La realitat, la consciència de la vida, de la meva vida, és com una gran llum que il-lumina tot el meu camí a mesura que van passant els dies, les hores, cadascún dels segons d’aquest caminar, d’aquesta vida. És un camí peculiar i particular per a cada persona, no n’hi ha cap d’igual, és ple de trencalls, de bifurcacions, la llibertat de triar, d’elegir, d’optar és una característica pròpia de la persona humana, la LLIBERTAT és clau per a tots. Però LLIBERTAT no és sinònim d’encert de les nostres decisions, ens equivocam, erram, i a vegades rectificar a temps ens pot ajudar a refer el camí, tornar a la llum que ens guia (en realitat, però, encara que ens equivoquem la llum sempre hi és, sempre ens acompanya). A part de molts trencalls, el camí és ple d’obstacles, de trampes, de clots i bonys, de forats on pots caure i fer-te mal de debò, el camí fa molts revolts, fa pujades, davallades, però també moltes estones és camí pla… superar obstacles, trampes, forats i sortir-ne més o menys il-lès ens enforterix encara més. I també ens toca travessar llargs túnels de fosca soledat, penúria i silenci però amb esperança de que tornarem a trobar novament la llum que ens tornarà a acompanyar i guiar. La sort de la persona humana és que en el seu caminar algunes vegades, en alguns trams, coincideix amb el caminar d’altres que ens acompanyen en un curt o llarg tram de camí… fins que es tornem a bifurcar.
Tot allò que està fora de la gran llum és mort, si volem tornar enrera o refer el camí anterior… ja no el trobarem, està esborrat, està barrat, està fosc, està buit, només en resta en forma de record que està guardat en el nostre cor i en la nostra ment, records que són únics, personals i intransferibles, que difícilment els altres podran entendre i copsar.
Fins que un dia, sense saber per què ni motiu, la llum s’apagarà per sempre, o caurem en una trampa impossible de superar amb la qual ens hem topat mentre caminam… la germana mort està allà tranquil-la caminant al nostre costat i segura de que aconseguirà el seu propòsit, la mort ens romprà tots els nostres somnis, les nostres quimeres i les nostres esperances, ella sempre tan inoportuna i per sorpresa… enyor molt el meu pare, m’agradaria demanar-li coses, que em contés coses de la seva vida, de les seves il-lusions i passions… o simplement per estar al seu costat passejant per la nostra Menorca estimada.
De cada dia que despert al matí… em sent com si m’hagi tocat la loteria, n’es motiu d’alegria i agraïment per l’oportunitat que en brinda la vida de viure-la amb intensitat i passió… cada moment és peculiar, divertit, fabulós, increïble, apassionant… l’intent viure i veure com si en fos espectador d’aquell moment espectacular, com si estagués defora d’aquella escena, com si ja fos un record… un record fet realitat… santa sort d’haver viscut en aquest temps i en aquest espai de la història de la vida humana en aquesta terra tan increïblement contrastada i variada.
Però també cada dia em sent com si sigui de cada vegada més petit, més prescindible, més poc “útil”, més “novato” en tot, sent que faig “nosa” i allà on sent que faig “nosa” en fuig a deveres o no m’hi troben… però també estic present per aquells que SÍ em volen al seu costat i necessiten el meu ajut, o simplement la meva presència. En realitat però de cada vegada em costa més expressar el que sent, perquè em costa trobar les paraules justes o adequades, a vegades les paraules ens ajuden a identificar i verbalitzar el que sentim, però no sempre ni tot es pot solidificar amb paraules, m’encanten les sensacions que no es poden expressar amb la paraula, només t’has deixar endur i tot ho reps d’una altra manera: la música, contemplar la mar, passejar per camins solitaris, pujar una muntanya, caminar, córrer, respirar…
També de cada vegada em “patina” bastant el que pensen o diguin de mi els altres… o el que fan o no fan amb mi… pas d’aquells que em volen invisibilitzar, que no em miren, o ni tan sols me saluden… segurament que si em comencés a comparar amb els altres (en tot) quedaria en els darrers llocs, el que val per mi però és tenir present on era abans, on som ara, el camí que he recorregut i que he superat i la il-lusió que em fa el futur perquè vull seguir sent de cada vegada més humà, més bo i més feliç… tot i les meves errades i equivocacions.
Darrerament el que me funciona en la meva vida és saber reconèixer quan m’he equivocat, però reconèixer-ho de veritat, fer un repàs de la vida diària i reconèixer el que no he fet bé i posar tota l’atenció en rectificar i fer-ho de cada vegada millor, sobretot per jo mateix, i després pels altres… i si sé reconèixer els meus errors també m’és més fàcil perdonar-me a mi mateix, ai! i que important és perdonar-se un mateix…
I que polit és estar enamorat d’algú encara que sigui de forma secreta… allò que està allà, en el teu cor, en la teva ment, com una quimera, com una il-lusió, com una esperança que et fa sentir viu, molt viu… encara que sigui irreal o fantasiós.
Bon Nadal, bona gent, bons amics i amigues, esper que nesqui i cresqui en mi i en vosaltres aquestes ganes de seguir assaborint el gust de la vida que tenim al nostre davant… per molts anys… o els que siguin.
Desembre de 2021
