En fa 40 que en tenia 11

20 de novembre de 1975, era dijous, i ens vam despertar amb la notícia de que aquell dia no havíem d'anar a escola... el dia començava perfecte pels nous estudiants de la recent estrenada nova "Segunda Etapa de EGB", és a dir, pels alumnes que avui en diríem de Sisè de Primària... la notícia d'aquell dia d'un tal senyor Franco va quedar molt en un segon terme pel nostre normal enteniment, només sabíem que aquell senyor s'havia mort i que a nosaltres ens tocaven uns dies de "vacances extres” en plena tardor. Aquell curs teníem de tutora una tal senyora de nom Julia, crec que de Madrid, que tenia un fillet petit, que vivia a un pis dalt de Sa Llibreria i que molts de dies arribava tard a escola, un altre motiu de festa i joia entre els i les alumnes de Sisè, i motiu també perquè aquella senyora Julia no va arribar a acabar el curs 75/76 ja que la van despatxar abans d'hora, en el seu lloc va venir un tal Joan López Casasnovas de Ciutadella, joveníssim mestre d'escola de grat record per a tots nosaltres. Altres mestres que teníem van ser na Maria Mascaró que ens feia francès, en Rafel Coca que ens feia Naturals (o matemàtiques? No ho sé!), mossèn Berto Vidal que ens feia Religió i... ja no record ningú més. Estàvem contentíssims per no haver d'anar a escola durant uns dies, llàstima que per la tele aquells dies ens van privar de veure coses habituals d’aquell temps com "Los payasos de la tele" o "Los chiripitifláuticos" (El Capitán Tan, na Valentina i el Tio Aquiles, i Los Hermanos mala sombra), ja li començava a agafar gust el tema de veure Tele a casa. Idò, en el seu lloc van començar a fer coses molt rares, música militar, molt marcada de pas i quan van començar a mostrar aquell homenet dins un caixó i davant del qual hi anava passant gent i més gent ... allò ja va començar a fer por,  semblava més bé una pel-lícula de misteri i de por... de veure tota aquella gent tan trista, inclús algunes ploraven, o dipositaven flors als seus peus, aquell homenet em va arribar a fer pena, mesquinet... "a veure si "qualcú" fa que ressusciti i així aquesta gent no estarà tan trista", anava pensant mentre veia aquella desfilada de persones i més persones. Noooo! Sort que "ningú" ho va poder fer. Crec que vaig arribat a veure la coronació del llavors Príncep Juan Carlos com a Rei d'Espanya, fins i tot jo, un fillet d'onze anys en aquell temps, em va "emocionar" veure aquella coronació Majestuosa, que ben pensat i que ben preparat ho tenien, ingenus de nosaltres. Ara, 40 anys més tard, i després de descobrir el mal que ens va fer a la nostra família, sobretot al meu estimat avi Pepe Marí i al meu pare, només desitj que quedi enterrat i ben enterrat per sempre més, i que ell i altres molts semblants a ell no tenguin mai més la possibilitat de fer mal, de fer patir, de matar a més persones innocents, persones que pensin com pensin també tenen dret a la vida... el més trist de tot és que, en aquell temps, amb onze anys, a la mateixa escola, ens inflaven el cap amb sermons amb contingut pervers sobre les bondats d’una persona que va fer molta maldat a molta gent innocent i bona i pacífica... en aquest “país” alguns polítics i/o partits polítics s’omplen la boca de ser més demòcrates que ningú i no saben comdemnar les barbaritats d’una dictadura com la franquista... “allà ellos!"

Dia de la infància: ocupats pel seu futur

Ocupats però no preocupats, si de cas el mínim de preocupats. És ben cert que pels aconteixements que vivim darrerament tot açò ens faci pensar que el futur dels actuals infants és negre i preocupant per la incertesa que açò genera: la cris econòmica mundial, la incertedesa de la feina, la crisi humana dels refugiats, les guerres, el deterioament del mediambient, moltes injustícies del tot incomprensibles. En la llista de drets dels infants s’hi hauria d’incloure també el dret dels infants a tenir una “herència” millor que no la que hem tingut nosaltres mateixos, els qui ara som adults, el dret a un futur millor. Sempre he pensat que ha estat una gran sort haver tingut l’oportunitat de néixer i créixer a un poble com Ferreries, les condicions de vida han anat sempre a millor, vaig tenir una infància bastant feliç i encara ara la record amb afecte i una certa nostàlgia aquesta infantesa... però ara mir els infants de la meva escola, del meu poble i pens que si visqués la infància dels infants d’ara jo seria doblement feliç perquè a part de bones instal-lacions, de molts recursos, de bones eines per poder aprendre millor, hi ha un gruix bastant important de gent ocupada per l’educació, i per tant ocupada pel seu futur, d’aquests al-lots i al-lotes: pares, mares, avis, àvies, mestres, professionals de l’educació. No ens hauria d’angoixar aquest futur si tots estem ocupats, i per tant hi feim feina, per aquest futur, si treballam perquè tots tenguin les mateixes oportunitats per a desenvolupar-se, formar-se, educar-se, créixer lliurament... la nostra petita comunitat de Ferreries ha de ser, i ja n’és, més solidària, més pacífica, més tolerant, més justa socialment... i sobretot que faci vida de carrer, de poble, de comunitat, de festa, de compartir bons moments... m’encanta veure places plenes de petits que juguem i fan pinya entre ells, m’encanta veure com pares i mares acompanyen els seus fills/filles a l’escola, m’encanta veure com grups de pares acompanyen els seus fills i les seves filles als camps de futbol, de bàsquet, de tennis, de patinatge, etc. i els animem amb la seva especial cridòria perquè facin esport i lluitin noblement enmig del camp, m’encanta veure l’ambient al voltant de l’Auditori de Ferreries, de petits i grans que van il-lusionats i disposats a aprendre el noble art de la música i de la dansa, m’encanta veure les anades i vingudes de la gent ocupada i preocupada pels nostres majors del Geriàtric, m’encanta veure aquesta vida en el poble i que no hauríem de perdre mai, i que haurien de poder heretar a les futures generacions...

Sort he tingut de que la meva vida hagi evolucionat cap a millor, em sabria greu que ara anés a pitjor, però estic segur que si estem ocupats per aquest futur no hi haurà per què preocupar-se. No ho trobau?

I així ho aclariran?

De veritat em volen dir, em volen fer creure que així resoldran el problema de Síria? Amb venjança? Amb més sang? Amb més morts? No es posen a la mateixa alçada que ells quan fan servir "l'ull per ull"? No és més bé una victòria d'ells quan han aconseguit que França es posi al mateix nivell que ells? Declarant la guerra? I si un dia GUANYEN, què guanyaran? Més ganes de venjança, més anys de prolongació dels conflictes, 20, 30, 40, 50 anys? Dues o tres generacions? Què i com volen fer-los PAGAR? Amb més morts, amb la vida i el sacrifici de més persones? Els nostres fills, els nostres néts, les futures generacions, viuran pitjor que nosaltres per culpa decisions preses "ara" més amb el fetge més que amb el cap i el cor? Aquesta serà la nostra "herència"? I per què no hem plorat cada dia, a cada moment, a cada instant cada bombardeig, cada mort, a cada país, a cada guerra, els molts infants que han mort injustament durant els darrers 4 anys aquesta incomprensible guerra de Síria, per exemple? I on posam, on queden els valors de la "llibertat, igualtat, fraternitat" concebuts i parits durant la Revolució Francesa de 1789 quan la resposta a un injustificadíssim atac terrorista a França és simplement venjança i declarar una guerra? Hem educat prou bé per a la Pau, pel respecte, per la democràcia, per la diversitat, per la integració, per la tolerància de les persones? Haurem de sacrificar encara més la nostra llibertat per compensar la nostra seguretat? Augmentarà la nostra desconfiança cap al diferent, cap a l'estranger, cap a l'immigrant, cap al refugiat, cap a l'àrab, l'islamita, cap a les persones que no són del "nostre lloc"? Així, d'aquesta manera, aconseguirem la PAU? Així, d'aquesta manera, no anam a pitjor? Trist destí el nostre, per a tota la humanitat, si anam per aquest complexe i complicadíssim camí de l'enfrontament i de la disputa entre persones en un món cada vegada més petit.

Primer de tot, pensar en les persones

Encara queda més d'un mes perquè dia 20 de desembre votem el proper govern espanyol... il-lusió, il-lusió com aquell qui diu no m'en fa gaire però pitjor és que decidesquin altres per tu si no vas a votar. D'entrada no hi ha cap partit que s'apropi, ni fer-hi a prop, a allò que jo pens què hauria fer o a què s'hauria dedicar un govern responsable dels seus ciutadans a qui deu i compromet el seu servei. D’entrada, també, l'obsessió del proper govern haurien de ser les PERSONES, abans de tot i abans de res. Per ordre de prioritat:

-hauria de pensar en aquelles persones que estan malaltes, persones que pateixen malalties cròniques, incurables, perquè estiguin ben ateses, perquè tenguin els millors tractaments possibles, les millors medecines, perquè tenguin els recursos necessaris tant els malalts com els familiars que en depenen, perquè pateixin el més mínim possible... haver buidat de contingut i de recursos econòmics la ja antiga llei de Dependència ha estat un greu error, han demostrat que no han pensat en les persones.
-hauria de pensar que la Sanitat com un servei bàsic per a les persones, no és un servei per jugar a bescanviar i/o malvendre al millor postor com si sigui un joc de cartes o de trivial...

-hauria de pensar en aquelles persones que no tenen feina, famílies senceres sense recursos per tirar endavant, que ajudi eb la reorientació, re-educació i reciclatge de la feina, de futures feines... el govern hauria de ser el primer interessat en no deixar-les abandonades al carrer sense feina, sense casa, sense recursos, com a indigents o pobres demanant almonina... no potser que el govern espanyol s'endeuti (i per cert amb una gran factura) adquirint material militar i bèlic, salvant bancs, etc. i no ho faci pensant en les persones...

-hauria de pensar en aquelles persones que fugen de la guerra, de la fam, de la misèria, de la persecussió per ser o pensar diferent... refugiats, immigrants, estrangers, PERSONES que cerquen ser acollides i tractades com a tal...

-hauria de pensar i ajudar a aquelles associacions que fan feina de forma silenciosa per a moltes persones que els hi falta de tot, que les ajuden, que les acolleixen, que les acompanyen, que les escolten...

-hauria de pensar i hauria d'ajudar als ciutadans a ser persones solidaris amb els de més a prop i amb els de més enfora... necessitam voluntaris i voluntàries que pensin en el bé comú i que pensin i actuin per a altres segons les seves possibilitats... necessitam voluntaris i voluntàries que facin companyia a gent gran, infants, malalts, persones que viuen totes soles, que facin petits gestos que poden significar molt per aquestes persones... i qui diu servei social també diu servei medi-ambiental, servei cultural, servei de poble, de barri, de ciutat...
-hauria de pensar en ajudar a les persones a ser ciutadans per a la pau
-hauria de pensar en ajudar a les persones a ser ciutadans que estimin la terra, el seu entorn, la natura

En el món, en el nostre país, a la nostra illa, al nostre entorn més proper sempre podem veure com hi ha gent que no viu el mateix benestar que molts de nosaltres, per sort, tenim, un benestar del qual n’hem d’estar eternament agraïts.

Estan frescos!

Estan frescos si creuen que així poden acabar amb el somni de grandesa de la persona, de l'home, de la dona, dels infants...

Estan frescos si creuen que així podran enterrar el somni de la quimera d'un món millor, d'un món més just, d'un món en pau...

Estan frescos si creuen que així ens privaran de gaudir de la bellesa de la terra i de les persones...

Estan frescos si creuen que així ens empelteran la seva ràbia, la seva amargura, la seva malaltia, la seva violència, el seu transtorn...

Estan frescos si creuen que així ens faran creure en un déu que castiga, que mata, que fa patir, que no creu en la vida, en l'amor, en l'esperança, en les persones...

Estan frescos si creuen que així ens faran dessistir del més important en aquesta vida: ESTIMAR

Estan frescos si creuen que així ens faran por...

Estan frescos si creuen que així ens faran dubtar...

Estan frescos si creuen que així ens aturaran... de lluitar per la vida!

París, divendres 13 de novembre de 2015, pels qui encara creim en la VIDA

L'art d'escoltar

Va ser una petita experiència que, quan l'arribes a entendre, et sorprèn a tu mateix en veure com ha passat... estava escoltant atentament a una persona que ens anava explicant alguna cosa, més o menys interessant, a un grupet de gent. De cop i volta vaig girar la meva atenció cap a alguna cosa del meu mòbil: la veu d'aquella persona es va esvair momentàniament per art de màgia i en vaig perdre el fil del que ens deia. Vaig pensar: "Increïble la capacitat que tenim les persones de desconnectar d'allò que NO ens interessa escoltar... i encara més, tornar-hi i enganxar en allò que abans ens havíem desenganxat de forma fàcil i deliberada". Escoltar requereix de voluntat i d'un petit esforç de concentració, per jo encara més ja que tenc dificultats auditives que no em faciliten aquesta capacitat d'escolta... escoltar és alguna cosa més que sentir paraules i frases: és processar i assimilar la informació que l'altra persona ens comunica, entendre què ens ha volgut dir, com ho ha dit, intentant d'entendre per què ens diu allò que ens diu, situant-nos a la seva pell, en la seva situació, copsant els seus sentiments, els seus anhels, las seves il-lusions... de caràcter reservat em costa molt ser espontani en les converses de més de dues persones... quan escolt un amic, una persona estimada, algú a qui conec molt bé... sempre pens que té tota la raó del món i que no hi ha lloc a matisacions o a retrets, és com si no tengui els meus criteris i els meus punts de vista s'hagin esvaït o s'hagin perdut per sempre... no hauria de ser així però em passa moltes vegades, molt sovint no sé respondre a les interpelacions dels altres, pens que allò que pens o dic és poca cosa o poc rellevant davant dels altres, sóc molt simple, m'agrada molt escoltar les persones amb criteri i que tenen les coses clares, que tenen experiència de la vida... 

I en açò em vaig demanar: i com hem d'ajudar als infants perquè assoleixin aquesta capacitat de concentració i d'escolta a qualsevol persona, en un món on el predomini de la imatge i de l'espectacle guanya per golejada la crida i l'atenció dels més petits? Com els podríem ajudar? Com fer-los veure que tenir aquesta capacitat d'escolta i de concentració és cabdal per a la seva futura vida? 

És tot un art tenir aquesta capacitat d'escoltar els altres, fer que els altres se sentin agombolats per la teva escolta acollidora i dir les paraules justes i necessàries. El difícil art d'escoltar!