Divendres matí vaig sentir debilitat, vaig vessar unes poques llàgrimes pensant en tu, feia tot just un mes que vas partir i vaig recordar amb contundència que era veritat que ja no tornaries mai més... MAI MÉS... com sonen de profundes i fortes aquestes dues parauletes. La rutina del dia a dia m'engana i em fa creure que allò teu només és un malson, que és passatger, em fa creure que et podré contar allò que acab de sentir, veure, escoltar... uf! no podrà ser. Pas per llocs on vas passar, record quan ens acompanyavem mentre ens passejàvem amb el meu "correuet" que deies tu, mir les teves pintures, les teves obres, algunes fotos on apareixes somrient i content d'estar al costat dels teus néts i nétes, sent estranya la teva absència avui que ens hem reunit la família en el dinar de cada dissabte... ni goso mirar el teu lloc de sempre, i molt manco asseure-m’hi.
Encara record aquell teu darrer minut de vida, aquells ulls oberts (vas poder veure que érem tots al teu costat plorant per aquell darrer instant?), aquell darrer esbufec, aquells darrers alens expiatoris que anunciaven la teva marxa, aquella boca oberta sense força, el pit inamovible, la mirada perduda per sempre... tombat cap a l'esquerra, amb el dubte de si vas patir gens... ens vas deixar...
Em reconfortaria molt pensar que ja saps la veritat de tot, sobretot del teu pare, del meu avi... anar al cel per mi serà com un nou despertar, i sabrem la veritat de tota la nostra vida, és com anar a un cinema amb els teus éssers més estimats i compartir, tornar a veure i veure passar una altra vegada la teva vida sabent la veritat de tot, de tot... amb un somriure als llavis, amb amorosia, recordant, plorant, rient de tot el que ens va passar... però anar al cel deu ser molt més que tot açò, crec que Déu ens té preparada una molt bona sorpresa! Esper que ja xalis molt d'aquesta festa-sorpresa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies!!