Estan frescos si creuen que així ens aturaran... de lluitar per la vida!

París, divendres 13 de novembre de 2015, pels qui encara creim en la VIDA

L'art d'escoltar

Va ser una petita experiència que, quan l'arribes a entendre, et sorprèn a tu mateix en veure com ha passat... estava escoltant atentament a una persona que ens anava explicant alguna cosa, més o menys interessant, a un grupet de gent. De cop i volta vaig girar la meva atenció cap a alguna cosa del meu mòbil: la veu d'aquella persona es va esvair momentàniament per art de màgia i en vaig perdre el fil del que ens deia. Vaig pensar: "Increïble la capacitat que tenim les persones de desconnectar d'allò que NO ens interessa escoltar... i encara més, tornar-hi i enganxar en allò que abans ens havíem desenganxat de forma fàcil i deliberada". Escoltar requereix de voluntat i d'un petit esforç de concentració, per jo encara més ja que tenc dificultats auditives que no em faciliten aquesta capacitat d'escolta... escoltar és alguna cosa més que sentir paraules i frases: és processar i assimilar la informació que l'altra persona ens comunica, entendre què ens ha volgut dir, com ho ha dit, intentant d'entendre per què ens diu allò que ens diu, situant-nos a la seva pell, en la seva situació, copsant els seus sentiments, els seus anhels, las seves il-lusions... de caràcter reservat em costa molt ser espontani en les converses de més de dues persones... quan escolt un amic, una persona estimada, algú a qui conec molt bé... sempre pens que té tota la raó del món i que no hi ha lloc a matisacions o a retrets, és com si no tengui els meus criteris i els meus punts de vista s'hagin esvaït o s'hagin perdut per sempre... no hauria de ser així però em passa moltes vegades, molt sovint no sé respondre a les interpelacions dels altres, pens que allò que pens o dic és poca cosa o poc rellevant davant dels altres, sóc molt simple, m'agrada molt escoltar les persones amb criteri i que tenen les coses clares, que tenen experiència de la vida... 

I en açò em vaig demanar: i com hem d'ajudar als infants perquè assoleixin aquesta capacitat de concentració i d'escolta a qualsevol persona, en un món on el predomini de la imatge i de l'espectacle guanya per golejada la crida i l'atenció dels més petits? Com els podríem ajudar? Com fer-los veure que tenir aquesta capacitat d'escolta i de concentració és cabdal per a la seva futura vida? 

És tot un art tenir aquesta capacitat d'escoltar els altres, fer que els altres se sentin agombolats per la teva escolta acollidora i dir les paraules justes i necessàries. El difícil art d'escoltar!

Sortosa fortuna!

Seguint amb allò que escrivia l'altre dia... vaig pensar important seguir remarcant l'agraïment i valorar la fortuna d'haver viscut en l'espai i en el temps que m'ha tocat viure. Quina sort! Quina sort, per exemple, que no m'hagi tocat viure l'infortuni de guerres, de misèries, d'epidèmies, de fams d'èpoques, de segles, de milions anys enrera. El tram normal de vida d'una persona com jo serien els 75/80 anys, un pic de puça comparat amb la línia cronòlogica des que es coneix que hi ha vida en aquesta terra. Ben igual es podria dir de l’espai fìsic, ningú encara ens ha sabut dir si aquest espai té uns límits, un acabament, una frontera, però allò que sí sabem de cert és que l'Univers és immens, grandiós, inacabable, inabastable, i ens és difícil imaginar com de gran és aquest Univers, aquest espai infinit, en principi del tot infinit. Ni tan sols la Terra arriba a ser un pic de puça enmig de tot l’Univers. És tot una fortuna haver viscut justament aquest temps, justament en l'època que s'acabava una dictadura, justament en l'època que començava una època de bonança econòmica, material, d'avenços tecnològics, d'avenços mèdics, d'avenços culturals, educatius, científics, socials, d'avenços democràtics, polítics, econòmics... som afortunats també per ser coneixedors de moltes coses de segles enrera, de la història de l'home i de la dona anterior a nosaltres, d’aquells que ens han precedit. És tot una fortuna haver nascut justament en aquesta terra, en aquesta illa que es diu Menorca, en aquest poble que es diu Ferreries, en aquesta família que es diu Marí Pallicer de la qual en surt tanta descendència i de la qual segur que també en sortirà molta ascendència... ja ho veis, pensant en els milions de persones que hi ha al món i si pensam en l'immens espai físic de la Terra (i ja no diguem de l'Univers) justament i sortosament hem anat a caure en aquest temps i en aquest espai de pau, de tranquil-litat, de benestar. Increïble! Però el que em sembla més increïble encara és que davant tanta grandesa espaial i davant d'aquest llarguíssim temps històric... nosaltres, que som tan però tan i tan petits, en puguem arribar a ser conscients i ser espectadors excepcionals d'aquesta grandesa de vida, som com a uns convidats de luxe... Sortosa fortuna també de viure aquest temps actual davant drames com els dels refugiats de Síria, i d’altres milions i milions de refugiats confinats en camps provisionals per culpa de moltes de les guerres que hi ha al món, situacions injustes, incomprensibles,  inestables i dramàtiques de països en constant conflicte: a l'Àfrica, Turquia, Israel, Palestina, Àsia, Rússia, Ucraïna, el Sàhara, Àmerica Central i del Sud... desastres naturals que compliquen i molt la situació de països que treballen molt durament per treure, com sigui, el cap i respirar una mica millor...  sortosa fortuna tenir una feina digna, tenir salut, tenir uns mínims recursos econòmics, amics, família, bons companys de feina, bons vesins, gent disposada i disponible a ajudar-nos en qualsevol moment. De quantes coses més n’hem d’estar afortunadament agraïts? De moltíssimes! Agraïment etern per la sortosa fortuna, no ens deixem endur per la indiferència dels qui pateixen infortuni, els de més a prop i també els de més enfora, no els oblidem i seguem sempre solidaris. Sortosa fortuna la nostra!

Espectadors de la vida!

Quants gestos, quants instants, quants moments, quantes actituds, quantes persones passen per la vida fent el bé, fent tot el possible perquè altres estiguin més bé, n'hi ha... moltes! N'hi ha a carretades. A vegades basta una mica d'atenció, asseure't, contemplar, copsar i fer la foto mental de cada moment, de cada instant i ser espectador de l'espectacle més senzill i sublim de la vida... a veure si seré capaç d'anomenar-ne cap: una mare que somriu a la seva criatura acabada de néixer; aquelles dues germanes que cada matí surten a caminar i sempre les veus que tenen alguna cosa a contar (i no es cansen mai de xerrar!); també aquelles dues germanes agafades de "braceti" que cada capvespre igualment surten a passejar però que no tenen necessitat de contar-se res, estan la mar de bé en silenci i caminant, acompanyant-se; un pare que juga a pilota amb el seu fill; una mare que ajuda a la seva filla a aprendre a anar en bicicleta; la besada sincera d'una àvia al seu nét; aquell homenet que, amb una llibreta sota el braç i un somriure dibuixat a la cara, parteix cap a l'escola d'adults a aprendre a llegir i escriure; aquells treballadors que cada dia s'esforcen per deixar Ferreries ben net i aclarit; els botiguers i les botigueres que exhibeixen el millors dels seus somriures per servir amb promptitud i satisfacció els seus clients; els invisibles voluntaris de Cáritas que fan molta feina per ajudar a qui quasi bé no té res; i els de la Creu Roja; i els Donants de sang; i les treballadores del Geriàtric; i aquells voluntaris i voluntàries que treuen els avis/àvies a passejar; i aquella ranxada de joves adolescents que passegen amb la seva particular alegria a festejar els seus sorollosos caps de setmana...; aquelles dues germanes que treballen incansablement per ajudar a missioners que viuen al tercer món; i els grans dies de festa: Nadal, Cap d'any, Els Reis, Sant Antoni, Carnaval, Setmana Santa, Sant Bartomeu; l'esclat d'alegria que provoca entre la gent l'arribada de la primavera o de l'estiu; els dissabtes de trobades familiars al voltant d'una taula, d'un dinar... avis, àvies, pares, mares, fills, filles, néts i nétes comparteixen i celebren l'alegria de l'encontre familiar; molta gent que es mou, fa esport de tanta diversitat com futbol, bàsquet, tennis, atletisme, ciclisme, escacs, patinatge, hípica... i el capellà, el doctor, l'alcalde, els regidors, els directius d'un munt d'entitats culturals, esportives, educatives, empresarials, sindicals, polítiques... quanta gent es mou i es preocupa per altres! Valorem-los en la seva justa mesura... tenim molts motius per ser optimistes, tenim molts motius per viure amb possitivitat, tenim molts motius per ser agraïts eternament per la sort que hem tingut de viure la vida que ens ha tocat viure. Gaudim de ser espectadors de la vida!