Fa uns pocs dies vam sentir la pena per una filleta de 9 anys que va desaparèixer per sempre més per haver patit la desgràcia de viure i sentir una malaltia que ha estat letal per a la seva vida, na Xana. Na Xana ha aparegut a les pàgines de tots els mitjans de comunicació per ser filla d'un dels futbolistes més coneguts del món de l’esport, en Luís Enrique... som moltes les persones que hem expressat de diferentes maneres i a través de diferents mitjans la nostra tristesa i la nostra solidaritat envers aquesta filleta i la seva família però trob injust que ho faguem amb aquesta família i no ho faguem amb els altres 15 o 20 fillets o filletes que potser moren cada dia per malaties o altres coses pitjors i més cruentes com ho pot ser una malaltia tan greu com l’osteosarcoma. O potser sí que ja ho fem si en tenim coneixença o ens arriba per ser del nostre rodol o entorn... és normal que uns tenguin més trascendència pública que uns altres per ser qui són, per ser coneguts, per tenir carisma o ser personatge de caràcter mediàtic... més que uns altres... en tot cas, el més important és no deixar mai de ser solidaris i empàtics amb els qui tenim més a prop, acompanyar-los, tenir-los presents en els nostres pensaments, en les nostres pregàries, en els nostres bons desitjos pels altres, fins i tot amb aquelles persones que no acabam d’encaixar o no ens cauen del tot bé... record ara haver llegit un llibre que xerrava de “beneir” els altres per “curar” les enganxades o les desavinences amb altres persones, xerrava de “beneir” en el sentit de desitjar tot el bé del món a l'altra encara que tinguem la rancúnia interior de desitjar-li tot el contrari... per venjança!
La vida és somni, la vida es sueño, deia Calderón de la Barca... la vida passa i anam omplint el nostre pensament de records que es van acumulant un darrera l’altre: experiències, vivències, sentiments, festes, viatges, aconteixements i projectes familiars, escolars, empresarials, de feina, de poble... de vida! però també de fracassos, de fustracions, de males experiències o vivències, de quimeres... i de somnis!. Amb totes aquestes coses mesclades i acumulades a la nostra memòria anam construint el nostre relat de vida passat però sense deixar mai de pensar i estar atents en el nostre present i entorn, esperançats per un futur encara millor. Recordar una persona que ja no hi és... és com tenir un somni, sembla que hem somniat tot el que vam poder viure amb aquella persona, ens sembla increïble que ahir era aquí al meu costat i ara avui ja no hi sigui, ens sembla increïble com el vam estimar ahir i avui ja només és un record i ja no el podem estimar més... ens sembla increïble que només vàgim poder acompanyar la vida d’una persona durant 9 anys... i tot resti com un record. Un record amb forma d’herència, alguna cosa hem après o hem d’aprendre d’aquella persona que ens ha deixat. Santa sort els qui encara avui podem seguir avançant, caminant, progressant, vivint (alguns MOLT ben vivint), estimant, sentint, intentant de ser el màxim de feliços.
