Tenc l’estranya sensació de que com més s’acursa el meu pelegrinatge per aquesta terra… el món va a pitjor, la vida de moltes persones és de cada vegada més complicada, la gent està més preocupada, trista, irritada, violenta…
Em costa molt, i de cada vegada més, mirar les imatges de l’horror de Gaza, per exemple. Instintivament només em dedic a escoltar les narracions dels periodistes, dels comentaristes de torn… em posa molt trist sentir cròniques que xerren també de l’horror d’Ucraïna… un periodista desplaçat allà contava aquesta setmana la bestiaitat del tancament de més de 300 persones al soterrani d’una casa durant més d’un mes, si intentaves sortir els russos et disparaven… no tenien la capacitat ni de poder treure d’allà baix estant les persones finades.
No sé quantes guerres hi ha actualment al món però sembla que n’hi ha moltes i que açò marca per sempre el tarannà de la gent que viu la crua experiència de la guerra.
La guerra sembla que és l’estat més natural de la persona humana, treu de cada persona el seu estat més animal, capaç de fer qualsevol cosa per tal de sobreviure, però també per humiliar, desprestigiar, menysprear, violentar, eliminar, matar a la persona anomenada enemiga… la violència, el mal, la ràbia surt a la llum quan ens enfrontam amb germans humans. També és de naturalesa humana aguantar fins a límits impensables totes les humiliacions i les trastades de qui et vol mal i et fa mal… com és possible que aguantem tant, em deman moltes vegades… no és gens estrany que després en vulguin venjança, i així entres per sempre al joc i a la roda inacabable de l’ull per ull.
Reconec el privilegi i la molta fortuna de viure el temps i el lloc on m’ha tocat viure però açò no m’eximeix d’estar preocupat pels germans i germanes que viuen enfora de la nostra terra… i quan no és una guerra és una catàstrofe natural de les quals ens sentim alliberats i afortunats.
D’enfora estant però no puc deixar de pensar què puc fer jo per aquesta humanitat que sembla que viu enfora dels postulats de la pau vertadera… com a mínim amb la gent més propera hauré de fer el propòsit de ser una persona “pacífica” i “pacificadora”… també tenim les nostres petites violències, les enveges, les indiferències, els menyspreus, també posam les nostres injustes etiquetes a qui realment no coneixem ni estimam, feim invisibles a persones que es mereixen alguna cosa més que el menyspreu de la indiferència o l’enfotiment. I saber reconèixer quan hom s’ha equivocat, i perdonar-se, i respectar l’altre pensant que cada persona és un món molt diferent del meu i que també viu les seves angoixes, les seves penúries, els seus estats de shock però també les seves alegries, les seves il-lusions, les seves esperances. Potser per aquí, començant per les persones més properes, començarem a PACIFICAR la humanitat.
