El meu avi Marí

Avui us vull contar del meu avi Marí, en Pepe Marí, nascut a Eivissa, Eivissa diuen que és terra de pins.

Era l'any 1918, va néixer el maig de 1918, fill da na Maria Cardona i d'en Mariano Marí, de la nissaga dels seguinets.

Va fer vida d'infant al conegut barri de La Marina, va córrer i jugar entre les murades de Dalt Vila, com també a prop del port d'Eivissa.

Va ser pescador, manobre, cantador, i tocava la guitarra amb delit, era un jove enamorat de la vida i sabia lloar-la com calia.

Va ser també un aventurer, res li feia por, just amb divuit anyets acabats de fer partia cap a Barcelona a cercar ventura i qui sap què més, i després cap a Maó.

Va ser soldat republicà, amb un no res el van convertir en soldat ras, en un milicià adepte a la República, la República era l'ideal màxim a defensar.

I de Maó cap a Ferreries i d'allí cap a Cala Galdana... uf! qui no s'imagina la bellesa d'un paratge com aquest l'any 1936, el meu avi Marí devia quedar prendat de la bellesa d'una Cala Galdana ben al natural, el meu avi hi arrelar profundament... entre Cala Galdana i Ferreries hi quedar com a empresonat.

Més prendat quedar de na Juanita de S'hort de Binisaid, una encantadora jove de Ferreries de la seva mateixa edat, tant que el 1937 s'hi va casar i el 1938 varen tenir un fill, el seu únic fill: el meu pare estimat ...

El meu avi és per a mi el sense rostre, el desconegut, el misteriós avi desaparegut en estranyes circumstàncies, ningú li recorda la seva cara ni el seu posat ni tampoc els seus fets...però jo encara avui el vull recordar, el vull tenir present, vull pregar per ell.

En una guerra, en qualsevol guerra, tothom fa el que pot i el que sigui per defensar la seva pròpia vida i sobreviure a tot i a tothom, tothom és dolent i és bo a la vegada perquè en una guerra tot s'hi val, malauradament...pocs són els de fiar, tots exposats constantment i sempre a la traïció dels de més a prop i també als de més enfora... avui em deman: els qui van perdre la guerra eren dolents i bons els qui la van guanyar? No, els qui van guanyar alguna cosa van tenir de dolent i els qui van perdre alguna cosa van tenir de bo...

L'avi Marí morí jove, molt jove, amb 20 anys, afusellat a La Mola, envoltat de negres dubtes del per què de tot... segur que també penedit del possible mal ocasionat durant la seva vida i durant la nefasta guerra civil, el més trist de tot, però, és que hi morí tot sol, trist, apenat, adolorit, abandonat, incomprès, rebutjat, oblidat, violentat pels de més a prop i pels de més enfora...

M'agradaria tant copsar i entendre aquell darrer instant de vida de soledat i tristor del meu avi, i entendre-ho tot, i abraçar-ho tot, i alleugerir-li aquell darrer instant de pena i de dolor... mai el voldré i el podré oblidar...

Que mai més torni passar, que mai més cap guerra ens ompli de dolor i de pena... mai més cap sacrifici en forma de vida, perquè la vida és per viure-la, no per llevar-la als altres o perquè els altres ens la llevin...