Diumenge, 28 de juliol de 2013. Avui és el gran dia, a la fi començaré la Transpirenàica, la ruta que travessa els Pirineus des de la Mediterrània fins arribar a l'Atlàntic. Just són les set del matí, fa fresqueta en aquella hora i en aquell poble de Llançà, el dia es presenta clar i net, no hi ha por que plogui. Em vaig preparant, tot està al seu lloc, guardadet a les alforges que fan de maleta viatgera per tot allà on vaig, només falta treure la bicicleta de dins d'aquella caseta feta de ferro que es diu container, fermar les alforges i partir. En silenci, gairebé d'incògnit, he sortit de l'alberg de Llançà, amb el desig de cobrir la primera etapa transpirenàica amb èxit, no fa falta dir que estic il-lusionat. Després de passar per l'estació de tren agaf carretera en direcció Figueres però ben prest n'he de sortir per agafar un caminet sense asfaltar i passar davall un petit pont que salven les vies de tren que va fins a Portbou. En sortir de la carretera m'he trobat dues dones que venien de caminar de per aquí on ara jo començ a fer ruta. El camí fa pujada que un principi és suau però que bruscament canvia en forta pujada que al final no puc superar, peu a terra i fins a dalt empenyent bicicleta... no començam gaire bé. Tot i estar a dalt el camí encara fa pujada, més suau però ara. Se sent alguns trets d'escopeta, sembla que hi ha caçadors que roden per aquella zona, m'anim a tornar pujar a dalt la bicicleta tot i que encara és pujada. De cop i volta es presenta davant meu una senyora pujada que és tan empinada que el seu terra està formigonat... ni boig m'esclataria ni em fondria per atacar aquella costa, he de guardar forces pel que em queda de dia, gairebé tot encara!, m'he de dossificar, una altra vegada peu a terra! Arrib a un lloc, a una masia, una casa de camp, el camí comença a fer davallada, a la fí puc respirar... però vana il-lusió: a l'horitzó s'albira una altra senyora costa a la qual s'hi ha aferrat un altre corredor de bicicleta que amb gran esforç la va pujant, i açò que no té cap tipus de càrrega com tenc jo amb les meves alforges... allò comença a fer forat a la meva moral, a la meva ment: just he començat amb les pujades més petites i no les he pogudes superar... que passarà quan venguin les més dures? A la fi arrib al primer coll del dia, a uns 240 metres d'alçada, fa bastant de vent i prest comença una vetiginosa davallada, és tan pronunciada que he d'anar a poc a poc, he d'anar alerta perquè hi ha molta pedra amollada. Baix, a la dreta hi ha una petita església, Sant Silvestre de la Valleta però jo ara he de pujar una altra forta pendent per arribar al poble de Vilamaniscle. He de tornar a pujar aquesta pendent a peu perquè el pes de les alforges es fan notar a l'hora de fer l'esforç de pujar aquella nova empinada costa... la moral va minvant. Arrib a Vilamaniscle, faig un bon glop d'aigua de la font que hi ha a l'entrada d'aquell poble, un senyor m'indica per on seguir per tal d'arribar a Rabós d'Empordà i és prest que torn a estar a dalt de la bicicleta. És una carretera estreta, asfaltada, ben plana que m'ajuda a aixecar una mica la moral, a la fi la bicicleta córrer! El moment d'arribar a Rabós és un moment crucial, és l'hora de decidir si continuar aquella "locura" d'aventura o enfilar cap a una altra ruta, el que tenc clar és que he de seguir rodant. La decisió és dura però també és realista: abandonar la idea de fer la ruta Transpirenàica per falta de rodatge i de forma física, però el nou pla consisteix a arribar fins a Logronyo i començar allà la ruta 99 de l'Ebre fins arribar a la desembocadura d'aquest gran riu. Amb la moral sota mínims agaf carretera primer fins a Mollet de Peralada i després cap a Peralada. La carretera fins a Peralada no presenta cap dificultat, tot és bastant planer i amb molt poc trànsit de vehicles. Just arribat a Peralada és prest que reconec els carrers per on vaig passar quan vaig fer la ruta del Camí de Sant Jaume català fins a Montserrat de fa un parell d'anys. Sort que el bon berenar que em vaig cruspir me va aixecar una mica la moral, bé, a poc a poc vaig fent consciència del nou pla, segur que serà tan bo o tan fascinant com el dels Pirineus? veurem. M'endins per dins el poble, he de recollir una mica de diners i carregar també un poc d'aigua per poder passar amb bones condicions fins a Figueres. Pas per Vilabertran i en un no res ja arrib a Figueres... la propera meta és arribar fins a BANYOLES!!! que està molt enfora però el propòsit és fàcilment assumible perquè encara és de bon hora i perquè tenc prou temps per aconseguir-ho.
Mentre vaig descansant a Figueres vaig mirant la ruta que he de fer per arribar a Banyoles, he d'agafar la carretera que va fins a Olot i Besalú, agafar un creuer molt abans i seguir per una altra carretera fins arribar a Banyoles. La intenció ara és travessar de forma diagonal Catalunya fins a Igualada, de nord cap sud-oest, i allà enganxar el Camí de Sant Jaume. Agaf la carretera N-260 i començ a pedalejar cap a Banyoles, són quasi 30 quilòmetres que hi ha de camí, amb un poc de sort arribaré a hora de dinar. La carretera no està molt transitada, fa calor però a la vegada fa un poc de vent que dificulta una mica avançar tranquil-lament amb la bicicleta. Després de 13 quilòmetres arrib al creuer que m'ha de dur fins a Banyoles, queden 15 quilòmetre encara, el cartell indicador també me diu que he de passar per Crespià i Esponellà... estic a 11 quilòmetres de Besalú i 33 d'Olot. La nova carretera s'estreny una miqueta, hi ha més vegetació, més arbres, més ombra, estic més a recer del vent, sembla un camí un poc més alegre, a la fí una mica d'alegria. Amb un no res arrib a Crespià i poc després a Esponellà, allà faig un bon descans i carreg de forces i de bona aigua, en aquella hora del migdia ja fa bastanta calor, ben a prop hi ha el famós restaurant de Can Roca. Tot d'una que em pos damunt la bicicleta una altra vegada em toca pujar una bona costeta per sortir d'Esponellà, a poc a poc i a bon ritme vaig pujant, sembla que no acaba mai aquella costa, un ciclista me passa sense passar cap pena i jo vaig quasi amb la llengua a fora. Després d'una pujada sempre arriba una baixada, a la fí! Ara el camí és pla fins arribar a Banyoles però aquí el vent del sud és més insistent i la cosa no avança, i ja començ a notar cansament i gana. Arribat a Banyoles el primer que faig és anar a l'estany, a veure el famós estany de Banyoles, és una meravella... per un instant record emocionat el dia en què vam venir-hi amb els i les alumnes de sisè el passat mes de juny. Com que tenc molta gana vaig a dinar a un restaurant molt a prop de l'estany, vaig un poc suat i una mica de qualsevol manera per entrar en aquell restaurant tan polit i tan ben decorat però... Després de dinar m'he dedicat a cercar lloc per a dormir, he fet una reserva per internet a una posada que quan hi he arribat m'han agafat ganes de no entrar-hi. M'he perdut la reserva i els diners per no anar-hi i al final he trobat una altra posada que semblava més digne que la primera. En fí.
Cinquè dia complert!
